Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 d'abril de 2019
0 comentaris

Sobre art, arquitectura i la “Barcelona retro” d’Òscar Dalmau (i 2).

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

A part de la sensibilitat artística a la qual m’he referit en l’apunt anterior, estic en condicions d’assegurar que, almenys en el conjunt d’edificis on visc, els promotors de La Llave de Oro varen demostrar també una notable sensibilitat cultural. Si més no, bastant per damunt del que sol ser habitual en el ram de la construcció.

Començaré pel començament, és a dir quan un dia de 1968  –i en el marc del primer Any Fabra, el del centenari del naixement del Mestre—  l’Ajuntament de Barcelona acordava inscriure en el nomenclàtor oficial de carrers amb el nom “Avenida de Pompeu Fabra” un camí que des de la plaça de Sanllehy s’enfilava muntanya amunt en direcció al Parc Güell i que no començaria a urbanitzar-se fins tres o quatre anys després.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Cap a 1971 o 1972 La Llave de Oro va constituir la promotora “Torres de la Salut, S. A.” per tirar endavant el projecte de construir gradualment set edificis, sis dels quals aplegats en tres torres dobles i un setè (on hi ha casa meva) aïllat. El primer parell d’edificis es deuria enllestir, aproximadament, cap a l’any 1974, el segon cap el 1975, casa meva el 1977 i l’últim parell, aquest situat a l’altra banda del carrer, el 1980.

La gràcia de tot plegat, però, és que, a part del que ja he explicat sobre la peça escultòrica que presideix el jardi, a cada un dels set edificis se li va assignar -ja des del projecte- el nom d’un personatge de la cultura catalana. Però no un personatge qualsevol triat a l’atzar, sinó que tots estaven relacionats per un fet: eren contemporanis amb Pompeu Fabra i en la majoria dels casos hi havien tingut relació directa.

Ho vaig explicar mesos enrere en l’apunt (aquest) que vaig dedicar al primer tram de la Ruta Fabra per Gràcia: “Els set edificis del conjunt Torres de la Salut tenen una curiosa característica comuna: des de la redacció dels respectius projectes originals cada un porta el nom d’una persona relacionada amb Fabra o que, si més no, li era coetània. Cosa que em fa pensar que en algun moment inicial algú es va assessorar una mica sobre la vida i l’obra de la persona a la qual molt pocs anys abans s’havia dedicat el nom de la via. Per ordre de construcció els noms assignats als edificis són: Pompeu Fabra, Maragall, Verdaguer, Guimerà, Pitarra, Rusiñol i Antoni M. Alcover.”

Com veieu, de vegades furgar una mica en el que hi ha darrere de les coses pot donar resultats inesperats i, generalment, agradables. La ciutat és plena de detalls mig amagats que estan esperant que algú els descobreixi (*) i llibres com aquesta estimulant “Barcelona Retro” que acaba de publicar Òscar Dalmau són una magnífica ajuda per als confrares de la meva secta: la dels tafaners.

————————————————————————————-

(*)  Penso, per exemple, en el que explicava el 2010 en aquest apunt i també en aquest altre, dedicats a les empreses d’enderrocs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!