Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 d'abril de 2019
0 comentaris

Sobre art, arquitectura i la “Barcelona retro” d’Òscar Dalmau (1).

Dies enrere em va arribar notícia que Òscar Dalmau (vegeu aquí) publicava un llibre sobre un tema que sempre m’interessa. Es titula “Barcelona retro”, l’edita Gustau Gili i té un subtítol que explica clarament de què tracten les cent cinquanta pàgines del volum: “Guia d’arquitectura moderna i d’arts aplicades a Barcelona (1954-1980)”.

Tinc el costum de seguir de prop les iniciatives que l’amic Dalmau posa en marxa perquè he trobat ben poques persones com ell, amb les quals coincideixi tant pel que fa als gustos musicals, estètics, humorístics, etc. que varen tenir influència en la construcció de la meva sensibilitat. Un fet que seria bastant lògic si parléssim d’algú de la meva generació, però el cas  –altament meritori per a ell–  és que l’Òscar és un quart de segle més jove que jo. Poca broma, doncs.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

En el pròleg Dalmau explica que el que l’ha impulsat a confegir la seva selecció (que aplega una cinquantena d’edificis repartits per nou rutes barcelonines diferents) és la relació entre arquitectes i artistes en una mateixa obra o espai. Una relació no gaire habitual en aquells anys.

Més concretament diu: “Si a Barcelona en trobem magnífics exemples (d’aquesta relació) és gràcies a promotors sensibles. I aquí és on cal apuntar un altre nom propi: el de Lluís Marsà i Abad, fundador de La Llave de Oro, una de les constructores més importants de la ciutat. Marsà va ser un amant aferrissat de les avantguardes, i a les seves promocions sempre reservava una partida econòmica per invertir en art contemporani capaç d’embellir façanes i vestíbuls del edificis que construïa. Així va aconseguir instal·lar a les seves construccions tota mena d’expressions artístiques: pintures, escultures, frescos, esgrafiats, murals ceràmics, fotografies, tapissos… A l’hora de vendre els pisos d’una promoció, Marsà sempre va tenir ben clar que el vestíbul dels seus edificis era la millor targeta de presentació de cara als possibles compradors. Una entrada amb tots els detalls cuidats i amb l’obra d’algun artista modern donava a la finca un valor afegit, un plus de distinció i categoria, i millorava la qualitat de vida dels veïns.”

La lectura del llibre i, de passada, la reivindicació que fa de Lluís Marsà (1917-2008), l’home que el 1945 va crear La Llave de Oro (vegeu aquí), m’arriba en un moment summament oportú perquè la casa on visc des de 1977 i el conjunt d’edificis que l’envolten, tots derivats de la mateixa operació urbanística, va ser construïda per una promotora que es deia “Torres de la Salut”, darrere de la qual hi havia La Llave de Oro. I, efectivament, dono fe que aquesta preocupació per incorporar elements estètics a l’edificació queda ben palès amb una peça escultòrica que presideix la plaça que connecta els diversos edificis.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Es tracta d’una peça escultòrica formada per diverses peces metàl·liques que de manera col·loquial els veïns denominàvem “l’atzavara” però que, de fet, és una iuca (vegeu aquí). Un error no gaire greu perquè, segons els entesos, ambdues espècies pertanyen a la mateixa subfamília botànica.

Vegeu-la aquí amb més detall:

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

L’escultura, que sorgeix d’una base prismàtica de formigó amb les quatre barres catalanes marcades en l’encofrat (i colgada amb els anys per la vegetació, molt cuidada pels jardiners), no té autor conegut (i val a dir que, respectuosos amb l’entorn, tampoc ens hem enfilat al parterre a potinejar la peça per veure si té cap signatura amagada). El que sí que es pot assegurar és que no es tracta d’una tria feta per caprici perquè just en el parterre del costat creixen unes iuques autèntiques (i summament desenvolupades després de quasi mig segle des que foren plantades) que –com diria un crític d’art tifa– “dialoguen” perfectament amb l’escultura.

Vegeu aquí les iuques autèntiques:

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

I aquí l’escultura amb les seves congèneres al fons:

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

(Continua  –i acaba–  aquí)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!