La meva crítica de “Diari AVUI 1976-2009. Entre el somni i l’agonia”, de la periodista Maria Favà

Com ja vaig dir en el seu moment, una de les novetats d’aquest Sant Jordi que m’han semblat més interessants i dignes de recomanar és la història del diari AVUI escrita per la periodista Maria Favà, una veterana de la casa des del primer dia i que, per tant, parla amb coneixement de causa.

Els bons amics de Vilaweb varen publicar l’article (vegeu-lo aquí) la setmana passada i ara us l’ofereixo aquí sota. Que tingueu una bona lectura. De l’article i, tant de bo, del llibre.

 

Somni i agonia del diari AVUI

(Article publicat a Vilaweb el dilluns 17 d’abril de 2017)

Entre Sant Jordi de 1976, data de sortida del primer AVUI, i el 31 de juliol de 2011, quan la seva capçalera –i unes quantes coses més– es va fusionar amb la del diari El Punt, havia transcorregut un període de trenta-cinc anys i tres mesos. Poca broma, perquè la presència ininterrompuda als quioscos de l’AVUI com a diari d’informació general en llengua catalana només la superen els trenta-vuit anys, entre 1899 i 1937, de La Veu de Catalunya. Ningú més.

I si pensem, a més a més, que el diari es va haver d’inventar sobre la marxa el llenguatge periodístic català de la segona meitat del segle XX i que va néixer a partir de l’esforç econòmic d’uns quants milers de comptepartícips (és a dir, des de la societat civil), sorprèn que ningú no s’hagi atrevit fins ara a escriure cap història detallada de la trajectòria de l’AVUI.

Una mancança que, sortosament, ja no hem de lamentar perquè l’editorial Meteora acaba de publicar Diari AVUI 1976-2009. Entre el somni i l’agonia, un excel·lent recorregut històric per l’existència del diari escrit per Maria Favà, una periodista que ha viscut aquesta experiència des de dintre i de punta a punta, ja que formava part de l’equip de redactors fundacional del diari i hi va treballar fins a la seva jubilació l’any 2009, quan el grup gironí Hermes, propietari d’El Punt, va comprar l’AVUI.

 

Escrit des del ‘nosaltres’

Són gairebé quatre-centes pàgines escrites en primera persona del plural perquè Maria Favà ha volgut donar veu a periodistes, directors, promotors inicials i membres dels diversos consells editorials que han anat fent camí al llarg del projecte.

L’autora, però, no s’està d’advertir-nos que li ha sortit un llibre oral, subjectiu i apassionat, uns atributs expressament buscats que es complementen amb una actitud desinhibida que anuncia en una frase del pròleg: ‘Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional.’

També li ha sortit, volgudament, un llibre parcial, perquè és evident que la història de l’AVUI es podria explicar igualment des d’altres punts de vista que completin, matisin o critiquin la panoràmica que ara ens ofereix Maria Favà. No fóra pas una mala iniciativa. I crec que tots plegats l’agrairíem…

A part de tenir un títol al qual se li entén tot, podríem dir que Diari AVUI 1976-2009. Entre el somni i l’agonia és un llibre amb dues velocitats. Els primers apartats –centrats en els precedents de la idea de fer un diari en català i en les gestions que, mort el dictador, varen fer realitat el somni amb la sortida del primer exemplar– són quasi torrencials per la quantitat de reflexions i valoracions que l’autora hi aboca. Superada aquesta fase, cap a la pàgina 70, el llibre s’estructura en capítols centrats en les figures dels successius directors –una dotzena amb dos noms repetits: Faulí i Flo– i la influència de la seva petjada a l’hora de fixar el rumb del diari. És la part majoritària del llibre en la qual el relat ‘des de dintre’ que llegim dóna volada i sentit al treball que ens presenta l’autora i que ens descriu amb tota mena de detalls el trajecte que va portar del somni inicial fins a l’agonia dels darrers anys.

 

Els arxius perduts

Maria Favà ens assabenta d’un fet preocupant que sembla que no interessa a ningú: l’arxiu històric de papers i documents del diari es troba en parador desconegut després de la compra que el 2009 va fer el Grup Hermes, dirigit, aleshores, pels germans Bosch, empresaris carnis gironins. No s’acaba aquí, però, el desficaci, ja que, pel que també diu l’autora, la col·lecció completa dels diaris publicats està dipositada a l’Arxiu Municipal de Girona, un fet una mica extravagant si tenim en compte la procedència barcelonina de l’AVUI.

També em sembla significatiu que una de les coses amb les quals l’autora confessa la seva impotència a l’hora de treure’n l’aigua clara sigui el fet de no haver pogut esbrinar d’on dimonis sortien els diners que en els moments d’alarma extrema (pagament de nòmines, subministrament de paper) tapaven el forat. Un misteri no resolt que hi ha qui diu que s’ha d’atribuir a uns diners sense destinació fixa que Tarradellas va trobar a la Diputació, tot i que hi ha una altra teoria més inquietant que en el llibre s’explica i que diu, ras i curt, que Jordi Pujol havia reconegut l’any 2004 que si mai tornava a la presó seria per culpa de les coses que havia fet pel diari.

Tot i que la influència dels consells editorials existents en cada etapa queda detallada al llarg del llibre, la impressió general que arriba al lector és que l’AVUI va ser un diari al qual li va faltar massa sovint una empresa sòlida, solvent, professionalitzada i amb les idees clares fent costat al projecte i als seus treballadors. És trist, però és així.

 

Les llufes de l’AVUI

Un altre aspecte remarcable de l’anàlisi de Maria Favà són les llufes que des del primer dia el diari va dur penjades. La primera, la de ser el portaveu de Convergència, pecat mortal en un context en què ‘els autèntics’ només tenien ulls per a El País, un diari ‘independent’ que va néixer quinze dies després de l’AVUI però que, ja de sortida, va disposar d’una quantitat de recursos i de complicitats que mai va tenir el rotatiu català.

I al costat de les maledicències, la catalaníssima institució de l’autoodi d’alguns redactors que semblaven avergonyir-se de treballar a l’AVUI. Una actitud complementada per la befa i la marginació dels altres mitjans que no va trigar gaire a resumir-se en dues llufes més. La primera era l’infame ‘compreu l’AVUI si voleu saber les notícies d’ahir’, i la segona, fer córrer la idea que al més que arribava era a ser un segon diari, aquell que complementava amb aromes localistes les coses serioses sobre les quals només els altres informaven.

I el més lamentable és que aquest menyspreu arriba fins a l’actualitat, tal com ho explica Favà: ‘En un informe sobre el català als mitjans de comunicació publicat el 2014 a la revista ‘Capçalera’, que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’AVUI ni tan sols surt esmentat.’

La lectura d’aquesta història –trista però alhora carregada amb les il·lusions d’un equip de professionals que, lluitant contra tots els elements, van aconseguir fer un diari de gran qualitat– m’ha portat a un altre llibre que complementa en molts aspectes el de Maria Favà. Em refereixo a Cartes a Clara, una periodista del segle XXI, editat també per Meteora l’any 2010 i escrit per Agustí Pons, un altre històric de l’AVUI. Un llibre altament recomanable i clarificador d’algú que durant uns quants anys també ‘era dintre’, que creix quan el llegim amb el de Favà i que diu coses com: ‘Havíem de competir en una lliga de primera, quan els nostres mitjans eren de segona.’ Un resum que pràcticament ja ho diu tot.

 

Col·laborador de l’AVUI

He d’admetre que se’m fa difícil parlar de l’AVUI en termes neutres perquè, com algun lector potser recordarà, vaig escriure en el suplement de Cultura del diari durant vint anys, entre 1989 i 2009. Una condició que, cada vegada que en tinc l’oportunitat, reivindico amb tot l’orgull.

No vull enganyar ningú: la meva condició de col·laborador extern es reduïa a la publicació de dos o tres articles al mes i atorga, per tant, les adequades proporcions al meu paper, ben mínim, en tota aquesta història. Però sí que puc donar testimoni proper d’una experiència que estic molt cofoi d’haver contribuït a fer gran: el naixement del suplement cultural de l’AVUI que, malgrat els repatanis i els ‘autèntics’ habituals, tothom valorava com un dels millors que en aquells anys es feien a la premsa d’aquí i d’allí.

També puc aportar un punt de vista diferent que potser ajudarà a entendre algunes coses: moltes vegades he pensat –i en això crec que coincideixo amb l’autora del llibre– que els problemes econòmics de l’AVUI es varen generar al començament i varen esdevenir un llast de molt difícil superació posterior. Si fa no fa, com aquell equip de bàsquet que encaixa un 35 a 0 en el primer quart de partit i que després, per molt que s’esforci en les altres parts, ja no pot remuntar.

Això i l’actitud –comprovada personalment per mi en un munt d’ocasions durant els primers anys 80– de trobar-me amb persones que presumien de ser convergents de pedra picada (dels que així que podien t’ensenyaven el carnet) i que, quan els preguntava si compraven l’AVUI em posaven cara com d’aquell que ensuma merda i em deien que sí, que era un diariet que estava bé; però que, a ells, no els traguessin mai La Vanguardia. O El País, en els pitjors casos de cinisme.

 

Com una paràbola bíblica

Deixo ja les ‘pàgines viscudes’ i torno, per acabar el comentari, a aquest Diari AVUI 1976-2009. Entre el somni i l’agonia summament recomanable que ha escrit Maria Favà (amb un epíleg no menys recomanable, per cert, de Teresa Bruna, una altra veterana de la casa) amb les mateixes paraules amb què l’autora clou el pròleg: ‘Un antic redactor i vell amic, que va veure un primer original d’aquest llibre, em va recomanar que anés més enllà de l’anècdota i expliqués per què l’escrivia. Crec que la història d’un diari revela com és el país i com ho fem de bé o de malament. Com en som, de desgraciats o de feliços. Com hem gestionat un capitalisme popular que ens vàrem polir en quatre dies. A on ens porta la precipitació a l’hora de tirar endavant un projecte.’

La història de l’Avui és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors. Qui sap, potser si tinguéssim un estat propi…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*