“La mentida necessària”, un bon article de Xavier Roig.

Com els lectors d’aquestes Totxanes saben, un dels columnistes que segueixo amb assiduïtat és el senyor Xavier Roig, enginyer i escriptor nascut a Barcelona el 1957, que des de fa una pila de temps publica cada divendres un article al diari Ara.

El d’ahir parlava de la vida pública i privada dels polítics i em va semblar especialment remarcable. Així doncs, us el reprodueixo a continuació, tot i que si voleu llegir-lo directament en el web del diari haureu de fer clic aquí.

 

La mentida necessària

Xavier Roig (publicat al diari Ara el divendres 3 de març de 2017)

Sembla que el president Puigdemont i el senyor Rajoy es van reunir d’amagatotis la primera quinzena de gener. El fet demostra que, quan es desitja de veritat, la premsa no s’assabenta de determinades coses. Més ben dit, el públic no se n’assabenta. Sospito que sempre hi ha algun periodista o altre, ben connectat amb els que manen, que sap el que està tenint lloc. I si ho mirem des de l’altra perspectiva conclourem que quan una notícia política confidencial es filtra és perquè el tàndem polític-periodista ha decidit que es difongui.

Uns dies després de la trobada, el president Puigdemont va assistir a aquell programa titulat “Jo pregunto”, on va negar que s’hagués entrevistat amb el senyor Rajoy. Determinats columnistes van saltar immediatament, ofesos, al·ludint a la manca de confiança que la població ja té envers els polítics i que es pot veure reforçada amb actituds com la demostrada pel president. No entraré a fons en la postura de nen malcriat de la qual fa gala determinat periodisme que, quan no li donen el que vol, marraneja. A més, el programa es deia “Jo pregunto” i no pas “Jo ho xerro tot”. (Encara que, vista l’actitud dels preguntadors, el títol més escaient per a aquella mena de dia de la confirmació hauria estat “¿Qué hay de lo mío, president?”).

Aquest columnista sempre ha estat en contra del secretisme dels governants respecte a la seva vida privada. Absolutament oposat a allò que defensa la majoria benpensant del país: vida privada confidencial, vida pública transparent. Jo propugno que la vida privada dels governants no existeixi, que no es mantingui el més mínim secret. Per contra, l’acció de govern ha de ser discreta i, només faltaria, amb unes bones dosis de secretisme. Al que governa se l’ha de jutjar, sobretot, per les seves realitzacions, per allò que es publica al DOGC  –al BOE a Espanya, al Journaux Officielle a França, a la Gazzetta Ufficiale a Itàlia… La resta és, al capdavall, pura escenificació, gesticulació que constitueix una font de distracció per al poble –que no deixa de ser un fet vacu.

La vida privada dels governants és importantíssima. Tant, que esdevé imprescindible que deixi de ser privada per permetre conèixer profundament l’individu que mana, o que ha de manar. Sempre he trobat fascinant el procés electoral americà. Un amic meu francès diu que quan el candidat arriba al final és com si fos exhibit despullat dins d’una urna de vidre ubicada a la plaça major. El fet és cabdal. S’ha de ventilar tot allò que es pugui, i que sigui veritat, de la vida privada del futur governant  –fins i tot fent servir males arts. No es pot deixar una responsabilitat tan gran en mans d’algú que és presoner de secrets de la vida privada. ¿Que a voltes aquests secrets no surten tots a l’aire? No és excusa per no intentar-ho. Els francesos demostren, un cop més, les seves grans capacitats com a societat que pretén regenerar la forma de governar-se pròpiament. El seu procés electoral és el que més s’assembla a l’americà. Ja hem començat a conèixer determinats draps bruts del senyor Fillon i de la senyora Le Pen. Queden lluny els anys en què el cràpula Mitterrand, sent president, s’escapava a la Dordonya, amb la seva amant, a un Relais et Châteaux propietat d’un xef amic de la família –que va haver d’adaptar l’hort de darrere per rebre l’helicòpter. Ep, i tot pagat per la República. Voilà!

L’individu que arriba al poder ha d’estar immaculat. I, si no és així, s’ha de saber perquè l’elector decideixi si gira full o el castiga. Ara bé, l’acció de govern requereix discreció i, sovint, secret. No és per casualitat que en formar part d’un govern, de qualsevol, es fa jurar o prometre que es guardarà en secret allò que es deliberi al consell. No s’és més demòcrata, ni es demostra més transparència, pel fet d’anar xerrant allò que pot perjudicar-nos a tots.

Esquinçar-se les vestidures perquè el president Puigdemont va decidir mantenir en secret que s’havia entrevistat amb el senyor Rajoy és pueril. I sembla mentida que la crítica la faci determinat periodisme. Si el periodista té dret al secret professional, si el té també l’advocat o el metge, ¿com no l’ha de tenir el governant? Només un país d’escassa maduresa política, o les ànsies de populisme de la població, pot plantejar-se aquests dubtes.

Necessitem polítics amb conviccions morals fortes  –per això s’ha de descobrir tot el seu passat i conèixer la seva vida privada permanentment. Però, sisplau, no demanem ingenuïtat ni comportaments immaculadament desinfectats a l’hora de governar. Els aires excessivament contaminats maten, però els massa purs també.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*