Totxanes, totxos i maons

Un dia que la memòria em fa situar molt als principis dels anys 90 Francesc Tarrats, director aleshores del Museu d’Arqueologia, em va comentar que el Departament de Cultura havia comprat una parcel·la situada en una plana molt propera a Arbeca en la qual des de feia anys hi havia indicis bastant sòlids per pensar que sota terra s’hi amagava algun element de valor arqueològic i dimensions considerables.

Es veu que cada vegada que els pagesos de la zona havien de gratar la terra amb les eines de l’ofici acabaven traient, emprenyats, trossos de pedra grans que confirmaven les sospites inicials dels estudiosos en el sentit que en aquells indrets hi havia hagut una construcció de l’edat del ferro; és a dir, d’uns vint-i-cinc segles d’antiguitat, si no més.

L’amic Tarrats, intuint sens dubte la meva vocació de tastaolletes em va dir: “Aneu a fer-hi una ullada, que us agradarà. Ja hem començat a excavar i si tot va segons les previsions no ens aturarem fins arribar al final perquè el que s’està descobrint és molt important”. I així va ser: el diumenge següent l’A. i jo vàrem agafar el cotxe per fer la que seria la primera d’una llarga sèrie de visites periòdiques que hem anat fent al que ara ja es coneix de manera oficial com la fortalesa dels Vilars d’Arbeca, una de les peces més valuoses del patrimoni arqueològic de Catalunya. Un conglomerat urbà emmurallat que va ser habitat pels ilergetes i que va estar en actiu entre els anys 775 i 300 abans de la nostra era.

Recordo que aquell primer dia no ens va ser gaire fàcil localitzar l’excavació, situada enmig dels camps i a cel obert, però la impressió que vàrem rebre en trobar-la és de les que no s’obliden: la parcel·la que Cultura havia comprat formava un rectangle llarg i estret en el qual, eliminades les primeres capes de terra ja es veien vestigis de murs i torres que presagiaven allò tan prometedor que els científics havien previst.

Fascinats pel que véiem –i pel que intuïem–  l’A. i jo ens vàrem conjurar a fer-hi una visita cada un o dos anys per tal d’anar copsant l’evolució dels descobriments. I així va ser, tot observant que en cada nova visita no només avançaven les excavacions  –i la compra de noves parcel·les–  sinó també les feines de consolidació dels elements posats al descobert i alguns petits tempteigs inicials de senyalització i informació als visitants. Els Vilars anava agafant cos i forma i ja es mostrava com un monument de gran potència.

Quan es va posar en marxa la Ruta dels Ibers aquesta fortalesa propera a Arbeca i no gaire allunyada del poblat del Molí de l’Espígol (Tornabous) ja era un dels grans atractius de les expedicions de visitants. A principis dels anys 2000, a més a més, l’Ajuntament d’Arbeca va tenir una magnífica pensada: va decidir que cada primer diumenge de juny seria Jornada de Portes Obertes i llogava un parell de camions amb plataformes elevadores que permetien que els visitants tinguessin una visió aèria del conjunt. Puc dir per experiència pròpia que la proposta  –que encara es fa i que us recomano ferventment–  va ser un èxit que va sorprendre els mateixos organitzadors.

Més cap aquí, l’any 2010 aproximadament, es va endreçar tot l’entorn del jaciment: s’hi varen habilitar espais per estacionar els vehicles, es va fer una tanca perimetral, es va fixar una tarifa d’entrada amb un petit centre d’interpretació i es va posar al dia la senyalització i els plafons informatius.

Des de fa temps es parla força dels Vilars (vegeu aquí el que hi diu la revista “Sàpiens”) i a cada nova notícia que ens arriba l’A. i jo sentim una profunda alegria per aquell projecte incipient que vàrem tenir la sort de conèixer fa un quart de segle de manera més o menys fortuïta i que, tot i la nostra condició de profans en la matèria, ens va agradar tant.

————————————————————————————————————————-

IMPORTANT: Aquests dies el Museu d’Arqueologia de Catalunya presenta l’exposició “La fortalesa dels Vilars d’Arbeca: terra, aigua i poder en el món iber” (aquí teniu més informació) que és una bona introducció a la història i el valor científic del jaciment. Un aperitiu que, és clar, no substitueix en absolut la inesborrable impressió que produeix la visita al lloc.

No badeu, que s’acaba el 30 d’abril.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!