Totxanes, totxos i maons

Si jo em definís com una persona de molts estudis crec que mentiria. Si més no considerant l’expressió des del punt de vista acadèmic. Vegeu, si no, els meus atributs escolars: primària (d’abans de l’EGB), batxillerat elemental, una formació professional “avant la lettre” (que es noti que l’únic idioma que he estudiat és el francès, home) a l’Escola Industrial i finalment la carrera d’Aparellador.

Dintre d’aquesta reduïda bossa hi guardo, però, algunes perles que per a mi tenen un valor incalculable. I entre les dues o tres més notòries hi ha, no en tinc cap dubte, els dos cursos de llatí que vaig estudiar a tercer i quart de batxillerat. És a dir, els anys 1963 i 1964, quan als que anàvem lliures -és a dir, alumnes d’acadèmia de pis- ens examinava el pare Lasheras, un catedràtic de l’Institut Menéndez y Pelayo que era el terror de tothom i que a mi em va posar Matrícula d’Honor a tercer i Notable a quart.

No he tornat a estudiar mai més llatí (cosa que lamento profundament) però puc dir que aquells dos anys de contacte amb els clàssics em van ensenyar a entendre l’arquitectura interna de la llengua -en aquell temps la castellana, és clar; però després ho he pogut fer extensiu a la meva- i a intuir l’íntima relació que hi ha entre les estructures del llenguatge i les del pensament.

Des del primer moment vaig agafar el llatí -del grec no puc parlar ja que anava en el programa del batxillerat superior que jo ja no vaig fer- com una gimnàstica mental d’allò més profitosa (més endavant em va passar una cosa similar amb la geometria descriptiva). Un exercici que mai de la vida he deixat de fer tot i que reconvertit en resolució de mots encreuats, jeroglífics, jocs de paraules (palíndroms, anagrames, contrapets…) o, més cap aquí, de sudokus, que de lletra tenen ben poca però que obliguen a manipulacions mentals molt similars a les que acabo de dir.

Bé… almenys tota aquesta teoria -que, sens dubte, més d’un rebutjarà- a mi m’ha funcionat i amb això ja en tinc ben prou. Oi que se m’entén?

Ve a tomb tot aquest llarg preàmbul (alguns que jo sé en dirien “preamble” sense cap mena d’escrúpol) perquè juraria que els famosos “Carmina Burana”, de Carl Orff, es diuen així perquè el títol és llatí i significa “càntics de Bura”, que és el nom antic de la ciutat alemanya de Beuern.

En conseqüència, la gent entesa en la matèria parla sempre dels “Càrmina Burana”, és a dir, en plural i amb l’accent a la primera síl·laba. Els periodistes desinformats, en canvi, ho tenen clar: li endinyen “Carmina Burana” i a córrer. És a dir, accentuant la segona síl·laba tot imaginant que és el nom d’alguna “cocotte” de principis del segle passat que li feia la competència a la Mata-Hari o a la Carmen de Bizet. I embolica que fa fort.

Vista l’estultícia mediàtica que ens envolta penso que no trigarem gaire a veure com algun informador de les noves fornades té un sobtat atac de catalanisme i, recordant que a Santander té una tieta Carmen a la qual tothom li diu Carmina, bateja l’obra de Carl Orff com “Carmeta Burana” amb aquella alegria que dóna la ignorància pregona.

Em jugo un pèsol que abans que s’acabi el 2008 aquesta atzagaiada ja l’haurà ejaculat algun dels nostres comunicadors. I un altre pèsol a que serà en una de les nostres cadenes o emissores públiques (*) (**). I el més trist de tot plegat és que el paio -o la paia, vaja- ho farà amb tota la seriositat del món i convençut d’haver fet un gran servei a la llengua i al país.

Déu meu…

—————————————————————————————–

(*) Ahir mateix, sense anar més lluny, just abans del TN Vespre varen passar un anunci promocional de TV3 en el que, il·lustrant unes imatges d’en Cuní en el decorat de l’espai de cuina de l’Isma Prados, una veu en off deia que en Josep Cuní “es demanava” fer el programa de cuina de la cadena. No recordo per quin motiu ja que em vaig quedar tan atarantat quan vaig sentir aquest indecent calc del castellà “me pido una de calamares” que se’m varen escapar els detalls següents de la parida.

(**) Captada avui, dilluns, a quarts de set a Catalunya Ràdio: Continuant amb el que deia fa un parell de dies (vegeu aquí) aniria molt bé que algú expliqués als redactors dels noticiaris la diferència entre “celebrar” i “commemorar”. Ho dic perquè a partir de la nova temporada en l’Informatiu del Matí -de 6 a 7- s’ha incorporat una interessant secció dedicada a parlar de les efemèrides del dia. I aquestes orelles que acabaran menjant-se els cucs han sentit esverades -era a la dutxa i de poc no me la foto de l’ensurt- com el locutor de torn explicava a la concurrència que avui se “celebren” trenta anys de la darrera execució amb guillotina a França.

Home… “celebrar” potser sí si ens ho mirem des del punt de vista que la justícia del país veí ja no ha pelat a ningú més però, vaja, són ganes d’agafar-ho per la banda positiva. La propera vegada digueu que “es commemora” i així ningú prendrà mal. Feu-me cas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!