Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Mira que en fa d’anys que l’àvia Anna i jo ens coneixem (d’aquí a no res en farà cinquanta, que aviat és dit!) i juraria que, si no va ser el primer dia que vàrem començar a sortir, no va trigar gaire temps més a explicar-me la història de les seves trenes. Més concretament la manera com, els estius que passava a Gualba, després de la migdiada la seva mare (la teva estimada besàvia velleta de la qual et parlava en la carta anterior) sortia amb ella a la porta del carrer, li espargia una mica de colònia pel cabell, la pentinava i a continuació començava a fer-li les trenes. La màgia del moment, però, no venia de la manipulació dels cabells sinó del fet que, perquè l’Anna s’estigués ben quieta, sa mare li anava explicant un conte.

I resulta que l’interès per escoltar aquell conte feia que cada dia tots els altres nens de la colla s’apleguessin en silenci durant l’estona que durava la cerimònia de confecció de les trenes. Una confecció que algunes vegades podia arribar fins a extrems de virtuosisme. I si no, mira la fotografia en blanc i negre que il·lustra l’encapçalament d’aquesta carta. Aproximadament és de la mateixa època que ara he evocat per bé que l’escenari no és Gualba sinó Castellbisbal tal com vaig explicar aquí el 2006.

Uns quants anys després aquella nena es va casar amb mi i vàrem portar al món dos nois: ton pare i el teu tiet. Dos xicots amb els quals, lògicament, no hi havia cap possibilitat de pensar a fer-los trenes i així l’Anna es va quedar amb les ganes de fer com havia fet sa mare.

Fins que el maig de 2012 vares arribar tu, amb una càrrega descomunal d’alegria i plenitud per a tots els qui t’envoltem… i equipada des del primer dia amb una considerable tofa de cabells.

I un dia de la setmana passada l’àvia va aconseguir finalment tancar el cercle. T’havíem anat a buscar a l’escola, érem a casa teva i esperàvem l’arribada dels pares quan, a la vista de la teva cabellera, es va decidir i et va fer aquest parell de trenes que pots veure en la fotografia d’aquí a sota.

Unes trenes una mica raquítiques, tot s’ha de dir, però que varen ser confeccionades seguint el ritual genuí. És a dir, amb l’explicació d’un conte com a acompanyament.

La decisió de l’àvia va ser molt encertada i d’allò més oportuna ja que pocs dies després la mare et va portar a la perruqueria perquè et fessin un tall de cabell més curt i més còmode de cara a la calor que aviat arribarà.

No sé si et tornarem a veure amb cuetes alguna altra vegada, però suposo que si algun dia llegeixes aquestes cartes et farà gràcia saber que un dia de mitjans d’abril de 2015 la teva àvia Anna et va fer un parell de trenes com Déu mana. És a dir, amb una nena ben quieta i atenta perquè li estan explicant un conte.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!