Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de juliol de 2006
0 comentaris

La nena dels boixets.

(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris de la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 17 de juliol i l’hora les 00:05)
La fotografia mostra dos personatges fent punta de coixí. Una dona d’edat indefinida que podríem situar entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys i al seu costat una nena d’uns set o vuit anys. Sé algunes coses sobre aquesta fotografia tot i que em manquen unes quantes dades que serien importants si es tractava de catalogar-la dintre d’un arxiu. No em preocupo, però. Em veig amb cor de suplir amb una mica d’imaginació els petits forats negres que hi pugui haver per explicar tota la història que neix al voltant d’aquesta fotografia.

Sé, per exemple, que l’escena té lloc a Castellbisbal, segurament a can Rabella o a alguna casa de les rodalies. I m’imagino que la imatge pertany a un dia de l’estiu de 1956. Qui ho sap? Potser avui en fa cinquanta anys…

Els trets del personatge més gran són rotunds, de dona pagesa, tot i que es percep un aire d’acolliment protector en el detall de les trenes, en l’agradable perfil del rostre, en el somrís tot just insinuat i en l’atenció que posa en la feina que porta entre mans la nena que té al seu costat.

La nena és de Barcelona i hem quedat que té set anys perquè som a 1956. Els estius, quan no hi ha escola,  els combina anant de vacances amb la mare i amb el seu germà petit a l’Hospitalet de Llobregat i a Castellbisbal. La companyia del pare és un privilegi reservat només a les tardes dels dissabtes i als diumenges.

A la nena, amb fama de bona minyona, sempre li ha cridat l’atenció veure com les dones de Castellbisbal feien anar amunt i avall dels seus dits els boixets -amb aquell inconfusible clic-clic que feien en topar els uns contra els altres- mentre la randa avançava mil·límetre a mil·límetre damunt del coixí. Fins que un bon dia la dona de la fotografia li va preguntar si li agradaria aprendre a fer puntes com ella. I aquí la tenim, asseguda en una cadira baixa de vímet, amb un coixí de la seva mida al davant inclinat contra la paret i amb el que sembla un pam de randa ja feta.

M’agrada contemplar la nena de la fotografia a poc a poc. Primerament em fixo en les seves mans -mitja dotzena de boixets a la dreta, un parell a l’esquerra- encara vacil·lants i maldestres. És aquí, just en aquestes mans petites i expressives, on hi ha el centre de la imatge, el punt on conflueixen totes les línies de força de la composició perquè és on es concentren les mirades de les dues protagonistes de l’escena.

Després desplaço la meva atenció una mica cap a l’esquerra i m’endinso en el poc que s’albira del rostre de la nena. La punta del nassarró, unes galtes arrodonides, un serrell mig intuït i un tall de cabell curt -som a l’estiu i fa calor- que accentua un coll i un clatell que encara avui, us ho puc assegurar, em tenen fascinat. Tant quan els contemplo en la fotografia com quan giro la mirada cap a la senyora en què s’ha convertit aquella nena. La senyora que des de fa una pila d’anys tinc al meu costat i que és la dona de la meva vida.

La meva cultura pictòrica no és gaire extensa però juraria que l’escena -perfecta en la seva harmonia i equilibri- té un aire de pintura holandesa que em va fascinar des del primer moment que la vaig descobrir (no fa gaire, per cert).

Vuit anys després del dia que es va fer aquesta fotografia la nena -una noia ja, aleshores- i jo vàrem coincidir a l’Escola Industrial. Onze anys i quatre mesos després del dia que es va fer aquesta fotografia vaig convidar la nena dels boixets al primer recital de Quico Pi de la Serra al Palau de la Música i tot just quatre dies després li vaig dir que m’hi havia enamorat mentre passejàvem Rambla avall camí de l’antiga seu de l’ONCE al carrer Ample on vàrem assistir al sorteig del dia. Tinc a la vista mentre escric això la tira de cinc números que vàrem comprar per l’ocasió: cinc butlletes de dues pessetes cada una al número 485. Va ser l’única cosa d’aquell 30 de novembre de 1967, diada de Sant Andreu, en la qual la sort no em va acompanyar.

Exactament cinc anys després d’aquell dia de Sant Andreu la nena dels boixets i jo ens vàrem casar al Guinardó. I avui, cinquanta anys després de la fotografia, jo continuo encisat per aquell coll i aquell clatell que ara, d’aquí a molt poc, quan hagi enllestit els rituals que comporta penjar aquest apunt a la xarxa i me’n vagi cap al llit, besaré a tall d’homenatge. Serà una besada molt lleugera perquè no es desperti i no em renyi per anar-me a dormir tan tard.

No té gaire bon humor, l’A., quan es desperta fora d’hores…

—————————————————————————

L’ENDEMÀ (els matisos de la interessada):
a) El poble on anaven a passar els estius és Cornellà, no l’Hospitalet.
b) El tall de cabell és més complicat de com jo l’explico. De fet, és una espècie de trena cargolada cap enrere i cap amunt per deixar que coll i clatell es ventilin.
c) La que jo defineixo com una dona gran tenia, com a molt, vint-i-tres o vint-i quatre anys. Confirmat: sempre he tingut pa a l’ull per a aquestes coses…
(17 de juliol, quarts de vuit del matí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!