Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

He tornat a passejar pel Parc Güell. Feia bastants mesos que la meva estona diària d’exercici físic la feia (quan m’hi posava, diguem-ho tot) damunt d’una cinta rodant del gimnàs del Club Natació Catalunya. Caminava mitja hora amb la màquina programada a ritme viu i així cobria l’expedient que se suposa que la gent de la meva edat (i de la meva irreductible condició d’urbanita sedentari) ha de cobrir per no tenir raons amb els metges.

Tanmateix, en arribar el temps més fresc he fet a l’inrevés del que fa la gent normal i he représ els passejos matinals (i matiners!) pel Parc Güell. Si tot això d’internet no és un descomunal bluff –i si els déus, a més a més, et doten de les dosis de curiositat i paciència necessàries– segurament ja hauràs trobat en aquest Bloc uns quants apunts (mira, per exemple, aquest) escrits o pensats mentre passejava per aquell bellíssim indret barceloní que, a més a més, tinc el privilegi addicional que m’espera amb els braços oberts a dos-cents metres de la porta de casa.

He tornat, com et dic, al Parc Güell. El primer dia va ser el dijous passat cap a les 8 del matí. Una hora amb molt pocs visitants encara i en la qual pots assistir al bonic espectacle de veure als teus peus –des del Turó de les Tres Creus, per exemple– la ciutat de Barcelona com es va posant en marxa gradualment. Una hora en la que, a més a més, la meva receptivitat està més esmolada de l’habitual i em permet fixar-me en detalls que potser en un altre moment o circumstància em passarien desapercebuts.

Puc dir-te que el meu retorn al Parc Güell ha tingut una excel·lent recompensa gràcies a una escena inesperada que em va impressionar. Els protagonistes varen ser un noi i una noia molt joves i d’aspecte inequívocament oriental. Japonesos, juraria. Anaven estranyament sols (vull dir que sense l’habitual grup de cinquanta turistes amb guia) i me’ls vaig trobar de cara en l’escala d’accés a la gran plaça central del Parc, la que està envoltada per aquell banc continu de trencadís que, sense cap mena de dubte, és el banc més bonic del món.

Jo pujava i ells baixaven amb una rialla poc dissimulada als llavis (ja t’he dit que era una parella molt jove, en l’edat de passejar i riure sense traves ni vergonyes). Però el que més em va impressionar va ser la seva manera de mirar, sobretot la de la noia. Era una mirada meravellada perquè (m’ho imagino) finalment contemplaven per primera vegada de manera directa aquell paisatge mitificat que des de feia temps havien incorporat a la llista de les seves il·lusions després de veure’l fotografiat moltes vegades en revistes, llibres i guies sobre Barcelona i Gaudí.

Era justament aquell encís de quan projectem per primera vegada la mirada sobre una cosa: una sensació màgica i irrepetible. Et puc parlar per experiència perquè a mi m’ha passat davant del Pòrtic de la Glòria, a Sant Jaume de Galícia, o quan vaig travessar caminant el pont de Brooklyn, a Nova York, o quan a San Francisco vaig veure el Golden Gate, o quan vaig descobrir l’Agulla del Mèdol, o quan a Monterchi, a la Toscana, vaig contemplar la bellesa serena de la “Madonna del Parto”, de Piero della Francesca.

És el plaer difícilment descriptible de quan vaig entrar per primera vegada al Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe, a Montjuïc. O de quan vaig sentir “Like a Rolling Stone”, de Bob Dylan, o el “Coral romput” de Vicent Andrés Estellés recitat per Ovidi Montllor. O de quan vaig veure “París-Texas” o els cinc últims minuts de “Cinema Paradiso”. O l’emoció de quan, ara fa dos anys i mig, et vaig veure per primera vegada una tarda de diumenge de maig en una habitació a mitja penombra de la Clínica Technon.

Són moments fugaços però que et queden profundament clavats en el fons de l’ànima i que recordes durant tota la vida. Moments que tothom té (jo te n’he explicat uns quants dels meus, però en tic més) i que tu, no ho dubtis gens, també col·leccionaràs. I, sobretot, són moments únics, íntims. Irrepetibles.

Si t’escric aquesta carta, estimada Mila, és perquè m’agradaria que mai oblidessis la importància de les primeres mirades. I, sobretot, que mai perdessis la facultat de detectar aquests moments singulars amb els quals de tant en tant la vida t’obsequiarà. Vénen quan vénen, ja t’ho avanço. És impossible de pensar a planificar-los o a preveure’ls. Però hi són. I, sembla que no, però fan forat. Precisament aquesta és la seva màgia…

Quan jo donava classes a gent que volia dedicar-se a escriure esperonava els alumnes a ser, sobretot, bons lectors. I, principalment, a saber valorar la importància de la primera lectura d’un llibre (o, en una música, de la primera audició). Un paisatge, un quadre, un llibre, un rostre, una cançó, una pel·lícula les podem gaudir moltes vegades al llarg del temps però mai –fixa’t el que et dic: MAI— se’t tornaran a presentar davant teu com la primera vegada, quan tu tenies la ment en blanc, neta de prejudicis, i estaves oberta a deixar-te seduir per allò que era a punt d’arribar-te.

Ja veus, bonica minyona, tot el que pot arribar a donar de profit una mirada plena d’il·lusió captada fugaçment en un rostre de pocs anys durant un passeig matiner pel Parc Güell. La mirada d’aquells joves –de la noia, sobretot– em va disparar la inspiració i, com ja et deus suposar, des de fa un temps quan veig una cosa que val la pena que no passi desapercebuda s’activa dintre meu un mecanisme que em va dient “Deixa-ho ben explicat a la Mila, deixa-ho ben explicat a la Mila…”  i que no s’atura fins que no prenc quatre notes en un paper i després, davant de l’ordinador com ara, començo a escriure’t cartes com aquesta i com les vint-i-una que l’han precedit.

En fi… són els inconvenients de tenir un avi somiatruites i lletraferit com el que t’ha tocat.

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!