Totxanes, totxos i maons

És només un moment que dura quinze o vint segons, no més. Pocs, però suficients perquè em conjuri amb mi mateix per repetir l’experiència musical matinera un altre cap de setmana que la tinguem a dormir a casa.

De tornada, camí dels diaris i del pa, vaig pensant en la manera com la vida et compensa dels seus tràfecs. Quan tens fills ets jove, les forces t’acompanyen i estàs disposat a menjar-te el món -i a lluitar per evitar que el món se’t mengi a tu-, però en l’ofici de pare tot se’t fa de nou, tot és primera vegada i navegues contínuament enmig d’un mar d’incerteses. I com el malabarista que procura mantenir el major nombre de plats girant damunt d’una canya, aquest aprenentatge l’has de compatibilitzar amb la lluita per la subsistència, per assolir una certa seguretat laboral, econòmica i social.

Trenta-cinc anys després, quan tens néts, en canvi, curteges en resistència física, et fatigues aviat i ajupir-te cada tres minuts per recollir una joguina que cau és un exercici que va minant la teva resistència. A canvi, però, tens la saviesa de l’experiència adquirida i un dia a dia més estabilitzat, sense els maldecaps i les incerteses de quan ets jove. Això et permet contemplar el creixement de l’infant de prop -aportant-hi experiències i sensibilitats que de jove no tens- i, alhora, de lluny perquè saps que el contacte té caducitat: dura fins que tornes la criatura a les mans dels seus pares. Ve a ser, si fa no fa, el que fa dos mesos escrivia aquí.

Vet-ho aquí, és allò que en diuen “llei de vida”, una situació que cal saber aprofitar en tot allò que aporta cada moment que la vius. Sabent circular amb els ulls ben oberts.

Els ulls… i les orelles, és clar.

Perquè fóra molt trist deixar que la música dels ocells passés de llarg sense adonar-nos de la seva senzillesa perfecta, inimitable…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!