Pere March, pare del nostre poeta per excel·lència, ens va deixar alguns poemes. Aquest, amb la introducció excepcional de Paco Muñoz, els versos en valencià antic del magnífic Lluís Miquel i la veu inigualable de Juli Mira, ens recomana unes pautes a seguir. La llàstima és que no sé com pujar-la, però vos deixe l'escrit. Si teniu la sort de poder-la escoltar, feu-ho! Paga la pena...

 Afirmava el director cinèfil David Trueba que “yo nunca llego tarde, porque el rato que la gente emplea en esperarte, lo dedica a pensar en ti, y seguro que descubren mis defectos”. No s'enganya el polifacètic madrileny. Potser tardem dos, tres, cinc minuts, però per a qui espera semblen dos, tres, cinc segles, i és quan li surt la vena crítica de Risto Mejide -que fàcil és fer-se famós hui en dia, no?- i comença a recordar-se dels teus desperfectes i, possiblement, dels de la teua mare.

Freqüentment, sent la necessitat de lloar-la, d'afalagar les seues grandeses. Al sud del País Valencià -jo també sóc Del Sud-, hi ha una comarca famosa, de nom àrab, la Vall d'Albaida (o la Vall Blanca). Dins d'aquesta, una població, la segona més gran per darrere de la capital, Ontinyent. Els pobles que l'envolten són Alfarrasí, Montaverner i Aielo de Malferit, pel que fa als de la mateixa comarca; i Xàtiva, per part de la Costera. És una vil·la de gairebé 8000 habitants, de tradició vidriera i consumista d'oli d'oliva. No té cantants famosos, com és Aielo de Malferit; no té tenistes coneguts, com és Ontinyent; no té el títol de ciutat, com és Albaida; no té rutes medievals, com és Bocairent; no té zones de càmping, com és Rugat... I la pregunta és, què té?

De vegades, tot no té per què ser material, encara que també té les seues virtuts. Té gent lletrada i culta, com si diguérem, un cercle intel·lectual dels clàssics grecollatins; té artistes i pintors; té escriptors consagrats; ha tingut grans mestres de la guitarra; té places i carrers històrics; té dos grans teatres -la llàstima és que tinguen noms de personalitats castellanes-; té l'avinguda del rei en Jaume, a la qual alguns volien canviar-li el nom; té els seus camps i bancals (la terra per damunt de tot). És això, ser un poble, el que té d'especial. Perquè hi ha els rics, i molts d'ells fins i tot tenen eixe carisma popular.

I és una tranquil·litat la que sent cada vegada que xafe el terra d'aquesta honesta i càlida alqueria, l'Alqueria de les Olles! Diuen que quan més lluny estàs del teu poble natal, més gran és l'afecte que tens per ell. Jo no ho creia, pensava que si estimes una terra, sempre l'estimaràs de la mateixa manera. Però no, després de quasi cinc mesos a la capital m'adone que no. Que allí, cada granet del sòl, cada cara coneguda, cada somriure i cada xerrada aspirant l'aire de la llar, es troba moltíssim a faltar. I ja no del poble, si no de la mateixa comarca. És un patriotisme tancat, sí, però patriotisme al cap i a la fi. Quan al concert dels Obrint Pas cantaren la cançó "Camins", se m'il·luminaren els ulls. El tros de "A la Vall Blanca em vaig deixar" va poder amb mi, m'hi vaig deixar tot el meu esma. Pel que significa, i pel nom de la meua terra.

Perquè sí, perquè allà on vaig dic que sóc de l'Olleria. Molts es quedarien a gust dient que són de Xàtiva o d'Ontinyent, però no és cert. Eixa pàtria que hi ha enmig, la qual molts jutgen sense haver-hi estat mai o sense haver-la coneguda, apareix als mapes. I que no me la toquen, perquè d'ella sí que puc dir que és d'allò meu, el més meu. Al Tall ja cantava l'Elegia Valenciana. Jo me l'adaptaré a l'Elegia l'Olleriana, perquè "Ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre"...

Us imagineu si un jugador de futbol d'aquest País Valencià (no només està el València, també hi és el Llevant, l'Elx, el Vila-real, l'Hèrcules, l'Alacant, el Castelló, etc.) celebrara un gol o una victòria i s'hi posara una màscara de Francisco Camps, Rita Barberá, Alfonso Rus o Fabra? 

A Itàlia, ho fan amb Il Cavaliere...

Escriure pot ser, moltes vegades, la manera més eficaç d'aïllar-se del món, de buscar refugi en una altra dimensió còsmica, de crear-se una nova vida. Escriure pot ser -és- la millor manera de retrobar-se un mateix. No?

Recorde aquell matí de dijous 13 com si fóra ahir. Érem a classe, a primària! Feia 2n a l'escola del meu carrer, la Isabel la Catòlica. Aleshores, érem molt menudets i pràcticament sense (cap) consciència nacional -tenia 8 anys. No alçàvem ni tres pams de terra, però el mestre, Víctor Reig, arribà amb una notícia que contar-nos: "Enric Valor ha mort". Un sarau es montà en aquella aula plena de mocosos. Enric Valor... Enric Valor... és el dels contes? El de les historietes? Ah, sí, l'escriptor de les rondalles! L'home del bigot i les ulleres, d'Alacant o d'un poble pròxim, no? Víctor ens manà una feina col·lectiva a manera d'homenatge, encara que no eixí fora d'aquelles quatre parets. Entre tots, llegiríem "El ferrer de Bèlgida", en férem un resum i, qui sabia dibuixar bé, algunes imatges. Cal remarcar que ens ho vam -almenys jo- passar bé en la seua lectura.

Uns anys després, un creix, llig i es documenta. Va guanyant eixa consciència nacional que adés deia; i ens adonem que ha sigut una peça clau en aquest país, que continua sent-ho des d'allà on està. I és que les vacances ens van deixant orfes: Sanchis Guarner, Fuster, Estellés, Ovidi, Enric Valor, Montleón... Qui no ha vist mai la famosa "Flexió Verbal"? Ni les rondalles, com la del "Gegant del Romaní" o "El Príncep desmemoriat"? Ni la seua obra novel·lística, encapçalada per "L'ambició d'Aleix"?

Enric Valor i Vives ens deixà fa deu anys, el 2000. No vaig tenir la sort de conéixer-lo en persona: malhauradament, no he conegut cap dels pares que suara he citat, encara que me'ls imagine escrivint mentre jo contemple els seus escrits o escolte la seua música. Amb un català polit, i en la seua versió valenciana. Llàstima que totes eixes acadèmies d'ara s'empenyen a modificar-lo i espanyolitzar-lo.

Curiosament va nàixer un 22 d'agost, com jo.

---

Al bloc de Gàlim (http://blocs.mesvilaweb.cat/albinyana) trobareu informació més detallada sobre aquest mestre dels mestres.

El déu grec Éol s'ha alçat aquest matí enutjat. Com a conseqüència, bufa i bufa, i destrossa cases, i arbres, i tomba barreres, i llança rames, i tira persones, i tot això i allò que deia el mestre de Burjassot. Per què ho paga aquest país, aquesta pàtria? Que no tenim prou desgràcies ja? Potser, però, que estiga tornant tots els mals a aquells que han fet malbé, ja siga per la corrupció, per l'urbanisme i la construcció, o per la dictadura que porten a les mans, aquesta terra. Sí, la divinitat hel·lènica està en contra, com tants valencians d'aborigen, del senyor Francisco Camps i de la senyora (o caldria dir senyor?) Rita Barberà, i els ho fa saber provocant tots aquestos aldarulls.

El que passa és que -crec- està sent massa excessiu amb els que no s'ho mereixen, ja que hui gairebé s'emporta amb ell un company meu en acabar un examen. Tal vegada, no s'adone que molts de nosaltres compartim amb ell eixa ideologia divina. Ja ho explicava Fuster "Ego dixi: dii estis. I no ens ho volem creure". En fi, supose que seran pensaments clàssics que em vénen al cap.

És veritat, i es veu que han canviat les danses per un ball d'Espanyeta (fins i tot el nom de l'utiller?). Ha sigut sobre les 15.20, i hem pogut veure l'home aquest ballant al ritme de la Jota de Moixent, concretament l'estrofa que diu "Pepiqueta, guapeta, fa botifarres / a pesseta la guitza totes cucaes / i sa mare li deia monyo sorongo / el tapó de la bassa serà el teu novio". El fet en si no tindria res d'especial en altres televisions, però no, la nostra no és normal i, per això, m'estranye tant.

Ja sabíem que l'èxit del cantaor xativí no té fronteres, però, no serà que Canal 9 està obrint-se al món? No serà que aquesta cadena comença a voler-se valencianitzar? No serà que veu que la música en la nostra llengua és igual o millor que la que importen?

En fi, la música en català està d'enhorabona. Ni que siga en un programa com el de Zona Zàping, hem pogut escoltar una lletra en valencià. Malauradament, continuarem sorprenent-nos cada vegada que escoltem un trosset d'alguna melodia que ens siga coneguda. Bé, la capçalera del Doraemon valencià no compta.

Abans de parlar del tema, vull escriure unes línies en què quede clar el meu posicionament antimasclista i defensor de la igualtat de gènere. Tots som iguals, ningú és millor o superior a cap altre. Tota aquella persona que veja en aquest text un símbol de masclisme és com si volguera trobar una 'a' en una frase com El bebé eixe és el de l'oncle: no hi ha. Bé, comencem doncs.

A la meua classe hi ha una ferma defensora de la dona que defensa els seus drets i deures com a tal. Em pareix molt bé, perquè en una societat on sempre s'ha tingut -per desgràcia- l'home com a déu, a poc a poc entre tots estem aconseguint que s'inicie una igualtat que no té precedents. Àdhuc al pecat original, ja es discriminava la dona. Potser és aquest capítol bíblic el portador de tots els mals? O serà el de Pandora? La bona qüestió és que aquesta misogínia duradora que, malgrat que ha disminuït molt en els últims anys, encara hi és vigent al dia a dia, té el seu origen com tantes altres mentides del món: la religió!

No obstant això, quan el feminisme esdevé moviment de superioritat canvien les coses. Aquesta companya també acostuma a fer comentaris com "els homes no serviu per a res", "si el món fóra ple de dones, seria millor" o el típic tòpic menyspreatiu "tots els homes sou iguals". Quan sents una vegada algun d'aquestos comentaris penses que bé, que potser, a la vida, li han fet moltes males passades i està ressentida o molt afectada -lògic-; o que a casa ha tingut problemes. Però quan aquest tipus de sentències comencen a ser diàries sense venir al cas, un comença a cansar-se (qui diu un, diu tots -i no només homes- els que l'escolten). Que un amic conta un acudit -no sexista- i ens riem, ella s'enutja; que fan a la televisió un programa d'aquestos on diuen que si una s'ha gitat en un famós o coses així, i ho veiem, ella s'enfada. Això sí, pregunteu-li com es diu qualsevol d'ells que et diu el nom i el cognom.

L'altre dia, un xic va dir que havia parlat en una amiga de Madrid i que li havia preguntat sobre les diferències entre el castellà d'allí i el que ell estudia ací. Quan la defensora de la superioritat femenina -que no feminista- ho va sentir, li cridà que si tenia núvia, que què feia parlant en una altra. Entendria aquest argument si no fóra perquè, al principi de començar les classes, ella va dir que el seu "amic" era molt gelós, però perquè li havia donat motius. En què quedem? Ens contradiem? I, a més, no deia que els homes no servim per a res? Dóna per a malpensar per què voldrà un nuvi, si amb les dones el món seria millor...

Crec que de menuda no li han explicat bé allò de la igualtat (mateixos drets i deures per a dones i per a homes, sense cap benefici ni perjudici per pertànyer a un sexe o l'altre) ni del feminisme (moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home). Opine que ella ha confós aquest últim terme amb el masclisme, que és atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones, canviant la paraula homes per dones. Jo ho denominaria "pseudofeminisme", ja que no és un feminisme real.

El que caldria que algú li explicara és que sí, que hem de lluitar per la igualtat de la dona, que hem d'evitar que cada dia muiren més esposes a mans dels seus marits, que hem d'acabar el menyspreu misogínic, que som iguals dones i homes, que l'única diferència que tenim ve per temes hormonals. En definitiva, que, per damunt del sexe, som persones. És eixe el punt clau: som persones! I ha donat la casualitat que dona i home es complementen, que ambdós són necessaris en la societat, que ens necessitem mútuament -no exclusivament en la parella, perquè un home pot estar amb un home i una dona amb una dona, però els dos sexes són igual d'utils en el món-, que no s'entendria el cosmos sense l'un o sense l'altre.

El bé requereix el mal, i a la inversa; el cel requereix la terra, i a la inversa; el dia requereix la nit, i a la inversa. Per la mateixa raó, el món requereix la dona i l'home, i a la inversa. És açò l'equilibri físic, psicològic i natural: el ying i el yang. Sense una part no es comprén l'altra.

És hora d'anar llevant prejudicis falsos: tots els mascles no són iguals; la dona no ha de ser qui faça la feina de la casa; els xics no únicament pensen en sexe; cap dona és inferior a un home. No! Som persones per damunt de tot, i com a tals, ambdós mengem, creixem, dormim, gaudim, cantem, riem, plorem...

Torne a dir-ho: cal eliminar les desigualtats que afecten la dona, cal lluitar perquè recupere la seua dignitat i el seu paper en la societat, i cal que ho fem entre tots, perquè junts ho hem d'aconseguir. És més, ho aconseguirem, n'estic segur. Pilar Rahola ja ho deixava caure i té raó, l'home ha canviat, ja no és aquella bèstia medieval que dominava sobre la dona, no. Però el bon camí no és el de la meua companya de classe -ni el de les que pensen com ella. El masclisme s'ha cregut massa la seua fictícia superioritat, ja no contra les dones, sinó contra els mateixos homes que les defensaven. No caiguem en el mateix desordre i lluitem, tots a una, per la igualtat.

I, a més, perquè no esmentar-ho, una persona no ha de tenir l'única etiqueta d'home o de dona. Jo, per exemple, també sóc valencià, m'agrada escriure i fer moltes altres coses. 

I anàvem els dos, agafats de la mà. Caminàvem, réiem, ens féiem bromes mútuament, ens inventàvem noms i ens abraçàvem... Gaudíem del temps lliure, un damunt de l'altre, aprofitant el temps al màxim. Ara m'acaríces tu, ara t'acarície jo. Ens besàvem i ens amàvem de la nit al matí, tot emulant el mateix Estellés. Ens ajudàvem a estendre la roba, i a guardar-la a l'armari. Em feia explicacions sobre les coses, si era així o d'una altra manera.

Com el naixement del rei en Jaume I, el nostre també va ser màgic. Una errada telefònica ens permeté conéixer-nos. Què voleu que us diga? Recorde els bons temps amb nostàlgia i amb ella al meu costat o, millor dit, l'un al costat de l'altre, perquè ens necessitàvem i, almenys, jo la necessite.

És per això que, quan mire enrere, em ve una dolcíssima olor a flor, a flor de primavera, d'estiu, de tardor i d'hivern. Quan ens miràvem eixien descàrregues dels nostres ulls, convertides en desigs inalterables de passió carnal i espiritual. Enyore les picabaralles i els moments furtius, trobe a faltar la seua pau i tranquil·litat i els seus consells nocturns.

I és un fort aroma el que em recorre el cap i el cos cada vegada que ho recorde, tan fort que és capaç de traspassar qualsevol sentiment de costipat o malaltia. No necessite oxigen; si hi ha una partícula minúscula d'aquell aroma adés esmentat, ja hi podré viure eternament.

Hui, després de dinar, m'he assegut al sofá. A la pantalla, uns dibuixos animats: una família americana formada per un pare gros, una mare seriosa, un fill amb un cap de meló i un gos que parla. Bé, fins ací tot correcte i adequat per a totes les edats. El que no sembla tan convenient per al públic que ho veu o que ho ha d'escoltar és el contingut.

Un dels personatges és jueu. No sé ben bé què passava, però ha anat a una casa i es feia el pesat. A l'endemà, per a esglaiar-lo, han posat una mena d'espantaocells que representava la figura de Hitler, dictador alemany responsable de milers de morts i de milions de malsons. Ací el pensament m'ha canviat. Cal fer broma en la història recent? Cal utilitzar l'holocaust per a atraure espectadors?

No obstant això, el que quedava encara m'ha arribat més en forma d'odi i de ràbia, perquè és un tema que em toca molt a prop. El protagonista ha obert un restaurant per als "de casa bé" i un amic policia que va en cadira de rodes li ha dit que hi acudiria amb la resta del cos policial. La sorpresa del personatge principal ha vingut quan se n'ha adonat que tots eren discapacitats. Els ha prohibit que hi tornaren a anar, posant un cartell on deia que no s'acceptaven tots aquells que "no tenen cames", "no poden caminar", etc. A més, en un dels diàlegs ha comparat les grans figures de la història -no sé quin actor ha anomenat- i argumentava que no tenien cadira de rodes.

Discriminació? Fòbia als discapacitats? Per què una sèrie de televisió ha de clavar-se en els drets dels humans, primer recordant la barbàrie nazi i després menyspreant els minusvàlids? I, a més, per què ho fan en un horari de prime time? He nascut en plena època de tecnologies, on gràcies a la televisió, internet, els mòbils... podem saber què ocorre dia a dia o gaudir del temps d'oci. Però passa com en tot, de tant d'extremisme ho fan avorrir. Ja no saben què posar o quina puta follar-se per a captivar mirades? Al director dels dibuixos, caldria recordar-li que Beethoven o Goya eren sords; que Stephen Hawking va en cadira de rodes i cada vegada li queden menys músculs per moure; o que Miquel Martí i Pol tenia esclerosi múltiple, i tots ells surten als llibres com a personatges importants en la història. Les respectives malalties no els han impedit compondre simfonies o pintar obres d'art, fes descobriment en la física o deleitar-nos amb poemes. I em deixe una llarga llista de superacions personals, perquè no ens oblidem: tots els que pateixen una malaltia i han aconseguit fer quelcom de les seues vides, són motiu d'elogi i mereixen eixir als diaris o a les pantalles, i no eixos gossos malfaeners que ara es giten en uno o en una i ja són millonaris.

Al director de la cadena... Què se li pot dir a un que és fill de pallaso? Què se li pot dir a un que ha interpretat un ratolí en dues pel·lícules? Què se li pot dir a una persona -dubte molt que reunisca les característiques que ens fan ser-ho- que després de tant de tacte amb els més menuts, deixe veure una sèrie on es burlen dels minusvàlids, del jueus, dels que són d'una raça diferent, dels homosexuals i on els personatges utilitzen un llenguatge format per mots despectius? La solució: emportar-se'l al circ! O no, que diria la seua Santa mare (la pobra no té cap culpa), qui vulga veure'l, que vinga a casa.

Per cert, la sèrie no l'he acabada. Tenia coses més importants a fer, com per exemple, dormir.

Em despertava farà uns dies xop de suor. Hòstia, si són les cinc de la matinada encara! I una paraula apareixia a la meua ment: Radicalisme. Això d'anar dos anys a grec i llatí, i donar etimologia m'ha marcat una mica massa. No sé per què -tal vegada pel subconscient que deia Freud- però la vaig descomposar. Radical, paraula grega que significa arrel: -isme, prefix que significa moviment o ideologia. És a dir, la paraula 'radicalisme' vol dir 'moviment de defensa de les arrels'. De sobte, em vaig tornar a adormir.

Ja pel matí, mentre em dutxava, em va retornar al cap. Això ho he pensat aquesta matinada, no? Sí. I em vaig haver de donar pressa per no fer tard a classe.

Hui, a l'hora de dinar, ha aparegut una notícia a la televisió sobre el radicalisme grec. La gent, quan sent aquest mot, s'imagina el pitjor: foc, pedres, policia, bombes, pistoles... terrorisme en general. I és cert, a la pantalla eixien pedres, foc, policia i tota la isotopia relacionada. Però per què s'ha tornat despectiu un significat que en nom dels valencians -per parlar d'un de tants pobles oprimits- ens hauria de reconfortar? Ho veiem diàriament, o a les manifestacions del 9 d'octubre, del 25 d'abril o de l'11 de setembre sobretot, que ens anomenen radicals. És un crim defensar la llengua, la cultura i la terra pròpies? Per què eixa por? Pareix més un sermó de l'Època medieval: doneu-nos-ho tot i no patireu gens quan aneu al cel... Serà per esquizofrènics!

En fi, una vegada més la classe dominant i la premsa llepaculs ens ha capgirat un element més del nostre diccionari. I dic el nostre diccionari no perquè siga el català, sinó perquè és el de les classes lluitadores, el de les resistents, el de les que no veiem Canal 9, el de les que ens agrada pensar i enraonar, i que fem tertúlies amistoses per arribar a alguna conclusió, sense censurar o amagar informacions històriques ni cap mort.

Si ens volen dir radicals, que ens ho diguen. Nosaltres tenim la consciència tranquil·la, no és cap insult. Què hem de fer?

Aquesta serà la nostra exposició oral demà a classe. És un grup "inventat" i, si gent dels sindicats que s'esmenten es senten ofesos, demane unes disculpes humils. Únicament i exclusiva busquem la màxima nota. A la política universitària, per desgràcia, no hi podem entrar...

Em contava hui un company de classe que dijous passat va sentir por. Por i temor per la seua integritat física. Per conseqüent, també psicològica. I és que hi ha mots que la gent no coneix. La tolerància, el respecte, la dignitat, la igualtat: la llibertat (entenent per 'llibertat' tant la d'expressió com la de pensament, per dir-ne algunes)!

El que deia, dijous passat vam anar a la sala Mirror a contemplar l'acústic dels Obrint Pas i d'Orxata Sound System. Espectacular! No diré res més, encara que una mica curt. Això sí, en "Camins" em vaig deixar la veu. I és que mâ que la Vall tira, eh? En acabar-se, vam decidir conéixer el local del 'Glop', al cor de Benimaclet, poble incrustat al Cap i Casal. La son començava a aparéixer als ulls i al poc de temps ja hi érem a l'avinguda Blasco Ibáñez en ganes d'agafar el llit. Jo caminava amb neguit per allò que en diuen de la intolerància, però hi vaig arribar sa i estalvi. Pel que m'han contat hui, altra gent no.

Uns metres més lluny del meu pis, un altre futur filòleg hi viu. Porta rastes i ulleres. Bé, fins ací una cosa normal. El que és extraordinari -no en el sentit positiu- és el fet que hi va tindre lloc. Hi havia cinc dements que van començar a insultar-lo i a amenaçar-lo. Anaven bufats i, possiblement, drogats. Un d'ells li va cridar en un castellà de València "o te quitas esas rastas o te matamos". El meu company, pensant què fer, es va aturar i va decidir no córrer fins la seua casa, ja que podrien saber més endavant on viu. Va suar una suor freda; la sang se li va glaçar; i els músculs se li van tensar. "Què fem? Comence a córrer cap a ells? Però és que són cinc i jo només un... Ara bé, un va en crosses... Però així i tot en son quatre...". Es veu que l'únic que tenia ganes de brega era el de les crosses, perquè els altres quatre li van comentar que ho deixara estar, que ells se n'anaven. Finalment, van desaparéixer.

M'ho contava tot hui i se m'ha encés el cor de ràbia. Va arribar a pensar en tallar-se aquest pentinat característic, però, de seguida, va comprendre que si ja anàvem així, acabarien imposant-nos-ho tot. I no! El xic encara llueix les rastes i vesteix samarretes de combat, amb lemes com 'Pel País Valencià', 'Freedom for Catalan Countries' i semblants. També s'han donat casos de pallisses per portar camises de les que emprenyen la ideologia governant.

M'agradaria finalitzar aquestes humils paraules dient que és tot un conte i que no passa a la vida real. Però, desgraciàdament, açò és la vida real i tot allò tolerant i respectuós només es llegeix als contes. Què fem gent? Com han d'intervenir els polítics en aquests casos si són les camises que ells odien? Com han d'aplacar la situació si ja inciten a arrematar tots els que no pensen com ells?

I el pitjor de tot és que no enraonen, no utilitzen la raó com a arma principal. És la violència, les agressions... que ens tenen por? Perquè recorde que quan som menuts i no podem tenir raó, solem barallar-nos. No els passarà igual als agressors? Per sort, no li van pegar a ell. No obstant això, en algún racó de la capital del País, segurament a algú li eixiria sang per no ser de color blanc, per no vestir com ells volen o per parlar un idioma catalaniste.

"No sé qui sóc... Fa uns mesos era algú, però ja no em reconec... Per què estic ací, sol, brut i pensatiu?..."

Ell és Joan. Té una barba de més de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. Fa pudor a escombraries i no pot parar de tossir. Les cames li tremolen i, conseqüentment, les mans també, moviment que produeix la desbravació de la fanta de taronja que s'ha comprat amb unes monedes que s'ha trobat al terra. Vesteix amb un pantaló de pana marró esgarrat i amb una camisa que devia ser blanca, però que ara té una tonalitat més groguenca. Pateix fred, se li nota en l'expressió facial. Això sí, té uns ulls d'una immensa vitalitat, però les dures circumstàncies li afegeixen deu anys més a la suposada quarantena amb què conta.

Viatja amb el metro, sense un rumb fix. És una activitat que fa cada dia per tal de no enfrontar-se a la crua realitat. A més, així guanya un lloc on escalfar-se. Per les nits, recorde haver-lo vist als serveis dormint. Com a manta té el diari Micalet que reparteixen al llarg de tota la ciutat de València. Com a coixí, un bolic de paper higiènic que sembla net. De sobte, creue una mirada amb ell. És com si em contara tota la seua història personal.

Tota la vida havia treballat per a un home d'aquestos de corbata i tratge, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. Se'l considerava un treballador de confiança i, moltes vegades, amo i jornaler havien anat a prendre unes copes. Evidentment, per fer ostentació de diners, sempre pagava el cap. Però un dia, tot va tenir un gir inesperat.

El jefe va convidar Joan i la seua esposa a sopar. Era una vetlada de parelles. El restaurant no sé com es deia, encara que era dels visitats per la jet-set. En un moment determinat de la nit, l'esposa de Joan es va disculpar i se'n va anar al bany. L'empresari, també hi va anar. Va ser allí on va començar a llançar-li flors, a lloar-la, per a, tot seguit, arraconar-la contra la paret i violar-la. Primer li va tocar els pits; després, li va passar la mà per l'entrecuix; a continuació li va baixar les bragues i... Tot va ser molt ràpid. Una mica de sang va caure a terra, però d'on brollaven les llàgrimes eren dels ulls d'ella. El cap de l'empresa del seu marit la va amenaçar: "Como digas algo a tu marido, te juro que lo echo del trabajo. Luego iré a por ti".

Ella es va assecar les llàgrimes, es va col·locar tota la roba en ordre i va eixir del servei. En la taula estaven els rics i el seu marit, mirant-la amb cara d'enamorat. La dona no la feia tan agradable. Va dir que no es trobava i que si se'n podien tornar a casa. En arribar-hi, es va dutxar i va estar més d'hora i mitja a la cambra de bany. Joan va començar a preocupar-se i li va preguntar si estava bé. Júlia, que era el nom de l'esposa, contestava monosil·làbicament: "Sí, ves dormint...". El treballador no va poder més i als cinc minuts ja roncava.

A l'endemà, els periòdics ho anunciaven: "Una mujer de unos treinta años se corta las venas. Al parecer, había sido violada". El primer sospitós va ser el mateix Joan, encara que, després d'haver fet les proves de les restes de semen es van assabentar que el violador havia sigut una altra persona...

Del cap de l'empresa, mai se'n va tornar a saber i Joan va entrar en una profunda crisi personal. Sense feina, els bancs se'l van menjar sencer i en poc de temps es va veure dormint en places, parcs, parades de bus o estacions de tren i de metro.

Mentre esperava la parada de Facultats, vaig passar pel seu costat. Esternudava i li vaig donar un paquet de mocadors de paper. Les mirades es van tornar a creuar, i en la d'ell hi havia una espècie d'agraïment i de ganes de voler-m'ho pagar d'alguna manera que no podia. Li vaig somriure i vaig baixar davant la Facultat de Geografia...

Hui m'he alçat i he comprat un periòdic. A la secció de successos hi havia la fotografia d'un home bastant jove, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. El titular deia: "Pedro Jiménez González, asesinado a manos de un vagabundo. Posible ajuste de cuentas".El que m'ha glaçat la sang ha sigut l'altra imatge: un home amb barba de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. No s'hi podia contemplar, però segurament faria pudor a escombraries i no pararia de tossir.

Quan portava quasi una hora escrivint una entrada, no sé ben bé que he apretat i se n'ha anat tot en orris... Demà serà un altre dia.

Mai una cançó m'havia transmés tanta tranquilitat -exceptuant Ítaca- com aquesta. Hui he vist el documental que Guardiola els posà als seus jugadors abans de la final de la Champions per tal de motivar-los. Reconec que, malgrat tenir l'ocasió, no he vist la pel·lícula de 'Gladiator', però la banda sonora m'ha portat a un estat de núvols, prats verds, muntanyes gegantines, l'aigua del mar al davant. Com si siguera allà per Galícia o el País Basc, o, més lluny, allà per Irlanda. És una sensació de pau interior gitar-se cap per amunt, tancar els ulls i obrir els braços immillorable, apoteòsica, que et porta a un clima d'alienació i/o esquizofrènia totalment paradigmàtic.

T'entren ganes de llançar-te a volar, de cridar fort, de córrer, de cantar, de tocar algun instrument, de conéixer altres cultures oprimides i amb ganes de lluita, d'escriure, de llegir, d'aprendre de les veus del passat... I és, aleshores, quan el despertador et torna al lloc on hi ets: València, Cap i Casal del meu País Valencià. Aconseguirem algun dia els somnis i les il·lusions que ens marquem? Ens enfrontem a utopies? Cal caminar. Algun dia en parlaré, del Taoisme, però potser no siga una filosofia tan desgavellada.

Ens n'anem a les costes del nord?

Després d'aquest pont ple d'esdeveniments, toca reflexionar sobre una qüestió que, segurament, molts de vosaltres ja us haureu fet: per què celebrem els dies nacionals? Quin mèrit té ser valencià dins del País Valencià? O espanyol dins l'Estat espanyol?

Ha sigut un dia mogut. Pel matí Formació Bàsica en llengua catalana i Literatura Catalana Contemporània, per a tot seguit anar al pis a per la maleta i començar la meua odissea cap al poble. A la una i un poc més he anat a pel metro, i després d'agafar el tren, he arribat a l'Olleria a un poc més de les tres. He dinat el "putxero" de la mare i, a corre cuita, a la pràctica del cotxe. Se'm notaven els nervis de saber que en menys de vint-i-quatre hores puc ser o no conductor... i també per a pujar de nou al tren amb destinació al bressol de la taronja: a Carcaixent.

Per què hi he anat? Molt fàcil: presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pasa càrrec dels dos escriptors, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, dos periodistes valencians (veieu http://blocs.mesvilaweb.com/delsud), i quatre dels membres de la formació musical Obrint Pas: Robert Fernández, Miquel Ramos, Miquel Gironés i Xavi Sarrià. L'acte s'ha produït a l'Auditori Municipal, al carrer Rector Monzó, a les 19:00h. Dos euros valia l'entrada, i la veritat és que paga la pena per tres motius: escoltar les explicacions de la situació actual del País; sentir, cantar i ta-rarejar les lletres del grup; i col·laborar amb una associació d'ajuda a El Salvador.

Estava petat l'antic convent -maêdéu si Déu els sent- i han sigut gairebé dues hores d'aprenentatge i de goig. Els autors han esmentat com va començar la idea, una nit de farà alguns anys, tot el procés experimentat, etc. Entre les qüestions que els ha fet el públic, una ha despertat l'interés general: "Seguireu?", a la qual Xavi Sarrià ha respost una mica neguitós que depén de com vagen els nous projectes. Quan s'han acabat les preguntes, han muntat el seu escenari habitual: tres cadires i una caixa musical, i a sobre els músics amb els instruments.

Per a començar, i jo encara estava amb l'Antoni demanant-li que em signara el llibre, han "tornat a casa i per la finestra", per a deixar clar que han anat "més lluny" i que "mira si han recorregut terres que han estat en Alfarrasí". Han hagut moments per a cançons antigues, anormalment escoltades en directe com "Records" o "Sense terra", amb dedicatòria per als pobres de Palestina i els altres països oprimits; han hagut "Camins", on el públic ha col·laborat en l'estrofa del Botifarra la qual pertany a l' "u d'Aielo"; han seguit cremant emocions amb "la Flama" del Correllengua; han recordat els assassinats del Guillem i d'altres defensors de la llibertat; han fet una crida a la solidaritat amb els immigrants al "llac rosa de Dakar"; i han cantat per fa 300 anys, per la pèrdua dels furs, per la pèrdua contra els botiflers, perquè no oblidem que som (i serem) maulets que lluitem per la nostra identitat, per la nostra cultura i terra. Per a finalitzar, Miquel Gironés ens ha aborronat amb la seua dolçaina i l'himne del meu país, del nostre país, del País Valencià: la Muixeranga.

Una vegada acabada l'actuació me n'he anat a parlar amb Xavi i a demanar-li un autògraf del seu llibre Històries del Paradís. Li he comentat que he començat Filologia Catalana, i ell m'ha dit que va a fer el doctorat. Després he (re)agafat el tren i cap a casa.

Una sensació agradable, harmoniosa, esquizofrènicament inigualable, que ha tingut uns cent vint minuts de duració. Un recorregut per la seua memòria, la qual ja quasi ha d'estar associada a la nostra. Perquè si Fuster o Estellés influiren en el devenir de la nostra història, ara, des de la música combativa, els Obrint Pas també ho han fet. I Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan han sigut els "culpables" de deixar-ho per escrit.

Seguiu així companys, perquè està clar que mentre hi haja ploma, paper, lletres i música, no ens faran desaparéixer.

Aquest any, el meu -ja antic- institut, l'IES Vermellar, fa deu anys de vida. Portaven molt anys d'embaràs, fins que el 1999 va vindre a aquest món. En motiu de tal fet, ací us deixe un article que vaig escriure per a la revista commemorativa. Teòricament, açò hi ha d'aparéixer...

 

L'institut de “poble”

“En general, no són els nostres prejudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'una altra: ens hi obliguen, ben mirat, els prejudicis dels altres”. (Joan Fuster)

Quede clar per davant de tot que aquestes modestes paraules no són defensores de cap tipus d'institut. Quede clar per davant de tot que aquest humil text no pretén atacar la “privacitat” dels instituts. I quede clar, finalment, per davant de tot que aquests mots mal lligats i enrevessats no intenten influir en la conducta dels lectors perquè aposten per un institut públic... Posats a jugar amb la retòrica “privada”, una mica d'estètica per a l'article mai ve malament, no?

M'he passat anys -pocs, que no sóc tan major- discutint contra gent de col·legis o instituts privats què és millor per als xiquets i les xiquetes, per als més majors i més majoretes, si una educació gratuïta i amb la religió alternativa o una educació pagada (bé, ara en diuen concertada. El que déiem, tot molt bonic i molt estètic) i bíblica. I la conclusió no ha tingut trellat. Hi ha qui es basa en un “son unos paletos, no tienen disciplina y están todos zerriles”. Amén.

Parlava l'altre dia en una persona que ha estat 12 anys en un col·legi d'ací a prop -no diré noms per si de cas em reclamen drets d'imatge- i em deia que la relació allí amb els professors és d'un “usted, siéntese y calle” o “señorita, salga a la pizarra y exponga el resultado de la siguiente operación”. Sí, molt formal tot, però sense eixa atmosfera que et fa estar còmode amb els teus companys i amb la persona destinada a ensenyar-te el temari marcat des de dalt. També és cert que en eixes aules els professors són elegits, mentre que als instituts com el meu si no tens certes titulacions no hi pots entrar. A més, els estudiants d'universitats privades tenen el dret a anar a l'escola més pròxima a fer les pràctiques, quan els de les públiques se n'han d'anar lluny, ben lluny. I deien que tots teníem els mateixos beneficis... Visca l'Edat Mitjana!

I és que en raó els instituts privats també s'anomenen popularment instituts de “pago”. Però ja no únicament instituts; si vols fer una carrera i no tens la nota que et reclamen, fas un rebut a la universitat amb uns quants zeros, acceptes que l'única assignatura gratuïta serà la de retrobar-se amb el Nostre Senyor i hi entres: “Açò ho pague jo!”.

Per no parlar-ne del paletorisme (sistema o moviment ideològic que realitza tota aquella persona adaptada a les costums del poble, ja siga una qüestió de llengua o d'indumentària). Això sembla que està mal vist a les presons d'educació capitalista. Van tots uniformats: jersei i pantalons per als xics, jersei i falda llarga per a les xiques. Clar, són tots molt “coquetos”. A veure, que jo no tinc res contra els vestits, però si els hi preguntes et diran que preferirien anar com els joves normals: vaquers, camiseta... I si ens referim a la llengua ja, som uns esquizofrèncis incults i ignorants, provincians, poblerins i tota la isotopia relacionada. Per la majoria dels estudiants és conegut que a València, per exemple, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià fa la vista grossa als habitants de la “capi” que intenten traure's el grau mitjà o superior, perquè “no saben hablar bien el valenciano”. O quan t'has de relacionar per qüestions d'estudis amb gent d'allí et diuen un “háblame en cristiano, que no te entiendo”. Qui tindrà més intel·ligència o cultura, qui sàpiga una llengua o qui ne'n sàpiga dues? Ai! Se m'oblidava, que ara està l'anglés, que també hi ha escoles on es parla només en anglés! I mira que no me'n recordava? No pot ser amb açò del trilingüisme, eh?

En conclusió, que em dóna igual que em diguen “paleto”, que no m'importa anar en vaquers i camiseta, que tant em fa que hi haja pares que paguen l'educació als fills quan hi ha una de qualitats més que suficients que és gratuïta (sempre em vindrà al cap la frase d'una xica que anava a col·legi concertat que deia “mosatros hem estudiat el doble i triple que vosatros” i que després no diferencie la varietat oriental del català de l'occidental. A més, del seu col·legi tres alumnes suspenen la selectivitat, un per copiar, mentre que dels públics, tots aprovats. Ara els pares pagaran per les “xulles” dels fills, i sense anar a la carnisseria!), que li reste importància al fet d'entrar als llocs sense haver arrimat colzes, simplement per posar diners sobre la taula, ja que el que més ompli és el treball ben fet. Seguiré parlant en valencià, seguiré vestint com m'agrade, seguiré agraint als pares que m'animaren i em recolzaren a arribar a la universitat en compte de pagar-m'ho, seguiré estimant l'educació pública, seguiré estimant el meu institut.

I és que aquest ja té deu anys de vida, i no va ser fàcil de construir. Quan moltes mares de nosaltres eren menudes, ja estava en procés, però van caldre moltes ajudes per a què seguiren endavant, i quan dic ajudes em referisc als esforços de la gent, no dels que han de posar els diners. Els alumnes van passar d'anar a Canals a fer-ho a la seua pròpia casa (Alfarrasí i Montaverner, com si fóra també la seua casa). Per això, i tornant al fil argumentatiu, el que de veritat em rebenta és que hi haja milers d'instituts a casa nostra que es mantinguen en barracons, mentre que els que s'han de preocupar miren cap a un altre lloc i subvencionen la “privacitat”.

Què hi ha contra la “publicitat”? Tot és privat ara? La platja la pagarem, i d'ací poc quan anem pel carrer pagarem una mena de peatge per caminar. Parlarem tots en anglés, menjarem al McDonals i escoltarem Pop. I tots els xiquets aniran en el cabell ben pentinat i vestiran amb la mateixa camisa de botons. La globalització acabarà amb tot, i l'institut públic el dia de demà potser siga com una espècie de museu, on els “güelos estudiaven”. No deixem que el gris ens envaïsca, que l'alegria s'acabe. Per això hem de seguir lluitant, com a mínim, per deu anys més de vida del meu institut, del nostre institut,de l'institut de l'Olleria, de l'IES Vermellar. Pels d'ara i abans, i pels milions d'alumnes que queden per entrar. I és que, prenent el pretext d'un poeta de Burjassot, “no podran res, davant d'un institut unit, alegre i combatiu”...