… sinó l’aterratge

0

«És la història d’una societat que cau, i que, mentre cau, es repeteix constantment per tranquil·litzar-se: fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé». La patinadora fa mesos que balla sobre aquella pel·lícula de gel: es posa els patins abans de llençar-s’hi, fa uns primers moviments lents, i ja la teniu allí, corrent, ràpid, ràpid, ràpid; si s’atura, és probable que caiga. Camines pels carrers de Leeds, sempre en la mateixa direcció, sempre la mateixa ruta; comences a conèixer les avingudes, els edificis, on hi ha aquell Tesco on pots comprar salmó -és l’únic Tesco on has trobat salmó. Durant les darreres setmanes d’un hivern fred, Ciudad Jara t’acompanya a les orelles: «Pero ves el final, y ya ves que al final, importan poco las gestas». T’agrada que la veu de Pablo Sánchez ressone dins teu; et transporta a viatges nocturns i compartits amb cotxe. Éreu joves. Veus, alhora que el cantant poesieja, galtes vermelles anònimes sobre fons blanquíssims equipades amb camises de mànega curta, mentre tu, dependent d’un clima més mediterrani, portes un anorac de tres quilograms de pes. «… fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora és una enamorada de la velocitat; l’estima com un yonki estima la coca, l’speed, la farlopa, l’MDMA, el cristal: perquè l’extrau de la realitat. No has viatjat gaire pel Regne Unit, i quan ho comentes als teus, mig en burla, mig en broma, t’ho retrauen: estàs a Anglaterra i no has sigut per a eixir de Leeds? És que tinc molta feina, els dius. I sí, en tens, perquè has agafat -sense cap tipus de necessitat- massa responsabilitats; creies que t’extrauria de la realitat, i potser, momentàniament, així ha estat. «.. fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora sap que un dia caurà; que el patí s’encallarà o que es trencarà; que xocarà contra algú; que un clotet de la superfície serà prou perquè isca volant; que es menjarà la tanca: la patinadora sap tot això, però corre, i dansa, i vola, i. Com un mantra: si ocupes la ment amb responsabilitats d’ací i d’allà, el temps passarà més veloç i els requadres del calendari es guixaran més de pressa. Viure? Això és viure, no? I t’allunyes una mica de les feines més importants, i de veure la llum del sol, o de la lluna, i de. T’angoixes, i acabes retallant hores al son alhora que et preguntes per què, per què, per què ho has agafat, i et repeteixes que a la pròxima diràs que no. «Però allò que importa no és la caiguda…». La patinadora, que és una yonki de la velocitat i que sap que un dia caurà, no havia considerat que la fina capa de gel es podia trencar. I aquell dia allò passa com solen passar aquelles coses: d’imprevist. Tot comença amb una xicoteta escletxa, que, a poc a poc, s’eixampla, i la patinadora no pot evitar allò inevitable quan el terra s’obre sota d’ella. Cau. Definitivament, cau. Tanmateix, no té por d’endinsar-se en l’aigua, en allò més profund i sense fons. Potser ara podrà escoltar-se. Quan escoltes Ciudad Jara -«voy encontrando trocitos de ti en cada carta», «si tú me pidieras que fuera a buscarte», «pero eres demasiado cabezón para quedarte a vivir en las sombras; demasiado corazón para no echarte a volar»- en un directe a Gandia, tornes a València, tornes a Benicàssim, tornes a Leeds. I li ho dius al teu amic: jo escoltava aquestes cançons mentre veia galtes vermelles anònimes, i etcètera. Ell assenteix; la seua funció és assentir. Però després de tantes setmanes, de tants mesos, de tràfecs alienadors, l’endemà, un petit canvi, gairebé imperceptible si no fora perquè pensaves que la immobilitat fotogràfica responia a un temps de reflexió, si no fora perquè estaves esperant, esperant un vertader canvi en sentit contrari, una preocupació o un com estàs sincer, amb voluntat de reconstrucció, una nova oportunitat d’aquestes d’ara sí, ara és veritat; l’endemà, un petit canvi, et dius, que, al capdavall, ha obeït l’ordre natural de l’univers; un petit canvi, sí, ho ensorra tot: ensorra tantes feines per ocupar el rellotge, per desallotjar la ment, i ensorra la mínima esperança de. «Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción, será una fiesta de colores…». Saps que no serà l’última bofetada de realitat, però sí que els processos llargs i els dols no són lineals, i que hi ha anades, vingudes, moviments circulars, balls i entropessades, danses i bacs, com si fora el trajecte d’una patinadora yonki de la velocitat a la qual se li ha obert el sol glacial i ha caigut en les profunditats d’ella mateix.«Però allò que importa no és la caiguda… sinó l’aterratge.». Pam. Pam.

Un conte de xiquets

0
Publicat el 7 de juny de 2022

Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella nit de setembre la va veure en una foto d’escola; era fàcil fixar-s’hi, tot siga dit: desprenia una claror que pretenia fer-li competència al sol. Era el focus, el punt on covergien totes les rectes paral·leles. I n’emanava el toc de llum necessari per a -inconscientment- deixar la resta en la penombra; no n’era la intenció, és clar. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. No li diuen res i la deixen fer; ha heretat el costum de la referent major que, això sí, un bon dia, va abandonar, sense avisar, aquella tradició. Sabia coses, va viure coses, però no era moment de contar-li-les. Eren xiquets, amb un desnivell de coneixements i de vivències que s’hi va acabar imposant; la jerarquia es guanya amb el temps, i ella portava la davantera. I també tenia un núvol damunt que, de tant en tant, n’enfosquia el rostre. Però ell no ho va saber veure, com no va saber veure gairebé res. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Canvia d’indret: s’allunya del menjador i entra a la sala d’estar, es reballa damunt el sofà, agafa el comandament a distància i engega la televisió. Què hi deuen fer a aquestes hores? L’adolescència és dura: canvis, hormones, adaptacions, descobriments, primeres vegades, traumes, massa estímuls per algú que, com ell, ha patit de més jove certs comentaris per l’aspecte físic. I li’ls comenta, i ella, amb un somriure i carregada de paciència, el calma, l’anima, l’empeny. Voldria, des de la distància i la perspectiva espaciotemporal, compartir aquell núvol que, de tant en tant, li tapava el rostre. Però això ho sap ara: aleshores, no hauria sabut controlar-se a ell mateix i agafar només allò que necessitava. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. En el sofà, agafa una manta -fa fred fora; és un poble molt gelat- i se la posa als peus; aquella innocència dels onze anys, està a punt de perdre-la. Quan arriben al concert, una família d’arbres volen ser encantats; ell n’està encantat, de la vida i d’ella, però és un ignorant, un ignorant de tot, i no aconsegueix veure aquell núvol. Bé li agradaria ara aspirar-lo, agafar-ne una part, però llavors estava més pendent d’agafar insectes del terra. Voldria veure-la somriure. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquell jorn, a les portes dels dotze anys, quan la infantesa és a punt de finir, sent un soroll, però no hi dona cap importància. Serà el menut, que comença a agafar-ne el costum? Els records s’esvaeixen, com si miraren a través d’un espill entelat. Aquell juny va amb una bateta plena de flors; ell creu que no ha vist cap persona tan, tan, tan bonica i clara mai, i que tampoc no la veurà. La història, però, no li indica que està a no res de cometre el primer error; les decisions es decideixen, no es compren. No obstant això, recordarà aquell dia per sempre: l’estiu s’hi dona pas, i ella gira, i gira, i torna a girar, i li posaria una flor a l’orella, però seria un ornament sense sentit; no li calen ornaments sense sentit, perquè ja brilla i gira, i gira, i torna a girar, mentre riu, i el mira fixament als ulls, i hi clava fixament els ulls, i el travessa fixament amb els ulls, i arriba al cervell, al cor, a la panxa, a. Però el núvol, a poc a poc, va baixant i comença a col·locar-s’hi, al damunt. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella sèrie, la té enganxada a la pantalla, però, de sobte, desapareix el senyal. Pensa a avisar el pare, que n’és -i en serà- el salvador perpetu, però nota com unes mans l’agafen dels braços; prova a cridar i cridar, però la veu no li ix. Tampoc no li veu la cara a aquelles mans, que la impedeixen moure’s. Tanmateix, no té por; no té gens de por, que ella sempre ha estat molt valenta. Només li sap malament que no l’escolten i que, si desapareix, la família en patisca la pèrdua. Encara es veuran una última vegada en un banc als afores, perquè el lloc oficial de quedada, aquella espècie d’amfiteatre de mentida, té gràcia de nit, sota les pampallugues celestes, no de vesprada. Ara bé, això, que és l’última vegada, només ho sabran amb el pas de les setmanes, dels mesos, dels anys. Somriuran, faran broma, sobre la nova etapa que s’encetarà al cap d’uns dies; es marcaran uns objectius, i els diran en veu alta, a mode de jurament. Però no. La pròxima volta que parlen, els objectius, les il·lusions, els desigs i els anhels hauran canviat, i ells ja no seran ells. O ell ja no serà ell, perquè haurà començat a aprendre com és ell. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. La germana entra a la sala d’estar, i la veu mig esglaiada, mig enfadada. Ho comprèn. Li somriu, i ella, que no sap ben bé què ha passat, relaxa el rostre, però segueix cabrejada. La major l’abraça, i ella hi cau abatuda. Ara li intueix un núvol a la germana gran que mai no li havia vist, i aquesta només assenteix, alhora que assenyala, amb els ulls, dalt d’ella; el núvol d’una es redueix, perquè una part ara passa a formar part de l’altra. S’abracen. Quan és en un nou concert, la troba enmig de la multitud. No es diran res; han passat anys, i no sap si es reconeixerien. Potser, al capdavall, tot és una invenció d’ell, i res d’això és real. Però hi veu el núvol; i la mira a ella: riu, s’ho passa bé, gaudeix, perquè, amb el somriure i la mirada d’una xiqueta, segueix el ritme del bateria, la veu del cantant. Si ara ella es girara cap a ell i, ni que fora furtivament, el mirara, també hi trobaria un núvol, a sobre. Però la cançó s’acaba. El grup s’acaba. El concert s’acaba. I els núvols comencen a confondre’s amb els de la resta de la gent que també suporta, com pot, els respectius núvols, cadascun d’una mida, més o menys carregats, amb més o menys ganes d’expulsar les precipitacions. On és? On ha anat? Deu haver acabat de sopar i ha fugit…

Carta de diumenge a mi mateix (II)

0
Publicat el 25 d'abril de 2022

Fa dos mesos que, contra la nostra voluntat, el món va (tornar a) canviar; dos mesos intensos que han passat en un bufit: tres viatges Regne Unit – País Valencià, clarificadors; classes fluïdes de català i en procés d’adaptació a la ciutat anglesa; reencontres i descobriments, alegries i discussions; música i festa, i treball i xarrades; família i amics; visita a la Facultat de Filologia de la Universitat de València pel Diàleg22; el fals Mig Any Fester, el dinar de Germanor, un sopar dels Mateu, l’autèntic Mig Any Fester, el Sansan a Benicàssim; visites al cinema i passejades pel poble i la muntanya; viatge a Poznan (Polònia), amb Carme Gregori i Xavier Hernàndez per a difondre la figura i l’obra de Joan Fuster -ja hi faré una entrada dedicada en exclusiva a l’excursió, que, ben divertida, va tenir una mica de tot. Fa dos mesos vaig tornar a casa per a ser-hi, exactament, trenta-sis hores; la setmana següent, la durada de la nova visita va tenir-ne unes quaranta-dos; quinze dies després, vaig començar l’spring break. I van marcar un punt d’inflexió en aquesta voràgine del teatre que és la vida.

Ahir vaig arribar, de nou, a Leeds, amb el cap i el cor sempre en obres, però plens, tot i que amb alguna ombra que encara ocupa massa espai. I vaig poder descansar. Per a sorpresa -positiva?- meua, hui no ha estat un diumenge-diumenge, sinó només una mica diumenge; la tornada a la feina i les ocupacions d’ací i d’allà són ben sanadores. Ara bé, la casual descoberta d’una cançó -“Coastline”, de Hollow Coves- m’ha transportat immediatament a la Pasqua de l’any passat, a Benitatxell. Com pot canviar tot tant en només tres-cents seixanta-i-escaig dies? Com? Com el que sí, no, i el que no, sí? Que les persones evolucionem és clar, però en quins micromoments tot muda? O no ha canviat res i, simplement, l’aleshores era irreal i ha quedat en una invenció edulcorada de la ment? Recorde aquell com un període feliç; supose que això deu voler dir que no s’hi esdevingué res traumàtic. O no. No? Hi és, allà, balancejant-se i somrient, mirant les estrelles, posant amb la Mediterrània de fons, o sota unes coves, o escoltant el “Here come the sun”, dels Beatles, i parodiant-lo. I amb l’única obligació personal -el temps i la seua indulgència fa que ara ho endolcisca, sens dubte- de la tesi doctoral. Semblava que hi havia un demà esperançador, llavors. I… no ho sé, aquesta cançó m’ha fet mirar les anteriors vacances pasqüeres. Un punt de nostàlgia ho envaeix, sí, per descomptat, i la veu dels Hollow Cove no ajuda en aquest sentit, però, en fi, que volia deixar-ho per escrit, sense necessitats de retòriques ni d’ornaments, simplement perquè això, al capdavall, també és, i serà, història. I ara, encarem la recta final del curs, i del que no és el curs…

Carta de diumenge a mi mateix (I)

0
Publicat el 10 d'abril de 2022

D’acord, no ens entenem ni ens sabem estimar. Si aprofites la por, aquesta acabarà tornant-se cerimònia. Ho escriu Enric Casasses i ho canten Miquel Gil i Jonatan Penalba. És diumenge -amb tota la cursiva que calga, perquè no sol portar res de bo aparellat-: dia d’introspecció, de replantejaments existencials, de reconsideracions vitals. Comences a localitzar les escletxes (comences?; aquest present és real o és un mer artifici retòric que t’escrius tu mateix?) per on se’n va l’energia, per on el cansament i esgotament físic i, sobretot, mental s’infiltren i ho conquereixen tot. Tens la sensació d’haver-te instal·lat en el caos, de moure’t pel caos, mentre saltes alguns obstacles, mentre fuges del sorramoll, mentre un carranc et pinça el dit xicotet del peu -ai, el dit xicotet del peu!, ai. Està tot tan corromput des de fa temps que se t’han corromput fins i tot els escrúpols, i no passa res. Perquè mentre estàs ocupat, estàs extasiat, estàs falsament dalt de tot, no passa res. Veus les parelles com entrecreuen els dits de les mans, l’esquerra d’ella, la dreta d’ell, la dreta d’ella, l’esquerra d’ell, la dreta d’ell, l’esquerra d’ell, l’esquerra d’ella, la dreta d’ella, un diumenge qualsevol d’abril, a les portes d’una Pasqua que s’anticipa -com els últims mesos, i ja n’hi anem sumant uns quants- estranya; poses data de caducitat a aquelles encaixades. Tot en té; com si el demiürg haguera estat inspirat per aquell home que sempre vestia de negre, amb coll alt, amb ulleres i barba, a l’hora d’establir l’obsolescència programada. Veus, a les cinc de la vesprada, cotxes amb la gent que torna de les casetes de dinar, hui que feia núvol però feia bona temperatura. O veus formigues humanes que, abillades amb roba d’esport, circulen pels camins, en línia recta, a poc a poc, a poc a poc. I t’agradaria un punt d’ancoratge, uns fils entreteixits als quals agafar-te en situacions de desesperança, en situacions de diumenge. La vida, anar tirant. L’amor és pa amb formatge. I si ens entenguérem, ens sabríem estimar? Perquè a les pel·lícules -també les protagonitzades per amics, coneguts, familiars- tot sembla més fàcil; ara, quan el film s’inicia i el protagonista eres tu, eres el pitjor guionista del món. Pa amb formatge, en got de vi blanc. Veritat que sembla senzill? Mos de formatge; assaboriment del formatge; glop de vi blanc, i cap avall. La vida és un naufragi, en got de vi blanc. Que senzill, que simple, que alegre. Però menjar-s’ho sol, mentre es consumeix la llum solar dominical, i tu et visualitzes flotant en una illa de formatge dins el got, sense saber com arribar-hi a la vora, perquè no hi ha vora, ni punt per sostenir-se, ni. L’amor és Déu en barca. Què és l’amor? S’han escrit tractats, manuals, llibres d’autoajuda, novel·les, còmics, poesies, acudits. És Déu en barca? És això, l’amor? O l’amor és l’última novel·la d’Empar Moliner? És això, et repeteixes, resignar-se, dius? Déu en barca estaria tranquil, no? És això l’amor? La vida, anar paint. Què hem de pair? Què? Què, quan notes que fa setmanes que alguna cosa s’ha trencat en un lloc inconcret però familiar, que s’ha arribat a un punt de no retorn, que uns cristalls gens sorollosos han esclatat. L’amor és caure al toll… i trobar-hi l’amor. Caure, caure, caure, perquè mentre caus tot va bé, com deien en aquella pel·lícula francesa en blanc i negre. Mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va, mentre caus tot, mentre caus, mentre. Diumenge…

El català que parlem a Alemanya (o una autoestima mal entesa)

0

Entre els diferents mals que patim els valencians hi ha el de la baixa autoestima; una baixa autoestima, si més no, des del punt de vista lingüístic i nacional. El penúltim episodi s’ha viscut fa només uns dies. Patrick Weimer, periodista de la televisió pública de Saarland, a Alemanya, va fer una crònica sobre el futur de Ford per al telediari d’À Punt. La notícia hauria passat desapercebuda –excepte per als treballadors de la factoria en Almussafes– si no haguera estat perquè Weimer la va realitzar en un perfecte català. Sembla que aquest fet –un periodista d’origen alemany parlant en la mateixa llengua de la cadena de televisió i dels teleespectadors als quals s’adreça– ha sorprès la població. Twitter i Instagram, de seguida, n’arreplegaren l’esdeveniment: els “quina meravella” i les comparacions amb el candidat espanyol del Partit Popular a la presidència de la Generalitat Valenciana van marcar la tònica dels comentaris. Des d’À Punt NTC, fins i tot, se li va fer una breu entrevista, gràcies a la qual hem sabut que “va tindre els primers contactes amb el valencià en discoteques i bars, però que l’aprenentatge es va intensificar en conéixer la seua dona, una valenciana del Cap i Casal i investigadora en literatura”, a més d’“estudiar català durant uns anys a la Universitat de Saarland”.

Personalment, el succés em ve molt bé per a les classes de català a Leeds, ja que me’n permet demostrar la internacionalització i la utilitat als estudiants. La majoria s’han matriculat a Llengua i cultura catalanes, perquè o bé volen treballar a Catalunya, o bé volen passar un curs a Barcelona, o bé tenen familiars o coneguts a Girona –un dels propòsits que m’he marcat és que descobrisquen el País Valencià, tot siga dit. (Tots, això sí, fan també classes d’espanyol, que, en alguna ocasió, m’hi fa de crossa. Sé que hi ha un cert corrent que no veu correcta o adequada la dependència d’aquesta llengua per a explicar el català; de l’italià o del francès, en canvi, sí que ens en podem aprofitar sense que les sensibilitats més pregones s’hi ressenten).

Ara bé, no són tots aquests motius els mateixos que ens porten a nosaltres a estudiar un segon idioma estranger? El problema –de marc nacional; fins a cert punt, inconscient, sense mala fe– es genera per un desequilibri lingüístic: quan no se situa la llengua pròpia al nivell de qualsevol idioma del món. No conec la biografia lingüística de Weimer, però m’atreviria a afirmar que, a banda de l’alemany i, ja ho hem vist, del català, té grans coneixements, com a mínim, d’anglès i d’espanyol. Més encara: que, per a ell, més enllà de l’hipòtetic amor cap a la llengua materna, les quatre li resulten iguals –un mitjà per a transmetre un missatge segons el destinatari. Altrament, podria haver optat, com tants tertulians, polítics o esportistes –Juan Ignacio Ponce, Ana Barceló, Lionel Messi, Gabriel Rufián; les dretes juguen en una altra categoria–, per la llengua constitucional, i tots plegats nos hubiéramos entendido muy bien como buenos hermanos.

Potser els teleespectadors valencians n’han fet un gra massa; bé, potser no: quin caldo han armat! Supose que la pandèmia ha impedit que en alguns barris de la ciutat de València s’hi organitzaren revetlles, que hi desfilaren bandes de música o xarangues o que s’arranjara algun concert d’homenatge al periodista alemany. Costa d’entendre, francament, que el comboiet imperant no s’haja mobilitzat en tromba per a exigir-ne una estàtua a les entitats que preparen els certificats oficials de valencià. Donem-los-hi temps…

Crec que la reacció desproporcionada en veure una persona de fora del domini lingüístic utilitzant el valencià no ens deixa en molt bon lloc com a poble. Si de cas, bé, és senyal que no tot està perdut i que encara hi roman un mínim de sensibilitat idomàtica ni que siga soterrada sota una capa de curiositat; jo també me n’alegre, ho celebre i en valore l’esforç, i tant de bo es contagiara la bona voluntat de Weimer a la resta de la professió i a la resta de les professions, faltaria més! Tanmateix, el fet posa en evidència diverses de les debilitats que històricament arrosseguem. Per un costat, la mentalitat de ser una nació petita i subordinada i, per un altre, la consideració de la subalternitat de la nostra llengua: ens creiem tan –però tan, tan, tan– ínfims, que se’ns presenta com una extraordinarietat que un periodista tinga la capacitat cognitiva d’aprendre l’idioma nacional que vostè i jo parlem. Però, sobretot, la desconeixença del que ocorre fora de les fronteres, no ja estatals, sinó autonòmiques: quants valencians coneixen el paper de l’Institut Ramon Llull a l’exterior? A Leeds, a Santiago de Xile, a Leipzig, a Sao Paulo, a Montreal, a Bratislava, a Michigan, a Harvard, a Lió, a Budapest, a Tòquio, a Cracòvia, a Porto o a Bucarest, entre moltes d’altres ciutats, cada dia anglesos, xilens, alemanys, brasilers, canadencs, eslovacs, nord-americans, francesos, hongaresos, japonesos, polonesos, portuguesos o romanesos mantenen converses en català. I, compte!, també a casa nostra: botiguers, professors, mecànics, traductors i intèrprets, carnissers, editors, d’orígens diversos, hi viuen catalanament.

No hauria de ser notícia que una persona nascuda fora dels Països Catalans use el català –llevat, és clar, que fora muda i, per obra i gràcia divina, de sobte, obtinguera el do de la paraula. No hauria de ser-ho, però ho és. I ho veiem i ho llegim, i somriem com idiotes enamorats, i creiem que encara hi ha esperança, que la llengua se salvarà si depassa límits territorials i si s’estén arreu del planeta, i etcètera. Però l’aposta decidida i ferma ha de partir d’ací: del país, dels països. Tenim moltes mancances –ens falten cadenes de televisió i molta premsa, cartells, publicitat, plataformes d’streaming, una Lecturas, un Sálvame, una Isla de las tentaciones, en català–, però hi ha una certesa incontestable: parlem una llengua normal. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: normal –amb els corresponents diccionaris i gramàtiques; amb la corresponent literatura i cultura. Creguem-nos-en la normalitat, impostem-la, si cal –les circumstàncies, diguem-ne, ambientals, no ens són gens favorables, és cert–; però no la substituïm per una suposada inutilitat o per una presumpta falta de comprensió per part de l’altre.

Patrick Weimer ha narrat una crònica en català, i ho ha fet perquè en alguns bars i en algunes discoteques –en el carrer– algú va decidir continuar-hi amb la llengua materna. I perquè la seua dona –en la intimitat– tampoc no va menysprear allò que parlava, tan vàlid com l’espanyol o l’anglès. Autoestima i amor propi reals, no destil·lats de campanyes de màrqueting farcides de tòpics. La meua proposta inicial per a encetar l’Any Fuster –al marge de la parafernàlia institucional i dels aforismes esdevinguts frases-eslògan cada vegada més buides de sentit– seria, per exemple, fer un pensament: aquest.


Article publicat originalment a la revista Descriu el 31 de gener de 2022.

Un diumenge ben diumenge

0

Hi ha dies més grisos que d’altres, malgrat que la llum del sol impregne aquells indrets sense ombra -oh, que poètic que queda tot quan hi poses llum i ombra, sol, contrastos de paisatge; oh!-. Des de fa un temps, l’A. i jo etiquem determinats diumenges -la majoria- com de “diumenge ben diumenge”. Hui és un d’aquests diumenges ben diumenge -tot i que ahir també fou un dissabte ben diumenge, i despús-ahir, un divendes ben diumenge, i etcètera. Potser hi té alguna cosa a veure la setmana i un dia (de moment) d’aïllament; potser hi guarda alguna relació que la setmana que ve torne a Leeds; potser hi ha alguna relació amb el fet que, a la seua companyia, m’hi acostume de seguida, i després coste molt més reacostumar-me a la normalitat. O potser és que algú es va inventar que demà és el blue monday i a mi se m’ha avançat. O potser és que està a punt de fer dos anys que allò de Josep ens canvià una mica a tots, que vam veure com n’érem, de fragilíssims, d’insignificants, que de res no valia estar ple de vida si un matí, de sobte, el cos o el cor deien prou. O potser és que fa un any que Pipo no hi és, i la casa està més buida, més major, més estancada. O potser és que també hi ha moments que cal aturar-se una mica, mirar què s’ha fet i què s’hi pot fer encara, respirar i confiar en un mateix. Jo què sé. Hui és un diumenge ben diumenge, d’aquells de posar-se música, certes cançons en bucle, per porgar la pena, per si se’n va ja d’una i permet que seguim el camí.

01-11-2020/31-12-2021

0

Aquesta vegada he decidit allargar dos mesos més el període del llistat de lectures realitzades i, en compte de començar l’1 de novembre d’un any i acabar el 31 d’octubre del següent, he fet que coincidisca amb la fi d’any natural -també em servia d’excusa perquè, amb la finalització de la tesi doctoral i els canvis dels últims mesos, no havia llegit per plaer tant com volia-, de manera que els títols que tot seguit reproduiré són els llibres que he llegit en catorze mesos. Esperem que l’any que ve en siguen bastants més!

  • La drecera, de Miquel Martín i Serra (lectura i relectura)
  • El valencià és una llengua diferent?, de M. Josep Cuenca
  • Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas
  • Poder contar-ho, de Ferran Torrent
  • La casa de foc, de Francesc Serés
  • Societat limitada, de Ferran Torrent
  • Espècies protegides, de Ferran Torrent
  • Los retos de la educación en la modernidad líquida, de Zygmunt Bawman
  • Boulder, d’Eva Baltasar
  • ¡Está ardiendo una papelera!, de Pilar Montero
  • Consumits pel foc, de Jaume Cabré
  • Judici final, de Ferran Torrent
  • Només socis, de Ferran Torrent
  • LS6, de Mario Crespo
  • El pèndol, d’Anna Gas Serra
  • Friday black, de Nana Kwame Adjei-Brenyah
  • Els desperfectes, d’Irene Pujadas
  • Palomar, d’Italo Calvino
  • Noruega, de Rafa Lahuerta
  • El cul que cantava i altres relats medievals d’humor, de diversos autors
  • Tardor, d’Ali Smith

Vint-i-dos

0

Un dels temors que -hui que hi he pensat- m’ha vingut de sobte és oblidar la veu dels que ja no hi són. És fàcil tenir-ne present la cara, les faccions, els gestos, la forma de caminar -les fotografies hi ajuden-, però hui m’ha entrat la por sobtada de no recordar la teua manera de parlar, d’expressar-te, i he anat a cercar algun àudio de veu en les converses de WhatsApp que tinc guardades. No n’hi he trobat cap; segurament, les que teníem es quedarien ancorades en un altre dispositiu. Però sí que hi era la breu conversa que mantinguérem per escrit el dilluns 2 de desembre de 2019 -breu, perquè tu eres més de parlar en persona i, sobretot, perquè ens havíem de veure a la nit (els missatges eren del migdia)-; l’he llegida i he somrigut amb una sensació amarga però feliç perquè, entre nosaltres, érem nosaltres, sense màscares:

14.02 Àngel: Per molts anys, amic!

14.02 Peppo: Moltes gràcies, chermà!

14.02 Àngel: Només era per si, Déu no ho vulga, se’m passava dir-t’ho en persona.

14.03 Peppo: No, home, no!

14.03 Àngel: Quan et veja, et pegaré un mos al peçonet i et diré lo molt que et vull! [Emoticones amb besets].

14.03 Peppo: [Emoticones amb ulls amb forma de cor].

14.03 Peppo: Ara sí que m’has deixat tontet!

14.03 Àngel: Ja m’ho imagine [Emoticona amb cara pícara].

Inconscientment, he llegit la teua part del diàleg amb el teu to, amb la teua veu, amb el teu riure, i m’he desangoixat. Hui n’hauries fet vint-i-dos, i, encara que no ens hauríem trobat en aquell tercer pis de l’avinguda de Vicent Zaragozà perquè tu ja series graduat en Història i jo ja no viuria a València, t’haguera emplaçat perquè ho celebràrem el pròxim dissabte 11. No t’haguera mossegat res, però t’abraçaria fins que ens en cansàrem. I beuríem cervesa, i vi, i cassalla. I ens posaríem al dia. I m’explicaries que no sé qui va fer no sé què, i jo et retrucaria que segur que no era per a tant, que eres un exagerat. I. I. I… I m’he de conformar dient-t’ho ara, en silenci, abans de dormir.

Per molts anys, amic! T’estime. I et trobe tant a faltar…

Al final, què faig amb tu?

0

Sona Sigarrito, i deixes una pell de plàtan en el plat de la teua esquerra. De moment, encara segueixes l’horari intern: dinar passades les dues i mitja (hui ha sigut gairebé a les cinc), berenar un café i alguna galeta o una poma, i sopar més enllà de les deu de la nit. Des de la finestra, el desnivell del terreny i l’altura de l’habitació -un segon pis amb restes aromàtiques d’Ikea- et permeten veure els edificis més alts, encara que és fosc; fa hores que tot és fosc. La torre d’una església llunyana -és una església?-, però, se’n salva, i una llum quasi nival la destaca sobre el fons negre; igualment, puntets blancs donen rastre de civilització. Vint-i-cinc de Christopher Road, una casa pensada -com totes les del mateix carrer, i com totes les dels carrers paral·lels, i com totes les dels carrers paral·lels als carrers paral·lels, etcètera- per a sis hostes. Mires el rellotge, i a casa ja són demà, dimarts; ací encara et queden cinquanta-cinc minuts (ara ja cinquanta-quatre, mentre escrivies cinquanta-cinc) de dilluns. «L’atzar et llança una moneda; la vida et dona una lliçó».

Ha passat la primera setmana, i el procés d’adaptació està en marxa. La gran quantitat de feina d’ací i d’allà t’ha llevat temps per pensar, cosa que agraeixes. Mentre teclegues programacions, temàtiques, activitats o frases de ressenya, no trobes a faltar. Mentre et canvies d’habitacle i t’instal·les en la que serà la teua nova llar fins a finals de juny, no n’eres conscient. Mentre passes un matí de dissabte entre llençols, cobertors, coixins, paelles, gots, cafeteres, bosses i carrets, no t’endinses en cap espeleologia mental. Mentre… en fi, ja s’entén. La decisió de guanyar-li una hora al fus horari va ser una decisió meditada i immediata, en dipositar la tesi; no hi havia alternatives i, si n’hi havia, tampoc no vas voler esperar-les. Només va caldre cercar combinacions possibles entre el poble i la city. Tu, que necessites veure el campanar de l’Olleria, com a mínim, una volta per setmana. Tu, que eres tant dels teus. Tu, que tens aquell idioma tan oxidat, i obligues els interlocutors a una repetició més pausada amb l’I’m sorry. I don’t understand you. Tu, sí, tu. Tu, tu, tu, tu. Tu, que és una manera com una altra d’ocultar-te el jo.

Una aventura tot just ha començat, després de mesos burocràticament pesats; un viatge, de moment, en solitari, però amb tots els teus -que es van començar a acomiadar des de finals d’agost i que tots els dies sents ben a prop-  al cap i al cor. Un camí cap a allò desconegut, cap a la incertesa absoluta de què hi trobaràs -per ara, vint-i-sis alumnes de primer, nou de segon i una de quart que volen estudiar català-, cap a un nou clima, uns nous aires. Però sempre amb una àncora allà, un punt fixat en el mapa al qual tornar, un refugi. Ompli’t la maleta d’experiències i de vivències, À., ompli-la i guarda-les ben guardades. Amb Ítaca en la ment, viatja, navega, naufraga si cal, i intenta allargar la travessia tot el que pugues; quan cregues que hi has arribat, veuràs com se’n torna a allunyar. Però això ja vindrà; no córregues. Ara, aprén, aprén molt; segueix aprenent. «I tu encara vens a dir-me que el temps posa tot al lloc, però ja saps lo que toca si te’n passes en el foc».

Defensa de la tesi doctoral

0

Ahir, dimecres 13 d’octubre de 2021, vaig defensar la meua tesi doctoral, «Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973) i “Passar el dia, empènyer l’any” (1978-1984)», que ha estat dirigida per la doctora Carme Gregori. Va ser un dia ple d’emocions -la ressaca doctoral encara dura-, la culminació d’una etapa acadèmica, però el pas previ a tot el que encara està per arribar. Deixe, en aquesta entrada, els agraïments -o una part, perquè en són molts més- que van tancar la intervenció:

«Per acabar, voldria apuntar que aquesta tesi doctoral s’ha beneficiat de l’Ajuda del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministerio de Universidades (FPU15/02002). Igualment, voldria destacar que vam descobrir els quatre articles inèdits durant la realització del projecte “UV-Càtedra Joan Fuster, CPI-16-042”, concedit per la Càtedra Joan Fuster i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana entre els mesos de juny i d’agost de 2016, en l’Arxiu Joan Fuster (Espai Joan Fuster) de Sueca.

Ara bé, abans de cloure l’exposició, encara voldria tenir unes últimes paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, han ajudat perquè aquesta tesi es portara a terme. Com que la llista seria llarguíssima, i ja comence a intuir cares de desesperació entre el públic, em dedicaré a agrupar-los per col·lectius. Així, doncs, moltíssimes gràcies a tot el Departament de Filologia Catalana, tant als professors com a la gent de Secretaria, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tant els membres com l’editor, Enric Izquierdo, per la formació impartida i pel caliu amb què m’acolliren des del primer moment en què vaig passar a ser-ne company; com Serra d’Or amb Fuster, ells també m’han fet sentir a casa. Moltíssimes gràcies també a tot el Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València pels projectes compartits en què he descobert que, com deia el suecà, “la literatura consisteix a parlar de literatura”. Moltíssimes gràcies al personal de l’Espai Joan Fuster, a Salvador Ortells i a Francesc Pérez Moragón, per facilitar-me la investigació; a Josep Massot i Muntaner, pels detalls que només un savi com ell pot saber; i a Josep Palàcios pel permís en els drets de reproducció dels mecanoscrits originals i dels inèdits.

Vull repetir els mots de gratitud, de nou, cap als membres del tribunal, cap al doctor Jordi Malé, la doctora Veronica Orazi i el doctor Vicent Simbor per l’atenció, els consells i les crítiques que faran créixer aquesta tesi. Com també –i mai no serà suficient– cap a la doctora Carme Gregori per haver-me guiat, amb tota la paciència i l’interès del món, en aquest treball, un treball que començà, primer, en forma de Treball Final de Grau ara fa nou anys; un treball que seguí, després, en forma de Treball Final de Màster, ara en fa set; un treball que s’ha materialitzat, ara, en forma de tesi doctoral; i un treball que, tot i que la “paperització” puga fer pensar que ha finit, només és una passa més endavant. Moltes gràcies, Carme; els possibles encerts de la tesi, te’ls dec a tu.

No puc oblidar-me de tots els amics (Miguel Ángel, Manuel, Maria, Xavi, ací presents) que m’han animat a seguir endavant, quan l’angoixa i la incertesa estaven a punt de guanyar la partida. També els meus pares, Pepi i José, que mai no han permès que em faltara res i que han fet tots els possibles perquè poguera complir el meu somni d’estudiar el que he volgut estudiar: Filologia Catalana. Aquest dia és, també, una victòria d’ells. Com també de la meua companya, Aitana, que és a qui potser més temps li he robat aquests darrers anys amb la lletania del “no puc –fer això o allò–; he de fer tesi”. Gràcies per fer-ho fàcil.

Finalment, estic segur que hui el meu amic Josep Cerdà Ferrando s’haguera rigut, en primer lloc, per com vaig vestit per a l’ocasió, i, després, perquè, per fi, després d’anys i panys, he acabat la tesi. “I ara de què et queixaràs?”, em diria. La tesi doctoral m’ha ensenyat molt –i mai no serà prou– sobre Joan Fuster; poc devia intuir l’Àngel de 2n d’ESO, quan el va descobrir per mitjà del grup de música Obrint Pas, que hui acabaria l’etapa de doctorat amb un estudi sobre el suecà. Però, a banda d’aprenentatges literaris i acadèmics, la tesi i la docència universitària m’han posat en el camí gent meravellosa com Josep que, malauradament, no podrà llegir-la. Aquesta tesi, doncs, també és una mica per ell. Gràcies.»

30 vegades gràcies

0

No començaré dient que aquest està sent -i quasi ja «ha estat»- un estiu estrany per no repetir-me, però que ser-ho, ho és, i etcètera. Segurament, a més de les raons ja exposades, hi influeix l’entrada en els 30: el passat 22 d’agost vaig entrar en aquesta nova dècada. A ulls del denaí -que segons en quines circumstàncies és principi i fi de la identitat- i de certs indrets administratius, una xifra més; a ulls personals, la constatació que, per molt que l’eslògan i la frase wonderfulista diguen el contrari, hom mai més no tornarà a ser jove. (Bé, en els 29, en els 28, en els 27… tampoc no es tornava a ser jove, però una mica de retòrica muda més el text.) Quants camins ja no es poden recórrer amb 30 anys? Quantes primeres vegades ja no ho podran ser? Quantes oportunitats perdudes no es podran reprendre? Una mena de pressió o d’angoixa s’hi instal·la, i comença a fer-ne memòria constant: ja has passat trenta anys de vida, i t’han passat, a mesura que avançaven, volant; a aquest ritme, els pròxims trenta no tardaran gaire a ser un fet -si és que aconsegueixes sobreviure’ls, perquè l’atzar és un fill de puta i el matí menys pensat et pren la vitalitat i els projectes i… Però aquesta entrada no pretenia ser cap reflexió profunda ni existencialista, només té la intenció de posar per escrit una sèrie d’agraïments.

El dia abans dels 30, el dissabte 21 d’agost, ho vam celebrar. I dic «vam» perquè aquesta celebració només té importància i sentit quan recau sobre la col·lectivitat, sobre la «meua» col·lectivitat. Sobre una col·lectivitat feta de família i amics. Sobre una col·lectivitat feta de la gent que estime, que estime moltíssim; de la meua gent. Sobre una col·lectivitat que, tot i que la somiava completa, no va poder ser-ho del tot perquè no tots hi van poder venir per una raó o per una altra, però que, tanmateix, vaig sentir ben a prop. Vaig ser feliç: ho vaig ser moltíssim -de nou, l’adverbi de quantitat dalt de tota l’escala de menor a major, que els estudiants d’un A1 de català haurien d’estudiar-, envoltat de les persones que van passar el dia amb mi físicament -per privat, a distància, també hi van ser. La idea de l’acte va nàixer tres mesos abans, mentre Aitana i jo anàvem amb cotxe no-sé-on: crec que vull organitzar algun tipus de festa, dins de les limitacions i de les restriccions sanitàries, per festejar la fi de la tesi i la incursió en aquesta nova edat. La seua il·lusió, que gairebé doblava la meua, encara m’hi va encoratjar més. I, en un xip-xap de tres mesos, ja érem en el dissabte en qüestió. I van començar a arribar-hi tots, i vam beure cervesa, i vi, i cassalla, i gin-derivats, i vam menjar tot el que ens van traure, i em van cantar l’aniversari feliç, i em van fer un munt de regals que no m’esperava (i quan dic un munt vull dir, sense exagerar, un munt: un marc de fotos amb els amics en diferents etapes de la vida; una motxilla i unes esportives per jugar a pàdel; un pack de diverses cerveses; una botella de ginebra; una camiseta personalitzada amb un dibuix de Joan Fuster i el famós «o ara, o mai»; una camisa, uns pantalons, una dessuadora, una camiseta tèrmica; un adaptador d’endolls anglés; el llibre Plantem cara, de Joan Solà; una camiseta i uns vaquers), i vam fer volantins, i ens vam banyar en la piscina, i vam recordar els que no hi eren, i ens vam abraçar -estàvem vacunats-, i ens vam dir que ens estimàvem, i tant, i tant de pressa com va succeir tot.

No em vaig cansar de dir-ho fa dues setmanes i, per tant, no me’n cansaré ara: moltíssimes gràcies a Alberto i Nallive, Alejandro i Àngela, Álex, Álex i Raquel, Andreu, Ángel i Cris, Bernat, David, Juane i Noelia (i Vera i Lia), Julio, Pep i Veronica, Sergio, Carlos i Paula, Ximo i Maria, Vicente, Daniel, Jorge, Oscar i Laura per regalar-me aquell dia, per ser família, per ser vosaltres. Moltíssimes gràcies, també, a Sandra i Vicent, Estefania, Irene i Manu, per fer-me sempre costat i pels regals, tot i que, per desgràcia, no hi vau poder ser. Moltíssimes gràcies, igualment, a Dani, Sergi, Manuel, Aitor, Josep, Maria, per les cerveses i pels esmorzars anteriors i/o posteriors, i per ser-hi a pesar de la distància. Moltíssimes gràcies, papa i mama, bàsicament, per haver-me donat la vida, i no parle sols des del punt de vista biològic; amb ells, vaig bufar els ciris dos dies després, que hi ha tradicions que no s’han de perdre. I moltíssimes gràcies, Aitana, bàsicament, per tot: per encoratjar-me a tot, per animar-me en tot, per ajudar-me en gestions angleses -i no angleses-, per ser refugi contra tot allò de què ens hem de protegir, per voler que fem part del camí junts. Gràcies, 30 vegades gràcies. I gràcies a tanta gent que m’ha acompanyat fins ací, que segueix al meu costat, que em guia i que em vol bé, que m’ensenya i de qui aprenc tant, que em són referents i models. L’amor i la gratitud són infinits. Com també gràcies a tota la gent que, per un mitjà o per un altre, per whatsapp o per missatge de text, per xarxes socials o per algun estat o història, va perdre una estona del seu dia i em va felicitar. Gràcies. De veritat, moltes gràcies.

L’endemà, amb la calma d’un diumenge d’estiu, hi va aplegar el baixó. 30 anys. Número redó. 30. Més prop dels 40 ja que dels 20. La mena de pressió i angoixa tornava a surar-hi. Però anem a pams. Vaig decidir celebrar l’arribada a aquella edat perquè és una nova dècada i perquè han estat mesos frenètics cara a la pantalla elaborant la tesi, però, sense saber-ho quan Aitana i jo ho vam planejar, aquell dinar també tenia un cert regust de comiat; no només de comiat dels camins que ja no podrem recórrer, o de comiat de les primeres vegades que ja no podran ser, o de comiat de les oportunitats perdudes que no es podran reprendre. De comiat físic, de distància, de posar punt i final a una etapa i començar-ne una de nova. Però això, com diria aquell, hui no toca. 

Nota: En plena època de sobreexposició d’imatges, potser un clar símptoma que aquell dia ho vam passar molt bé -vull pensar-ho, si més no- és que no en va quedar gairebé cap record fotogràfic; els que hi ha, però, tal volta és millor deixar-los per a la intimitat.

Un estiu ben estrany

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Està sent un estiu ben estrany. Molt estrany. De fet, si fórem en una classe d’A1 de català i hi trobàrem una activitat d’ordenar de menor a major els adverbis de quantitat, veuríem dalt de tot l’adverbi que concretaria el nivell d’estranyesa de l’època estival que vivim. “Moltíssim”? “Massa” té un matís una mica negatiu, no? Bé, tant se val; crec que el concepte queda clar. És el primer estiu en nou anys que no hi és Pipo, i el primer en cinc llargs anys que no “he de fer tesi”, perquè -i encara no ho havia dit per ací; de fet, se’m fa estrany escriure-ho fora del whatsapp-, senzillament, ja he acabat la tesi, i n’he fet el dipòsit, i espere la data per a fer-ne la defensa, i… Potser són aquests punts suspensius els que generen la raresa del present estiu.

Recapitulem la cronologia dels fets. Des de l’estiu del 2009 fins a l’estiu del 2020, l’esquema s’ha repetit invariablement: acaba l’agost i al setembre cap a la Universitat de València, primer com a estudiant de grau, després com a estudiant de màster, a continuació com a doctorand -alternant-ho amb una feina de professor de cursos del Mitjà i Superior de Valencià, i amb una beca a l’Arxiu Joan Fuster de Sueca- i, finalment, com a investigador en formació gràcies a una beca de Formació de Professorat Universitari (FPU). Dotze anys -més d’un terç de la meua vida!- amb una rutina que, en cap cas, s’ha tornat avorrida; al contrari, ha estat plena d’experiències i d’aventures, algunes de més divertides que d’altres, que m’han ajudat a conformar la visió del món que tinc en l’actualitat. La finalització del contracte de la FPU i el dipòsit de la tesi doctoral -compte!, el dipòsit, que no la lectura- han marcat un punt i a part en la carrera acadèmica. Ara, què? La pregunta, que començà com una remor ja a l’endemà de concedir-me l’ajuda FPU -el 2016-, anava guanyant un pes important en les últimes setmanes de redacció de la tesi. I ara, què? No negaré que la pressió i una mica d’angoixa pel futur mostraven unes urpes incipients que arrapaven per dins. I ara, què.

Ara ens trobem davant d’aquest futur -de moment, a hores d’ara- una mica incert, però que mostra una llum llunyana i reiniciadora amb un accent anglès. Se’m farà estrany que arribe el setembre i no veja Carme -Carme Gregori, directora de la tesi, que m’aguanta des de fa quasi deu anys, entre el TFG, el TFM i el doctorat, i a qui en alguna ocasió he estat a punt de provocar-li algun infart; com que l’agraïment és etern i mereix més que unes línies entre guionets, en aquesta entrada em limitaré a consignar una minúscula part de la gratitud que li dec-, ni comente els (mals) fitxatges del Barça o el comiat de Messi amb Vicent -Vicent Simbor-, ni li pregunte a Ferran -Ferran Carbó- com han anat les vacances, ni salude Ramon -Ramon X. Rosselló- i ens fem cinc cèntims de si hem fet o hem deixat de fer alguna cosa les setmanes anteriors, ni encaixe amb Gonçal -Gonçal López-Pampló- i ens desitgem una bona represa de curs mentre l’interrogue sobre les novetats de Bromera, ni coincidisca amb Gemma -Gemma Lluch- o amb Vicent -Vicent Escartí- pels corredors, ni ens preguntem Rafa -Rafa Roca- i jo com ens va, ni parle amb Enric -Enric Izquierdo- sobre algun tema d’edició o d’esport, ni em trobe a Josep -Josep Ribera- en la sala de professors imprimint alguna activitat, ni em creue amb Miquel -Miquel Nicolàs- entrant o eixint del despatx, ni sàpia de primera mà quina una en porta de cap Andreu -Andreu Sentí-, ni analitze amb Laia -Laia Miralles- com és l’estudiantat que enguany s’ha matriculat a l’assignatura de Retòrica, ni observe com Jesús -Jesús Jiménez- es trenca el cap pel Departament però ho porta endavant amb tanta serenitat, ni intente complir amb el que ens demanen les Inmes -Inma Carrasquer i Inma Genovés-, Maria -Maria Iborra-, Enri -Enri Chicote- o Vicent, ni ens posem al dia de les nostres vides Manel -Manel Badal- i jo, o ens preguntem com han anat les vacances amb Maria -Maria Saiz-, ni banalitze algun problema amb Maria Josep -Maria Josep Cuenca-, ni… Se’m farà estrany, sí, i molt. Moltíssim. L’últim adverbi de quantitat en la gradació de menor a major. He estat molt ben cuidat, he estat molt ben atés i, als antípodes del rumor -confirmat en alguna ocasió, tot siga dit, per doctorands d’altres universitats- que els becaris estan explotats, m’han fet sentir com un més; sobretot, és clar, Carme, que, des del primer dia, em va etzibar que jo era un professor més de la plantilla i que m’hi havia de fer valer, com a tal. Han estat uns anys molt, molt feliços. I la paraula gràcies es queda tan curta… Ai!

Està sent un estiu ben estrany. Estranyíssim. Ja ho he dit. El 14 de juliol -quan vaig registrar el pdf amb el treball dels darrers anys a la plataforma de la UV- va marcar un punt d’inflexió; des d’aleshores, crec que ni he obert un nou document word ni he llegit cap pàgina de Joan Fuster. I ja tocaria, sí. Però aleshores encara no sabia que el 20 de juliol s’iniciaria un compte enrere que faria vertigen i que avançaria el temps fins al punt que ja siguem a 19 d’agost. Els dies es precipiten massa de pressa, i ja hem passat més de mig agost! En tot aquest mes i poquet, he passat una quarantena, he completat la pauta de vacunació, he vist unes quantes pel·lícules i un parell de sèries, he llegit cinc llibres, he fet quasi tres quartes parts d’un curs d’italià de nivell A1/A2, he assistit a una desena de classes d’anglés, i he participat en un torneig de pàdel amb els respectius entrenaments. I tot, n’estic gairebé segur, per tal d’evitar enfrontar-me als punts suspensius que apuntava a l’inici. Espere que, amb aquesta entrada, reprenga a poc a poc una espècie de rutina -i la rutina inclou, a més de l’activitat al bloc, l’obertura del word i la lectura de (més) Joan Fuster- que em permeta tornar al punt d’abans del frenesí final de la tesi doctoral i encarar ben despert i viu el nou camí que prompte s’enceta. De moment -ja vegeu la ximpleria-, he canviat la capçalera d’aquest espai amb uns colors que en retornen una mica a l’origen; deu ser l’equivalent al típic tall de cabells amb què s’inicia una nova etapa, no?

Adeu, Pipo

0
Publicat el 4 de gener de 2021

Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem, però enlloc no ens ho han ensenyat. Potser, entre d’altres motius, perquè, al capdavall, encara que ens ho ensenyaren, no estaríem mai preparats per acceptar-ho. Pipo ens ha deixat aquesta matinada com va venir, com va viure, com es va comportar amb qualsevol humà que se li acostava: sense fer soroll, sense molestar. I ara, inconscientment, he contat una mentida: Pipo ens ha deixat aquesta matinada molt més plens d’estima que quan vam anar a per ell a aquell forn de Carcaixent el 22 de març de 2012. Paradoxalment, ens hem quedat buits: ja no ressonaran les potetes per l’entrada, ni per la cuina; ja no s’escoltaran les esgarrapades a la porta perquè li òbriga i vinga a gitar-se al meu costat, o perquè se’m col·loque a la falda mentre teclege l’ordinador; ja no farà uns gairebé imperceptibles lladrucs perquè li llance el seu joguet; ja no demanarà la manta per veure qui té més força; ja no reclamarà l’atenció perquè el traguem. Sembla que unes pedretes en la bufeta n’han tingut la culpa, i, possiblement, un tumoret que se li ha gestat des de març o des d’abril, i que ni les plaques i les radiografies han pogut detectar a temps. Tot ha sigut molt efímer, massa efímer.

Pipo se n’ha anat, i ho ha fet ple de tot el nostre amor, en unes condicions de vida que hem intentat que foren les millors; hem intentat cuidar-lo tan bé com hem pogut o hem sabut, i ens ho ha retornat carregat d’afecte, d’educació, de cures. El 12 de novembre vaig publicar una foto d’ell a Instagram, amb el text següent: «Saber que l’ara és la base imprescindible per als records de demà. Per això, els treballem, els forgem, els en donem forma, els fabriquem. Perquè en l’esdevenidor tinguem, en certa manera, un refugi.». Pipo era un refugi; detectava els nostres estats d’ànim, hi venia i es gitava als peus, per fer-nos una companyia silent, sostenint-nos amb la mirada, llepant-nos les llàgrimes.

La veritat és que no m’allargaré més, perquè tampoc no sé gaire què més dir ara mateix; supose que ja eixirà amb el pas del temps. Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem. Però l’acceptació de la pèrdua porta aparellades, sens dubte, les infinites experiències i vivències que ens ha regalat durant aquests quasi nou anys d’amor incondicional. Hui, els pares i jo mateix som unes altres persones diferents d’aquell 22 de març ja pretèrit, i gran part de la responsabilitat ve d’aquest amic pelut que ha viatjat al cel -si és que n’hi ha- dels gossets. Ens ha ensenyat això: la incondicionalitat de l’estima. A mode de consol, doncs sí, viure és un camí de pèrdues i etcètera, però viure també és un camí d’uns guanys multiplicats que paguen la pena ser viscuts una vegada i una altra. Enyorarem Pipo; l’enyorarem molt. I quant que l’hem estimat, i l’estimarem…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Merda, infància, fe i tendresa. El temps, la por i l’estima…»

0

«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.

El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.

Vint-i-una voltes

0

Sols voldria que tornàrem a cantar aquella cançó de La Polla Records mentre ens fem el sopar en aquell número 3 de Vicent Zaragozà, després de burlar-nos de nosaltres, de tots i de tot, i estirar-te les orelles vint-i-una voltes…

T’estime, amic.

Publicat dins de General | Deixa un comentari