De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)

0
Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.

El refugi (III)

0

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

El refugi (II)

0

Hi ha un breu diàleg interessant en la sèrie How to Get Away with Muder entre la professora de dret penal i advocada Annalise Keating -personatge interpretat fantàsticament per Viola Davis- i un alumne nou, Gabriel Maddox. Aquest, que, tot i ser d’un curs menys, és un dels elegits per a realitzar la seua assignatura, li etziba: “Annalise, busque respostes; estic sol a la vida”, a la qual cosa Keating respon amb un senzill “tots ho estem; se’n diu madurar”. Vaja, no és aquesta la conversa literal, però tant se val, el contingut és el mateix.

La maduresa va lligada a la soledat. Trobe la contestació de la protagonista totalment encertada, encara que no ha calgut que vinguera la ficció per descobrir-ho; quantes vegades hem escoltat la metàfora d’eixir de l’ou com a sinònim de créixer? Hom se’ns imagina dins la closca, abrigats pels nostres, que ens donen calor fins que en volem sortir. Més endavant, encara en portem per barret un trosset, com aquell personatge divertit de dibuixos animats, fins que ens toca volar. I quan volem, bé perquè els que ens havien acompanyat des del principi ja no en tenen facultats, bé perquè la llei natural els ha anat escolpint en la memòria, bé perquè hi ha una divergència d’interessos, volem sols. Tot això és un tòpic, sí. Però el cas és que estem sols.

D’altra banda, hi ha qui reivindica una falsa independència, que no ens cal ningú per poder existir, que sense la gent reeixirem millor en la vida, i etcètera. Tanmateix, convindria no oblidar que som un zoon politikon, vulguem o no, i necessitem teixir una xarxa social -una xarxa social real, sense ciberamics o fòlouers- que ens cuide i que hem de cuidar. I aquesta n’és la clau: és necessària la reciprocitat. El problema arriba quan hom creu que té la potestat d’exigir que només ha de ser cuidat, perquè el seu projecte vital té més valor que no el de la resta; emparat per aquest poder autoatorgat, talla un fil cosit amb temps i paciència. Després, farà cara d’estranyesa i exigirà perquès, però amb tota seguretat farà tard; el fil sol ser irreparable.

Ben pensat, potser caldria matisar la frase d’Annalise Keating. En realitat, en realitat, en realitat, no estem sols; créixer, madurar, és podar un bonsai -un altre tòpic, ara de les relacions personals, ai!- amb parsimònia. No sempre són les branquetes les que es podreixen i cauen; de vegades, també hem de cercar les millors tisores i, txas!, anar eliminant-les. De totes maneres, estem tocats per la sagrada condició humana; de segur que en alguna ocasió errem el tall i acomiadem gent fabulosa mentre d’altra per qui només som meres eines per aconseguir el seu objectiu hi roman. Per sort, aquestes branquetes acaben omplint-se de putrefacció i esdevenen fàcilment localitzables. Les rames que hi resten, aquestes, aquestes!, són les que cal nodrir. No?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El refugi (I)

2

De vegades, costa descobrir-ho: que si allò dels arbres i els impediments per veure el bosc; que si allò de la llum cegadora que t’ompli les hores del dia i t’evita fixar-hi la vista; que si les màscares impressionen perquè et venen una realitat irreal; que si. Però és quan, com que cal fer foc, tales un arbre, dos o tres, i llavors observes el bosc; però és quan, com que pitges l’interruptor i apagues els focus, les pupil·les tornen a la seua mida original i atrapen el que s’hi esdevé; però és quan, com que els fils de les màscares estan massa tensats i comencen a fer-se malbé, aquestes cauen i la veritat s’hi fa present; però és quan, com que. I és aleshores quan s’hi revela tot, i ja no hi ha punt de retorn, i per més que hom ho vulga maquillar, de res no serveix: l’absència d’ornamentació i de retòrica comporta, irremeiablement, la presència de la certesa. Ara; ara és el que s’és, tan lluny del que s’hi havia pregonat durant tant de temps. Una bombolla dominada pels designis d’una solidaritat cínica; una bombolla d’egocentrisme amb el jo dalt l’altar per a gràcia de la plebs; una bombolla farcida de pseudoempatia d’autoajuda. I la desviació momentània d’una papallona l’ha rebentada. “Guarda’t d’amics”, i etcètera, i seguim sense fer el cas que hauríem de fer-li, al mestre. El microones, però, avisa que ja són a punt: rosetes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

01-11-2018 / 01-11-2019

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dermatòleg o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, és l’últim any de tesi! He llegit, això sí, ai!, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, tot i que no he llegit tot el que voldria haver-ho fet. Els autors més repetits, ara ho veureu, han estat Cristina Fernández Cubas, en castellà, i Martí Domínguez, en català; un descobriment i un redescobriment, respectivament. En fi, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

Secundaris, de Núria Cadenes

La sega, de Martí Domínguez

Contes de Nadal políticament correctes, de James Finn Garner

Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders

El extranjero, d’Albert Camus

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas

Disset pianos, de Ramon Solsona

Petita crònica, d’Stefan Zweig

Pedra de Tartera, de Maria Barbal

La primera pedra, de Sergi Pàmies

El fracassat, de Martí Domínguez

Último día de un condenado a muerte, de Victor Hugo

Les millors vacances de la meva vida, de Neus Canyelles

Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig

Pugeu la biga mestra, fusters!, de J. D. Salinger

Seymour: una introducció, de J. D. Salinger

Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero “Nega”

El Aleph, de Jorge Luis Borges

La tiranía sin tiranos, de David Trueba

Mi hermana Elba, de Cristina Fernández Cubas

Los altillos de Brunal, de Cristina Fernández Cubas

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

El soroll del temps, de Julian Barnes

Els romanents, de Víctor García Tur

L’esperit del temps, de Martí Domínguez

El camino, de Miguel Delibes

L’avi, el Barça i Joan Fuster

0

Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.

L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.

Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.

Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.

Camins marcats?

0

Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.

Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…

El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.

Dos cafés matutins a Madrid

0

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

La bilis negra

0

A molts joves -jo encara m’hi incloc, compte!-, ens envaeix una nostàlgia intermitent, una melaconlia que espera un mínim gest, una mínima olor, una mínima melodia per florir-hi. La indústria del cinema i dels videojocs ho han sabut explotar: noves versions de pel·lícules que marcaren les nostres generacions, com El Rei Lleó o Aladdin, o els Pokémon constants i continus i les noves aventures de Mario Bros, etcètera, en són una prova. En realitat, és una manera de fer-nos tornar al refugi de la llar, a la nostra infantesa, quan l’única preocupació era rebobinar el film per tornar-lo al videoclub o guardar-lo a la prestatgeria, o superar el monstre final, o triar entre Squirtle, Charmander o Bulbasaur. Les vesprades d’estiu eren monòtones: esperàvem el moment d’eixir de casa per patir calor, però sempre hi tornàvem, i hi dormíem. I teníem la certesa que, malgrat que hi haguera nous reptes, tal dia acabarien festes del poble i a la setmana següent tots ens tornaríem a trobar a l’escola, o, ja més majorets, a l’institut.

Sovint pense que aquesta és la clau d’aquesta nostra -repetisc que m’incloc encara en el grup dels joves!- nostàlgia intermitent: la incertesa i el dubte del demà. En entrar en la vida laboral -la vida adulta-, les pautes diàries van ser unes altres, sense opcions de fer plans a llarg termini. En el curs que començarem, per exemple, encara sé on seré, però, i l’altre? I també en altres àmbits, com el personal. Si gireu la mirada enrere, comprovareu que no estan els mateixos de fa un any; la majoria hi ha romàs, sí, però quants en quedaran l’any que ve? N’hi haurem sumat, de segur, però la nostàlgia mira el passat, no el futur. I és aquesta la por; més encara, després d’haver viscut unes setmanes com les darreres, seguts en muntanyes russes gairebé permanents. Per això, necessitem, de tant en tant, tornar als orígens, sentir-nos com a casa, sentir-nos casa.

Tot aquest fenomen, però, no està renyit en el fet de saber afrontar els nous camins, les noves vies que s’obriran a mesura que se’n tanquen d’altres, mirar el pròxim dia, la pròxima setmana o el pròxim mes a la cara i saber que ens els menjarem. Com sempre ha passat. Com sempre hauria de passar. Però, com sempre també, amb aquesta buidor d’estòmac que queda quan ha passat agost i comença setembre. Època de deixar enrere les hores lentes i reposades, de tornar a repicar teclats, d’endreçar burocràcies, d’abusar dels cafés i de ser engolits per l’estrés; època també de comiats, de distàncies, d’enyors, i de planificar els nous encontres. Una època de bilis negra que cal saber tenir a ratlla perquè no ho enfosquisca tot i quedem ancorats en un moment i un espai cada segon més pretèrits.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una empatia mal entesa

0
Publicat el 14 d'agost de 2019

Ens han educat -si més no, a alguns- que cal posar-nos en el lloc de l’altre; de fet, comprenem, per exemple, què és una injustícia perquè ens posem en el lloc de qui està sent injustament jutjat. No hi ha res de més solidari: què faries si fores tu? Aquesta capacitat -no a l’abast de tothom ni totdon- supose que deu ser l’empatia. El DIEC la defineix d’una manera més mudadora: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Faria bé més d’un en mirar-se la desgràcia del Mediterrani i la gran tasca de l’Open Arms amb els ulls dels que han de fugir del seu país per misèria o per guerra, passen dies foscos on, mentre sobreviuen, veuen morir companys i, en arribar -si és que hi arriben-, troben odi, no per ser estrangers -els britànics i els francesos tenen barra lliure-, sinó per ser pobres. Però això és un altre tema que mereixeria una entrada independent.

“No actues amb els altres com no t’agradaria que actuaren amb tu”. N’heu escoltat la frase, amb les variants que preferiu, veritat? Fàcilment, es pot donar el cas que a l’altra persona no li importe que actueu d’una manera o d’una altra, però n’heu fet la prova? Potser hi hauria sorpreses i indignacions. Si a tu (dins de les contradiccions que et guien) no t’agrada per a tu mateix alguna cosa, o no la trobes bé, ètica o moral, per què la fas? Fins que arriba un dia, un instant, un sol moment, com un clic, res, un txap!, que et fa començar a preguntar-te si no caldria canviar el sentit de la sentència: actua amb els altres com creus, o com saps, que actuaran amb tu. Al capdavall, això també és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació”, etcètera, malgrat que es canvien els rols dels subjectes. En altres paraules: seguim posant-nos en el lloc de l’altre. Per què, però, hem de ser nosaltres els que anem amb cura i sempre posem l’altra galta evangèlica? Qui té, doncs, el concepte d’empatia mal aprés? Què entenem per empatia? “El poble diu: ‘Fer com fan no és pecat’. O siga: ‘Com més serem, més riurem'”, escriu el mestre. Però hi ha un certs principis que no et permeten riure, per més que hi siguem. Ara bé, potser, seguint els manuals de poesia i de les figures retòriques, ací perdre seria guanyar? Maleït insomni!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pessimistes i negatius

0
Publicat el 12 d'agost de 2019

No sé si alguna vegada us haurà passat que quan tot sembla tenir una certa estabilitat us entra por que s’espatlle. Pel que he llegit en alguna xarxa social, sí, hi ha gent a qui li passa. A mi, ho reconec, des de menut que m’acompanya aquest sentiment: quan alguna cosa rutlla com m’agradaria que rutllara durant un període de temps bastant llarg (més d’una setmana, compte), m’entra l’ai que tot es capgire. De vegades, abans de pensar-ho, ja hi ha ocorregut; de vegades també, s’hi esdevé uns dies després. El cas és que sempre que ho he exposat m’han replicat que soc un pessimista i un negatiu, que ho solc veure tot negre, que no sé gaudir dels moments d’alegria i de felicitat perquè pense en el que vindrà, i etcètera. No negue res del que m’etziben… o no ho negue per complet, perquè trobe que sí que sé viure els moments quan arriben, encara que siga a la meua manera. Però, és clar, no soc balhòstia i sé que després ve la baixada. Quan semble que tot, tot, tot vaja bé, cal sospitar-hi: per on vindrà la bufetada? Perquè, no en dubteu, venir-hi, hi vindrà. Està demostrat.

“És que atraus les males vibracions d’aquesta manera!”, sí, i tant, igual que si somrius a l’univers, l’univers ajudarà que faces possibles els teus somnis. No depén del context social, polític, cultural, econòmic, no, a quin sant?, depén dels planetes alineats que formen una boca i amb les estrelles a cada comissura dels llavis. Pensa, pensa així i el bac serà galàctic -hehe, molt roïn, sí, què voleu. Sempre hi ha senyals, sempre, seeeeempre (amb tantes e com desitgeu) que ens demostren que no ens hi podem acomodar. Per tant, supose que una manera de prevenir-ho -tan lícita com qualsevol altra- és posar-nos una cuirassa d’esperar els moments no tan agradables. Per sort, això també serveix per quan venen desgràcies, que intueixes que la cosa canviarà -en algun moment- a bé. Però, si ho analitzem, la cuirassa aquesta no funciona igual; si estem vivint un període de temps no gaire bo, ens costa més imaginar que remuntarà. Som negatius? Som pessimistes? Potser sí, per què no, però preferisc etiquetar-me/-nos com a realistes amb tendències negatives. Realistes i punt, ben mirat. I ja pare, que és de nit, és agost, fa calor, no ha quedat l’entrada justament com jo volia, i bla, bla, bla, que quedarem com Camot.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Presentació del Llibre de Festes 2018

0

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!


“No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència. Cada dia que passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les subalternes”.

Les paraules de Joan Fuster del 1972, no per alarmistes, són menys certes. Estem perdent el carrer, l’espai de xarrades nocturnes, de fer safareig, de notar l’airet a les galtes. Quant de temps fa que no alcem, amb tranquil·litat, d’una manera relaxada, respirant compassadament, la mirada al cel per apreciar-ne la bellesa, per veure-hi clar? La voràgine quotidiana amb olor de cafè matutí, amb soroll de despertador, amb el brunzit dels motors, amb les estridències de les màquines o amb el repiqueig dels teclats, en té, sovint, la culpa.

No ho obliden: l’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I un motiu per fomentar aquesta rehabitabilitat del carrer podria ser, per exemple, el llibre que ara tenen a les mans. Poden reunir-se, coneguts, amics, familiars, a la porta de casa, per comentar-lo. Poden prendre un refresc mentre expliquen què ha dit qui. Poden fer un cafè o menjar pipes mentre es conten com de majors estan els néts, com de templats apareixen els festers, quina neboda més sabuda que tinc o mira, si és tal. Tot això, i més, poden fer-ho en aquestes nits d’estiu com a preludi de les festes que ja s’apropen.

Un any més, ens hem enfrontat a la magna tasca –no només pel volum de pàgines, sinó també per la responsabilitat intrínseca que comporta– de coordinar el Llibre de Festes. I, per a tal, hem seguit la línia que vam encetar fa dos anys: aquesta tercera edició que dirigim, doncs, és una baula més –no podria ser d’una altra manera– en la tradició. L’Eclesiastès, reencarnat en consciència, no ens ho para de repetir: nihil novum sub sole. No: no hi ha res de nou sota el sol, per molt que hi busquem. L’objectiu, una vegada més, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions.

Justament en l’apartat de les col·laboracions literàries, disposem d’uns escrits que faran minvar l’ociositat dels amants de la història local; uns escrits que, al capdavall, compleixen les dues finalitats bàsiques d’una escriptura de circumstàncies. Per un costat, hi ha aquells textos que tornen a fer florir en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida de l’Olleria, com una passejada per la serra, o l’aparició de les primeres filaes femenines. Per un altre, trobem aquells articles amb una reivindicació de determinades figures (hi ha una segona part dels pasdobles del músic Don Dionisio, iniciada en l’edició anterior; o un text dedicat al doctor Julio Sánchez Juan) o d’espais emblemàtics (el convent de Caputxins), a més d’una explicació de l’evolució urbana de l’Olleria.

D’altra banda, hem volgut fer un gir de 180º en la secció de Som poble. Si els darrers anys vam entrevistar i fer visibles algunes (de les moltes) persones que havien aconseguit algun èxit en els seus respectius camps, enguany hem volgut situar el focus en la gent que treballa –i usem la cursiva a propòsit, ja que, al parer de les seues declaracions, desproveeixen el mot dels valors d’esforç o sacrifici– durant les Festes. La mostra que hi trobaran és reduïda, però bastant representativa de dos dels elements que ajuden i tenen un paper fonamental en la festa: els músics –dos de cadascuna de les bandes del poble–, que amenitzen els actes, i els fotògrafs, que en donen testimoni. No negarem que la secció es queda curta, cosa que no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntiques característiques. En qualsevol cas, hem d’estar-ne d’enhorabona per aquest fet: per l’abundància d’ollerianes i ollerians que contribueixen a fer millors, a facilitar, les nostres festes.

Igualment, creiem que ja ha quedat establerta fixament la secció Uns se’n van, altres hi vénen. Els càrrecs del 2017 continuen tenint un espai merescut en les festes en què passen el relleu als successors. A més, ens permeten entrar en les seues intimitats i conéixer, des d’uns altres ulls, des del filtre emocional i personal, com havien estat la Presentació, l’Entrada o les Ambaixades, a part dels mesos de preparació i dels d’assimilació. I tot, gràcies, una vegada més, a l’excels treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Com que vivim immersos en les noves tecnologies, podran accedir a les entrevistes senceres a través del sistema de codi QR dels telèfons mòbils. A la secció, però, en tindran un mínim tast que ja els podrà donar una idea del contingut.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-nos– no hauria estat possible sense l’ajuda desinteressada de molta gent. Per això, voldríem expressar la nostra gratitud a tots els que ens han acompanyat en aquest camí de telefonades, recerques i correccions. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, per descomptat, al regidor de Festes i batle, Julià Engo, que, a pesar de conéixer-nos, ha seguit confiant-hi i apostant-hi perquè tornàrem a donar forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual han respost positivament a tot el que –amb un punt de molèstia, de vegades– els hem demanat.

Ens reservem, però, i amb el benentés que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana i Manolo Mompó, per actuar com a intermediaris i guardar-nos fidelment el material. També per a Víctor Albiñana, a qui, sovint a presses i correres, li hem demanat que ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de determinades seccions. I, com no, a Miguel Ángel Martínez, pilar fonamental d’aquest repte, sense el qual les circumstàncies ens haurien acabat enderrocant. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, els quals ens han hagut de patir, però sense mai no deixar d’encoratjar-nos, en totes aquestes setmanes de feina. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra pretensió ha estat seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de les arrels. S’han quedat, de nou, i com sempre –ai!–, idees en el calaix que esperen el torn per a ser materialitzades en futures edicions. O potser no arriben a veure la llum, qui sap. Al cap i a la fi, el que ens interessa recalcar és que aquest llibre també es nodreix de

les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a ordenar i canalitzar –amb molta subjectivitat, sí– el material que rebem. Vaja per endavant, però, que entenem que el que tenen a les mans potser no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen dobles sentits; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable–, l’oblit.

Lligen, fullegen, observen aquest llibre de festes. Queden-se amb aquesta anècdota, amb aquella història, amb la cara d’algun ésser conegut o estimat. I compartisquen-ho amb el veïnat, amb els amics amb qui passegen, amb els companys de confidències, amb la família que viu lluny i que ve a visitar-los. És l’hora de baixar al carrer, com deia aquell poeta. És l’hora de ser carrer, de ser poble. Perquè el carrer és el que ens queda quan s’ha acabat tot; perquè el carrer és i serà, per sempre més, nostre. Habitem-lo; visquem-lo; gaudim-lo. Reconquerim el carrer. I passen, és clar, unes magnífiques festes.

XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació

0

El jurat dels XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació en modalitat de Narrativa Breu en Valencià, format per Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran Garcia-Oliver, ha declarat el relat que hi vaig presentar, “De quan fórem estrelles i coets”, com a guanyador. I, evidentment, no hi puc estar més content i emocionat! I més en veure les personalitats que conformen el jurat: tres autèntics mestres de la ploma. Moltíssimes gràcies! Com també moltíssimes gràcies a totes aquelles persones, en especial Paula, Mireia o Carmen, que es van llegir les vint pàgines abans d’enviar-les al concurs, i me’n van fer comentaris suggeridors, o em van ajudar a fer-les créixer. Huit anys després d’aquell primer Premi Bancaixa -ara han canviat el nom, però és el mateix-, les sensacions són diferents, però la il·lusió és igual o major (això són tòpics, sí, però són certs, redeu!).

“De quan fórem estrelles i coets” va nàixer el 30 de desembre de 2017, moment en què tot va fer un tomb. El relat, en forma de dietari, pren com a base -només com a base, ja que els textos resultants s’allunyen bastant dels originals- certes idees que vaig anar deixant escrites ací, al bloc, ara eliminades, des d’aquell dia fins al 16 de febrer d’enguany. Hi ha la pèrdua, la caiguda, la recaiguda i l’estabilització; hi ha estrelles que s’han esfumat i que han desaparegut del firmament, i coets que s’han mullat o s’han podrit; hi ha pors amagades, esperances renovades i ganes de seguir endavant; hi ha descobriments que fan somriure i ments bellíssimes amb qui ha estat senzill connectar; hi ha viatges, reflexions i fotografies descrites; i hi ha Calders, Colom, Fuster -no hi podia faltar Fuster-, i tants altres, com hi ha sèries i música, molta música. Perquè, malgrat que “la vida no és com l’has vista al cinema”, sí que és més fàcil de portar amb l’ajuda de referents literaris, seriòfils i musicals. Però, sobretot, és més fàcil de portar amb l’ajuda de tota la bona gent que m’ha acompanyat, m’ha aconsellat, m’ha ensenyat la cara amable de les coses i m’ha fet costat tots aquests mesos, des de tots els àmbits: els personals, els professionals, els polítics o els instantanis. Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots! I, per descomptat, als pares, que són els autèntics herois.

L’hora del Paradís” era un homenatge als iaios, que se n’havien anat els dos en poc de temps de diferència. “De quan fórem estrelles i coets” ha estat una mena d’exorcisme i d’alliberament de mals. Potser, al capdavall, tindran raó aquells escriptors que afirmen que escriure és terapèutic…

La rebel·lia dels perdedors

0

I amb l’orgull del nostre tros de món,

i amb la rebel·lia de ser petits.

(Xavi Sarrià i Auxili)

Avancem inexorablement cap a una divisió social, cada vegada més marcada, entre guanyadors i perdedors. És el llenguatge esportiu que ens imposen: si hom compleix uns patrons establerts i assoleix un cert nivell crematístic, és un winner; si hom està fora de la norma i no aconsegueix vendre el seu producte, rep l’etiqueta de loser. No descobriré res si afirme que la globalització –del costat dels primers– aniquilarà qualsevol reducte identitari per imposar un únic tot monocolor; el mainstream juga en contra nostra. És el mercat, no?

Per això, que un any més, i ja en van vint-i-quatre, la Colla de dolçaines i percussió La Morralla, el Grup de danses El Revol i el Ball dels Locos hagen donat forma a una nova edició de la Festa de la Magdalena, no pot deixar de considerar-se un èxit –relatiu, si es vol, però un èxit, al capdavall. Un èxit dels que no tenen darrere cap megaestructura mediàtica ni econòmica que els empare; un èxit dels rebels que es neguen a difuminar-se en les modes i ser engolits pels trending topics i tot el tall d’anglicismes fagocitadors; un èxit dels col·lectius que defugen l’individualisme imperant i que, a través de la dolçaina i del tabal, del ball i dels castells, taquen de color i de so la plaça, els carrers, el cel, és a dir, tot allò que ens pertany.

Sentim-nos orgullosos, doncs, de la tasca i de l’esforç impagables d’aquestes associacions culturals de l’Olleria per portar endavant, una vegada més, una festa única. El pròxim 20 de juliol, un menudíssim tros de món demostrarà que, per viure l’alegria i les arrels populars, només cal la voluntat de la bona gent. I, en el tradicional sopar a la fresca, el nostre vell ancestre ens farà retrobar-nos amb l’essència del poble.

Formem part –ja ho hauran intuït– de l’exèrcit dels perdedors. No voldria caure ara ni en victimismes ni en megalomanies; hi hem pres partit decididament, i punt. El que és cert és que, des d’aquesta perspectiva, qualsevol victòria mereix ser celebrada. I si l’excusa és gaudir d’una formidable vesprada i d’una magnífica nit, estimats lectors, a què esperen per sumar-s’hi?

(Text per al díptic de la XXIV Festa de la Magdalena del 2019)

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

0

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.