Que no s'apague la llum

Un més al cabasset, em deia la mare una setmana enrere. Com sempre, les primeres paraules que vaig escoltar aquell dia d’aniversari, les seues. Feia mandres entre els llençols quan va sonar el mòbil, gràcies al dia de vacances que vaig tenir la possibilitat (i el gust) de dedicar-m’hi. I així és, ja en són vint-i-set, els que porte penjats. I ja comencen a pesar, pels records. Però ho fan discretament. Perquè hi abunden els bons i el minso llast dels dolents és suportable.

Per subjectar-los, hi ha una bona base. Una família propera que aprofita quan pot per acurtar distàncies i a qui espere en breu amb l’ànsia rosegant-me per dins. Els amics d’aquí o d’allà, atents a rebre somriures i a eixugar llàgrimes. La feina que em permet consentir tots els capricis a l’estímul d’aprendre, que em burxa amb constància i em fa moure’m sense presses però sense aturall. Un nou llogaret al bell mig del Poblesec que m’acull temporalment amb unes companyes que m’han sorprès de forma agradosa. Hi ha també les evasions triades que emboniqueixen tot plegat. I també, menys volgut, hi ha l’enyor amb estima que m’acostuma a la convivència amb dolces tristeses.

A sobre d’això, hi ha les petiteses que m’he permès d’observar un any més. Ja ho sabeu, que no lligue gaire amb les emocions personals i intransferibles. Així he decidit dedicar-vos i dedicar-me un nou fardellet de tot allò que fa més poètic el meu curs.

 Va haver-hi un dimarts 13 molt ple, d’amics, trucades i mostres d’estima inacabables que van pintar un somrís que encara malda per difuminar-se. Alguns imprescindibles ben a la vora, i altres al cap, no patiu! Preciós el regal, no dubteu que repartiré bocinets a qui s’ho mereixi, doncs sabeu que combregue amb allò que compartir dóna gustet. I va haver-hi també un concorregut sopar valencià amb els amics de la Terreta, on burret i mamelletes no en van faltar! I qui enveja les falles, si hi ha la Mariajo que ens ‘obliga’ (amb molt d’amor, però) a posar la bandereta a la vetlla al seu pis amb aigua de València en garrafa i amb un assortiment de hits del moment? Molt gran, l’ebolina. I memorable, la nit!

 En present, hi ha Badalona als matins, que ja olora a mar i m’arrenca algun que altre sospir de gratitud als meus passejos diaris. I l’Ara’ que ja pot llegir-se al País Valencià i es va esgotar als quioscos el dia de la sortida. La flama de l’esperança revifa amb força. I uns bunyols de carabassa fallers que la mare ha fet i m’ha guardat congelats perquè els taste. I ‘Tocats pel foc’ que ja està calentet i a punt de sortir del forn gràcies a la nostra ajuda. I una recerca doctoral amb voluntat d’ésser i a qui per fi li ha arribat el moment, ara que ja tinc el mecanisme a la butxaca.

 I Munich, que m’espera el proper dijous amb sol, l’Starkbierfest i aquells ulls blaugrau que fan que tot em balle per dins. I una visita a casa pel maig. Al país de les rialles, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles. I la paella de l’avi, és clar. I en tornar, una comunicació al Congrés d’Historiadors de la Comunicació, per fer-hi una mica de tot!

 Fet i fet, tocarà estrenar l’estiu a Eivissa, on ja he reservat vol per retrobar-me amb el boig de la ciutat, que m’espera amb lliris, deliris i abraçades de lletres i de sorra de la platja. I amb ell, que ara també escri-viu, la farem petar tot explicant-nos els vicis i les manies dels personatges parits, cada vegada més apamats. I li parlaré d’ells amb la peculiar seguretat que m’ha fet trobar-los respostes a qüestions que jo encara no he resolt. Esborranys de la vida, em sembla que ja n’hem parlat algun cop. I ja que hi som, compartirem batalles d’aquesta guerra que és l’escriptura: parlarem de tancar fronts oberts, de trinxar idees, de focalitzar problemes i cercar estratègies resolutives perquè tot acabe amb punxa… i tot, és clar, al servei d’una esperada victòria d’aquestes peripècies narratives.

Entre les petites coses hi ha també la descoberta d’Anna Gavalda, que m’ha encandilat amb la història d’una barreja de draps i tovallons que troben l’equilibri en la complementarietat. Perquè diu que el que fa que les persones no puguen estar juntes (i prou) és l’estupidesa i no pas les diferències. Caldrà també la motivació justa per acarar el repte de Proust i la seva recerca del temps perdut. I l’últim premi Sant Jordi de l’Alzamora, que pressent una bèstia tan apassionant com abassegadora. I els secrets del talent amb què Nopca s’estrena com a novel·lista i que també vaig desembolicar fa pocs dies. Gustós, si més no, l’esdevenidor literari…

 I amb tot hi ha, imperdonables, els dies que s’escolen. Però avui me’ls mire amb certa indulgència. Perquè tanquem hiverns, però obrim primaveres…