Que no s'apague la llum

Això de les llistes s’està convertint en un vici. Vici sa, però. Encara busquem l’equilibri rutinari post nadalenc que ja ens escarrassem a fer inventaris. Avui en llegia un ben original: un inventari de gojos. I ha estat com una espurna que ha encès un foc i encara hi sent l’escalfor de les brases. Què hi farem! Sense voler-ho, m’he sorprès regirant l’agenda que ja fa uns dies que he tancat, a la recerca dels meus propis comptes. Un exercici entretingut que m’ha valgut alguna punxada i molts somriures. No compartir-ho m’ha semblat servir massa l’interès propi, i ja no hi estic acostumada, d’ençà que vaig obrir aquest abocador de cabòries…

Del dia a dia

Festejar amb la llengua, que diu V. que faig sovint. I m’entristeix tancar projectes amb qui m’he barallat tant que fins i tot hi he trobat estima. Quants, de vespres d’estrès compartit i d’estrès solitari. Provant composicions sintàctiques ‘reeixides’ i pensar que sí, que si torne a escoltar l’adjectiu ‘reeixit/ida’ em posaré a plorar…

I gràcies que hi ha projectes que continuen el seu curs, com el d’escriviure. Viure de l’escriptura, el lloc on els esborranys de la vida són possibles, diuen. Vindran encara dies d’il·lusionar-me amb una història canviant, cada dia més pròpia. I també d’emocionar-me amb aquestes inseguretats que guanyen en seguretat i acaben convencent-me després de passar el sedàs de dotze advocats del diable que dediquen part del seu temps als meus deliris. I de jugar amb uns personatges inventats, i cercar-los esquerdes, i fer-los créixer i estimar-los amb amor de mare.

I també vindran encara passejades i cafès de diumenge amb l’M., que cada dia parla millor el català i em fa feliç. I m’entendreix quan m’agraeix, de forma ensucrada i des d’un trosset de món llunyà, les estones que compartim. I classes amb la S., que també progressa millor cada dia i m’ho paga amb eufòria i cerveses. Aprenc i desaprenc i és tot tan constructiu pel meu ara que és aquest dia a dia, que tant de bo el festeig dure!

Del cel i de l’infern

El temps passa i són ja vint-i-set els que aviat bufaré. Reconec que he baixat el ritme, que també em retreu V. sovint, però no he baixat la guàrdia. I estones sota la llum de la lluna n’han estat unes quantes, enguany. Fent bondats, maldats i allò que ens ha permès el rom. Faig recompte i recorde uns Reis generosos fa ja un any. I nits fredes als Alps italians escalfades amb vin brulé. I barbacoes d’hivern al ritme de la saviesa festiva d’Orxata Sound System, amb petons precipitats dels que aixequen expectatives. I una festa d’aniversari per emmarcar per sempre més. I Berlín, sota l’empara de l’ídol, que amb el temps s’ha guanyat un títol vitalici per ser tan i tan gran. D’aquest viatge no esmente res en particular perquè els escàndols venien de la mà, i és sempre una mica així quan ens ajuntem. La sorpresa, Estefa de Castefa i Xisco ‘de la noche’, que van contribuir a l’enderrocament de Tacheles. L’empremta no podia faltar-hi! I així encetàvem la primavera, que també va portar-nos el coratge d’Obrint Pas i l’estrena a Cerdanyola. I amb la calor, les ganes de rodar, sempre vives en aquells que pequem de ser culs de mal seient. I ens aprofitem dels amics que tenim a Penyíscola, a Lleida, a Venècia. I a l’estiu tot el món riu. I l’inaugurem amb La Troba a l’Apolo. Sempre amunt, sempre amunt! I a partir d’aquí els motors no paren, i ja n’hem parlat, alguna vegada: aquí, aquí, o aquí! Sort d’aquests  dies d’amor i de guerra, que deia Galeano. No puc estar-me de tancar l’apartat fent apologia d’aquestes incoherències esporàdiques, que ens ajuden a situar-nos i a dreçar la coherència constant del nostre camí. 

D’absències i de presències

Algú (C.), em va dir un dia, lluny d’aquí, que sono le persone che fanno i posti. Hi estic d’acord. Els meus tres anys aquí són les estones amb els imprescindibles. Alguns han migrat, altres han restat, i no deixen d’arribar-ne de nous. Presències com la de la F. i la S., que ja són absències, però que han deixat un llegat important. Altres com la S., que no marxa gaire lluny, però que deixarà un buit notable en el petit espai que ens acull cada dia. I la I., amb el somriure inesborrable i els ànims infatigables. I el F., que fa aquestes meravelloses fotos i ens les regala. I el M., que m’ha desmuntat tòpics típics i m’encén una curiositat prudent. I amics del sud, com V., un més dels ‘ja n’hi ha prou!’ que cerca una drecera en aquesta terra germana, més agraïda que la nostra. De tot això està feta la meva B., i així es mereixen un espai a l’inventari i un dels tants xin-xin que farem ara i més endavant.  

Parlarem també d’absències, amb un rampell de nostàlgia. D’aquells que ja no hi són i que envien de tant en tant un paquet de cafè des d’aquella terra una mica meva, doncs saben quant em fa feliç saborejar-lo a punta de dia. I d’aquells que transmeten pensieri únicament per recordar-me com d’especial va ser trobar-nos i saber-nos encara. I d’aquells que espatllen sovint el son i fan que et despertes amb el gust de sal que t’ha deixat el somni d’aquella nit tan irreal i real alhora en què els dos, sense voler, volguérem.

Del que sempre hi és

Faig comptes ara del que sempre hi és. Els ploms que ens subjecten i ens fan créixer alhora. Seria injust no citar-los únicament perquè ni els hem trobat ni els hem perdut, enguany. Però els hem tingut, aquí i allà. Amb la tossuderia natural de fer més còmoda i suportable la rutina. Muntant i desmuntat, mobles i plans. I contant batalletes,  mentre ja ens aventuràvem en una de nova. I fent la mala hora, que és la nostra creu i la nostra salvació, ja ho he dit més amunt. I amenitzant vacances. I dormint a la meua vora i compartint paratges d’ensomni en obrir l’ull. I temptant amb els ‘tal vegada’, que de vegades s’acompleixen tot i que la voràgine dels quefers ens aigualeix sovint l’esperança. I no vull oblidar tampoc companys de grans evasions que van i vénen i sempre són bons per a l’ànima. Pacients, esperant la seva hora de lectura o relectura. Alguns més grossos, altres més fins; alguns més punxants, altres més lleugers; alguns més propers, disparant directe al cor; altres més exòtics…

Del que hi serà

Potser és la deformació professional que m’obliga a incloure un apartat d’hipòtesis en aquest inventari. Però, com diuen els Antònia, qui em sabria contestar com és un dia just a punt d’acabar?  El costum, però, és començar l’any amb propòsits. I enguany s’oloren canvis. I ja hi ha la il·lusió de decidir el color de la pintura d’una cambra i la  futura distribució d’espais, perquè compartida, la vida és més. I ja que hi som, hi ha també la sorprenent troballa d’una frase animosa en un anunci d’una companyia telefònica…

Apunten amb força idees de futurs casaments que ens han captivat amb la promesa de ser poc glamourosos, però molt alcohòlics. Felicitats una altra vegada, L.! I pronòstics de penjar banderetes en nous indrets, amb noms que fan que valga la pena deixar-se la pell a diari. I el comboi de Senior i De Gregori al Barnasants. També fa olor d’època, amb vista a commemoracions on tindrem I Righeira i Celentano com a mestres de cerimònia.

I també hi ha el deler de dolces nits de somnis curts, amb promeses de vida sense espines i de vida al punt de sal…, i el desig d’un gran cabàs de nous gojos ,i la certesa que no ens ho acabarem, tot  allò que hi ha per descobrir, encara…