Per què ens sentim sols?
Hi ha persones que viuen soles i es passen la vida lamentant-se de la seva solitud. Se senten víctimes dissortades per no poder compartir la seva vida amb ningú i romanen a la seva llar, enfonsades en la tristor, esperant que algú truqui a la porta i les consoli. Aquesta és una manera ben peculiar de mirar-se la vida, perquè consisteix a viure amb la pretensió de rebre, sense plantejar-se l’acte de donar.
És cert que l’ésser humà és social per naturalesa i troba la felicitat quan pot compartir. Ara bé, el fet de compartir requereix una predisposició a sortir d’un mateix, deixant de mirar-se el melic i volent trobar la manera de fer felices altres persones. Sense aquesta predisposició indispensable, la solitud és possiblement l’única opció.
Per a les persones que se senten soles, la millor solució és cercar altres persones que necessitin afecte. Hi ha moltes persones grans, sense mobilitat, que agraeixen la visita d’algú que els posi en contacte amb l’exterior. Hi ha també molts malalts, en fase terminal, que el fet d’estar acompanyats els fa el tràngol més suportable. Hi ha persones invidents que agraeixen la companyia d’algú que els llegeixi un llibre. Hi ha, en definitiva, i si hi estem disposats, moltes maneres de sortir d’un mateix per fer feliços els altres. És només en aquest acte de donació desinteressada, on rau el veritable amor i l’acte de compartir que ens omple i ens retorna el goig de viure.
El fet de no tenir parella per compartir, no és una condemna a la solitud si estem disposats a donar. Sempre hi haurà qui necessiti el nostre amor amb una mirada, una frase amable, una abraçada o qualsevol altre gest que sigui un regal.
No hem d’esperar que la felicitat truqui a la nostra porta, ans hem de sortir a cercar-la. No malmetem el nostre temps en lamentacions egoistes. No deixem que la negativitat envaeixi el nostre pensament i ens aïlli d’allò que ens pot donar vida.
Estiguem disposats a mirar sempre enfora. Avui, els asils són plens de persones grans a qui una estona de companyia els dóna vida. Els hospitals estan curulls de malalts que també se senten sols i no estan en condicions de sortir al carrer. No hi res que ompli tant com acompanyar un moribund solitari en la seva darrera hora.
Està escrit: “Qui estima, no fa cap mal als altres” (Rm 13,10), o bé “No deixeu d’estimar-vos com a germans” (He 13,1), o bé “Diu l’Escriptura: El qui vol estimar la vida i veure dies feliços, que guardi la llengua del mal, que no diguin res de fals els seus llavis” (1Pe 3,10).
Com podeu veure, només ens sentirem sols, quan estiguem tancats en nosaltres mateixos. Aquesta és la solitud irremeiable. Ara bé, si prenem consciència que aquesta és la nostra situació, no ens hi rebolquem més, arremanguem-nos, sortim al carrer i cerquem algú necessitat d’afecte i d’atenció, i estiguem disposats a estimar. D’aquesta manera l’acte de compartir es converteix en el millor regal. Molt bones vacances d’estiu!
Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com
e-mail: regina@reginaferrando.cat
1 d’agost de 2019