Regina Ferrando

Arriba un cert moment de la vida en què algunes persones joves, potser per inconsciència, potser per una necessitat exagerada de protecció i vull pensar que amb tota la bona fe, comencen a tractar les persones més grans amb una condescendència enervant, com si fossin menors d’edat, com si les coses no les haguessin d’entendre massa, com si els seus comentaris fossin una càrrega.

Com a membre del col·lectiu afectat, vull trencar una llança a favor d’aquells que fa més anys que som joves. Us puc assegurar que els grans som grans, però no som tontos. Ens comença a fallar el cos, és veritat, però tenim el bagatge d’experiència de tota una vida que, si no s’aprofita, es malmet irremeiablement, i que, en canvi, combinat amb la força dels més joves, fa que les societats progressin, perquè conserven la memòria i és més difícil caure en els mateixos errors.

L’única cosa que volem els grans és que ens tractin amb respecte, com a persones adultes que som, exactament igual com als joves com a persones en camí, amb això no hi hauria d’haver cap mena de diferència, i aquí anem a parar al moll de l’os dels conflictes de la nostra societat: la manca creixent de respecte i de les més mínimes normes de convivència que abans passaven de pares i fills i que, en un moment donat, s’han deixat de transmetre i brillen per la seva absència.

Tractar amb absolut respecte tot i tothom és l’art per excel·lència, que hauríem de practicar tots sense la més mínima excepció. Un art que no ha de tenir en compte ni edat, ni sexe, ni religió, ni estatus social. Tots amb tots ens hem de tractar amb respecte, si volem que el respecte arreli en la nostra societat tan desequilibrada, l’enriqueixi i la pacifiqui.

Teixim al nostre voltant una teranyina de respecte que, unida a la teranyina de tots aquells que ens envolten, pugui fer que aquest món sigui millor. Que en cap moment de la nostra vida no haguem de sentir-nos inútils o com un os fora de lloc. Que tots, tinguem l’edat que tinguem, ens sentim confortables, útils i segurs en la nostra societat.

Per això, hem d’estar tots ben amatents perquè les actuals onades de de robatoris, de pillatge, d’enganyifes, que alguns sense cor, i sense el més mínim respecte, van inventant, per guanyar diners fàcils a costa d’enganyar els més dèbils (en aquest cas la gent gran hi té molt a perdre), no aconsegueixin allò que és proposen, perquè entre tots ens haurem protegit.

En el món sempre hi ha hagut persones lluminoses i persones en tenebres, el que cal és que els de bona voluntat ens conjurem a aconseguir un cabal suficient de llum per eclipsar les tenebres. Només aleshores podrem descobrir la nostra meravellosa part eterna, aquella que compartim amb la resta de la creació, i que no té res a veure ni amb l’edat, ni amb el sexe, ni amb la religió, ni amb l’estatus social, i que ens convida a tractar-nos, tots, amb amor, respecte i delicadesa.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de novembre de 2021

Sembla que era ahir que tenia 20 anys i unes ganes boges de canviar el món. Uns dies més tard, ja en feia 30 i em sentia orgullosa del món que anaven creant entre tots. Tot d’una van arribar als 40 i les coses marxaven bé, cada dia amb més il·lusió i llibertat, i cada dia amb un futur més venturós a la vista. Ni sé ni com va ser que ja en vaig fer 50 i tot continuava sent prometedor, malgrat fer-se un procés una mica llarg per les meves expectatives. En arribar al 60 vaig prendre consciència de què havia arribat al cim de quelcom, com si la resta fes baixada, una baixada vertiginosa que, de cop i volta, em va fer prendre consciència del pas inexorable del temps. Avui, al llindar dels 70, no puc creure que aviat hi seré. Si no em miro al mirall, no em sento una dona de 69 anys, encara sóc aquella dona il·lusionada i amb l’empenta dels 20.

Si alguna cosa he descobert en el decurs dels anys és que el temps passa només per al cos, però una part de nosaltres mateixos no n’és conscient perquè se sap eterna i és per això que tenim aquesta visió esquizofrènica i a voltes decebedora de la nostra persona.

I poc a poc, arribem a la constatació que nosaltres no som el nostre cos, ni els nostres pensaments, ni les nostres emocions, sinó quelcom més gran. Nosaltres som el testimoni, el que contempla el pas del cos, pensaments i emocions per aquesta dimensió empresonada en el temps i l’espai, mentre en el fons del fons sent l’eternitat com a element constitutiu i inseparable.

I aquesta part eterna, és allò que compartim amb la resta de la humanitat, és justament allò que ens uneix i ens fa membres d’un únic cos universal. Mentre que el cos, els pensaments i les emocions individuals són precisament allò que ens separa.

Si observem el món amb atenció, ens adonarem que les nostres diferències són conseqüència del nostre desconeixement absolut de nosaltres mateixos. Un desconeixement que ens fa navegar entre la culpa i la por i ens impossibilita adonar-nos de la realitat que roman en el present i, com a conseqüència d’això, ens incapacita per estimar que és, sense cap mena de dubte, la nostra comesa primordial. Mentre això sigui així, les nostres accions, tant les individuals com les col·lectives, estaran tenyides de divisió i conflicte, i seran foment de caos i de misèria.

Si volem canviar el decurs de les coses, no tenim altra solució que, anant contracorrent, submergir-nos cada vegada més en el nostre oceà de pau interior, lloc on connectarem amb la nostra part eterna i ens farem u amb la resta de la creació.

Estiguem, doncs, amatents al nostre testimoni intern, aquell que posseeix la veritat i ens situa en el nostre lloc, mentre els elements temporals s’entossudeixen a distorsionar las nostra percepció d’allò que som en realitat: blens d’una única espelma… espurnes d’una mateixa llum… gotes d’un únic oceà de pau…

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 de novembre de 2021