Regina Ferrando

El gran trasbals d’aquest món continua amb símptomes de perpetuar-se en el temps, sense que gairebé ningú no hi puguem fer gran cosa. S’accentua la percepció de trànsit per la corda fluixa, d’una vida que mai, mai, ha estat segura del tot, malgrat els enganys de la nostra ment.

Ens sentim a mercè dels esdeveniments, tot i comptar amb eines per construir un món millor, com ara la nostra força, la nostra determinació i el nostre compromís. Atesa la situació actual, el més trist seria que ens sentíssim víctimes innocents d’un món que no podem controlar. En realitat, el món que vivim és la conseqüència de totes les nostres obres al llarg de la història de la humanitat. No podem restar al marge del la taxa de responsabilitat que d’alguna manera ens correspon.

S’imposa, doncs, observar minuciosament la nostra vida, cadascú la seva, i trobar aquells trets de la nostra personalitat que poden millorar per a la millora del conjunt. Cal que cadascun de nosaltres trobem, urgentment, la justa mesura entre la llibertat personal i el respecte per la llibertat de l’altre; entre la bondat i l’exercici abnegat de l’amor incondicional; entre la veritat a ultrança i el respecte més delicat per tot i per tothom.

Tots formem part de la gran família humana i tots som corresponsables de la seva obra. I aquesta responsabilitat indefugible ens obliga, aquí i ara, a canviar de mentalitat i donar un cop de timó a la manera individual i col·lectiva de funcionar, sobretot, un cop constatat que estem errant la trajectòria.

Davant de qualsevol injustícia, no podem restar encallats en la queixa estèril o en la crítica ferotge, s’imposa passar a l’acció, no ser esclaus de la indiferència i la comoditat, per denunciar-la per tots els mitjans que tenim a l’abast que, avui per avui, són molts i variats.

Tothom, cadascú des del seu espai de relació, ha de maldar per desterrar la mentida, la crítica com a esport, l’insult, la calúmnia, el descrèdit personal. És feina comunitària la denúncia aferrissada de tota falsedat. Deixem de ser altaveus de corrupteles i de falses informacions malintencionades. No podem escampar informació falsa que, intentant tergiversar la realitat, pugui ferir algú.

Tot allò que emetem a l’univers ens torna multiplicat. Procurem emetre només bé, bondat, veritat, amor, que s’estendran com una taca dòli i ens retornaran per al nostre gaudi personal i intransferible.

La vida és un regal prou valuós com per malbaratar-la en decisions que ens perjudiquen a nosaltres i perjudiquen el conjunt. Hem de procurar, per tots els mitjans al nostre abast, que les properes generacions se sentin orgulloses d’aquells que les haurem precedit i això passa per un treball personal minuciós i tossut a la recerca de la pau interior, la veritat i la justícia, en l’àmbit personal i col·lectiu.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

24 de setembre de 2020

La humanitat, des de sempre, cerca incansablement certeses i seguretats per poder viure amb tranquil·litat i relaxament. De maneres cada vegada més sofisticades hem anat teixint complicitats, normes, lleis, així com assegurances de tot tipus, de béns, de salut, de vida…, tot plegat per tenir una sensació de control fictícia de les nostres vides.

Tot d’un plegat, però, aquesta pandèmia que ens habita ha deixat al descobert la nostra realitat veritable: la nostra immensa incertesa i fragilitat. Ens ha fet adonar que no som amos del nostre futur i que som extremadament fràgils davant de la incertesa. Això no és cap novetat, al contrari, des que naixem, en un regal extraordinari, ningú no sap quan de temps hi podrem ser. Voleu més incertesa que aquesta?

Podem disfressar la nostra existència de totes les maneres possibles, però al final la tossuda realitat ens fa adonar que caminem per la corda fluixa durant tota la vida. I això és dolent? Depèn de com ens ho vulguem mirar, és la realitat pura i dura. És l’essència de la nostra naturalesa humana.

L’única veritat és que aquí i ara som. Què som no ho sabem ben bé, ni tampoc on arribarem, però sabem que la vida en sí mateixa és el regal més preuat que podem tenir. Sabem, o hauríem de saber, que pel que fa a la vida i la mort tots som iguals. Tots hem sortit de la mateixa font i tots tenim les mateixes possibilitats, que depenen únicament i exclusiva de la nostra mirada i de les nostres obres. L’única certesa que tenim, això sí, és la possibilitat de gaudi de cada moment present i de la quantitat d’amor i bé que siguem capaços de compartir.

Si acceptem la corda fluixa, que és la realitat, hauríem d’estar agraïts per cada instant de vida, per cada encontre, per cada gest, per cada mirada, per cada paraula, tot des de la certesa que pot ser la darrera. Això vol dir viure la incertesa amb la màxima normalitat possible. Aquest és el nostre gran repte.

Hem d’estar oberts al canvi, a la possibilitat que les coses mai puguin ser com abans i, des d’aquesta perspectiva, qui no ens diu que entre tots podem teixir un món millor que el que teníem? Perquè  el que teníem no era cap meravella, oi? Fixem-nos, sinó, en les grans desigualtats, en les grans injustícies, en els grans desastres ecològics que per les nostres debilitats humanes hem sigut capaços d’aconseguir.

Ara bé, per damunt de qualsevol incertesa, hem de saber que en el fons del fons del nostre oceà de pau interior hi roman un recinte sagrat on la felicitat, l’amor, la tendresa, la confiança, l’assossegament, hi fan estada. Un recinte sagrat que compartim amb tota la creació i al qual hi accedim a través del silenci i la contemplació del procés meravellós de la nostra pròpia respiració. Un indret atemporal on les seguretats no són necessàries i on la fragilitat no existeix perquè el temps dóna pas a l’eternitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de setembre de 2020