Regina Ferrando

L'art de viure bé

El planeta que escupe foc

General

En un dels sistemes solars del nostre univers hi ha un planeta blau, d’un blau tan intens com els ulls cristal·lins de la meva gata siamesa al matí. Un planeta envoltat d’una atmosfera neta i polida com la bella aurora matinera. Un planeta que acull milions d’éssers humans que hi viuen feliços, mentre en respecten l’harmonia.

Aquest mateix planeta, però, de cop i volta, pot posar-se escopir glops de matèria incandescent, al punt d’ebullició, d’un roig penetrant, com els ulls de la meva gata siamesa al capvespre, badant boques i més boques, en fantasmagòrics badalls, sense cap mena de motiu aparent, vés a saber si per purificar-se dels estralls que alguns humans li han infligit, en el decurs dels anys. Així l’hàbitat més paradisíac que puguem conèixer, esdevé l’avern més espantós que ens puguem imaginar. I és que els planetes són com les persones, tenen llums i ombres, que els fa comportar ara polidament, ara barroera, depenent de les circumstàncies que viuen en el seu interior.

Tots i cadascun de nosaltres es coneix aquests moments, i solem fer l’impossible per atenuar les conseqüències dels moments obscurs i, sempre que és possible, gaudir a cor que vols dels moments brillants. D’aquesta manera podem modular les conseqüències de les nostres obres, protegint-nos de nosaltres mateixos, alhora que protegim els altres,

I això ho podem fer possible, sempre que visquem plenament aquí i ara, essent conscients de tot allò que s’esdevé dins i fora nostre. Altrament, les nostres reaccions ens poden sorprendre i atemorir tant com el planeta que escup foc, de tant en tant, mentre ens manlleva tot allò aconseguit amb el pas dels anys.

Tant cadascun de nosaltres com el planeta que habitem, precisen d’atenció, de molta atenció. Si no arribem a descobrir allò que fem que ens fa mal a nosaltres mateixos, o fa mal al nostre planeta, sempre estarem a la mercè de la irrupció dels períodes foscos, sense poder-hi fer ben res.

La clau de volta és, com en tantes coses, el respecte. Si la nostra vida es fonamenta en el respecte per tot i per tothom la llum inundarà cada instant i, alhora, en sabrem gaudir perquè serem capaços d’agrair les benaurances i evitarem que la nostra ment ens ancori en la por o en el ressentiment. Perquè la por i el ressentiment són els pares de totes les desgràcies. L’amor respectuós, en canvi, ho és de totes les coses bones que arribin a la nostra vida.

L’estat de la nostra persona el podrem conèixer, en la mesura que, com el planeta, haguem d’escopir foc que damnifica aquells que ens envolten per alliberar-se de toxicitat. És molt més intel·ligent no deixar que la toxicitat s’acumuli dins nostre, impedint-nos viure assossegats i en pau i, alhora, ser un regal per als altres. Es tracta, doncs, d’aconseguir que tant el blau cristal·lí com el roig intens ens omplin sempre de goig, com els ulls enjogassats de la meva gata siamesa.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 d’octubre de 2021

L’any que no arribava la tardor

General

Una vegada hi va haver un any que no arribava a la tardor. La calor i la xafogor de l’estiu es perllongaven amb insistència fent que el paisatge quedés ben socarrimat. Les orenetes feia temps que havien emprès el vol cap a climes més propicis. Tothom pel carrer es preguntava: has vist la tardor?, sense cap resposta que els assossegués. Ja els agradava l’estiu, ja, però tres mesos, que és el que toca, més ja és passar-se, el cos ja en té prou de calor, les plantes de les terrasses estaven completament rostides i l’aigua que les hi arribava no era prou per alliberar-les d’aquella xardor.

Tothom deia: arribarà l’hivern de cop i caurem tots malalts perquè res no haurà fet possible que la naturalesa s’habituï al canvi gradual de temperatura. On ha anat la tardor?

La tardor, pobreta, estava confinada en un clot de la muntanya pelada. Li havien tancat perquè havia agafat una malura incurable. No hi havia el medicament inventat que la pogués guarir. Ella patia de silenci perquè sabia que tots l’esperàvem convençuda de la seva comesa.

Un bon matí va passar per la muntanya pelada un home savi. d’aquells que coneixen el sentit de la vida, els processos humans, les herbes remeieres i, en veure la tardor arraulida, li digué: què et passa? Ella respongué: una malura desconeguda m’ha deixat fora de combat i com que no puc fer la meva feina m’he hagut d’amagar. L’home savi li digué: tardor escolta, aquí en aquest forat no fas res de bo, ni per a tu ni per a la gent que t’espera. La teva comesa principal és la teva presència, la presència amorosa que ho embolcalla tot amb aquella escalforeta tèbia que fa que poc a poc l’estiu vagi esdevenint hivern. A tu no et cal fer res més que ser-hi, la teva presència és la teva funció principal i, si tu fas la teva funció sanaràs i faràs el miracle al teu voltant que tothom espera que facis, com cada any, i la tardor així ho va fer.

Sovint tenim la impressió que si no estem al màxim de les nostres facultats no som útils i això no és cert. La nostra sola presència ja és un estímul per a l’univers. La perfecció en el nostre món és un miratge inabastable, en aquest nivell de consciència nostra no podem encara ser perfectes. Per tant, acceptant d’entrada les nostres mancances, les nostres dificultats, els nostres inevitables errors, hem d’estar presents amb un sol desig: estimar bojament i aferrissada tot allò que ens envolta. Perquè l’amor tot ho sana, tot ho fa reviure, tot ho posa al seu lloc.

En el fons només es tracta de prendre consciència de que tot allò que tenim és un bé rebut, un bé regalat en el moment del nostre naixement, que ens farà satisfets en la mesura que el compartim amb tots aquells que ens envolten. Només així el cicle de la natura, no s’aturarà mai, perquè cadascú de nosaltres posarà el granet de sorra que li pertoca per fer del nostre món un lloc més acollidor, més amorós, més habitable. No ens avergonyim de les nostres imperfeccions i mostrem la nostra part més lluminosa, més gentil, més amorosa i indispensable per millorar l’entorn.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 d’octubre de 2021

Vigilem el nostre llenguatge

General

Les paraules que emprem en el nostre dia a dia ens dóna pistes de la nostra manera de ser i ens fa prendre consciència dels autoenganys als que ens sotmetem d’una manera totalment inconscient.

Sabem molt bé el què ens convé, com hauria de ser la nostra vida, o allò que hauríem de fer per estar millor. És a dir, anem molt forts en teoria. No tant així, a l’hora de posar-ho en pràctica, les coses canvien i massa sovint restem ancorats en un interminable hauria… hauria… hauria.

Fixem-nos-hi, observem quantes vegades ens diem a nosaltres mateixos, o bé ho comentem amb altres persones tot allò de: hauria de tenir cura amb el menjar, hauria de descansar més, hauria de deixar de fumar, hauria de beure menys, hauria de practicar algun esport, hauria de treballar menys, hauria de passejar més, hauria de tancar els ulls més sovint, hauria de cercar estones de silenci, hauria de pensar més en mi, hauria de dormir més hores…

Amb tot aquest rosari de bons propòsits, anestesiem una mica la consciència i, qui dia passa, any empeny, sense fer res d’allò que sabem que hauríem de fer. Aquesta actitud ens ens condemna a una insatisfacció permanent, perquè constantment ens anem recordant tot allò que sabem que ens convindria i no fem.

Us proposo una solució: fem una llista de tots els nostres bons propòsits i comprometem-nos a fer-los realitat, d’una vegada per totes. Na cal que sigui tot de cop, no siguem injustos amb nosaltres mateixos, allò que no hem aconseguit en anys, poc que ho aconseguirem en dies.

Té molta més força i és molt més efectiu sentir-se dir: avui decideixo tenir cura de menjar d’una forma sana i equilibrada, avui decideixo descansar quan senti que el cos ho necessita, avui decideixo deixar de fumar, avui decideixo practicar la natació, avui decideixo escoltar el meu cos, avui decideixo…

Si som capaços de canviar cada setmana un “hauria” per un “avui decideixo”, poc a poc la nostra vida s’anirà transformant i esdevindrem persones més efectives, sense complexos i, sobretot, deixarem de sentir-nos insatisfets, per començar a valorar-nos tal i com correspon.

Tinguem present que un canvi en el llenguatge, comporta immediatament un canvi en la nostra consciència i si tenim cura de deixar de parlar sempre amb els verbs en futur i ens decidim a parlar en present, la nostra vida canviarà de color i podrem començar a gaudir de l’aquí i ara amb plenitud.

Com sempre, la darrera decisió és personal i intransferible. Cadascú de nosaltres té la llibertat de viure de la manera que vulgui, només faltaría, però fem servir aquesta llibertat meravellosa per jugar a favor nostre.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

23 de setembre de 2021

Iniciem un nou curs

General

Després d’un mes d’agost tranquil i diferent pel que fa a allò que estem acostumats, ja que, si la característica principal d’aquesta època de l’any són les festes majors, que comporten vida al carrer, joia i disbauxa, enguany en general han estat marcades per la prudència, la protecció i la solidaritat. Després d’aquest temps molt diferent, ens apareix un setembre humil, que entra sense fer soroll, convidant-nos a reprendre la nostra vida de cada dia, des de la consciència de no deixar de tenir cura de ningú, tant de nosaltres com d’aquells que ens envolten. Això és, tenir una relació amorosa amb tot allò que ens envolta. Un inici de curs, doncs, immers encara en un cert perill, però amb  la certesa de què, si anem en compte, no té perquè passar-nos res. Poc a poc o de pressa, tot anirà tornant a la normalitat.

Una normalitat potser diferent de la que estàvem acostumats però serà la nostra nova normalitat, digna de ser acollida amb tot l’amor i sense el més mínim rebuig.

Durant un llarg període ens hem pogut adonar que potser havíem anat més lluny del que calia. Que sense tenir en compte la salut del nostre planeta, l’hem anat torturant i maltractant, sense pensar que la seva salut tenia relació amb la  nostra. Avui més que mai sabem de bona mà què és sentir-se fràgil, no tenir cap seguretat i que la por faci estada en els nostres cors. Però també hem après que, si ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn amb amor i respecte, estem protegits contra qualsevol contratemps.

Ocupem-nos de les coses, però no ens en preocupem, deixem que tot arribi sense voler condicionar res. Deixem que els altres escullin, sense intentar manipular-los. No malbaratem el nostre cos ni la nostra salut enfangant-nos en la crítica, l’insult, el judici que no fan cap bé, al contrari, debiliten el nostre sistema immunitari i ens fan esdevenir fràgils i febles davant les adversitats.

Demostrem aquest nou curs tot allò que ens ha ensenyat aquest període de confinament i d’aïllament obligats i conservem aquest ensenyament com el bé més preuat. Un bé que a estones ens ha fet sofrir, a estones ens ha desesperat i a estones ens ha alliberat del gran brogit que regnava a la nostra societat, deixant-nos entrellucar una manera de viure diferent que ens alimentava l’ànima.

Ni la nostra vida anterior, ni la del confinament són l’ideal. Ni una cosa ni l’altra, però sí un equilibri entre ambdues. Hem de maldar per aprendre a combinar aquelles estones de disbauxa que ens exerciten el pensament, amb aquelles estones de quietud que ens posen en contacte amb l’ànima i amb l’univers.

Tot plegat, sense oblidar mai més l’eficàcia demostrada de les mascaretes i la necessitat d’una neteja de mans exhaustiva, sobretot quan arribi, si arriba, la grip estacional. Ara que ho sabem, ja no caldrà que ens hi obliguin, sinó que podem disposar-ne al més mínim símptoma, assegurant-nos així de no afectar la salut d’aquells que ens envolten. Que tingueu un curs immillorable.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

9 de setembre de 2021

Final de curs

General

I com aquell que no vol la cosa hem arribat al mes d’agost, travessant un fotimer de escalades, de desescalades, de vacunes, de trams, de mascaretes, ara sí, ara no, de passeigs nocturns, ara sí, ara no, de tal manera que arriba un moment que hom no sap ben bé què pot fer i què no pot fer, si està en perill o no ho està. Tots som experts en microbiologia, tots hem estudiat profundament la vacuna que ens convenia, malgrat no haguem pogut triar-la. La majoria, per solidaritat, hem accedit a fer del conillet d’índies d’un producte quins resultats s’esperen, però que desconeixem del cert. Podem dir, sense possibilitat de equivocar-nos, que tots, absolutament tots, en els darrers dos anys, hem fet un gran aprenentatge en terrenys insospitats.

És d’esperar que la mala estruga arribi a terme i puguem viure una mica més tranquils, sense notícies esfereïdores i sense discursos de la por. Ens cal recuperar l’equilibri interior que hem perdut amb les anades i vingudes d’un agent patològic que ha posat contra les cordes la nostra paciència, les nostres relacions i el nostre sistema sanitari.

No vull deixar passar aquest darrer escrit del curs sense agrair efusivament a tot el personal sanitari l’esforç, la paciència i els daltabaixos emocionals que els ha tocat viure. Desitjo profundament que tots, sense excepció puguin gaudir d’uns dies de descans que necessiten per recobrar les forces esmerçades en tant de dolor. I, perquè això sigui possible, la resta d’humanitat hem de ser capaços d’aturar la progressió del virus. Només nosaltres podem fer-ho, perquè en som els vehicles transportadors. La nostra sanitat, tot i les retallades que ha sofert, gràcies a la voluntat dels treballadors, que han doblat i triplicat torns, ha donat la talla, serem capaços de donar-la nosaltres?

Com sempre, la solució és a les nostres mans. Cal, ara més que mai, deixar de mirar-nos el melic i, alçant la mirada, prendre consciència d’aquells que ens envolten i que podem estar posant en perill per la nostra inconsciència. Hi ha moltes coses a fer que no depenen de nosaltres, sinó dels respectius governs, però si nosaltres som curosos en el nostre capteniment, tenim molt de guanyat.

Us desitjo un bon agost, guardeu-vos de la calor i gaudiu de les vacances. Potser no cal anar a les Seychelles enguany, potser no cal agafar cap avió enguany, potser no cal fer molts quilòmetres enguany. De ben segur, a la vora de casa, tenim paisatges encisadors que desconeixem perquè els veiem massa a prop. Aprofitem aquest agost per conèixer-los. Ah, i molta cura amb el foc, protegim el nostre entorn com si fos casa nostra, perquè ho és.

Finalment, sentim-nos dignes del món que ens ha acollit i tractem-lo amb la mateixa dignitat. La vida és un equilibri entre donar i rebre. Considerem tot el bé que hem rebut des del moment del naixement i retornem a la vida la nostra aportació, sigui la que sigui, però sempre des de l’agraïment més profund.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 d’agost de 2021

Mala notícia

General

Per a aquells que encara no se n’hagin assabentat, els he de donar una mala notícia: el coronavirus, causant de la COVID, encara es passeja entre nosaltres i segueix fent estralls a nivell personal i a nivell sanitari.

Aquells que no l’hem hagut de patir podem fer veure que no existeix o que no ens n’hem adonat, però mentre hi hagi un sol infectat, tots estem exposats a la seva intervenció maliciosa i, massa sovint, perillosa.

Això vol dir que, de moment, encara no podrem viure amb total normalitat. No podem, per ganes que en tinguem, fer exactament les mateixes coses que fèiem abans d’aquesta pandèmia, sense posar-nos en perill o sense posar en perill aquells que ens envolten. Quina part és la que no entenem?

Amb arguments d’adolescent, justifiquem que als joves se’ls ha robat la vida, d’acord. I les persones grans, que han de passar el darrer període confinats i en solitud, a aquestes no se’ls ha robat res? La gran veritat és que tots, absolutament tots, hem estat damnificats per aquesta malaltia que ningú sap d’on ve ni on va.

I també és cert que una gran majoria, conscients de la situació, malgrat no poder comprendre-la s’han posat les piles i segueixen al peu de la lletra totes les recomanacions de les autoritats sanitàries, inclosa una vacunació, des de la plena consciència que es tracta d’un estudi, en el que tots som conillets d’índies voluntaris.

Com sempre, davant d’una situació que no comprenem ni controlem, perquè hi ha molta confusió ambiental i informativa, l’única cosa que podem fer és posar-nos en la pell dels altres i, en allò que a nosaltres pertoca, fer l’impossible per protegir-nos i protegir-los.

Ja no es tracta de discutir l’existència o no d’un perill evident (les xifres sanitàries ho corroboren), es tracta de plantejar-nos la vida des de la prudència i l’evitació de qualsevol perill potencial.

Quan es tracta d’escollir entre confiança i seguretat, l’elecció no és sempre fàcil si només pensem amb nosaltres mateixos. Si, en canvi, pensem en els beneficis a nivell col·lectiu que això pot comportar, l’elecció es fa molt més senzilla i tolerable.

L’única veritat rau en la seguretat que algun dia serem capaços de contrarestar els efectes nocius d’aquesta malaltia i és aleshores quan potser haurem après que les abraçades, els àpats en família, les sortides a la muntanya, una bona lectura, la meditació continuada, una bona alimentació, les trobades amb els amics, el respecte exercit des de l’amor i la delicadesa, és molt millor que treballar incansablement, per viatjar incansablement, per banyar-nos en alcohol o altres substàncies cada cap de setmana, sense adonar-nos que, mentrestant, la vida se’ns escola orfe de contingut i de gratificacions que ens puguin satisfer.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 de juliol de 2021

Quantes coses hem pogut aprendre en un any

General
  • Que no vivim sols en aquest món i que, segons la nostra manera de fer, podem ser beneficiosos o perjudicials per aquells que ens envolten.
  • Que, per molt que la mascareta sigui una estri incòmode, està demostrat que serveix per evitar contagis, i hauríem d’aprendre a recuperar-la en el període de grip estacional de cada any, cosa que de ben segur farà els contagis més difícils.
  • Que quan tenim alguna malaltia infecciosa és bo evitar les distàncies curtes.
  • Que la higiene, sobretot de mans, evitar contagis.
  • Que sempre i en tot moment estem envoltats de virus i que és bo mantenir sempre unes mínimes condicions d’higiene, de seguretat, de respecte, per protegir-nos nosaltres mateixos, però sobretot per protegir els altres.
  • Què és essencial mantenir el cos en bones condicions en front dels agents patògens que ens puguin afectar. I això s’aconsegueix tenint cura d’allò que mengem, de la manera com vivim, de la manera com ens movem.
  • Que la por, l’estrès i l’angoixa fan abaixar el nostre sistema immunitari i que, per tant, la pràctica de la meditació, per retrobar la pau interior, és essencial a l’hora de fomentar la salut.
  • Que la prevenció de l’equilibri de la salut és molt més efectiva que la restitució de la salut en si mateixa.
  • Que, malgrat la confusió i els dubtes que puguin envoltar una pandèmia, com la que ens ha tocat viure, sempre, i en tot moment, és molt millor prevenir que curar.
  • Que en un gran col·lectiu, sempre existeix un percentatge mínim a qui no els preocupa la salut dels altres. S’hi ha de comptar i respectar, en el ben entès que sempre són molts més aquells que, malgrat les incerteses, opten per la prevenció a ultrança.

I finalment tenir present aquella dita tan sàvia dels nostres avis: “La salut del nostre cos, que malgastem a l’engròs, un cop que l’havem perduda, l’hem de comprar el menuda”.

Per tant, gaudim de l’estiu tant com puguem, sense abaixar la guàrdia i mantenint en tot moment aquells comportaments que facin difícil la pèrdua de salut. Nosaltres podem, amb el nostre capteniment, apaivagar en molt els efectes ambientals que ens poden desequilibrar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 de juliol de 2021

Què t’impedeix fer-ho?

General

Tenim clar que no estem sols al món? Sovint, quan ens distraiem, vivim des de la sensació que estem sols, que allò que no fem nosaltres no ho farà ningú o que no cal esperar res dels altres.

Aquest comportament el podem veure si mirem el nostre voltant amb infinitat de situacions que vivim. Per exemple, quan t’atures al carrer per parlar amb un amic que t’has trobat, sense adonar-te que barres el pas de persones que vulguin passar i normalment els obliguem a baixar de la vorera, sense ni tan sols adonar-nos-en. O bé, quan aparquem en un pas de vianants perquè no hi ha manera de trobar cap més lloc d’aparcament, som plenament conscients que podem estar barrant el pas a persones amb mobilitat reduïda?

Recordo que totes aquestes normes de convivència ens les ensenyaven a casa era una feina dels pares que feien amb molta aplicació i que a base de repetir quedaven gravades al subconscient. Quan anant per la vorera et trobes amb una persona més gran que tu, cedeix-li el pas perquè no hagi de baixar, quan hagis d’esternudar tapat la boca amb la mà o el mocador, menja amb la boca tancada, no interrompis una conversa, i un llarg etcètera de normes senzilles però que feien la vida més fàcil a tothom.

Tinc la impressió que avui aquestes petites normes que passaven de pares a fills en un gran percentatge s’han perdut pel camí. Hi ha pares, segurament per excés de feina o perquè anem tots més atabalats, que han deixat de fer aquesta tasca que era una tasca de transmissió de normes senzilles de convivència. També és cert, i cal dir-ho, que hi ha pares que encara ho fan, perquè encara avui et trobes amb infants que et cedeixen el pas a l’hora d’entrar en algun lloc, que baixen de la vorera si et troben a mig camí, que tenen en definitiva aquella pàtina de bons costums que no fan mal a ningú, però que fan la vida més fàcil a tothom.

En realitat es tracta només d’estar atents, de ser-hi, de tenir els peus ben plantats a terra, de tenir el cap fix en el present. Aquest comportament ens permetrà adonar-nos de la realitat, ens permetrà no viure distrets i amb la sensació de que en aquest món no hi ha ningú més que nosaltres.

En realitat, si ens hi fixem, veurem que no és tan difícil fer-ho bé, es tracta només d’estimar els altres en les coses senzilles, perquè tots aquests gestos que abans s’ensenyaven de pares a fills són formes concretes d’estimar que fan la vida fàcil a tots els que ens envolten. Quan parlem d’estimar, també parlem d’aquests petits gestos que fan que les nostres relacions siguin respectuoses, que tinguem presents aquells que ens envolten, que estiguem disposats a allargar la mà quan ens trobem amb algú que ho necessita.

Si res no t’impedeix fer-ho, creu-me no t’ho pensis més, no t’hi resisteixis. Fem-nos i fem la vida fàcil a aquells que ens envolten i el món serà una mica millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 de juny de 2021

Si ho vols, pots

General

Si ho vols, pots estimar-te completament i acceptar les teves limitacions amb paciència infinita.

Si ho vols, pots veure els altres com iguals, amb les mateixes necessitats i amb la mateixa condescendència que mires aquells que estimes, en la seguretat que tots arribarem junts a la perfecció.

Si ho vols, pots tenir cura del planeta, perquè forma part de tu.

Si ho vols, pots viure el present, alliberant-te dels passat i del futur.

Si ho vols, pots ser persistent fins arribar més enllà dels teus propis límits.

Si ho vols, pots canviar els teus pensaments, sobretot si són negatius.

Si ho vols, pots fer que la vida sigui un misteri a viure i no un problema a resoldre.

Si ho vols, pots veure en els altres allò que hi ha en tu mateix.

Si ho vols, pots transformar allò que acceptes mentre que, si no ho fas, persistirà.

Si ho vols, pots avançar, acceptant plenament el teu passat.

Si ho vols, pots esdevenir mestre de fer i deixar fer.

Si ho vols, pots ser valent per presentar-te als altres tal com ets.

Si ho vols, pots encarar la vida sense refusar i sense aferrar-te a res.

Si ho vols, pots ser capaç de confiar en tu mateix i en els altres.

Si ho vols, pots adonar-te que mai mai no estàs sol.

Si ho vols, pots tenir la certesa d’estar en les més bones mans.

Si ho vols, pots estar eternament agraït, perquè res no t’ho impedeix.

Si ho vols, pots saber que sense tenir res, ho pots tenir tot.

En definitiva, si ho vols, pots fer un món millor.

Ho vols?

I, si ho vols, què esperes.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de juny de 2021

Respecte o això ja passa de taca d’oli

General

Segons el diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la democràcia és el govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. La participació igualitària de tots els membres de la comunitat s’expressa únicament quan hi ha eleccions, on s’escullen aquells que formaran part d’un govern, d’acord amb uns programes electorals que cada partit hagi confeccionat per al moment determinat que toca viure.

Un cop efectuades les eleccions, els membre electes tenen la obligació de complir el mandat expressat per la comunitat que els paga el sou perquè executin els acords comunitaris per un període determinat.

Fins aquí, la teoria. Ara bé, d’un temps ençà la teoria es posa en entredit i els elegits per a una comesa determinada, a la pràctica, no accepten el resultat i intenten amb maniobres que ratllen la barroeria canviar la voluntat d’aquells que els han votat.

És una manera com una altra de no respectar un resultat i tergiversar-lo fins que s’adapti més als propis interessos, personals o de partit, que a la voluntat del poble que és sobirà. El poble aguanta molt i compleix amb la seva participació cada vegada que és requerit, expressant amb nitidesa el seu desig, malgrat s’adoni que els polítics no estiguin a l’alçada de les circumstàncies. Al final, però, la desconfiança fa estada en els seus cors, i pot arribar el moment, si no ha arribat ja, que el poble es posi d’esquena als polítics.

Perquè la situació actual, comença a passar de taca d’oli. Hem omplert carrers i places, hem omplert diagonals, gran vies i meridianes, hem relligat mà amb mà tot el país de punta a punta. Hem fet un referèndum d’autodeterminació, que no deixa de ser-ho perquè alguns el neguin, tenim patriotes a la presó i a l’exili i un munt de causes obertes pel sol fet d’haver plantat cara a la injustícia, un munt de garrotades a l’esquena i seguim dempeus, mentre els elegits s’esbatussen, s’insulten, i de la forma més ridícula, gosen imaginar unes noves eleccions, a veure si el poble vota allò que ells desitgen.

S’està acabant el crèdit i la paciència. Els polítics son lliures de fer allò que creguin convenient, sense oblidar que son servidors de tots els membres de la comunitat, per això tenen un sou. I els membres de la comunitat son lliures, a la vista dels enganys i a la poca capacitat d’adaptació a un mandat, de no anar a votar. Fins ara, s’han perdut bous i esquelles, per poca capacitat de reacció. Si encara hi som a temps, posem-nos-hi amb ganes perquè, sinó, anem pel pedregar.

No em dóna la gana d’abandonar l’esperança encara, i confio amb tot el cor que seran capaços de bastir pactes en bé del país i del mandat que se’ls ha encomanat. Junts podem fer allò que ens proposem, separats podem tancar-nos, cadascú a casa seva, i enyorar aferrissadament allò que podia haver estat i no ha sigut.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

20 de maig de 2021

Consciència i solidaritat

General

Després d’un llarg any de pandèmia, envoltat de dubtes, incerteses, por i vicissituds, se’ns planteja una mena de solució que no ens plau a tots perquè no ens deixa abandonar la incertesa i estem massa acostumats a les seguretats a qualsevol preu.

Doncs, mireu, per primera vegada en la nostra esquifida història, estem davant d’un mateix problema, del qual ningú, ara per ara, en coneix la solució i tots, TOTS, anem a les mateixes palpentes, tenim les mateixes dificultats i estem igualment exposats.

Virtuts de la situació: que tots estem allà mateix i que tots, inclosos científics, polítics i personal sanitari, sense excepció, s’han posat junts a treballar per un mateix objectiu: la resolució del conflicte sanitari. En contrapartida, en haver-hi molts diners que s’hi belluguem hi ha una florida de les perversitats humanes que sovint es fixen molt amb els guanys i massa poc en les persones.

I la resta de la humanitat estem ballant al bell mig d’aquesta barreja d’interessos, amb l’única intenció, nosaltres sí, de salvar la pròpia pell, la de la nostra família, amics, coneguts i el màxim del col·lectiu humà.

És evident que tots plegats som conillets d’índies d’un gran experiment a nivell global que esperem que surti bé. No ens hem mogut de la por i la incertesa, però sí que alguns hem decidit jugar un joc, que al principi ens podia semblar macabre i que ara, en la mesura que més persones s’hi comprometen s’ha convertit en solidari.

Així, molts ens hem apuntat a fer confiança als nostre científics i investigadors, convençuts de la seva honestedat i de la seva professionalitat, tenint en compte que és un dels col·lectius que més ha sofert, juntament amb tots els sanitaris de primera línia, perquè, a part se ser vulnerables com el que més, han hagut d’estar a càrrec dels més vulnerables que han patit aquesta malaltia i acompanyar tots aquells que han hagut de marxar sense l’escalf del seus éssers estimats.

Hi ha moments a la història en què és inevitable prendre partit. Quedar-se al marge és una manera grollera d’eludir la pròpia responsabilitat i, per tant de negar al col·lectiu la solidaritat que ens correspon.

Junts, amb un interès comú, serem capaços de posar el punt i final a aquest període negre que ens ha trasbalsat, ha canviat les nostres vides, però també la nostra manera de veure les coses. Hem de continuar lluitant amb l’esperança d’un món  millor on els conflictes que fins ara ens han tenallat arribin a desaparèixer. Som éssers de llum destinats a eradicar la foscor i hem de maldar perquè les foscors de l’egoisme s’esvaeixin i puguem bastir el món millor que som cridats a construir.

I junts ho aconseguirem, en la mesura que abandonem els nostre interessos personals i ens aboquem a fer viables els interessos col·lectius. Posem-nos-hi tots, units en força.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   

e-mail:regina@reginaferrando.cat

6 de maig de 2019

La pau més necessària

General

Posar-se davant d’un full en blanc, amb la sana intenció de fer un servei a aquell que vulgui llegir-ho, ha estat, des del principi, un des motius d’aquesta pàgina que tens al davant. I ho faig, no perquè cregui que sé més que els altres, sinó perquè estic convençuda que la vida és la millor escola que tenim per aconseguir amb plenitud la nostra fita principal: ser bones persones mitjamçant del servei als altres.

La nostra societat, cada vegada més, resta anestesiada pel soroll, per l’activitat frenètica, pels milers i milers d’estímuls visuals que bombardegen les nostres retines, i això ens enterboleix la ment i ens incapacita per llegir convenientment els esdeveniments donant-los una interpretació que ens permeti madurar i ser útils. Viure en la confusió vol dir, també, viure insatisfets, viure amb la sensació profunda de què la vida no té sentit.

Només quan ens aturem i aconseguim retrobar la nostra pau interior, cosa que vol dir una ment calmada que no interfereixi en la visió dels nostres sentits i, alhora, una gestió correcte de les nostres emocions, l’entorn canvia de color i som capaços de començar a ser conscients de les nostres sensacions, del nostre cos de la nostra realitat.

El cos ens planta en el present i ens dóna la mesura exacta del nostre estat interior. Si no tenim consciència del cos la nostra ment pren la iniciativa i ens porta per camins impensables, ficticis i, massa sovint, incontrolables.

Si estem atents al nostre cos, ens adonarem de quines són les situacions que ens provoquen tensió i podrem treballar perquè no s’acumuli. Moltes vegades emmalaltim perquè oblidem i maltractem el nostre cos. El cos s’expressa, però nosaltres no li fem cas. De mica en mica, anem perdent la consciència del cos fins al punt que podem estar completament tensos sense adonar-nos-en. Per això, i mitjançant escenes quotidianes, intento que plegats puguem anar prenent consciència de les maneres de funcionar que ens poden perjudicar.

Ningú no està en possessió de la veritat absoluta, ningú no és perfecte, però molt sovint, si estem atents al nostre entorn, ens adonem més de les actuacions que perjudiquen els altres que no d’aquelles que ens perjudiquen a nosaltres mateixos.

Siguin quines siguin les nostres circumstàncies, no tenim altra solució que la recerca constant i el manteniment de la nostra pau interior, aquella que ens connecta amb la nostra font de saviesa. Des d’ella som capaços de separar convenientment les coses essencials d’aquelles que no ho són. La pau interior fa capgirar la nostra escala de valors i ens dóna una perspectiva clara del camí que hem de seguir. Procurem deixar de viure atabalats i centrem-nos en el present, única font de pau interior.

Només aquí i ara rau el nostre moment de poder personal, aquell que ens permet capgirar la vida en un instant i redreçar camins equivocats. Proposem-nos-ho.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 d’abril de 2021

TRANSFORMACIÓ

General

Aquesta vida està feta d’un col·lecció d’instants, bons o dolents, plaents o no, d’acord amb la nostra percepció personal, que té a veure amb la nostra escala de valors, amb les nostres expectatives, amb la nostra confiança en el procés de la vida. Tant és així que quelcom que per a algú és una benedicció, per a un altre és viscut com un problema. Diguem que depèn de la graduació de les nostres ulleres, personal i intransferible.

Si tenim present que res no passa perquè sí, quan quelcom ens desagrada, hem de fer tot el possible per a no entossudir-nos en el rebuig i contemplar amb deteniment i curiositat les diferents facetes que la situació ens presenta, per tal de no perdre cap oportunitat de coneixement. Tot ens parla, personalment i col·lectiva, per augmentar el nostre cabal de saviesa i el nostre desig de llibertat.

Una de les lliçons per excel·lència és l’acceptació de la realitat, sobretot si pretenem transformar-la. Sense acceptació, la transformació no és possible. L’altra, i no gens menys important que la primera, és vèncer la desconfiança. La desconfiança és la mare de totes les pors.

Confiar és deixar caure totes les reticències, tots els dubtes, tots els vels, pel que fa a nosaltres mateixos i als altres, per aconseguir que la vida esdevingui diàfana davant nostre, oferint-nos el millor regal per a cada dia.

Confiar és deixar que les coses passin sense posar-hi condicions. Des de la seguretat absoluta que la vida és un regal gratuït, abundant i poderós, sense reserves ni descomptes de cap mena.

Confiar és posar la vida en les mans de l’altre, sigui qui sigui i, alhora, estar disposat a donar la vida pel l’altre. Ni més ni menys, així de senzill i així de complex.

La transformació s’esdevé quan ens deixem anar en la més absoluta rendició, quan no controlem, quan ens deixem lliscar pel corrent, sense necessitat d’aferrar-nos a res ni a ningú. Quan no donem res per suposat i tot com a possible. És aleshores quan s’esdevé el miracle, del “tot està per fer i tot és possible”.

Llancem-nos a la piscina, llancem-nos-hi. La transformació sempre està al nostre abast, no la defugim ni per peresa, ni per comoditat, ni per resignació. Cada un de nosaltres és un agent d’amor i llibertat que batega en un mar de vida inexpugnable. Formem part d’un Tot que ens ha creat, ens nodreix i ens estima. Estem en molt bones mans i ho tenim tot de cara, només ens ho hem de creure i aixecar al cap amb la mirada fita en l’infinit i les mans ben obertes oferint tot el que som i tenim.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de març de 2021

En positiu

General

Des de fa un any, vivim una situació nova, desconeguda i inesperada. Ja ho veieu… nosaltres que ens pensàvem que ho teníem tot controlat, de cop i volta ens hem adonat que res no és com crèiem que hauria de ser. Ens han capgirat totes les escales de valor, totes les normes socials, tots els esquemes, No és d’estranyar que ens hagi agafat a tots per sorpresa i que, després d’un any encara no haguem paït que tot ha canviat!

Doncs sí, amb una crueltat sense parió, ens han canviat les regles del joc a mig partit i tots estem francament descol·locats. Encara ens aferrem a l’esperança de poder retornar a la normalitat d’abans de la pandèmia, sense adonar-nos que allò que la vida ens demana és de canviar els nostres esquemes mentals per adaptar-los a un món que per ser millor ha de ser diferent.

Encara som a temps de plantejar-nos la qualitat de la nostra vida abans de la pandèmia i, per fer-ho ens hem d’esforçar a tenir una mirada àmplia, una mica més enllà del nostre melic, fer-nos totes les preguntes pertinents i, en la nostra intimitat, respondre’ns-les sincerament.

És bo per al nostre planeta que cada cap de setmana agafem un avió per fer turisme? És bo que cada persona tingui un cotxe, mentre n’hi ha que no tenen ni sabates? És necessari per ser feliç poder anar a la terrassa d’un bar, mentre hi ha cues a la beneficència de persones que no poden menjar? Cal que la nostra economia es fonamenti només en el turisme, destruint la pagesia i els conreus? Cal que ens haguem d’abastir de productes de fora o seria millor potenciar els productors de proximitat? Cal que cada infant tingui un telèfon mòbil, mentre n’hi ha de desnodrits? Cal que a cada pis, de cada bloc, i a cada casa hi hagi tots els electrodomèstics, o podríem compartir-los d’alguna manera? Cal que aparquem els avis en asils o podria haver-hi una altra manera de que seguissin essent útils, si tenim en compte que són la nostra principal font d’experiència? És normal que els nostres polítics afavoreixin més els grans capitals que aquells que els hem votat?, que posin per davant l’economia que la vida de les persones?…

No podem tenir una societat sana i feliç mentre hi hagin diferències abismals entre aquells que en formem part. No pot ser que hi hagi fortunes individuals insultants, mentre en el nostre món desenvolupat hi ha persones que passen gana.

És evident que una solució a nivell global es fa molt difícil, mentre els més poderosos mirin cap a una altra banda. Pel seu bé, esperem que no s’ho hagin de gastar en farmàcia. Ara bé, tots aquells que no ens contem entre els poderosos que som la gran majoria, hauríem de fer pinya perquè, entre nosaltres, les diferències no siguin tant pronunciades. Cal que aprenguem a compartir allò que per a nosaltres no és estrictament necessari. Cal que ens mirem els uns als altres com a part de la mateixa família, que ho som, per tal de poder pal·liar la pocavergonya dels insensats, dels insolidaris, dels inconscients. La unió fa la força.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de febrer de 2021

Benvingut 2021!

General

Des del darrer escrit de l’any passat, han passat moltes coses. Totes molt diferents d’altres anys. Així i tot, tots hem pogut celebrar d’alguna manera unes festes que, enguany, més que mai, ens han dut més al recolliment que a la disbauxa, més a la intimitat de la llar, més a dir-nos que ens estimem, encara que fos mitjançant un telèfon mòbil o una pantalla d’ordinador. I hem fet cagar el tió i hem vist com els Reis Mags no faltaven a la seva cita, malgrat la situació pandèmica.

I els Reis ens han dut una vacuna que, a poc a poc i amb el pas del temps, tornarà a netejar el planeta de por i angoixa, perquè puguem deixar-nos de mirar de reüll els uns als altres, perquè puguem tornar a mostrar-nos el somriure i perquè finalment puguem abraçar-nos i tocar-nos, recuperant la humanitat perduda durant un llarg període. I els nostres podran emmalaltir i morir acompanyats i agafats de la mà d’aquells que els estimem. I res no serà com abans, perquè haurem descobert allò que és essencial per a la felicitat.

Ara bé, hem de continuar demanant-nos la necessària contribució, la de tots, per acabar la festa en pau. Durant un temps, haurem de tenir present allò de distància – mans – mascareta que aviat farà un any que ens acompanya. I, entre tots, farem possible que el sistema sanitari no torni a estressar-se ni arribi a  bloquejar-se, que tots els treballadors de la sanitat, tots, puguin descansar, no hagin de fer hores extres i puguin finalment fer vida normal com qualsevol dels altres treballadors.

Tindrem també ocasió de tornar a escollir els polítics que volem que ens governin i tots, tots, tindrem molt present les tristes desavinences, les ineptituds i les mediocritats que hem hagut de contemplar i suportar, aquí i a arreu, durant tota la pandèmia. I com que seran ells els qui hauran d’encarar la desigualtat social i econòmica post-pandèmia, ens hi haurem d’esmerçar molt en el triatge. Ara, més que mai, necessitem homes i dones amb una honestedat sense màcula que tinguin com a objectiu el bé social i no el del seu partit; l’abolició de la pobresa més que la pròpia poltrona; el repartiment just de la riquesa més que la conservació del propi status, i més quan no han estat capaços ni de renunciar, quan tocava per justícia social, a unes dietes que no utilitzaven, mentre una infinitat de treballadors quedaven sense feina o no cobraven les ajudes que els tocaven, i mentre un munt d’empreses i de botigues havien de tancar la barraca per la manca absoluta d’ajudes al sector, davant de tancaments obligats. Així és que hem de tenir present que la nostra terra està desllorigada, qui la desllorigarà? El bon desllorigador que la desllorigui, bon desllorigador serà. Siguem conscients, a l’hora de votar, de triar bons desllorigadors, perquè aquells que no ho siguin, puguin dedicar-se a una altra feina i deixar que aquells que en saben redrecin el seu despropòsit.

Tots i cadascun de nosaltres tenim molta feina a fer, que ningú amagui el cap sota l’ala. Arremanguem-nos i posem, entre tots, les coses al lloc que els pertoca. La primera comesa, però, i la més important, és estimar-nos amb bogeria els uns als altres. Si ho fem així, la resta serà fàcil i plaent.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de gener de 2021