En temps difícils…

És en temps difícils, quan més cal conservar la calma. No podem permetre, de cap de les maneres, que la injustícia ens fomenti l’odi, ben al contrari, com més injustícia més serenor, com més infàmia més veritat, com més agressió més respecte. Si no volem sucumbir a les baixes vibracions d’un entorn que s’entossudeix a emmascarar les nostres vides, hem d’aprendre a respondre, més que mai, amb un capteniment exquisit.

En temps difícils, tinguem present que només ens retornarà allò que nosaltres fomentem. Al final, que ningú sap quan serà, el balanç serà positiu o negatiu, d’acord amb les llavors que nosaltres, tots, haguem sembrat.

Per molt que les intencions de fer-nos mal existeixin, per molt que alguns s’esmercin a derrotar-nos, erraríem si responguéssim amb les mateixes armes dels agressors. L’ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu de l’Antic Testament (Ex. 21,24), avui està superat gràcies a aquell que es feu home per retornar-nos la dignitat d’éssers lliures i innocents.

Qualsevol provocació va destinades únicament a potenciar les més baixes pulsions, les més baixes vibracions, els instints que ens atansen més a les bèsties que no pas a la nostra naturalesa transcendent. L’odi és el brou de cultiu de totes les desventures, de tota la infelicitat, de tots els desastres.

L’amor és el bàlsam que ens uneix, que ens fa membres de la mateixa família, que ens fa resistents a qualsevol adversitat, que elevant la nostra vibració ens fa transcendir. Com més llavors d’amor, de respecte, de delicadesa, de bondat, de veritat, sembrem, així serà la nostra collita.

Quan el mal temps ens atordeix i tenim la impressió que el mal ens ha vençut, és quan més potencial de força tenim per surar i transcendir-lo. Hem de ser capaços de mantenir el cap fred, quan sabem del cert que volen fer-nos perdre l’oremus.

Només la intel·ligència ens farà capaços de no respondre a les adversitats des de la negativitat. En temps difícils és quan més curosos hem de ser en el tracte amb nosaltres mateixos i amb els altres, siguin quins siguin.

En temps difícils, llevem-nos cada matí esperançats, siguem agraïts per totes les coses bones que ens conformen i, amb el cap ben alt, sortim al carrer i, incansablement i apassionada, dediquem-nos a escampar arreu llavors de pacificació, de consol, de companyia, de confiança, de veritat, d’escolta activa, de respecte, d’amor incondicional. Responguem a les agressions amb delicat respecte com a eina decisiva per fer caure tots els murs que ens separen. Fem-nos costat els uns als altres i mantinguem-nos units i forts per encarar l’hora decisiva en què la justícia prevaldrà. I això ho farem junts o no ho farem. Junts, colze a colze, per aconseguir que l’amor sigui realment més fort que la vida i que la mort.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 de novembre de 2018

Amb la humilitat per bandera

Passem una gran part de la nostra vida plantejant-nos un seguit de bons propòsits. Pensaments, aquests, sempre en clau de futur, que es verbalitzen per “hauria de…” o “he de”, i que ens acompanyen sempre com amics inseparables. Aquests bons propòsits no deixen de ser una solemne pèrdua de temps, perquè per si sols no volen dir res, ens tranquil·litzen la consciència, això sí, però poca cosa més.

La clau del nostre progrés com a éssers humans i, alhora, el desllorigador del nostre èxit com a persones, rau, precisament, a canviar la dinàmica d’aquests bons propòsits. Cal fer un esforç per canviar el nostre diàleg intern, substituint els verbs en futur, per verbs en temps present. Cal prendre consciència de la freqüència en què emprem afirmacions en temps futur, per tal de ser capaços de passar a l’acció. Hem d’aprendre a dir-nos a nosaltres mateixos: ja n’hi ha prou de parlar i de pensar en allò que hauria de ser o en allò que hauria de fer, per passar directament a l’acció en temps present. Només així serem capaços de trencar les oracions al nostre diàleg intern que, a part d’entorpir el nostre progrés, ens impossibilita gaudir plenament del nostre present.

Tots naixem amb un gran potencial de sèrie. Tot ens és donat de bell antuvi. Nosaltres només hem de creure’ns-ho i desenvolupar-ho en la mesura de les nostres possibilitats, que són moltes i variades. La nostra càrrega personal de bé és en nosaltres molt abans del naixement i, en tot cas, és la nostra manera de viure, de pensar, de sentir, que, de tant en tant, ens porta per viaranys equivocats.

Ara bé, en el moment que siguem capaços de ser allò que volem ser o de fer allò que volem fer, sense donar-hi més voltes i sense ajornar-ho més, el nostre progrés personal no tindrà aturador, guanyant així l’habilitat de ser feliços, perquè ens situarem automàticament en el present, cosa que ens permetrà fer realitat la missió que ens ha estat encomanada.

No deixem que la nostra ment freni el nostre progrés. Llisquem per la vida des de la seguretat que tot el nostre cabal positiu no és mèrit nostre, sinó que és un regal de fàbrica i, per tant, sentim-nos-en humilment orgullosos i, alhora, no caiguem mai en la temptació de creure’ns superiors a ningú, perquè aquest és un dels errors més comuns que ens desvien del camí que tenim traçat.

Només caminant amb la humilitat per bandera demostrarem el nostre moviment. Els bons discursos no són sinònim de progrés. Si no som capaços de fer realitat els nostres millors pensaments, mai aconseguirem que existeixin.

Som éssers eminentment intel·lectuals, amb una quantitat immensa de recursos. Ara bé, les nostres mancances inconscients, massa sovint, ens impossibiliten fer concret el nostre pensament. Així, ens podem passar la vida amb un discurs impecable però amb una realitat de vida que no es correspon amb la nostra perfecció innata. El desllorigador de tot plegat rau només en la nostra capacitat d’enfrontar des de la humilitat i l’acceptació les nostres mancances, per poder transformar-les.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 de novembre de 2018

A l’entorn de la pau

Els éssers humans, sovint, som temptats de pensar que allò que ens fereix i ens neguiteja és a causa de quelcom que fan els altres o de les circumstàncies que en envolten que no podem controlar. Aquest neguit pot expressar-se amb sentiments de ràbia, de gelosia, de ressentiment, de depressió.

Quan, mitjançant un camí de coneixement personal, poc a poc, aprofundim  en el nostre interior, ens adonem que aquestes emocions, en realitat, amaguen pors. Ens adonem que no són els altres ni les circumstàncies que ens envolten que ens creen neguit, sinó que és el nostre neguit intern, l’absència de pau interior.

El conjunt de pors que compartim els éssers humans, condicionen la nostra vida i ens fan veure un món perillós. Projectem el nostre neguit a l’exterior i tenyim la nostra circumstància del mateix color dels nostres pensaments. Si els nostres pensaments són negatius, projectem un entorn perillós. Si els nostres pensaments són positius, projectem un entorn positiu i amable.

Les pors que condicionen els nostres pensaments, són la conseqüència de la col·lecció d’experiències mal resoltes del passat. Així, un passat difícil i mal resolt, pot fer-nos projectar un present ple de neguit i un futur ple d’incerteses.

Podem classificar les experiències mal resoltes del passat en dos grans grups: la calaixera dels ressentiments i el bagul dels sentiments de culpa. Els ressentiments representen la impossibilitat de resoldre aquells conflictes en els quals creiem que algú ens ha ferit. Les culpes, en canvi, venen de no haver resolt prou bé aquelles circumstàncies en les quals tenim el convenciment que hem ferit a d’altri, ambdós grups tenen una solució comuna que s’anomena perdó.

En la mesura que aprenguem a perdonar els altres i a perdonar-nos nosaltres mateixos, anirem desfent els nusos que ens lliguen a un passat mal resolt. Això farà canviar el color dels nostres pensaments i començarem a projectar un entorn pacífic, acollidor i amable

Així, a poc a poc, passat i futur perdran protagonisme i s’aniran fonent donant prioritat a l’únic moment que existeix, l’únic moment que ens permet prendre decisions, l’únic moment en què podem canviar la nostra vida, l’únic moment en què podem ser feliços: el moment present.

Si no vivim en pau, no caiguem en la temptació de donar-ne la culpa als altres i posem-nos a treballar per pacificar el nostre interior. Alliberem-nos de tots els ressentiments, de tots els sentiments de culpa, de totes les pors. Només així podrem gaudir plenament del present.

La nostra pau prové només de la nostra font interior, no perdem el temps cercant-la en llocs equivocats.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 d’octubre de 2018

Cerquem el flux natural

Algú pot imaginar per un instant què passaria si el dia del naixement ens lliuressin un full de ruta minuciós amb dates, hores i llocs de tot allò que ens ha de passar en aquesta vida? És altament provable que molts de nosaltres intentaríem retornar al sí matern i desaparèixer en la immensitat de l’univers. Tot i que, sortosament, no és així, moltes vegades, ens costa descobrir la immensa joia que representa l’aventura de cada dia i això ens dificulta afrontar cada situació amb la innocència necessària per gaudir del misteri que s’amaga darrere de cada situació, de cada encontre, de cada gest, de cada paraula.

La realitat és que l’equilibri de l’univers és tant perfecte que ens permet la possibilitat de navegar sense rumb prèviament establert, atorgant-nos la llibertat més absoluta a l’hora de fer giravoltar el timó de la nostra nau.

Aquesta llibertat que és un gran regal, sovint tendeix a incomodar-nos i a fer-nos pensar que seria millor saber-ho tot. I això és a causa de la nostra col·lecció de pors, que ens fa sentir la necessitat de controlar-ho tot, de conèixer-ho tot.

Cal prendre consciència que vivim suspesos en l’atzar i que la nostra llibertat ens ofereix la possibilitat d’elegir sempre entre un o diversos camins que s’obren d’avant nostre i que, evidentment, l’elecció comporta sempre un risc: encertar o errar. Només quan acceptem aquesta realitat des de la confiança i la pau interior, és quan la nostra vida té sentit.

L’encert i l’error són només dues maneres diferents d’avançar, igualment vàlides. Tots, en canvi, aspirem a encertar-la sempre i rebutgem l’error amb totes les nostres forces. Quantes vegades ens judiquem, ens maltractem i ens castiguem després d’un error, quan possiblement aquell error ens comportarà molta més saviesa que el camí planer dels encerts.

La vida és un flux pel qual llisquem. Mentre anem a favor del corrent la nostra navegació és planera i plaent. A voltes, però, hi ha alguna decisió que ens situa contra corrent i fa que passem per períodes amb més dificultats.

Quan la nostra vida està plena de tensions, és molt provable que, a causa de decisions passades, estiguem navegant contra corrent. Aquest fet ens condemna a una navegació feixuga que no fa més que augmentar les tensions. En canvi, si som capaços de relaxar-nos, d’aconseguir la pau interior, el mateix corrent ens portarà al camí correcte per on lliscarem amb comoditat, amb joia, amb llibertat i sense esforç.

Deixem de voler controlar la nostra vida i la dels altres i lliurem-nos a l’aventura des de la confiança que mai haurem de passar per cap situació que no puguem superar. Deixem que la vida llisqui per nosaltres sense oferir resistències. Estimem i gaudim de cada instant com a únic i irrepetible. Visquem els problemes com a oportunitats per relaxar-nos i retornar al flux natural.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 d’octubre de 2018

Som éssers espirituals

Som éssers espirituals per naturalesa. Vinguem d’on vinguem, vivim com vivim, l’objectiu principal de la nostra existència és l’equilibri entre la relació amb nosaltres mateixos, amb tot allò que ens envolta i, com a colofó, amb allò que ens transcendeix.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames… com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, ni van necessàriament cada dia a l’església o a la mesquita.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera com viuen. En la quantitat d’amor incondicional que desprenen i en el respecte que demostren per tot allò que les envolta. No miren d’arreglar-nos la vida, no donen consells, no imparteixen normes, no pretenen ser mestres de res ni de ningú, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Massa sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquelles persones que han adquirit un nivell de consciència superior, que els permet gaudir plenament de la vida, perquè viuen constantment aquí i ara i respecten els altres amb una gran escrupolositat. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals.

Així, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa evolucionada de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No ens hem de deprimir si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans o si passem desapercebuts.

La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tot el nostre esforç. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant que ens permeti adquirir les eines necessàries per esdevenir éssers complets. Si aconseguim ser feliços a cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i, com a recompensa, esdevindrem un regal per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

20 de setembre de 2018

Tornem-hi que no ha estat res

L’inici d’un nou curs és sempre una ocasió per revisar la nostra manera de viure, de treballar, de veure les coses… És com començar de nou tot allò que podríem donar per vell i, alhora, és moment d’aplicar a la nostra vida els aprenentatges d’etapes anteriors. Seria molt trist que, per una manca de consciència, comencéssim una nova etapa amb la rèmora de les velles mancances. Tots i cadascun de nosaltres té coses per aprendre, però, sobretot, té coses apreses per no reincidir en errors del passat. Això vol dir que, després del relaxament estiuenc, hem de maldar per tenir plena consciència del present, per no repetir assignatures que ja tenim superades.

Siguin quines siguin les circumstàncies el més important és com ens afecten personalment, i això sí que, si ens ho proposem, podem canviar-ho.

Hem de tenir present que el món que contemplem, no és més que una projecció del nostre estat mental. Allò que ens inquieta de l’exterior és la imatge nítida d’allò que ens inquieta i ens manlleva la pau interior.

Però, nosaltres, éssers humans evolucionats i amb una consciència expandida, som capaços, quan ens ho proposem, de veure les coses d’una altra manera. Això no vol dir que intentem disfressar una realitat concreta i indefugible, sinó que triem viure la vida des d’una nova dimensió.

Afortunadament, no som màquines que actuem automàticament, sinó que som persones en canvi constant immerses en una realitat que també està sotmesa al canvi. Així, ens podrem adonar que ni hi ha cap moment a la nostra vida que es repeteixi exactament com cap d’altre i que la trampa de la rutina és només un engany de la nostra ment.

La nostra felicitat depèn, únicament i exclusiva, d’un seguit de potencialitats que tots posseïm i que hem de ser capaços de desenvolupar, si no volem caure en el desànim enganyós que ens fa creure que tot segueix igual.

Aquestes capacitats ens permeten concebre la nostra vida no com un problema a resoldre, sinó com un misteri a viure. Ens fan sentir agraïts, cada matí, de la continuïtat de la nostra existència, vivint-ho com una nova oportunitat per créixer i avançar pel camí que ens és destinat: el camí de la felicitat.

Cada instant pot ser diferent si ens ho proposem. Cada encontre, cada mirada, cada somriure són únics i irrepetibles. Només cal mirar la vida amb ulls acabats d’estrenar, com els dels infants. Cadascun de nosaltres pot fer que la seva vida tingui sentit, sigui quin sigui l’entorn.

Es tracta, doncs, de sacralitzar cada instant, des de la seguretat que anem creant la nostra existència d’acord amb la quantitat de confiança, de goig, de poder, d’amor incondicional, de creativitat, d’intuïció i de visió profunda que regni a la nostra vida.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

6 de setembre de 2018

Les veus interiors

Quan algú va al metge i diu: “Sento veus en el meu cap”, és altament provable  que el derivin a un psiquiatre. De fet, però, pràcticament tots comptem en el nostre interior amb un grapat de veus que interfereixen en la nostra vivència del present, són els processos involuntaris de pensament, sovint inconscients, que fins que hom no pren consciència de la seva existència, li poden distorsionar, i molt, la pròpia realitat. Són els monòlegs o diàlegs interns.

Més d’una vegada, pel carrer, hem vist persones que parlen soles. Doncs bé, això no s’allunya gaire d’allò que fem la gran majoria d’éssers humans “normals”, excepte pel fet que la gran majoria no ho fem en veu alta. Les veus comenten, especulen, judiquen, comparen, es queixen, accepten, refusen, i així successivament. Les veus interiors no estan necessàriament relacionades amb el moment que estem vivint; poden estar revisant el passat recent o llunyà o assajant o imaginant possibles situacions futures. Freqüentment aquestes veus imaginen resultats negatius o problemes. A aquest procés mental l’anomenem “preocupar-se” i, mentre estem immersos en ell, estem lluny del nostre present que, com ja sabem, és l’únic moment que existeix.

Fins i tot, si les veus estan relacionades amb el moment present, la interpretació la fan d’acord amb les vivències del passat. Això és degut a que la veu pertany a la nostra ment condicionada, que és el resultat de tota la nostra història passada, així com de l’escenari mental de la cultura col·lectiva que hem heretat. De manera que veiem i judiquem el present amb els ulls del passat i obtenim una visió totalment distorsionada de la realitat. Habitualment, aquestes veus són un dels nostres pitjors enemics. Això vol dir que, inconscientment, molts de nosaltres vivim amb un torturador dins del cap que, contínuament, ens ataca, ens castiga i ens drena l’energia vital. Aquesta és una de les nostres principals causes de sofriment, d’infelicitat, de malaltia.

Per solucionar aquest problema, el primer que cal fer és prendre consciència de l’existència d’aquestes veus i adonar-nos que no tenen cap relació amb el nostre present. Només així, serem capaços de fer-les emmudir per poder enfocar la nostra atenció en la realitat que estem vivint, sense distorsions de cap mena.

Rebaixar l’energia de les nostres veus interiors ens permetrà viure des de la innocència, sense prejudicis ni interpretacions errònies, sense preocupar-nos, des de la llibertat que ens confereix un a visió real del nostre present. Recordem sempre que el passat ja no existeix i no té perquè repetir-se. D’aquesta manera ens podrem alliberar de les pors que el nostre passat projecta sobre el nostre futur.

No deixem que la nostra ment ens governi la vida i entossudim-nos a viure aquí i ara amb plenitud. Només així, alliberats de les experiències mal resoltes i de les pors que les acompanyen, serem capaços d’estimar apassionadament i, com a conseqüència d’això, podrem tastar la felicitat que ens mereixem. Bones vacances!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.comi

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 d’agost de 2018

Societat fluïda

D’un temps ençà vivim a mercè dels esdeveniments. La societat canvia i evoluciona a un ritme vertiginós i imprevisible. Els fets més insòlits i inesperats fan estada en la nostra realitat, sense possibilitat del més mínim control, sense demanar-nos cap mena de permís. Hem de suportar amb estupefacció que s’inventin relats falsos de les nostres vides, els escampin com una taca doli i hi hagi qui se’ls cregui sense el més mínim esperit crític. Ens toca viure el temps més surrealista de la història i hem d’aprendre a viure’l intentant no prendre-hi mal.

Tal volta és la constatació fefaent de la fluïdesa de la nostra societat, sotmesa a un canvi constant, i tant ràpid, que no ens permet ancorar-nos en res ni en ningú. Això ens obliga a viure sense crosses de cap mena i, per tant, amb la necessitat d’un cervell ben moblat i capaç de traspassar amb dignitat tant superficialitat aparentment insuportable. Tot allò que és passatger, és clarament mancat de fonaments sòlids, on poder ancorar la nostra nau, que, si no estem amatents, va a la deriva condemnant-nos a la més trista desolació, a la tristesa o al desencís.

Per sort nostra, si som capaços de desenvolupar la nostra confiança bàsica, des de la seguretat que la vida no ens posarà al davant res impossible de traspassar, cap escull impossible d’assolir, cap repte impossible d’aconseguir, serem u amb l’univers. Tindrem consciència de formar part d’aquell tot que ens ha creat, ens agombola pels bons camins i en fa esdevenir, si no ens distraiem, els éssers de bondat, de veritat i de llum que som en essència.

La confiança ens dóna la força necessària per realitzar-nos, sense que les circumstàncies adverses externes ho puguin impedir. La confiança ens permet estar bé davant de qualsevol situació per difícil que ens pugui semblar, i de viure-la des de l’honestedat, la dignitat d’éssers estimats i la satisfacció de saber que el món que percebem, en realitat, no és més que una projecció de la nostra ment que, de vegades, ens fa perdre per viaranys irreals i ens fa crear un món paral·lel que res té a veure amb la realitat.

Quan la injustícia, la mentida, l’oprobi i la indignitat es fan presents a la nostra vida, hem de maldar per netejar el nostre pensament, omplint-lo de llum, de justícia, de veritat, de dignitat i de respecte. Si tots i cadascun de nosaltres som capaços de canviar, per bé, la nostra màquina de pensar, ens adonarem de la grandesa per la qual som aquí, per la qual hem estat creats i no defugirem cap de les temptacions que se’ns posin al davant. Perquè cadascuna d’elles ens poden enfortir.

Tenim molt clar i és molt evident que, en el nostre món, el mal existeix. Ara bé, que triomfi o no, depèn de tots i cadascun d’aquells que l’habitem i de la nostra capacitat per contrarestar-lo amb el bé que siguem capaços de sembrar, de conrear, de recollir i d’escampar. No es tracta de caure en la temptació de respondre a les provocacions amb més provocació, ans el contrari, es tracta només de ser els primers a respectar, a servir i a estimar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

26 de juliol de 2018

L’estiu esperat

Com cada any, malgrat totes les tensions socials, ambientals i polítiques, l’estiu ha arribat puntual per fer-nos saber que la vida continua i per quedar-se amb nosaltres el temps que li correspon. Torna, doncs, el temps de revetlles, de festes majors, de programació de vacances. És aquell temps que ens retorna la vitalitat i estimula la vida. Temps per trencar rutines i fer aquelles activitats més desitjades. Temps que ens ajuda a reparar el cos i la ment, desballestats per un llarg curs que ens pot haver submergit en un dia a dia que sovint se’ns ha fet feixuc, enguany més que mai.

Aquells que tenim  la sort de viure en el món desenvolupat, de vegades, no som prou conscients dels avantatges que tenim només pel fet d’haver nascut aquí, on tenim les necessitats bàsiques cobertes, on gaudim d’una meteorologia excel·lent, sense desastres naturals. Massa sovint, oblidem que altres éssers humans, pateixen situacions límit sense tenir-ne cap culpa, només pel la loteria del naixement.

La manca de perspectiva global és un dels nostres majors inconvenients a l’hora d’avaluar la nostra vida. Allò que per a nosaltres és la normalitat, per a altres és un bé de Déu. Malgrat les dificultats pròpies de la nostra realitat històrica i del fet de patir per l’empresonament i l’exili d’éssers estimats i innocents, nosaltres encara podem sortir al carrer sense por de prendre mal, en contraposició d’altres que viuen immersos en conflictes bèl·lics des de temps immemorials.

Lluny de valorar aquest fet, tendim a magnificar els conflictes, ens barallem els uns amb els altres, no ens respectem ni fem res per sentir-nos útils a aquells que ens envolten. Esdevenim éssers autistes, incapaços de valorar la nostra realitat, cosa que ens condemna a una vida grisa i sense sentit.

El respecte per l’altre, l’acceptació de nosaltres mateixos i la capacitat d’agraïment, són les assignatures pendents que ens cal aprovar si volem realitzar-nos plenament com a éssers humans.

Cada dia és una nova oportunitat per canviar el rumb de la nostra vida. Les oportunitats perdudes no tenen cap importància, mentre sapiguem estar amatents i preparats per a noves oportunitats que, sense cap mena de dubte, s’obriran davant nostre. En tots els àmbits de la nostra existència, i sobretot en l’àmbit social, la clau de volta és el respecte més absolut per tot i per tothom. Només en la mesura que aprenguem a viure respectant aquells que ens envolten, tots, sense rancúnies, sense odis, sense venjances, retornant sempre bé i essent un regal per a aquells que ens envolten, podrem descobrir el goig de viure.

Cal obrir de bat a bat les finestres de l’ànima per sortir de la presó de la nostra ment. La nostra felicitat depèn, només, de la nostra percepció de la realitat. Aprofitem, doncs, sense esperar més, cada instant per renéixer a la vida. Tenim l’obligació personal de ser agraïts si volem canviar el món i això només ho aconseguirem si aprenem a estimar i respectar tothom amb apassionament i gratuïtat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

12 de juliol de 2018

En bé comú

Els éssers humans, des que naixem, si alguna cosa ens caracteritza és esdevenir uns grans col·leccionistes d’experiències. El pas del temps ens proporciona un allau de dades que van conformant la nostra història personal i ens possibilita, si hi parem atenció, créixer en el nostre nivell de consciència i percepció.

Cada una de les nostres accions, des que ens llevem dins que ens n’anem a dormir, passant per totes i cadascuna de les passes que realitzem durant el dia, conformen la nostra ruta vital, que es va gestant en cada una de les múltiples eleccions que successivament anem prenent . A cada moment escollim allò que volem i la suma de les nostres eleccions ens fan esdevenir éssers singulars i únics.

Massa sovint, però, travessem la vida entenent-la com una mena de rutina, cosa que dificulta la presa de consciència de la importància de cada una de les nostres accions, per insignificants que siguin. Convertim la nostra existència en una mena de condemna en la qual els esdeveniments es precipiten, amb la sensació que no podem fer res per canviar-los, que res no depèn de nosaltres. Alhora, acceptem, sense raonar, les experiències d’aquells que ens han precedit com a bones, sense contemplar la possibilitat que n’hi poden haver de millors.

Tot plegat ens ha portat a un món curull de desigualtats, d’injustícies, de despropòsits que contemplem amb estupefacció, sovint sense pensar que nosaltres hi haguem tingut res a veure. Tenim la sensació que la culpa, si n’hi ha, sempre és dels altres i que nosaltres poca cosa hi tenim a veure.

Només en el moment que ens adonem que cada un dels nostres actes tenen una repercussió inequívoca en la resta de la humanitat, comencem a actuar d’una forma més conscient, decidida i compromesa.

I és que la nostra aportació al bé comú és molt valuosa, per insignificant que sigui. En una societat consumista com la nostra en la que estem malbaratant la riquesa natural del nostre planeta condemnant-nos a l’autodestrucció, la nostra elecció d’una manera de viure o una altra, pot ser decisiva a l’hora de capgirar els esdeveniments. Podem entre tots, si ens ho proposem, aturar el desgavell i redreçar, de mica en mica, un món que, ara per ara, camina per rutes equivocades.

Si continuem amb la sensació de què no hi podem fer res, no fem més que perpetuar el desastre. Ara bé, si tots i cadascun de nosaltres, prenem consciència de la vàlua de les nostres aportacions, junts aconseguirem un món millor.

Cal, doncs, fer una opció serena, meditada i sostenible dels recursos que emprem, amb l’interès essencial que el pas per la nostra vida serveixi per deixar un món millor que el què ens hem trobat. Col·leccionem només experiències respectuoses amb tot allò que ens envolta. Cadascú des del seu nivell de consciència ha d’esdevenir el factòtum d’un món millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

28 de juny de 2018