Regina Ferrando

L'art de viure bé

700 dies

Sense categoria

Després de gairebé set-cents dies del decret del primer confinament de la pandèmia, tot sembla indicar que, a poc a poc, tot es va esvaint de la mateixa manera que va arribar, sense saber com, ni quan, ni perquè.

Tot aquest temps l’hem passat en una certa nebulosa, en un ambient entre la por i la incredulitat, per tenir al davant quelcom que no ens cabia al magí, però que, amb tota la impotència, ens hem vist obligats a viure, si us plau per força.

Tots, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, uns millor que d’altres, ens hem anat adaptant a una circumstància anòmala, per desconeguda i perquè la informació que ens arribava era sovint opaca, esbiaixada i poc entenedora.

Per sort, el refranyer popular, no ens ha fallat. No hi ha mal que 100 anys duri i, per sort, aquesta vegada la durada ha estat benèvola. Hem estat gairebé dos anys als llims, protegits per les quatre parets cadascú de casa seva, mentre que sortir al carrer volia dir prendre consciència del grau de desinformació massiva, tenint en compte que cadascú entenia les coses a la seva manera, precisament per l’existència de molta informació, massa, impossible de pair per un cervell normal.

Arribats a les acaballes, no podem més que agrair la nostra situació, desitjant que els que encara estan malalts es recuperin ben aviat i honorant sincerament tots aquells que s’han quedat pel camí per no haver pogut superar l’escull.

La vida ens ha sotmès a una gran prova que ha posat en entredit tota la nostra escala de valors, alhora que hem pogut comprovar fefaentment com revifava tota la natura quan els humans restàvem quiets i tancats a casa. Tot plegat ens hauria de fer analitzar la nostra manera de viure d’abans i mirar d’introduir-hi els correctius necessaris perquè la nostra acció no tingui efectes tant devastadors per al planeta.

Hem de començar a prendre consciència que no vivim sols, que les nostres accions tenen una repercussió global, no només en el nostre entorn, sinó fins a l’altre extrem del planeta. Hem de considerar-nos membres d’una única família, germans en la creació. Hem de tenir cura els uns dels altres, sense tenir en compte família, raça, gènere, nacionalitat ni religió. Tots som hereus d’aquest planeta que ens és donat en el moment del naixement perquè hi puguem habitar, però no perquè el dividim en parcel·les i ens en fem propietaris, sinó perquè el compartim equitativament amb tots els milions d’éssers humans que l’habiten.

Hom pot adonar-se d’on rau la font de totes les injustícies. L’egoisme i la manca d’amor ens han dut a un món curull de diferències i de desigualtats. Continuar amb la mateixa tessitura només ens durà a l’aniquilació total. Cal que cadascun de nosaltres faci florir la seva essència amorosa que és allò que ens fa membres d’un únic cos i dedicar-nos en cos i ànima a tenir cura de tots aquells que ens envolten, sense excepció.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.cat  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de febrer de 2022

Cada dia és un miracle

Sense categoria

El miracle de despertar-se cada dia sentint-se viu, és un dels majors plaers que diàriament la vida ens regala. Si estem distrets, i no ens n’adonem, perdem una oportunitat fantàstica de fer que el nostre dia flueixi amb serenor, flexibilitat i creativitat.

Si a tot plegat hi afegim la nostra essència que és l’amor, amor com a imatge del que som; amor com a imatge del creador, amor que desitja fondre’s amb l’amor dels que ens envolten, la vida per moltes dificultats que tinguem, serà sempre el regal més meravellós.

No importa res del que passa al nostre voltant, ni la brama de polítics corruptes, de periodistes mentiders i de capitalistes sense entranyes, l’únic que importa és una necessitat interior, la nostra capacitat d’estimar i el nostre cabal de pau que rau des de sempre i per sempre en un racó del nostre infant interior. Ell hi és sempre, disposat que el traiem a passejar i, si no ho fem, ofeguem el millor de nosaltres.

Qui no es commou davant d’una sortida del sol espaterrant o davant d’una posta vermella com les que ens regala l’hivern. Qui no es commou davant d’una flor bellíssima que esclata un matí al nostre jardí. Qui no es commou davant de la mirada transparent d’un infant que amb els ulls acabats d’estrenar ens mostra el millor de nosaltres mateixos, allò que, en el moment que ens despistem, perdem.

Es tracta, doncs, de SER a cada instant per no perdre cap dels regals que moment a moment la vida ens ofereix. Es tracta, doncs, de viure plenament el present. Es tracta de no deixar-nos encadenar per un passat que ja ha passat. Es tracta, doncs, de no deixar-nos atemorir per un futur que encara ha d’arribar i que no existeix.

El món que hem creat fa tot el possible per distreure’ns de la nostra comesa veritable, per això, nosaltres, hem d’estar molt amatents perquè les boires artificials no ens impedeixin veure la veritat que banya la nostra mirada. Tot el que ens envolta és meravella si la nostra mirada és pura, innocent i neta.

Tot allò que ens distreu i ens fa mal, tot el que hi pot haver de dolent en aquest món és la conseqüència directa de les nostres incerteses, de les nostres manques de previsió, de la nostra manca d’expertesa i del nostre nivell de consciència limitat.

Alliberem-nos doncs de l’home antic, aquell que és una cuirassa de la nostra essència veritable i deixem sortir totes les nostres qualitats que són regal des del nostre naixement. Només així serem capaços, entre tots, de construir un món millor. Un món que no tingui res a veure amb el món que ara contemplem. Un món que sigui només el reflex de la intenció del creador. Necessitem fer un reset total en el funcionament del món per tornar-lo a posar a la via original i abandonar aquesta via morta en la qual estem cada vegada més embrutits. I com sempre, depèn de nosaltres fer-ho. No ens ho rumiem més i posem primeres pedres.

Regina Ferrando i Ferran   

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de gener de 2022

Bon principi del final

Sense categoria

Hem començat un nou any amb les mateixes característiques d’incertesa de l’anterior, però tot fa preveure, perquè ho desitgem amb totes les nostres forces i perquè els indicis ens hi fan confiar, que estem iniciant el principi del final.

El Reis de l’Orient, que enguany han retornat puntuals a la seva cita esperada per infants i grans, ens han retornat la il·lusió i l’esperança en un món que sabem que pot ser molt millor. Els dos darrers anys hem pogut constatar que la salut és el bé més preuat que tenim i que per salvar a la salut hem hagut fins i tot hem de perdre la llibertat, quan la llibertat és el darrer bastió a perdre en la nostra naturalesa humana.

Comencem, doncs, un any que de ben segur ens permetrà retornar a les nostres relacions tal com ho havíem fet tota la vida. Perquè tenim ganes d’abraçar-nos, tenim ganes de besar-nos, tenim ganes de tocar-nos, tenim ganes de no haver de mesurar distàncies quan parlem els uns amb els altres, tenim ganes de respirar en llibertat, però sobretot, tenim moltes ganes de no haver-nos de mirar amb recel i amb por els uns als altres i de seure al voltant d’una taula ben junts, sentint l’escalfor de tots i cadascun. Som i serem éssers socials i, per molt que una pandèmia ens hagi castigat durant un parell d’anys, no deixarem de necessitar-nos.

Preparem-nos pel gran retrobament, preparem-nos per poder-nos mirar fit a fit sense cap por, amb amor i respecte, joiosos de sentir-nos una vegada més germans i membres d’una mateixa família.

Mentre la pandèmia es va esllanguint, però, siguem cauts de no relliscar a darrera hora i preparem-nos com cal per propers embats que puguin arribar.

Ara ja sabem que hem de tenir cura els uns dels altres quan van maldades i també sabem que la informació que ens arriba és més desinformació que altra cosa.

Amb aquesta experiència al sarró, disposem-nos a viure a ple pulmó, gaudint de tots i cadascun dels instants de la nostra vida i estimem-nos amb bogeria, només així, podrem tenir un sistema de defenses a prova de tots els ensurts.

Cada dia comencem la resta de la nostra vida; a cada instant podem, si ens ho proposem, fer els canvis escaients per tal de ser millors. Només depèn de nosaltres i de ningú més, que tot vagi com ha d’anar. Els dirigents no poden solucionar tots els problemes, ha quedat ben clar, però nosaltres podem fer molt per pal·liar qualsevol desgràcia que se’ns presenti.

A la nostra vida no tenim cap seguretat, però ens tenim els uns als altres. Si això falla, és la catàstrofe. Però no oblidem mai que tots tenim un mateix origen i que formem part d’un únic tot que ens protegeix, té cura de nosaltres i ens estima apassionadament. La nostra única seguretat és la confiança absoluta en què la vida no ens presentarà mai cap escull que no puguem salvar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.cat  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de gener de 2022

Que el nostre cor sigui l’establia

Sense categoria

Un Nadal més. Una nova possibilitat de realitzar la nostra comesa principal: ser receptacle de l’infant innocent que malda per fer estada en els nostres cors.

No ens perdem en la fressa externa. No ens perdem en gestos inútils. No ens perdem en foteses. Anem a fons i maldem per descobrir què ens demanen aquestes festes tant nostrades.

Unes festes comuns a molta part de la humanitat, sigui per tradició, sigui per devoció, sigui per negoci,… però tots, en un moment o altre, sentirem com dins nostre desperta quelcom de sagrat, quelcom que ens depassa, quelcom que ens omple de joia i ens fa més bones persones.

Res no estova més l’ànima que la mirada dels infants les festes de Nadal. Justament perquè ells representen tot allò que hi ha de primordial en nosaltres i que, en el decurs de la història, potser hem anat oblidant. L’oblit, però, no s’oposa a l’existència. Malgrat que ens fallin els records, dins nostre habita allò que ens fa persones, allò que ens fa germans. Tots som membres de la mateixa família, malgrat la nostra pobra percepció. Tots compartim dins nostre una espurna de la flama eterna.

Junts, milions i milions de guspires, amb el pensament de ser millors i fer feliços aquells que ens envolten, podem capgirar un món que, si no hi fem res, de mica en mica, va caient en l’absurd de la indiferència, de la manca de respecte, de la perversió de totes les lleis sagrades, que des de temps immemorial ens acompanyen.

No perdem mai de vista això que, any rere any, ens porta l’Infant del pessebre: la certesa de ser llum d’una mateixa Llum, doll de la mateixa Font, humanitat sagrada des del principi dels segles, família de l’Amor més gran.

La realitat ens pot agradar més o menys, però no podem obviar que és la que és. Acceptar la nostra naturalesa única és imprescindible per tastar un bri de la benaurança que tenim atorgada de bell antuvi. Acabo amb les dues darreres estrofes del meu estimat Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, bo i desitjant-vos unes molt bones festes i un 2022 curull d’amor, de respecte i de tendresa.

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós

i diguem “Glòria a Déu en les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

 

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de desembre de 2021

Heus ací desembre

Sense categoria

Enfilem el darrer mes d’un any amb més rareses que normalitat, però, de bon tros, molt millor que l’anterior. Podríem aventurar-nos a dir que estem en una progressió positiva, però farcida, encara, de moments d’incertesa.

Possiblement aquesta sia la naturalesa humana, tot i que molts fins ara no ens n’havíem adonat: desplaçar-nos per la corda fluixa, sense xarxa de protecció, només amb el convenciment que estem en molt bones mans, sempre agombolats per un amor etern que ens ha creat, ens nodreix, ens acompanya, ens guia, això sí, sempre que nosaltres transcendim la cuirassa de les nostres limitacions i ens abandonem a les seves mans.

Som éssers afortunats dels del primer dia. Un primer dia que no té res a veure amb el dia del nostre naixement aquí i ara. Ja fa molt temps, molt temps, que una marea d’amor immens creà l’univers i l’afaiçonà amb aquestes característiques de privilegi. Nosaltres, doncs, existim des d’aquell primer dia de glòria com a conseqüència de l’amor més gran.

Molts anys després, i gràcies a l’amor de dos éssers com nosaltres, vam prendre possessió d’aquest vehicle corporal que ens permet moure’ns per aquesta vida i, alhora, sentir, emocionar-nos, relacionar-nos, estimar-nos. Fons aquí tot positiu.

No podem obviar, però, les malvestats sorgides dels dèficits de la consciència humana. Les nostres limitacions són moltes i variades i són causa del nostre nivell de creixement, és a dir, del grau d’expansió de la nostra consciència. Una consciència que es va expandint en el temps i que tard o d’hora arribarà a ser la mateixa consciència del creador, tancant així el cercle en haver assolit la unitat.

Mentrestant no tenim altre remei que confiar cegament en la nostra naturalesa eterna que aquí i ara desconeixem, però que a través del temps es va aclarint i mostrant-nos espurnes d’aquella llum benèfica que fa desaparèixer tots els esculls, totes les ombres, tots els entrebancs, tots els dubtes, totes les pors.

I així, de mica en mica, la nostra energia d’amor, que és la nostra essència primordial, va creixent, agafant cos i ens fa més conscients dels nostres errors com a éssers humans.

Per això, cada vegada més, hi ha una onada d’éssers preocupats per la salut del planeta, que hem malmès a causa de la nostra ignorància, i que malden per redreçar-lo en el possible. Tot i tots formem part de la mateixa energia i si una part emmalalteix, podria emmalaltir la resta.

L’única opció possible és d’una vegada per totes fer del respecte la nostra bandera. Respectar la terra que ens nodreix, respectar els nostres cossos, respectar-nos entre nosaltres i restar immensament agraïts pel regal de la vida.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 de desembre de 2021

Els grans som grans, però no som tontos

Sense categoria

Arriba un cert moment de la vida en què algunes persones joves, potser per inconsciència, potser per una necessitat exagerada de protecció i vull pensar que amb tota la bona fe, comencen a tractar les persones més grans amb una condescendència enervant, com si fossin menors d’edat, com si les coses no les haguessin d’entendre massa, com si els seus comentaris fossin una càrrega.

Com a membre del col·lectiu afectat, vull trencar una llança a favor d’aquells que fa més anys que som joves. Us puc assegurar que els grans som grans, però no som tontos. Ens comença a fallar el cos, és veritat, però tenim el bagatge d’experiència de tota una vida que, si no s’aprofita, es malmet irremeiablement, i que, en canvi, combinat amb la força dels més joves, fa que les societats progressin, perquè conserven la memòria i és més difícil caure en els mateixos errors.

L’única cosa que volem els grans és que ens tractin amb respecte, com a persones adultes que som, exactament igual com als joves com a persones en camí, amb això no hi hauria d’haver cap mena de diferència, i aquí anem a parar al moll de l’os dels conflictes de la nostra societat: la manca creixent de respecte i de les més mínimes normes de convivència que abans passaven de pares i fills i que, en un moment donat, s’han deixat de transmetre i brillen per la seva absència.

Tractar amb absolut respecte tot i tothom és l’art per excel·lència, que hauríem de practicar tots sense la més mínima excepció. Un art que no ha de tenir en compte ni edat, ni sexe, ni religió, ni estatus social. Tots amb tots ens hem de tractar amb respecte, si volem que el respecte arreli en la nostra societat tan desequilibrada, l’enriqueixi i la pacifiqui.

Teixim al nostre voltant una teranyina de respecte que, unida a la teranyina de tots aquells que ens envolten, pugui fer que aquest món sigui millor. Que en cap moment de la nostra vida no haguem de sentir-nos inútils o com un os fora de lloc. Que tots, tinguem l’edat que tinguem, ens sentim confortables, útils i segurs en la nostra societat.

Per això, hem d’estar tots ben amatents perquè les actuals onades de de robatoris, de pillatge, d’enganyifes, que alguns sense cor, i sense el més mínim respecte, van inventant, per guanyar diners fàcils a costa d’enganyar els més dèbils (en aquest cas la gent gran hi té molt a perdre), no aconsegueixin allò que és proposen, perquè entre tots ens haurem protegit.

En el món sempre hi ha hagut persones lluminoses i persones en tenebres, el que cal és que els de bona voluntat ens conjurem a aconseguir un cabal suficient de llum per eclipsar les tenebres. Només aleshores podrem descobrir la nostra meravellosa part eterna, aquella que compartim amb la resta de la creació, i que no té res a veure ni amb l’edat, ni amb el sexe, ni amb la religió, ni amb l’estatus social, i que ens convida a tractar-nos, tots, amb amor, respecte i delicadesa.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de novembre de 2021

Tempus fugit

Sense categoria

Sembla que era ahir que tenia 20 anys i unes ganes boges de canviar el món. Uns dies més tard, ja en feia 30 i em sentia orgullosa del món que anaven creant entre tots. Tot d’una van arribar als 40 i les coses marxaven bé, cada dia amb més il·lusió i llibertat, i cada dia amb un futur més venturós a la vista. Ni sé ni com va ser que ja en vaig fer 50 i tot continuava sent prometedor, malgrat fer-se un procés una mica llarg per les meves expectatives. En arribar al 60 vaig prendre consciència de què havia arribat al cim de quelcom, com si la resta fes baixada, una baixada vertiginosa que, de cop i volta, em va fer prendre consciència del pas inexorable del temps. Avui, al llindar dels 70, no puc creure que aviat hi seré. Si no em miro al mirall, no em sento una dona de 69 anys, encara sóc aquella dona il·lusionada i amb l’empenta dels 20.

Si alguna cosa he descobert en el decurs dels anys és que el temps passa només per al cos, però una part de nosaltres mateixos no n’és conscient perquè se sap eterna i és per això que tenim aquesta visió esquizofrènica i a voltes decebedora de la nostra persona.

I poc a poc, arribem a la constatació que nosaltres no som el nostre cos, ni els nostres pensaments, ni les nostres emocions, sinó quelcom més gran. Nosaltres som el testimoni, el que contempla el pas del cos, pensaments i emocions per aquesta dimensió empresonada en el temps i l’espai, mentre en el fons del fons sent l’eternitat com a element constitutiu i inseparable.

I aquesta part eterna, és allò que compartim amb la resta de la humanitat, és justament allò que ens uneix i ens fa membres d’un únic cos universal. Mentre que el cos, els pensaments i les emocions individuals són precisament allò que ens separa.

Si observem el món amb atenció, ens adonarem que les nostres diferències són conseqüència del nostre desconeixement absolut de nosaltres mateixos. Un desconeixement que ens fa navegar entre la culpa i la por i ens impossibilita adonar-nos de la realitat que roman en el present i, com a conseqüència d’això, ens incapacita per estimar que és, sense cap mena de dubte, la nostra comesa primordial. Mentre això sigui així, les nostres accions, tant les individuals com les col·lectives, estaran tenyides de divisió i conflicte, i seran foment de caos i de misèria.

Si volem canviar el decurs de les coses, no tenim altra solució que, anant contracorrent, submergir-nos cada vegada més en el nostre oceà de pau interior, lloc on connectarem amb la nostra part eterna i ens farem u amb la resta de la creació.

Estiguem, doncs, amatents al nostre testimoni intern, aquell que posseeix la veritat i ens situa en el nostre lloc, mentre els elements temporals s’entossudeixen a distorsionar las nostra percepció d’allò que som en realitat: blens d’una única espelma… espurnes d’una mateixa llum… gotes d’un únic oceà de pau…

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

4 de novembre de 2021

El planeta que escupe foc

Sense categoria

En un dels sistemes solars del nostre univers hi ha un planeta blau, d’un blau tan intens com els ulls cristal·lins de la meva gata siamesa al matí. Un planeta envoltat d’una atmosfera neta i polida com la bella aurora matinera. Un planeta que acull milions d’éssers humans que hi viuen feliços, mentre en respecten l’harmonia.

Aquest mateix planeta, però, de cop i volta, pot posar-se escopir glops de matèria incandescent, al punt d’ebullició, d’un roig penetrant, com els ulls de la meva gata siamesa al capvespre, badant boques i més boques, en fantasmagòrics badalls, sense cap mena de motiu aparent, vés a saber si per purificar-se dels estralls que alguns humans li han infligit, en el decurs dels anys. Així l’hàbitat més paradisíac que puguem conèixer, esdevé l’avern més espantós que ens puguem imaginar. I és que els planetes són com les persones, tenen llums i ombres, que els fa comportar ara polidament, ara barroera, depenent de les circumstàncies que viuen en el seu interior.

Tots i cadascun de nosaltres es coneix aquests moments, i solem fer l’impossible per atenuar les conseqüències dels moments obscurs i, sempre que és possible, gaudir a cor que vols dels moments brillants. D’aquesta manera podem modular les conseqüències de les nostres obres, protegint-nos de nosaltres mateixos, alhora que protegim els altres,

I això ho podem fer possible, sempre que visquem plenament aquí i ara, essent conscients de tot allò que s’esdevé dins i fora nostre. Altrament, les nostres reaccions ens poden sorprendre i atemorir tant com el planeta que escup foc, de tant en tant, mentre ens manlleva tot allò aconseguit amb el pas dels anys.

Tant cadascun de nosaltres com el planeta que habitem, precisen d’atenció, de molta atenció. Si no arribem a descobrir allò que fem que ens fa mal a nosaltres mateixos, o fa mal al nostre planeta, sempre estarem a la mercè de la irrupció dels períodes foscos, sense poder-hi fer ben res.

La clau de volta és, com en tantes coses, el respecte. Si la nostra vida es fonamenta en el respecte per tot i per tothom la llum inundarà cada instant i, alhora, en sabrem gaudir perquè serem capaços d’agrair les benaurances i evitarem que la nostra ment ens ancori en la por o en el ressentiment. Perquè la por i el ressentiment són els pares de totes les desgràcies. L’amor respectuós, en canvi, ho és de totes les coses bones que arribin a la nostra vida.

L’estat de la nostra persona el podrem conèixer, en la mesura que, com el planeta, haguem d’escopir foc que damnifica aquells que ens envolten per alliberar-se de toxicitat. És molt més intel·ligent no deixar que la toxicitat s’acumuli dins nostre, impedint-nos viure assossegats i en pau i, alhora, ser un regal per als altres. Es tracta, doncs, d’aconseguir que tant el blau cristal·lí com el roig intens ens omplin sempre de goig, com els ulls enjogassats de la meva gata siamesa.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 d’octubre de 2021

L’any que no arribava la tardor

Sense categoria

Una vegada hi va haver un any que no arribava a la tardor. La calor i la xafogor de l’estiu es perllongaven amb insistència fent que el paisatge quedés ben socarrimat. Les orenetes feia temps que havien emprès el vol cap a climes més propicis. Tothom pel carrer es preguntava: has vist la tardor?, sense cap resposta que els assossegués. Ja els agradava l’estiu, ja, però tres mesos, que és el que toca, més ja és passar-se, el cos ja en té prou de calor, les plantes de les terrasses estaven completament rostides i l’aigua que les hi arribava no era prou per alliberar-les d’aquella xardor.

Tothom deia: arribarà l’hivern de cop i caurem tots malalts perquè res no haurà fet possible que la naturalesa s’habituï al canvi gradual de temperatura. On ha anat la tardor?

La tardor, pobreta, estava confinada en un clot de la muntanya pelada. Li havien tancat perquè havia agafat una malura incurable. No hi havia el medicament inventat que la pogués guarir. Ella patia de silenci perquè sabia que tots l’esperàvem convençuda de la seva comesa.

Un bon matí va passar per la muntanya pelada un home savi. d’aquells que coneixen el sentit de la vida, els processos humans, les herbes remeieres i, en veure la tardor arraulida, li digué: què et passa? Ella respongué: una malura desconeguda m’ha deixat fora de combat i com que no puc fer la meva feina m’he hagut d’amagar. L’home savi li digué: tardor escolta, aquí en aquest forat no fas res de bo, ni per a tu ni per a la gent que t’espera. La teva comesa principal és la teva presència, la presència amorosa que ho embolcalla tot amb aquella escalforeta tèbia que fa que poc a poc l’estiu vagi esdevenint hivern. A tu no et cal fer res més que ser-hi, la teva presència és la teva funció principal i, si tu fas la teva funció sanaràs i faràs el miracle al teu voltant que tothom espera que facis, com cada any, i la tardor així ho va fer.

Sovint tenim la impressió que si no estem al màxim de les nostres facultats no som útils i això no és cert. La nostra sola presència ja és un estímul per a l’univers. La perfecció en el nostre món és un miratge inabastable, en aquest nivell de consciència nostra no podem encara ser perfectes. Per tant, acceptant d’entrada les nostres mancances, les nostres dificultats, els nostres inevitables errors, hem d’estar presents amb un sol desig: estimar bojament i aferrissada tot allò que ens envolta. Perquè l’amor tot ho sana, tot ho fa reviure, tot ho posa al seu lloc.

En el fons només es tracta de prendre consciència de que tot allò que tenim és un bé rebut, un bé regalat en el moment del nostre naixement, que ens farà satisfets en la mesura que el compartim amb tots aquells que ens envolten. Només així el cicle de la natura, no s’aturarà mai, perquè cadascú de nosaltres posarà el granet de sorra que li pertoca per fer del nostre món un lloc més acollidor, més amorós, més habitable. No ens avergonyim de les nostres imperfeccions i mostrem la nostra part més lluminosa, més gentil, més amorosa i indispensable per millorar l’entorn.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 d’octubre de 2021

Vigilem el nostre llenguatge

Sense categoria

Les paraules que emprem en el nostre dia a dia ens dóna pistes de la nostra manera de ser i ens fa prendre consciència dels autoenganys als que ens sotmetem d’una manera totalment inconscient.

Sabem molt bé el què ens convé, com hauria de ser la nostra vida, o allò que hauríem de fer per estar millor. És a dir, anem molt forts en teoria. No tant així, a l’hora de posar-ho en pràctica, les coses canvien i massa sovint restem ancorats en un interminable hauria… hauria… hauria.

Fixem-nos-hi, observem quantes vegades ens diem a nosaltres mateixos, o bé ho comentem amb altres persones tot allò de: hauria de tenir cura amb el menjar, hauria de descansar més, hauria de deixar de fumar, hauria de beure menys, hauria de practicar algun esport, hauria de treballar menys, hauria de passejar més, hauria de tancar els ulls més sovint, hauria de cercar estones de silenci, hauria de pensar més en mi, hauria de dormir més hores…

Amb tot aquest rosari de bons propòsits, anestesiem una mica la consciència i, qui dia passa, any empeny, sense fer res d’allò que sabem que hauríem de fer. Aquesta actitud ens ens condemna a una insatisfacció permanent, perquè constantment ens anem recordant tot allò que sabem que ens convindria i no fem.

Us proposo una solució: fem una llista de tots els nostres bons propòsits i comprometem-nos a fer-los realitat, d’una vegada per totes. Na cal que sigui tot de cop, no siguem injustos amb nosaltres mateixos, allò que no hem aconseguit en anys, poc que ho aconseguirem en dies.

Té molta més força i és molt més efectiu sentir-se dir: avui decideixo tenir cura de menjar d’una forma sana i equilibrada, avui decideixo descansar quan senti que el cos ho necessita, avui decideixo deixar de fumar, avui decideixo practicar la natació, avui decideixo escoltar el meu cos, avui decideixo…

Si som capaços de canviar cada setmana un “hauria” per un “avui decideixo”, poc a poc la nostra vida s’anirà transformant i esdevindrem persones més efectives, sense complexos i, sobretot, deixarem de sentir-nos insatisfets, per començar a valorar-nos tal i com correspon.

Tinguem present que un canvi en el llenguatge, comporta immediatament un canvi en la nostra consciència i si tenim cura de deixar de parlar sempre amb els verbs en futur i ens decidim a parlar en present, la nostra vida canviarà de color i podrem començar a gaudir de l’aquí i ara amb plenitud.

Com sempre, la darrera decisió és personal i intransferible. Cadascú de nosaltres té la llibertat de viure de la manera que vulgui, només faltaría, però fem servir aquesta llibertat meravellosa per jugar a favor nostre.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

23 de setembre de 2021

Iniciem un nou curs

Sense categoria

Després d’un mes d’agost tranquil i diferent pel que fa a allò que estem acostumats, ja que, si la característica principal d’aquesta època de l’any són les festes majors, que comporten vida al carrer, joia i disbauxa, enguany en general han estat marcades per la prudència, la protecció i la solidaritat. Després d’aquest temps molt diferent, ens apareix un setembre humil, que entra sense fer soroll, convidant-nos a reprendre la nostra vida de cada dia, des de la consciència de no deixar de tenir cura de ningú, tant de nosaltres com d’aquells que ens envolten. Això és, tenir una relació amorosa amb tot allò que ens envolta. Un inici de curs, doncs, immers encara en un cert perill, però amb  la certesa de què, si anem en compte, no té perquè passar-nos res. Poc a poc o de pressa, tot anirà tornant a la normalitat.

Una normalitat potser diferent de la que estàvem acostumats però serà la nostra nova normalitat, digna de ser acollida amb tot l’amor i sense el més mínim rebuig.

Durant un llarg període ens hem pogut adonar que potser havíem anat més lluny del que calia. Que sense tenir en compte la salut del nostre planeta, l’hem anat torturant i maltractant, sense pensar que la seva salut tenia relació amb la  nostra. Avui més que mai sabem de bona mà què és sentir-se fràgil, no tenir cap seguretat i que la por faci estada en els nostres cors. Però també hem après que, si ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn amb amor i respecte, estem protegits contra qualsevol contratemps.

Ocupem-nos de les coses, però no ens en preocupem, deixem que tot arribi sense voler condicionar res. Deixem que els altres escullin, sense intentar manipular-los. No malbaratem el nostre cos ni la nostra salut enfangant-nos en la crítica, l’insult, el judici que no fan cap bé, al contrari, debiliten el nostre sistema immunitari i ens fan esdevenir fràgils i febles davant les adversitats.

Demostrem aquest nou curs tot allò que ens ha ensenyat aquest període de confinament i d’aïllament obligats i conservem aquest ensenyament com el bé més preuat. Un bé que a estones ens ha fet sofrir, a estones ens ha desesperat i a estones ens ha alliberat del gran brogit que regnava a la nostra societat, deixant-nos entrellucar una manera de viure diferent que ens alimentava l’ànima.

Ni la nostra vida anterior, ni la del confinament són l’ideal. Ni una cosa ni l’altra, però sí un equilibri entre ambdues. Hem de maldar per aprendre a combinar aquelles estones de disbauxa que ens exerciten el pensament, amb aquelles estones de quietud que ens posen en contacte amb l’ànima i amb l’univers.

Tot plegat, sense oblidar mai més l’eficàcia demostrada de les mascaretes i la necessitat d’una neteja de mans exhaustiva, sobretot quan arribi, si arriba, la grip estacional. Ara que ho sabem, ja no caldrà que ens hi obliguin, sinó que podem disposar-ne al més mínim símptoma, assegurant-nos així de no afectar la salut d’aquells que ens envolten. Que tingueu un curs immillorable.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

9 de setembre de 2021

Final de curs

Sense categoria

I com aquell que no vol la cosa hem arribat al mes d’agost, travessant un fotimer de escalades, de desescalades, de vacunes, de trams, de mascaretes, ara sí, ara no, de passeigs nocturns, ara sí, ara no, de tal manera que arriba un moment que hom no sap ben bé què pot fer i què no pot fer, si està en perill o no ho està. Tots som experts en microbiologia, tots hem estudiat profundament la vacuna que ens convenia, malgrat no haguem pogut triar-la. La majoria, per solidaritat, hem accedit a fer del conillet d’índies d’un producte quins resultats s’esperen, però que desconeixem del cert. Podem dir, sense possibilitat de equivocar-nos, que tots, absolutament tots, en els darrers dos anys, hem fet un gran aprenentatge en terrenys insospitats.

És d’esperar que la mala estruga arribi a terme i puguem viure una mica més tranquils, sense notícies esfereïdores i sense discursos de la por. Ens cal recuperar l’equilibri interior que hem perdut amb les anades i vingudes d’un agent patològic que ha posat contra les cordes la nostra paciència, les nostres relacions i el nostre sistema sanitari.

No vull deixar passar aquest darrer escrit del curs sense agrair efusivament a tot el personal sanitari l’esforç, la paciència i els daltabaixos emocionals que els ha tocat viure. Desitjo profundament que tots, sense excepció puguin gaudir d’uns dies de descans que necessiten per recobrar les forces esmerçades en tant de dolor. I, perquè això sigui possible, la resta d’humanitat hem de ser capaços d’aturar la progressió del virus. Només nosaltres podem fer-ho, perquè en som els vehicles transportadors. La nostra sanitat, tot i les retallades que ha sofert, gràcies a la voluntat dels treballadors, que han doblat i triplicat torns, ha donat la talla, serem capaços de donar-la nosaltres?

Com sempre, la solució és a les nostres mans. Cal, ara més que mai, deixar de mirar-nos el melic i, alçant la mirada, prendre consciència d’aquells que ens envolten i que podem estar posant en perill per la nostra inconsciència. Hi ha moltes coses a fer que no depenen de nosaltres, sinó dels respectius governs, però si nosaltres som curosos en el nostre capteniment, tenim molt de guanyat.

Us desitjo un bon agost, guardeu-vos de la calor i gaudiu de les vacances. Potser no cal anar a les Seychelles enguany, potser no cal agafar cap avió enguany, potser no cal fer molts quilòmetres enguany. De ben segur, a la vora de casa, tenim paisatges encisadors que desconeixem perquè els veiem massa a prop. Aprofitem aquest agost per conèixer-los. Ah, i molta cura amb el foc, protegim el nostre entorn com si fos casa nostra, perquè ho és.

Finalment, sentim-nos dignes del món que ens ha acollit i tractem-lo amb la mateixa dignitat. La vida és un equilibri entre donar i rebre. Considerem tot el bé que hem rebut des del moment del naixement i retornem a la vida la nostra aportació, sigui la que sigui, però sempre des de l’agraïment més profund.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 d’agost de 2021

Mala notícia

Sense categoria

Per a aquells que encara no se n’hagin assabentat, els he de donar una mala notícia: el coronavirus, causant de la COVID, encara es passeja entre nosaltres i segueix fent estralls a nivell personal i a nivell sanitari.

Aquells que no l’hem hagut de patir podem fer veure que no existeix o que no ens n’hem adonat, però mentre hi hagi un sol infectat, tots estem exposats a la seva intervenció maliciosa i, massa sovint, perillosa.

Això vol dir que, de moment, encara no podrem viure amb total normalitat. No podem, per ganes que en tinguem, fer exactament les mateixes coses que fèiem abans d’aquesta pandèmia, sense posar-nos en perill o sense posar en perill aquells que ens envolten. Quina part és la que no entenem?

Amb arguments d’adolescent, justifiquem que als joves se’ls ha robat la vida, d’acord. I les persones grans, que han de passar el darrer període confinats i en solitud, a aquestes no se’ls ha robat res? La gran veritat és que tots, absolutament tots, hem estat damnificats per aquesta malaltia que ningú sap d’on ve ni on va.

I també és cert que una gran majoria, conscients de la situació, malgrat no poder comprendre-la s’han posat les piles i segueixen al peu de la lletra totes les recomanacions de les autoritats sanitàries, inclosa una vacunació, des de la plena consciència que es tracta d’un estudi, en el que tots som conillets d’índies voluntaris.

Com sempre, davant d’una situació que no comprenem ni controlem, perquè hi ha molta confusió ambiental i informativa, l’única cosa que podem fer és posar-nos en la pell dels altres i, en allò que a nosaltres pertoca, fer l’impossible per protegir-nos i protegir-los.

Ja no es tracta de discutir l’existència o no d’un perill evident (les xifres sanitàries ho corroboren), es tracta de plantejar-nos la vida des de la prudència i l’evitació de qualsevol perill potencial.

Quan es tracta d’escollir entre confiança i seguretat, l’elecció no és sempre fàcil si només pensem amb nosaltres mateixos. Si, en canvi, pensem en els beneficis a nivell col·lectiu que això pot comportar, l’elecció es fa molt més senzilla i tolerable.

L’única veritat rau en la seguretat que algun dia serem capaços de contrarestar els efectes nocius d’aquesta malaltia i és aleshores quan potser haurem après que les abraçades, els àpats en família, les sortides a la muntanya, una bona lectura, la meditació continuada, una bona alimentació, les trobades amb els amics, el respecte exercit des de l’amor i la delicadesa, és molt millor que treballar incansablement, per viatjar incansablement, per banyar-nos en alcohol o altres substàncies cada cap de setmana, sense adonar-nos que, mentrestant, la vida se’ns escola orfe de contingut i de gratificacions que ens puguin satisfer.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 de juliol de 2021

Quantes coses hem pogut aprendre en un any

Sense categoria
  • Que no vivim sols en aquest món i que, segons la nostra manera de fer, podem ser beneficiosos o perjudicials per aquells que ens envolten.
  • Que, per molt que la mascareta sigui una estri incòmode, està demostrat que serveix per evitar contagis, i hauríem d’aprendre a recuperar-la en el període de grip estacional de cada any, cosa que de ben segur farà els contagis més difícils.
  • Que quan tenim alguna malaltia infecciosa és bo evitar les distàncies curtes.
  • Que la higiene, sobretot de mans, evitar contagis.
  • Que sempre i en tot moment estem envoltats de virus i que és bo mantenir sempre unes mínimes condicions d’higiene, de seguretat, de respecte, per protegir-nos nosaltres mateixos, però sobretot per protegir els altres.
  • Què és essencial mantenir el cos en bones condicions en front dels agents patògens que ens puguin afectar. I això s’aconsegueix tenint cura d’allò que mengem, de la manera com vivim, de la manera com ens movem.
  • Que la por, l’estrès i l’angoixa fan abaixar el nostre sistema immunitari i que, per tant, la pràctica de la meditació, per retrobar la pau interior, és essencial a l’hora de fomentar la salut.
  • Que la prevenció de l’equilibri de la salut és molt més efectiva que la restitució de la salut en si mateixa.
  • Que, malgrat la confusió i els dubtes que puguin envoltar una pandèmia, com la que ens ha tocat viure, sempre, i en tot moment, és molt millor prevenir que curar.
  • Que en un gran col·lectiu, sempre existeix un percentatge mínim a qui no els preocupa la salut dels altres. S’hi ha de comptar i respectar, en el ben entès que sempre són molts més aquells que, malgrat les incerteses, opten per la prevenció a ultrança.

I finalment tenir present aquella dita tan sàvia dels nostres avis: “La salut del nostre cos, que malgastem a l’engròs, un cop que l’havem perduda, l’hem de comprar el menuda”.

Per tant, gaudim de l’estiu tant com puguem, sense abaixar la guàrdia i mantenint en tot moment aquells comportaments que facin difícil la pèrdua de salut. Nosaltres podem, amb el nostre capteniment, apaivagar en molt els efectes ambientals que ens poden desequilibrar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 de juliol de 2021

Què t’impedeix fer-ho?

Sense categoria

Tenim clar que no estem sols al món? Sovint, quan ens distraiem, vivim des de la sensació que estem sols, que allò que no fem nosaltres no ho farà ningú o que no cal esperar res dels altres.

Aquest comportament el podem veure si mirem el nostre voltant amb infinitat de situacions que vivim. Per exemple, quan t’atures al carrer per parlar amb un amic que t’has trobat, sense adonar-te que barres el pas de persones que vulguin passar i normalment els obliguem a baixar de la vorera, sense ni tan sols adonar-nos-en. O bé, quan aparquem en un pas de vianants perquè no hi ha manera de trobar cap més lloc d’aparcament, som plenament conscients que podem estar barrant el pas a persones amb mobilitat reduïda?

Recordo que totes aquestes normes de convivència ens les ensenyaven a casa era una feina dels pares que feien amb molta aplicació i que a base de repetir quedaven gravades al subconscient. Quan anant per la vorera et trobes amb una persona més gran que tu, cedeix-li el pas perquè no hagi de baixar, quan hagis d’esternudar tapat la boca amb la mà o el mocador, menja amb la boca tancada, no interrompis una conversa, i un llarg etcètera de normes senzilles però que feien la vida més fàcil a tothom.

Tinc la impressió que avui aquestes petites normes que passaven de pares a fills en un gran percentatge s’han perdut pel camí. Hi ha pares, segurament per excés de feina o perquè anem tots més atabalats, que han deixat de fer aquesta tasca que era una tasca de transmissió de normes senzilles de convivència. També és cert, i cal dir-ho, que hi ha pares que encara ho fan, perquè encara avui et trobes amb infants que et cedeixen el pas a l’hora d’entrar en algun lloc, que baixen de la vorera si et troben a mig camí, que tenen en definitiva aquella pàtina de bons costums que no fan mal a ningú, però que fan la vida més fàcil a tothom.

En realitat es tracta només d’estar atents, de ser-hi, de tenir els peus ben plantats a terra, de tenir el cap fix en el present. Aquest comportament ens permetrà adonar-nos de la realitat, ens permetrà no viure distrets i amb la sensació de que en aquest món no hi ha ningú més que nosaltres.

En realitat, si ens hi fixem, veurem que no és tan difícil fer-ho bé, es tracta només d’estimar els altres en les coses senzilles, perquè tots aquests gestos que abans s’ensenyaven de pares a fills són formes concretes d’estimar que fan la vida fàcil a tots els que ens envolten. Quan parlem d’estimar, també parlem d’aquests petits gestos que fan que les nostres relacions siguin respectuoses, que tinguem presents aquells que ens envolten, que estiguem disposats a allargar la mà quan ens trobem amb algú que ho necessita.

Si res no t’impedeix fer-ho, creu-me no t’ho pensis més, no t’hi resisteixis. Fem-nos i fem la vida fàcil a aquells que ens envolten i el món serà una mica millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 de juny de 2021