Fem-ho entre tots

La consciència és la lent amb la qual mirem el món i, a mesura que s’expandeix, ens va permetent que la nostra percepció sigui cada vegada més àmplia i, alhora, més subtil. Així, doncs, la nostra visió del món va canviant, en el decurs de la nostra vida, a mesura que la nostra consciència es va expandint.

Si el nostre estat de consciència és reduït, percebem un món fragmentat, perillós i amenaçador. Veiem diferències irreconciliables entre nosaltres, desconfiem dels nou vinguts, quina cultura és molt diferent de la nostra, i ens sentim amenaçats enfront de qualsevol canvi.

A mesura que la nostra consciència s’expandeix allò que percebíem com a greus problemes es va relativitzant i ens anem adonant que la solució als grans esculls de la humanitat passa pel respecte més absolut envers nosaltres mateixos i envers els altres, constatem que ens cal aprendre a veure les diferències com una font d’enriquiment i no una amenaça i, finalment, començar a educar els infants des de la visió d’un món unit i respectuós, on cada ésser humà, home o dona, tingui la tendència sexual que tingui, tingui l’origen que tingui, ric o pobre, tingui dret a ser respectat i a tenir l’oportunitat de desenvolupar-se com a persona. En definitiva, podem saber que no existeixen diferències, sinó fragments de l’infinit trencaclosques de la humanitat, on totes les peces són fonamentals i imprescindibles, i encaixen a la perfecció.

Mentre visquem enfrontats a causa d’una educació deficient, mentre siguem incapaços d’acceptar i respectar éssers amb ideologies o religions diferents a la nostra, mentre veiem com una amenaça la pobresa que arriba a cada nostra, en un intent desesperat de supervivència, perquè posa en perill la nostra abundància vergonyant, en el món regnarà la desigualtat i la injustícia.

Està escrit: “Doneu a cadascú allò que li deveu (…), reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar” (Rm 13,7)

En la mesura que cada un de nosaltres sigui capaç d’esdevenir respectuós amb ell mateix i amb els altres, i sigui capaç de canviar la seva percepció i la de l’entorn, una nova consciència s’anirà estenent com una taca d’oli, fins arribar el dia que els llocs de poder siguin ocupats per persones completes. La nostra aportació ens pot semblar minsa i insignificant, però no podem d’oblidar que un oceà està format per infinites gotes d’aigua, totes elles importants i imprescindibles a l’hora de formar el tot.

Només així aconseguirem no tant sols que homes i dones ens dediquem a  fondre les nostres grans potencialitats per aconseguir un món millor, no tant sols que races i ideologies diferents ens comprenguem i ens respectem, sinó quelcom molt més important: que milions d’ésser humans deixin de morir-se de gana o de qualsevol malaltia, per manca de recursos, i que els conflictes bèl·lics deixin d’existir.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

31 d’octubre de 2019

Parlem d’amor i de respecte

Els mitjans de comunicació es fan ressò puntualment d’un dels problemes més greus de la nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No podem saber si avui hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim  estadístiques que ens ho puguin demostrar. És altament possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no estàvem informats a l’instant com ara.

Dic que és un dels problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes. Enfrontament afavorit per la història, pels costums i per la cultura, que ens ha portat, a través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.

L’enfrontament entre sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que siguem capaços de menysprear un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres. Sense respecte les relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers distints, singulars i complets.

Si bé la manca de respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del concepte amor pel concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència, havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de possessió- dependència.

L’amor és l’únic element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, sense aferraments, des del sentiment profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya, ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.

Està escrit: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jo 13,35), o “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).

Avui, quan ens trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra aportació per pal·liar aquest desgavell. I tinc el ple convenciment que la nostra aportació no ha de ser només de rebuig als maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.

Quan tu i jo ens estimem, deixem d’existir per passar a formar part de la unitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 d’octubre de 2019

Estimar també és saber dir no

Per norma general, exceptuant possibles casos de malaltia mental, tots desitgem el millor per als éssers que estimem. No hi ha ningú a qui li agradi veure patir aquells que estima.

Massa sovint, però, d’entrada, sempre desitgem que l’altre no cometi els mateixos errors que nosaltres hem comès i, amb aquesta sana intenció, podem arribar a protegir en excés aquells que estimem, cosa que els impossibilita desenvolupar-se en llibertat. I l’altre és la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, aquell que la vida ens ha posat a la vora i a qui desitgem tota la felicitat i que ens fa patir quan pateix.

El patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens fan créixer. Sense trasbalsos, possiblement, restaríem estancats en la nostra evolució. Amb això no vull dir que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guard!, però sí que els esculls que la vida ens posa al davant són també oportunitats per mantenir-nos desperts i enfocar amb bona punteria el nostre camí. L’experiència personal ens mostra que cada fracàs ens permet valorar l’èxit amb més intensitat; que cada malaltia ens permet prendre consciència del gran regal de la salut, i així podríem arribar a la conclusió que ens convé passar gana per descobrir la joia de viure satisfet i que ens convé aprendre a guanyar-nos les coses per poder valorar-les en la seva justa mesura. Tot plegat fins que no siguem prou conscients com per saber valorar els aspectes positius, sense necessitat de patir els negatius.

Cal ser ben conscients que, per créixer, només comptem amb la nostra experiència personal. De poc ens serveix l’experiència dels altres. Per això, hem de voler entendre que estimar també vol dir acompanyar l’altre sense interferir en el seu propi camí. És de suma importància que maldem per estar a la vora dels que estimem, sobretot quan pateixen, però sense privar-los de l’experiència que els permetrà fer l’evolució que els pertoca. I una cosa molt important és saber que moltes vegades, estimar vol dir saber dir que no.

Dir no a algú que estimem, no és una tasca fàcil, requereix una violència, perquè ens genera contradicció. Perquè de vegades tenim por que, en dir no, deixin d’estimar-nos i la por condiciona la nostra acció. Procurem ser-ne conscients i espolsem-nos-la de sobre. La por no ens permet ser nosaltres mateixos. I, per altra banda, si algú deixa d’estimar-nos perquè li hem dit algun no, comencem a dubtar del seu grau d’estimació.

Està escrit: “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9) i “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena” (Col 2,2)

Cal que aprenguem a relacionar-nos com a éssers adults, responsabilitzant-nos totalment de la nostra vida i respectant plenament la dels altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 d’octubre de 2019

Arran de l’espiritualitat

L’espiritualitat és un dels pilars de la nostra vida, sense el qual no podem arribar a ser complets. És la conseqüència d’una determinada mirada al món i d’una forma de viure, de la relació amb nosaltres mateixos i amb tot allò que ens envolta.

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, i potser no van cada dia a l’església.

Les persones espirituals es diferencien de les altres només en la manera de viure, per la quantitat d’amor que desprenen i pel respecte que demostren per tot allò que és. No miren d’arreglar-nos la vida, ni donen consells, no imparteixen normes, ni pretenen ser mestres de res, simplement flueixen per la vida en total harmonia amb l’Univers.

Molt sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquestes persones. Ens imaginem mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals. I, per això, moltes vegades, caiem en la temptació de mostrar una disfressa “pseudo-espiritual” de nosaltres mateixos, que l’única cosa que fa és amagar una personalitat reprimida, que precisa constantment l’aprovació dels altres per sobreviure.

Està escrit: “quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen(…), quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara” (Mt 6,16-17).

La vertadera espiritualitat ens permet reconèixer i gaudir de la soledat que és intrínseca a tots els éssers humans. Tot i que visquem envoltats de gent, la nostra felicitat més íntima depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

No cal que ens deprimim si no tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans i si passem desapercebuts. La nostra obligació primordial és ser feliços fent feliços a aquells que ens envolten i en això hem d’esmerçar tots els nostres esforços. Tota la resta esdevé secundari i irrellevant i, fins i tot, superflu si ens impedeix acomplir la nostra missió.

Per això, cal que ens plantegem un treball conscient i constant d’amor, de perdó i d’agraïment, com a eines necessàries per esdevenir éssers complets, sense oblidar que el servei als altres és la millor font de felicitat. Si aconseguim ser conscients de cada instant, haurem acomplert amb la nostra comesa i la recompensa serà esdevenir un regal tant per a nosaltres mateixos com per a aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de setembre de 2019

Vigilem els nostres pensaments

Una meravellosa manera d’estimar, consisteix a no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres o, dit d’un altra manera, fer als altres allò que ens agradaria que ens fessin. Aquest és un ensenyament que hem après de ben menuts i que forma part del nostre bagatge cultural, de la nostra forma de relacionar-nos, de les nostres creences, del nostre ADN, bo i que de vegades ens n’oblidem i caiem en la temptació de fer allò que no toca.

D’entrada, tots sabem quan les nostres accions beneficien els altres o els perjudiquen, tot i que, de vegades, les nostres limitacions ens impedeixin desfer-nos a temps de l’enveja, de la rancúnia, de l’impuls de revenja, de la por, de la inseguretat, … Si no hi posem atenció és possible que ens deixem endur per la nostra part més primària i perjudiquem algú. Per experiència personal, però, tots hem experimentat, en un moment o altre de la vida, que el mal que haguem pogut infringir sempre és font de dolor que ens retorna i ens dificulta l’existència.

Està escrit: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,19; Mt 19,19; Mt 22,39; Mc 12,31; Lc 10,27; Rm 13,9; Ga 5,14, i Jm 2,8). Aquesta és una de les frases més repetides a les Escriptures.

Avui, però, us convido a anar una mica més enllà encara: què passa amb els nostres pensaments?

Si tenim en compte que els pensaments són energia, que ho són, que enviem a l’univers, energia que pot ser reutilitzada per qualsevol, això implica que hem de tenir cura de l’energia que emetem, perquè si no ho fem, la nostra relació amb l’entorn es pot complicar i molt. No és ja que sigui imprescindible no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin, sinó que cal anar més lluny i procurar no pensar a fer als altres allò que no ens agradaria que els altres pensessin a fer-nos.

El pensament és una energia poderosíssima que crea el nostre futur i participa en el futur de la humanitat. Podem, si ens ho proposem i hi dediquem esforç, intentar controlar els nostres pensaments conscients, ara bé, què passa amb els pensaments inconscients? Heus aquí el nostre gran repte.

Controlar els pensaments inconscients, només s’aconsegueix entossudint-nos-hi i procurant que els seu volum disminueixi amb el temps a la seva mínima expressió. Perquè els pensaments inconscients tenen exactament les mateixes conseqüències que els conscients i que les nostres accions. per tant, la tasca que ens pertoca comporta una dificultat afegida i es tracta de tenir una cura immensa d’allò que pensem i això, en un món embogit com el que ens toca viure, requereix dedicació.

Pensem sempre a fer el bé, amb accions que no perjudiquin ningú, i de ben segur aconseguirem plantar llavors de bondat en el nostre univers que, tard o d’hora pacificaran el nostre entorn i els nostres cors.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de setembre de 2019

Per què ens sentim sols?

Hi ha persones que viuen soles i es passen la vida lamentant-se de la seva solitud. Se senten víctimes dissortades per no poder compartir la seva vida amb ningú i romanen a la seva llar, enfonsades en la tristor, esperant que algú truqui a la porta i les consoli. Aquesta és una manera ben peculiar de mirar-se la vida, perquè consisteix a viure amb la pretensió de rebre, sense plantejar-se l’acte de donar.

És cert que l’ésser humà és social per naturalesa i troba la felicitat quan pot compartir. Ara bé, el fet de compartir requereix una predisposició a sortir d’un mateix, deixant de mirar-se el melic i volent trobar la manera de fer felices altres persones. Sense aquesta predisposició indispensable, la solitud és possiblement l’única opció.

Per a les persones que se senten soles, la millor solució és cercar altres persones que necessitin afecte. Hi ha moltes persones grans, sense mobilitat, que agraeixen la visita d’algú que els posi en contacte amb l’exterior. Hi ha també molts malalts, en fase terminal, que el fet d’estar acompanyats els fa el tràngol més suportable. Hi ha persones invidents que agraeixen la companyia d’algú que els llegeixi un llibre. Hi ha, en definitiva, i si hi estem disposats, moltes maneres de sortir d’un mateix per fer feliços els altres. És només en aquest acte de donació desinteressada, on rau el veritable amor i l’acte de compartir que ens omple i ens retorna el goig de viure.

El fet de no tenir parella per compartir, no és una condemna a la solitud si estem disposats a donar. Sempre hi haurà qui necessiti el nostre amor amb una mirada, una frase amable, una abraçada o qualsevol altre gest que sigui un regal.

No hem d’esperar que la felicitat truqui a la nostra porta, ans hem de sortir a cercar-la. No malmetem el nostre temps en lamentacions egoistes. No deixem que la negativitat envaeixi el nostre pensament i ens aïlli d’allò que ens pot donar vida.

Estiguem disposats a mirar sempre enfora. Avui, els asils són plens de persones grans a qui una estona de companyia els dóna vida. Els hospitals estan curulls de malalts que també se senten sols i no estan en condicions de sortir al carrer. No hi res que ompli tant com acompanyar un moribund solitari en la seva darrera hora.

Està escrit: “Qui estima, no fa cap mal als altres” (Rm 13,10), o bé “No deixeu d’estimar-vos com a germans” (He 13,1), o bé “Diu l’Escriptura: El qui vol estimar la vida i veure dies feliços, que guardi la llengua del mal, que no diguin res de fals els seus llavis” (1Pe 3,10).

Com podeu veure, només ens sentirem sols, quan estiguem tancats en nosaltres mateixos. Aquesta és la solitud irremeiable. Ara bé, si prenem consciència que aquesta és la nostra situació, no ens hi rebolquem més, arremanguem-nos, sortim al carrer i cerquem algú necessitat d’afecte i d’atenció, i estiguem disposats a estimar. D’aquesta manera l’acte de compartir es converteix en el millor regal. Molt bones vacances d’estiu!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 d’agost de 2019

La nostra visió del món

Les nostres mancances sovint ennuvolen la nostra visió del món fent-nos projectar a l’exterior les nostres pors internes, les nostres indecisions i els nostres dubtes. La nostra visió del món, doncs, no és més que una projecció del nostre estat intern, del color del vidre de les nostres ulleres.

Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols, aïllats i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertànyer a un tot que ens nodreix, ens protegeix des de sempre i té cura de nosaltres, tot del qual formem part.

Sí, som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, tenen una repercussió en la resta de la creació.

Aquesta realitat immensa que ens transcendeix no és mesurable dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, el seu conjunt de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.

L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí vers la consciència plena.

Des d’aquesta perspectiva, el més intel·ligent rau a ser capaços de fer una lectura positiva de totes i cadascuna de les situacions que ens toca viure, des de la seguretat que sempre podem, si ens ho proposem, aprendre coses noves.

Està escrit: “Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de molt gran” (Lc 16,10) o bé “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya” (Mt 5,14).

Totes les nostres vivències contenen en sí mateixes una píndola de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers la plenitud del coneixement. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la de confiança, d’amor i d’agraïment. Siguem agraïts amb el llegat que hem rebut des de sempre.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

25 de juliol de 2019

No cerquem fora allò que és dins

L’arribada de l’estiu obre les finestres de l’esperança. Finalment hem aconseguit passar un any més, feixuc per cert, i tenim davant nostre el projecte estrella: temps per refer les forces perdudes en tot un curs de treball. Temps per desconnectar-nos de la realitat quotidiana i esmerçar-nos a realitzar coses diferents: fugir de la rutina, descansar i passar-ho bé, bo i sabent que les vacances representen un temps limitat i que un cop acabades haurem de tornar a la feina, a l’escola, a la realitat.

La possibilitat de gaudi, però, hauria de formar part de la nostra vida quotidiana. És una capacitat inherent a la nostra persona i és una llàstima que molts de nosaltres només la fem servir durant els caps de setmana o durant les vacances. La capacitat de gaudi és aquella part de nosaltres mateixos que ens possibilita passar-s’ho bé en qualsevol instant de la vida, sigui el que sigui allò que fem, allò que pensem, allò que vivim.

I el plaer és una capacitat íntimament lligada a la felicitat. Així, doncs, què esperem per ser feliços?, cal que esperem amb candeletes el cap de setmana o les vacances per tal de gaudir plenament de la vida?

A mesura que aprofundim en el nostre autoconeixement, ens adonem que la possibilitat de gaudir de cada instant de la nostra vida, no és més que una elecció personal i intransferible, que no depèn tant del nostre entorn com del nostre estat interior i del nostre encert a l’hora de gestionar les nostres emocions, d’escollir els nostres pensaments, de decidir les nostres accions.

Està escrit: “Germans meus, tingueu-vos per molt feliços siguin quines siguin les proves que passeu.” (Jm 1,2)

Podem escollir viure la vida com un instant que en succeeix un altre, sense massa diferència entre ells, sense apassionament, sense posar tota la carn a la graella, o bé podem decidir viure cada instant com una nova possibilitat d’evolució, de gaudi, de felicitat. Podem viure la vida quotidiana com un mal menor o com una sentència que ens toca viure, o bé viure-la des del sentiment d’agraïment per totes les possibilitats que dia rere dia se’ns posen a l’abast.

L’elecció sempre és personal, no pot ser d’altra manera. Cada una de les situacions que vivim es poden encarar des d’una infinitat de possibilitats. Si cada vegada intentem viure-les des d’una perspectiva diferent i amb consciència plena, farem que la nostra vida sigui una font inesgotable de gaudi. Viurem cada instant com allò que és: un moment únic, distint, acabat d’estrenar. Així, reeixirem a gaudir plenament del present i, el més important de tot, no caldrà que esperem res per ser feliços, perquè haurem fet nostre allò que ja va dir Heràclit d’Efes: “No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. Ni el riu  ni nosaltres no som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi”.  Així, aconseguirem fer vacances tot l’any, vivint amb fruïció cada situació, cada feina, cada encontre, cada mirada, cada paraula, cada gest.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

11 de juliol de 2019

És justa la nostra justícia?

Ser justos, o no, depèn de la nostra capacitat de ser objectius, sense prejudicis ni condicionants. Implica la capacitat de sortir de tu mateix i de situar-te en el cor de l’altre. La bona justícia implica la consciència de l’existència de diferents escales de valors, de diferents circumstàncies personals, de diferents vivències per a tothom, de diferents cultures, de diferents morals, en definitiva, de diferents punts de vista, cada un dels quals amb la legitimitat que li pertoca.

D’acord amb això, si volem treballar per al bé comú, no ens podem quedar només en l’avaluació d’allò que per a nosaltres és important, d’allò que trobem just, d’allò que coneixem, sinó que hem de fer tot el possible per conèixer les circumstàncies que conformen el pensament i les obres d’aquells que se n’han de beneficiar.

Diríem, doncs, que un bon jutge és aquell que, coneixedor de la Llei, s’esforça a aplicar-la en benefici d’aquells que en seran beneficiaris, sense deixar-se endur per les seves mancances, per les seves idees, per la seva moral, i tenint en compte, en la mesura que li sigui possible, totes les circumstàncies que han determinat qualsevol tipus de comportament.

Deixant de banda la justícia que s’imparteix als jutjats, podem dir que dins de cada un de nosaltres s’hi amaga un petit jutge en potencia, que sovint es creu amb prou legitimitat per analitzar els comportaments dels altres.

D’aquesta manera, molt sovint per inconsciència i creient-nos en possessió de la veritat, podem convertir-nos en els jutges més implacables, en els botxins més violents i, el que és pitjor, podem fer-ho des de la creença que la nostra veritat té més valor que la veritat dels altres.

Ningú no té la legitimitat plena de judicar els altres ni d’administrar justícia, encara que sigui capaç de fer-ho des del respecte, des del desig d’arribar a conèixer el pensament de l’altre, les circumstàncies que hi concorren i les necessitats reals que ens impulsen a actuar.

Està escrit: “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats” (Lc 6,37).

En les nostres relacions, doncs, procurem conrear la saviesa necessària per ser justos en les nostres decisions. Posem tot el nostre esforç a conèixer el pensament i les circumstàncies d’aquells que en envolten, d’aquells que col·laborem amb nosaltres, d’aquells amb els qual convivim.

Només així, podrem relacionar-nos, podrem conviure, podrem treballar des del respecte més absolut envers els altres i les nostres decisions mai no seran perjudicials ans el contrari, aconseguirem posar el nostre gra de sorra en la construcció del món que tots anhelem.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de juny de 2019

Fugim de la manipulació

Entre nosaltres, massa sovint, ens barallem perquè pretenem que l’altre digui o pensi el mateix que nosaltres, amb tant mala traça que sovint ho fem només des de l’atac personal, però sense argumentar-ho amb dades objectives. Discutim des de les vísceres, sense raonar, amb la intenció d’imposar el nostre criteri per la força. Aquesta és una forma de manipular i, creieu-me, no és la millor manera d’exposar el nostre pensament, encara que tinguem raó.

Els éssers humans tenim sovint la convicció que la nostra manera de pensar i de fer és la correcta i que aquells que no pensen o no actuen com nosaltres estan equivocats. Així, sovint defugim el diàleg sincer i efectiu que enriqueix ambdues bandes.

Si volem convèncer, que no vèncer, ho hem de fer amb arguments clars, amb dades objectives, amb bones intencions, amb l’ànim de compartir coneixements, però sobretot des del respecte més exquisit, cosa que no vol dir imposar el nostre criteri, sinó tenir la capacitat d’escoltar els criteris de l’altre, que si són sincers ens poden enriquir. Si, en canvi, els nostres arguments es fonamenten en la crítica de l’altre, no convencerem ningú. Lluny d’això, només sembrarem polèmica barata que cansa més que altra cosa. Ara bé, si fonamentem la nostra raó en l’explicació sincera i objectiva dels fets, sense ànim de manipular, podrem fer arribar el nostre missatge d’una forma planera i sense imposicions de cap mena, aconseguint un diàleg enriquidor.

Tots i cada un de nosaltres té part de la veritat, però ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Si volem que la nostra veritat s’enriqueixi hem d’estar disposats a compartir, des del desig sincer d’escoltar amb atenció, i sense judicar, per ser capaços de canviar el nostre criteri si el criteri de l’altre ens convenç.

L’aferrament a les idees és, potser, una de les raons principals de la nostra ignorància. Hem de saber ser permeables si volem que la nostra veritat s’enriqueixi i  s’acosti, cada vegada més, a la veritat absoluta. Això no vol dir renunciar a res, sinó estar oberts a adquirir-nos.

Està escrit: “els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres” (Jn 3,21), o bé “la veritat us farà lliures” (Jn 8,32).

Si volem créixer, hem de saber escoltar. Si volem ser respectats, hem d’aprendre a respectar. Si volem, en definitiva, ser cada dia millors, hem de veure l’altre com una font de coneixement, que ho és, més que com un enemic.

Fins i tot aquelles persones que més ens desagraden tenen un missatge que ens pot fer créixer. Si ens tanquem en la presó de la crítica, perdrem la capacitat d’escoltar i si no escoltem serem presoners de la nostra veritat fragmentada, que ens condemnarà a una visió xata del món, allunyada del tot de la realitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de juny de 2019