Vigilem els nostres pensaments

Una meravellosa manera d’estimar, consisteix a no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres o, dit d’un altra manera, fer als altres allò que ens agradaria que ens fessin. Aquest és un ensenyament que hem après de ben menuts i que forma part del nostre bagatge cultural, de la nostra forma de relacionar-nos, de les nostres creences, del nostre ADN, bo i que de vegades ens n’oblidem i caiem en la temptació de fer allò que no toca.

D’entrada, tots sabem quan les nostres accions beneficien els altres o els perjudiquen, tot i que, de vegades, les nostres limitacions ens impedeixin desfer-nos a temps de l’enveja, de la rancúnia, de l’impuls de revenja, de la por, de la inseguretat, … Si no hi posem atenció és possible que ens deixem endur per la nostra part més primària i perjudiquem algú. Per experiència personal, però, tots hem experimentat, en un moment o altre de la vida, que el mal que haguem pogut infringir sempre és font de dolor que ens retorna i ens dificulta l’existència.

Està escrit: “Estima els altres com a tu mateix” (Lv 19,19; Mt 19,19; Mt 22,39; Mc 12,31; Lc 10,27; Rm 13,9; Ga 5,14, i Jm 2,8). Aquesta és una de les frases més repetides a les Escriptures.

Avui, però, us convido a anar una mica més enllà encara: què passa amb els nostres pensaments?

Si tenim en compte que els pensaments són energia, que ho són, que enviem a l’univers, energia que pot ser reutilitzada per qualsevol, això implica que hem de tenir cura de l’energia que emetem, perquè si no ho fem, la nostra relació amb l’entorn es pot complicar i molt. No és ja que sigui imprescindible no fer als altres allò que no ens agradaria que ens fessin, sinó que cal anar més lluny i procurar no pensar a fer als altres allò que no ens agradaria que els altres pensessin a fer-nos.

El pensament és una energia poderosíssima que crea el nostre futur i participa en el futur de la humanitat. Podem, si ens ho proposem i hi dediquem esforç, intentar controlar els nostres pensaments conscients, ara bé, què passa amb els pensaments inconscients? Heus aquí el nostre gran repte.

Controlar els pensaments inconscients, només s’aconsegueix entossudint-nos-hi i procurant que els seu volum disminueixi amb el temps a la seva mínima expressió. Perquè els pensaments inconscients tenen exactament les mateixes conseqüències que els conscients i que les nostres accions. per tant, la tasca que ens pertoca comporta una dificultat afegida i es tracta de tenir una cura immensa d’allò que pensem i això, en un món embogit com el que ens toca viure, requereix dedicació.

Pensem sempre a fer el bé, amb accions que no perjudiquin ningú, i de ben segur aconseguirem plantar llavors de bondat en el nostre univers que, tard o d’hora pacificaran el nostre entorn i els nostres cors.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de setembre de 2019

Per què ens sentim sols?

Hi ha persones que viuen soles i es passen la vida lamentant-se de la seva solitud. Se senten víctimes dissortades per no poder compartir la seva vida amb ningú i romanen a la seva llar, enfonsades en la tristor, esperant que algú truqui a la porta i les consoli. Aquesta és una manera ben peculiar de mirar-se la vida, perquè consisteix a viure amb la pretensió de rebre, sense plantejar-se l’acte de donar.

És cert que l’ésser humà és social per naturalesa i troba la felicitat quan pot compartir. Ara bé, el fet de compartir requereix una predisposició a sortir d’un mateix, deixant de mirar-se el melic i volent trobar la manera de fer felices altres persones. Sense aquesta predisposició indispensable, la solitud és possiblement l’única opció.

Per a les persones que se senten soles, la millor solució és cercar altres persones que necessitin afecte. Hi ha moltes persones grans, sense mobilitat, que agraeixen la visita d’algú que els posi en contacte amb l’exterior. Hi ha també molts malalts, en fase terminal, que el fet d’estar acompanyats els fa el tràngol més suportable. Hi ha persones invidents que agraeixen la companyia d’algú que els llegeixi un llibre. Hi ha, en definitiva, i si hi estem disposats, moltes maneres de sortir d’un mateix per fer feliços els altres. És només en aquest acte de donació desinteressada, on rau el veritable amor i l’acte de compartir que ens omple i ens retorna el goig de viure.

El fet de no tenir parella per compartir, no és una condemna a la solitud si estem disposats a donar. Sempre hi haurà qui necessiti el nostre amor amb una mirada, una frase amable, una abraçada o qualsevol altre gest que sigui un regal.

No hem d’esperar que la felicitat truqui a la nostra porta, ans hem de sortir a cercar-la. No malmetem el nostre temps en lamentacions egoistes. No deixem que la negativitat envaeixi el nostre pensament i ens aïlli d’allò que ens pot donar vida.

Estiguem disposats a mirar sempre enfora. Avui, els asils són plens de persones grans a qui una estona de companyia els dóna vida. Els hospitals estan curulls de malalts que també se senten sols i no estan en condicions de sortir al carrer. No hi res que ompli tant com acompanyar un moribund solitari en la seva darrera hora.

Està escrit: “Qui estima, no fa cap mal als altres” (Rm 13,10), o bé “No deixeu d’estimar-vos com a germans” (He 13,1), o bé “Diu l’Escriptura: El qui vol estimar la vida i veure dies feliços, que guardi la llengua del mal, que no diguin res de fals els seus llavis” (1Pe 3,10).

Com podeu veure, només ens sentirem sols, quan estiguem tancats en nosaltres mateixos. Aquesta és la solitud irremeiable. Ara bé, si prenem consciència que aquesta és la nostra situació, no ens hi rebolquem més, arremanguem-nos, sortim al carrer i cerquem algú necessitat d’afecte i d’atenció, i estiguem disposats a estimar. D’aquesta manera l’acte de compartir es converteix en el millor regal. Molt bones vacances d’estiu!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

1 d’agost de 2019

La nostra visió del món

Les nostres mancances sovint ennuvolen la nostra visió del món fent-nos projectar a l’exterior les nostres pors internes, les nostres indecisions i els nostres dubtes. La nostra visió del món, doncs, no és més que una projecció del nostre estat intern, del color del vidre de les nostres ulleres.

Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols, aïllats i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertànyer a un tot que ens nodreix, ens protegeix des de sempre i té cura de nosaltres, tot del qual formem part.

Sí, som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, tenen una repercussió en la resta de la creació.

Aquesta realitat immensa que ens transcendeix no és mesurable dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, el seu conjunt de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.

L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí vers la consciència plena.

Des d’aquesta perspectiva, el més intel·ligent rau a ser capaços de fer una lectura positiva de totes i cadascuna de les situacions que ens toca viure, des de la seguretat que sempre podem, si ens ho proposem, aprendre coses noves.

Està escrit: “Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de molt gran” (Lc 16,10) o bé “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya” (Mt 5,14).

Totes les nostres vivències contenen en sí mateixes una píndola de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers la plenitud del coneixement. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la de confiança, d’amor i d’agraïment. Siguem agraïts amb el llegat que hem rebut des de sempre.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

25 de juliol de 2019

No cerquem fora allò que és dins

L’arribada de l’estiu obre les finestres de l’esperança. Finalment hem aconseguit passar un any més, feixuc per cert, i tenim davant nostre el projecte estrella: temps per refer les forces perdudes en tot un curs de treball. Temps per desconnectar-nos de la realitat quotidiana i esmerçar-nos a realitzar coses diferents: fugir de la rutina, descansar i passar-ho bé, bo i sabent que les vacances representen un temps limitat i que un cop acabades haurem de tornar a la feina, a l’escola, a la realitat.

La possibilitat de gaudi, però, hauria de formar part de la nostra vida quotidiana. És una capacitat inherent a la nostra persona i és una llàstima que molts de nosaltres només la fem servir durant els caps de setmana o durant les vacances. La capacitat de gaudi és aquella part de nosaltres mateixos que ens possibilita passar-s’ho bé en qualsevol instant de la vida, sigui el que sigui allò que fem, allò que pensem, allò que vivim.

I el plaer és una capacitat íntimament lligada a la felicitat. Així, doncs, què esperem per ser feliços?, cal que esperem amb candeletes el cap de setmana o les vacances per tal de gaudir plenament de la vida?

A mesura que aprofundim en el nostre autoconeixement, ens adonem que la possibilitat de gaudir de cada instant de la nostra vida, no és més que una elecció personal i intransferible, que no depèn tant del nostre entorn com del nostre estat interior i del nostre encert a l’hora de gestionar les nostres emocions, d’escollir els nostres pensaments, de decidir les nostres accions.

Està escrit: “Germans meus, tingueu-vos per molt feliços siguin quines siguin les proves que passeu.” (Jm 1,2)

Podem escollir viure la vida com un instant que en succeeix un altre, sense massa diferència entre ells, sense apassionament, sense posar tota la carn a la graella, o bé podem decidir viure cada instant com una nova possibilitat d’evolució, de gaudi, de felicitat. Podem viure la vida quotidiana com un mal menor o com una sentència que ens toca viure, o bé viure-la des del sentiment d’agraïment per totes les possibilitats que dia rere dia se’ns posen a l’abast.

L’elecció sempre és personal, no pot ser d’altra manera. Cada una de les situacions que vivim es poden encarar des d’una infinitat de possibilitats. Si cada vegada intentem viure-les des d’una perspectiva diferent i amb consciència plena, farem que la nostra vida sigui una font inesgotable de gaudi. Viurem cada instant com allò que és: un moment únic, distint, acabat d’estrenar. Així, reeixirem a gaudir plenament del present i, el més important de tot, no caldrà que esperem res per ser feliços, perquè haurem fet nostre allò que ja va dir Heràclit d’Efes: “No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. Ni el riu  ni nosaltres no som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi”.  Així, aconseguirem fer vacances tot l’any, vivint amb fruïció cada situació, cada feina, cada encontre, cada mirada, cada paraula, cada gest.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

11 de juliol de 2019

És justa la nostra justícia?

Ser justos, o no, depèn de la nostra capacitat de ser objectius, sense prejudicis ni condicionants. Implica la capacitat de sortir de tu mateix i de situar-te en el cor de l’altre. La bona justícia implica la consciència de l’existència de diferents escales de valors, de diferents circumstàncies personals, de diferents vivències per a tothom, de diferents cultures, de diferents morals, en definitiva, de diferents punts de vista, cada un dels quals amb la legitimitat que li pertoca.

D’acord amb això, si volem treballar per al bé comú, no ens podem quedar només en l’avaluació d’allò que per a nosaltres és important, d’allò que trobem just, d’allò que coneixem, sinó que hem de fer tot el possible per conèixer les circumstàncies que conformen el pensament i les obres d’aquells que se n’han de beneficiar.

Diríem, doncs, que un bon jutge és aquell que, coneixedor de la Llei, s’esforça a aplicar-la en benefici d’aquells que en seran beneficiaris, sense deixar-se endur per les seves mancances, per les seves idees, per la seva moral, i tenint en compte, en la mesura que li sigui possible, totes les circumstàncies que han determinat qualsevol tipus de comportament.

Deixant de banda la justícia que s’imparteix als jutjats, podem dir que dins de cada un de nosaltres s’hi amaga un petit jutge en potencia, que sovint es creu amb prou legitimitat per analitzar els comportaments dels altres.

D’aquesta manera, molt sovint per inconsciència i creient-nos en possessió de la veritat, podem convertir-nos en els jutges més implacables, en els botxins més violents i, el que és pitjor, podem fer-ho des de la creença que la nostra veritat té més valor que la veritat dels altres.

Ningú no té la legitimitat plena de judicar els altres ni d’administrar justícia, encara que sigui capaç de fer-ho des del respecte, des del desig d’arribar a conèixer el pensament de l’altre, les circumstàncies que hi concorren i les necessitats reals que ens impulsen a actuar.

Està escrit: “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats” (Lc 6,37).

En les nostres relacions, doncs, procurem conrear la saviesa necessària per ser justos en les nostres decisions. Posem tot el nostre esforç a conèixer el pensament i les circumstàncies d’aquells que en envolten, d’aquells que col·laborem amb nosaltres, d’aquells amb els qual convivim.

Només així, podrem relacionar-nos, podrem conviure, podrem treballar des del respecte més absolut envers els altres i les nostres decisions mai no seran perjudicials ans el contrari, aconseguirem posar el nostre gra de sorra en la construcció del món que tots anhelem.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de juny de 2019

Fugim de la manipulació

Entre nosaltres, massa sovint, ens barallem perquè pretenem que l’altre digui o pensi el mateix que nosaltres, amb tant mala traça que sovint ho fem només des de l’atac personal, però sense argumentar-ho amb dades objectives. Discutim des de les vísceres, sense raonar, amb la intenció d’imposar el nostre criteri per la força. Aquesta és una forma de manipular i, creieu-me, no és la millor manera d’exposar el nostre pensament, encara que tinguem raó.

Els éssers humans tenim sovint la convicció que la nostra manera de pensar i de fer és la correcta i que aquells que no pensen o no actuen com nosaltres estan equivocats. Així, sovint defugim el diàleg sincer i efectiu que enriqueix ambdues bandes.

Si volem convèncer, que no vèncer, ho hem de fer amb arguments clars, amb dades objectives, amb bones intencions, amb l’ànim de compartir coneixements, però sobretot des del respecte més exquisit, cosa que no vol dir imposar el nostre criteri, sinó tenir la capacitat d’escoltar els criteris de l’altre, que si són sincers ens poden enriquir. Si, en canvi, els nostres arguments es fonamenten en la crítica de l’altre, no convencerem ningú. Lluny d’això, només sembrarem polèmica barata que cansa més que altra cosa. Ara bé, si fonamentem la nostra raó en l’explicació sincera i objectiva dels fets, sense ànim de manipular, podrem fer arribar el nostre missatge d’una forma planera i sense imposicions de cap mena, aconseguint un diàleg enriquidor.

Tots i cada un de nosaltres té part de la veritat, però ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Si volem que la nostra veritat s’enriqueixi hem d’estar disposats a compartir, des del desig sincer d’escoltar amb atenció, i sense judicar, per ser capaços de canviar el nostre criteri si el criteri de l’altre ens convenç.

L’aferrament a les idees és, potser, una de les raons principals de la nostra ignorància. Hem de saber ser permeables si volem que la nostra veritat s’enriqueixi i  s’acosti, cada vegada més, a la veritat absoluta. Això no vol dir renunciar a res, sinó estar oberts a adquirir-nos.

Està escrit: “els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres” (Jn 3,21), o bé “la veritat us farà lliures” (Jn 8,32).

Si volem créixer, hem de saber escoltar. Si volem ser respectats, hem d’aprendre a respectar. Si volem, en definitiva, ser cada dia millors, hem de veure l’altre com una font de coneixement, que ho és, més que com un enemic.

Fins i tot aquelles persones que més ens desagraden tenen un missatge que ens pot fer créixer. Si ens tanquem en la presó de la crítica, perdrem la capacitat d’escoltar i si no escoltem serem presoners de la nostra veritat fragmentada, que ens condemnarà a una visió xata del món, allunyada del tot de la realitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de juny de 2019

Tres punts d’avaluació

La capacitat de donar i rebre són dos aspectes de la nostra personalitat que diuen molt de la nostra predisposició a relacionar-nos des de la llibertat. Si parem atenció en el nostre comportament relatiu a aquests dos aspectes, és molt possible que ens adonem que un dels dos ens costa menys que l’altre. Pot ser que tenim disposició a donar i ho fem sempre que podem, però, en canvi, a l’hora de rebre ens sentim incòmodes, aclaparats i com si no ens ho mereixéssim; de la mateixa manera pot passar que siguem capaços de rebre amb complaença, però que donar ens representi un esforç, una sensació de pèrdua.

Per tal de fer conscients els nostres comportaments automàtics, és bo tenir punts d’avaluació que ens permetin adonar-nos-en i, en conseqüència, poder aconseguir equilibris que d’altra manera són difícils d’assolir. Pel que fa a la nostra capacitat de donar i rebre, us proposo tres punts d’avaluació:

Primer: Som capaços de donar, sense reticències, sense esperar res a canvi, des de la certesa que tot allò que tenim és un regal que estem cridats a compartir? Estem disposats a compartir-ho tot?

Segon: Quantes vegades, en rebre un regal, ens descobrim dient allò de “no ho havies d’haver fet”, en lloc d’un “gràcies” que possiblement seria allò que correspon? Tenim la sensació de no merèixer aquell regal?

Tercer: Sabem demanar ajuda? Ens neguiteja no ser autosuficients? Sabem acceptar les nostres mancances amb esportivitat o ens maltractem per no arribar al nivell que ens exigim?

Un desequilibri entre les nostres capacitats de donar i rebre té a veure amb la nostra humilitat, amb la nostra empatia, amb la nostra autoestima. L’equilibri desitjable rau a viure amb la mateixa pau interior el fet de donar i el fet de rebre. Si ens sentim incòmodes en alguna d’aquestes situacions, no gaudim de la llibertat suficient per viure satisfets i en pau. Donar i rebre són, doncs, les dues accions que, si es combinen i es complementen, esdevenen una font de satisfacció i felicitat en les nostres relacions, mentre que el desequilibri comporta desencant i frustració.

Està escrit: Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.(Lc 6,38).

El tercer aspecte posa a prova la nostra humilitat: la nostra capacitat per demanar ajuda. Aquesta capacitat representa ja el cum laudede la nostra manera de funcionar, s’esdevé només quan l’orgull ha minvat el suficient per permetre’ns mostrar-nos febles, és així com la nostra humilitat progressa adequadament

Aprenguem, doncs, a donar almenys amb la mateixa intensitat que rebem i deixem-nos ajudar. Només així sembrarem llavors d’amor i reciprocitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 de maig de 2019

La flexibilitat com a ideal

Quantes vegades, en les nostres relacions, ens deixem portar per prejudicis, que ens fan arribar a conclusions precipitades, impedint-nos anar al fons? Amb el pas dels anys, hom s’adona que les conclusions sorgides d’aquesta manera de funcionar tenen molts punts per ser mancades de rigor i veritat i, com a conseqüència, ens poden fer caure en l’error.

Quantes vegades judiquem algú per la seva forma de vestir, pel seu llenguatge, pels seu gest, per la seva procedència, per la seva manera de pensar…, i això ens impedeix esbrinar exactament allò que ens vol dir, mostrar o transmetre?

Si tinguéssim sempre present que tothom que apareix a la nostra vida té un missatge per a nosaltres, no deixaríem escapar cap ocasió d’arribar a comprendre allò que les persones o els esdeveniments ens han de comunicar, més enllà de la seva aparença.

Una de les finalitats de la nostra existència rau a tenir la flexibilitat necessària per descobrir i encaixar la veritat de l’altre, des del convenciment que nosaltres no estem en possessió de la veritat absoluta i només ens acostarem mínimament a aquesta veritat, en la mesura que siguem capaços d’anar construint el trencaclosques on s’encabeixen totes les veritats, sense excloure’n cap.

Sovint és l’orgull allò que no ens permet d’acceptar les veritats dels altres. És l’orgull allò que ens fa rígids i inflexibles. És l’orgull allò que ens impedeix créixer en saviesa.

Només quan ens fem flexibles com el jonc, som capaços d’adaptar la nostra mentalitat a qualsevol esdeveniment i acceptar-lo des de la innocència. Això ens permet incorporar nous coneixements, noves idees, noves il·lusions.

Totes les cèl·lules del nostre cos estan sotmeses a un canvi constant, que ens permet mantenir-lo en bon estat de salut. Deixem, també, que els nostres pensaments, les nostres idees, la nostra escala de valors, tinguin la mateixa flexibilitat que aquestes cèl·lules per descobrir els misteris que se’ns ofereixen.

Està escrit: “No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just.” (Jn 7,24), o bé: “No judiqueu, i no sereu judicats, no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats.” (Lc 6,37).

No ens aferrem a res ni a ningú. Deixem que el nostre pensament s’adapti a cada instant com l’aigua s’adapta al recipient que la conté.

Només així, serem capaços de conservar el grau de llibertat que ens permet créixer, desenvolupar-nos i completar-nos com a éssers humans, lliures d’aferraments i prejudicis per avançar cap el destí final: la unitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de maig de 2019

Falsedat ambiental

El món que ens ha tocat viure, el d’aquí, el ric, el políticament correcte, és cada vegada més fals. Vivim en una societat on les accions, massa sovint, esdevenen una caricatura grotesca d’allò que, en consciència, haurien de ser, fins l’extrem d’obviar la veritat sempre que les circumstàncies ho aconsellin.

Així, les nostres relacions són cada vegada més superficials i planificades, fonamentades, sobretot, en el benefici que en puguem extreure. Un bon exemple d’aquesta caricatura col·lectiva la podrem trobar en alguns polítics. Aquells que mesuren les seves paraules amb l’única intenció de plaure al major nombre de persones que, en darrera instància, esdevenen nombre de vots a les properes eleccions, i que dir la veritat o no ho consideren una qüestió secundària. Es dóna la còmica circumstància que, un mateix polític, pot dir coses diferents, depenent de si governa o si està a l’oposició. És a dir, si avui està governant pot dir blanci si demà és a l’oposició pot dir negre, només per portar la contrària, sense ni tant sols posar-se vermell.

La política actual, doncs, ens situa en un meravellós món de plàstic, en el què cada peça es mou calculant les conseqüències i amb els moviments precisos per aconseguir l’objectiu desitjat: la permanència en el poder, l’anorreament de l’adversari polític i, amb sort, l’ínfim benefici per als ciutadà que ha votat.

Però aquest comportament de la classe política, no s’allunya gaire del comportament normal de la nostra societat que també és en freda i calculadora. El seu nucli principal, la persona, passa cada vegada més a segon terme. Mai com ara hi ha hagut tantes persones que se senten aïllades i soles. La vida social va essent substituïda per la vida cibernètica i l’ordinador està esdevenint la nostra sala de reunions. A les llars, el televisor ha esdevingut el protagonista de la vida familiar. Un protagonista que impedeix el diàleg de la resta de la família. I, per acabar-ho d’adobar, la nostra relació més íntima és amb el mòbil que acapara un percentatge indecent de la nostra atenció.

Està escrit: “Per què et glories, valent, de fer el mal? Déu és bo a cada moment! Ordeixes intrigues, tens la llengua esmolada, home impostor! Estimes el mal i no el bé, la mentida i no la veritat. (…) 10 Però jo, com olivera frondosa, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més.” (Sl 52,1-5;10)

Tot i aquesta realitat, i en contrapartida, cadascun de nosaltres sense excepció, comptem amb un cor que batega i que per naturalesa cerca incansablement el batec de l’altre. Per molt que el nostre intel·lecte i les circumstàncies actuals ens condemnin a una vida de plàstic, cada vegada hi ha més persones que aposten per l’autenticitat, la veritat, la innocència. Persones convençudes de què la dignitat humana i la llibertat són molt més importants que qualsevol mena de benestar fals, que ens condemni a la mentida. Aquells que saben que només les accions que expressen amor, veritat i pau poden canviar el món. Triem el lloc correcte.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 de maig de 2019

A l’entorn de l’autoestima

L’autoestima, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és un terme psicològic per definir la “capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica”. L’absència d’autoestima, o la poca valoració d’un mateix, comporta dèficits psicològics que impedeixen el lliure desenvolupament de l’ésser humà com a tal. Una conseqüència directa de la manca d’autoestima és l’aparició dels “no mereixo” en la manera de pensar, una sensació profunda de no ser dignes de l’atenció dels altres, de no merèixer-la.

Hi ha moltes circumstàncies en les que apareix un “no mereixo”, deixeu-me’n posar un parell d’exemples, ben senzills i ben freqüents. Persones que quan se’ls ofereix alguna cosa, un cafè per exemple, responen “si l’has de fer només per a mi, no cal”. O bé quan se’ls fa un regal, la resposta és “no ho havies d’haver fet”. Queda clar que, en la majoria dels casos, qui ofereix un cafè o fa un regal té la sana intenció de complaure l’altre i no ho fa per compromís, així doncs què ens empeny a rebutjar un oferiment sincer?

L’èxit de la nostra vida rau en l’equilibri entre la capacitat de donar i la capacitat de rebre. Si per algun motiu, no sabem permetre’ns una d’aquestes capacitats, perdem l’oportunitat de ser feliços, perquè escapcem l’altra de soca arrel.

Si detectem en nosaltres reaccions de “no mereixo”, cal que posem fil a l’agulla per treure’ns-les de sobre. Menysprear-nos, tot i haver estat educats en una cultura on s’ha tendit a la falsa modèstia en contraposició a l’egoisme, ens impossibilita tant la capacitat de gaudi personal, com la capacitat de servei als altres.

Darrere d’un “no mereixo”, doncs, hi trobarem, gairebé sempre, una manca d’autoestima arrelada en la nostra infantesa. Els infants encara no tenen el filtre mental desenvolupat per poder discernir tot allò que els arriba, ells ho accepten tot com a veritat absoluta que, allotjada a l’inconscient, en forma de programa mental, condicionarà el seu comportament. Com a conseqüència d’això, massa sovint, sentim que no estem a l’alçada de les circumstàncies, tenim la sensació de no ser capaços de fer les coses ben fetes. Aquests programes mentals, enregistrats durant la infantesa a l’inconscient, es tradueixen, a l’edat adulta, en l’aparició de “no mereixo” o “no sóc digne” de què estiguin per a  mi.

Observem la nostra manera de fer i, si detectem en nosaltres el més mínim indici de manca d’autoestima, treballem per alliberar-nos-en i, alhora, eradicar de la nostra vida els capteniments compulsius que ens impedeixen estimar i sentir-nos estimats, perquè, tal i com està escrit: “Aquell de vosaltres que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7).

Tots i cadascun de nosaltres som mereixedors de l’amor dels altres i, alhora, si volem ser feliços, hem de maldar per procurar en tot moment la felicitat d’aquells que ens envolten.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 d’abril de 2019