L’única certesa: la més absoluta incertesa

Aquesta malaltia que ha envaït les nostres vides i les ha reduït a la seva mínima expressió ens mostra una realitat eterna, però molt oblidada: vivim en la més absoluta incertesa. I això no és bo ni dolent, és així des del principi dels temps, és la constatació de la nostra pròpia naturalesa. Aquesta malaltia ens obre, doncs, a una nova percepció de la vida i del món que ens envolta.

La vida és aquest do preuat que se’ns atorga de forma absolutament gratuïta i que se’ns arrabassa també, sempre per sorpresa, en el moment menys esperat. Aquesta situació, doncs, com totes i cadascuna de les que hem de viure, podem veure-la com un perill imminent però, també, com a una meravellosa oportunitat.

El cert, dèiem, és que, ara per ara, tot és incert. Ni els científics més experimentats tenen experiència d’aquesta malaltia en concret. Ens són desconeguts el seu origen; perquè uns s’infecten i d’altres, molts, no; com la podem prevenir; no sabem amb absoluta certesa si les mascaretes o els guants són útils o no; hi ha una infinitat d’informacions contradictòries que alimenten més, si això és possible, la nostra incertesa; no tenim proves fefaents per detectar-la ni res  que la pugui guarir.

Sabem, això sí, que és una malaltia absolutament democràtica. Afecta gairebé per igual totes les franges d’edat, no distingeix entre els color de la pell, ni entre rics i pobres, ni entre procedències, creences i religions; i es propaga, això sí que ho sabem, a una velocitat vertiginosa, que pot col·lapsar el sistema sanitari més robust.

No entraré a parlar dels interessos creats polítics i econòmics que l’acompanyen, això ho deixaré per a una altre ocasió. Però davant la incertesa, hem de convenir que l’única solució, ara per ara, al nostre abast és la prevenció. Prevenció que passa pel respecte més absolut a les normes d’higiene aconsellades: ús de mascaretes i guants, respecte per les distàncies de seguretat, rentat de mans i superfícies, etc.

Si aquest trasbals col·lectiu no serveix per fer-nos sentir a tots membres d’una única família, la humanitat, és que no haurem après res. L’única resposta possible és la solidaritat i el respecte més absolut per tot i per tothom, sense tornar-nos a oblidar mai més de la natura. Si encara no ho hem fet, aprofitem els dies que ens resten de confinament per adonar-nos de la gran mentida que hem viscut durant anys. I quan tots tornem al carrer, encara que només sigui per honorar aquells que hem perdut, no permetem que res sigui igual que abans. Cada un dels nostres actes ha d’estar amarat d’amor, de tendresa, de respecte i de solidaritat. Respectem, fins i tot, aquells que ofegats en la inconsciència, es neguen a protegir-se, posant en perill aquells que els envolten.

Comprometem-nos a viure des de la confiança de formar part d’un tot harmònic que podrà resoldre des de la unitat i els respecte qualsevol entrebanc que com a societat se’ns pugui presentar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de maig de 2020

Des del confinament

Un confinament dóna per a molt, sobretot quan ets dels privilegiats que es troben bé de salut. Permet, això sí, adonar-se de la fragilitat que ens caracteritza i, alhora, et dóna l’oportunitat de detectar errors que ens han pogut dur fins a aquest punt.

Fa molt de temps que la nostra societat està tensionada fins a l’extrem per un excés d’activitat, d’informació, d’estrès, que ens impedeix tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, en la mesura que com a éssers socials necessitem. Sempre corrent, sempre mirant el rellotge, alimentant-nos de qualsevol manera, reprimint les nostres emocions per intentar mostrar sempre la nostra millor versió, … i, per acabar-ho d’adobar, envoltats per un núvol tòxic de contaminació, creat per nosaltres mateixos, que dóna el tret de gràcia a la nostra salut malmesa per un estil de vida insà.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seva constitucióe 1946, defineix a la Salut com “l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols l’absència d’afeccions o malalties. La salut implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals”.

Ateses les circumstàncies actuals, hem pogut constatar la importància de la salut a l’hora d’emmalaltir. El nostre cos en condicions ideals és capaç de resoldre els problemes de salut que se li plantegin per sí sol. Ara bé, tots hem pogut veure que la fragilitat de les persones està íntimament lligada al seu estat físic (el percentatge més elevat d’infectats correspon a persones amb malalties prèvies, aquelles a qui la malaltia ha trobat immunideprimits, cosa que no els ha permès que el seu sistema immunològic pogués defensar-se adequadament).

Arribats a aquest punt, el que cal plantejar-se és què fem quan aquest malson hagi passat. D’entrada podem imaginar que res no serà com abans, haurem perdut massa llençols en aquesta bugada, però el que sí que ens podem començar a plantejar és què hem de canviar en la nostra manera de fer, de viure, de pensar, de sentir i de relacionar-nos. Albert Einstein ho tenia clar quan deia “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

Per tant, després de llepar-nos les ferides el temps prudencial, no tornem a cometre els mateixos errors que han malmès la nostra salut i el planeta, Comencem a pensar com hem d’enfocar la nostra vida i la nostra societat per ser més respectuosos amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient.

Mentre la gran majoria estem tancats a casa, per exemple, els nivells de contaminació han baixat estrepitosament. El planeta ens parla molt clar i hem de començar a escoltar-lo. No podrem tenir mai salut en un planeta malalt. Hem de replantejar-nos la nostra manera d’alimentar-nos, ens hem de preocupar per gestionar les nostres emocions, hem de tornar a passar a les relacions virtuals a les reals, hem de redescobrir què vol dir viure, si realment ens estimem la vida. Apa, posem-nos a treballar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 d’abril de 2020

Què ens fa vulnerables?

Família, ens toca viure una experiència tremenda de vulnerabilitat, que no deixa ningú indiferent i que ens unifica en una mateixa vivència: la incertesa més absoluta. Sabem per experiència que en aquesta vida res no passa perquè sí. El primer que hem fer, doncs, és conjurar-nos perquè, passat el daltabaix, no tornem a cometre els mateixos errors que ens han dut fins aquí.

El confinament és formidable per parar el cos, parar la ment i gestionar les emocions. Això vol dir anar cap endins per calmar el nostre interior i des de la calma irradiar al nostre entorn. Ningú no diu que això sigui fàcil, però ningú no pot dir que sigui impossible. Fins ara, podíem tenir l’excusa de la feina, de les obligacions, de les múltiples activitats que hem permès que ens assetgessin, impedint-nos, en moltes ocasions el gaudi profund de les coses senzilles i autèntiques.

Ens hem de conjurar, doncs, des d’ara mateix, a no deixar escapar cap ocasió per viure a plena consciència, amb esperit crític però amb el cor a la mà. Donant importància a les coses que en tenen, que tots sabem quines són, i aprenent totes les lliçons que les circumstàncies ens brinden, renéixer a una vida  nova.

Som vulnerables quan deleguem en altres la nostra responsabilitat; quan posem el cor en coses sense d’importància; quan deixem que la por ens paralitzi; quan vivim enutjats amb tot i amb tothom; quan oblidem la contemplació de la natura i, el que encara és pitjor, la maltractem amb la nostra manera de fer; quan per inconsciència perjudiquem algú; quan no tenim cura de nosaltres mateixos, ni dels altres; …

Està escrit: “ No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com vestireu. No val més la vida que el menjar, i el cos que el vestit?” (Lc 12,25).

L’adaptabilitat a totes les circumstàncies, l’acceptació de la realitat, sigui quina sigui, i la confiança més absoluta en el procés de la vida, ens donen la força necessària per resistir qualsevol situació i, el més important, potencien el nostre sistema de defenses, cosa que ens permet ser més forts enfront de malalties.

Així, doncs, en aquests dies de reclusió forçosa, de parada total, que la vida ens ofereix, cal que siguem prou intel·ligents per descobrir les mancances que, com a éssers humans i com a societat, ens han dut fins aquí i siguem capaços de donar els cops de timó que facin falta per aconseguir una societat d’éssers conscients capaços de viure respectant-se ells mateixos, respectant els altres i respectant la natura.

La vida ens ofereix sempre una altra oportunitat, encara som a temps de redreçar el desgavell i, amb una consciència més plena, sabrem exigir als nostres governants uns valors humans, una ètica i una moral que coincideixin amb els valors humans, l’ètica i la moral que nosaltres haurem conquerit. Recordem sempre que cada dia surt el sol i tot recomença.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

26 de març de 2020

Conviure amb la diferència

Quantes vegades, en la nostra vida quotidiana, hi ha circumstàncies que s’escapen de la nostra comprensió? En quantes situacions som incapaços d’explicar-nos el perquè de moltes coses, el perquè de molts comportaments humans, el perquè de moltes injustícies que s’esdevenen i que posen a prova la nostra escala de valors?

Molts dels fets que fan trontollar la nostra estructura interna i ens fan caure en el desencís, en la insatisfacció i en la depressió són una conseqüència de les dificultats que tenim per conviure amb la diferència.

Tots, absolutament tots, estem fets amb un motlle únic i irrepetible. No existeixen dues persones absolutament iguals, ja que tots som un conjunt de cèl·lules, de percepcions, d’emocions, de sensacions, que depenen de la nostra història personal, del nostre ambient determinat, de les nostres experiències i de les nostres relacions. Prendre consciència d’aquesta diversitat en què estem immersos, és la clau de volta per entendre el nostre univers i és de vital importància per adaptar-nos al medi i fer front a la realitat.

Per acabar-ho d’adobar, tots, absolutament tots, som una col·lecció de contradiccions. Cada un de nosaltres, en moltes ocasions, és incapaç d’entendre totes les seves reaccions i, per tant, molt més incapaç d’entendre les dels altres.

Atesa aquesta realitat, només des del respecte i la comprensió podrem viure, conviure i donar els fruits que ens pertoquen. No serveix de res barallar-se constantment amb la realitat, cosa que ens pot fer romandre en un cau de negativitat que distorsiona la nostra percepció i la nostra vida.

Ara bé, si hi parem atenció, podrem adonar-nos del munt de qualitats que omplen la nostra vida i la dels altres. Només en la recerca constant d’aquestes qualitats, podrem decantar la balança de la nostra comprensió, passant d’una visió catastrofista de la vida a una visió optimista i molt més saludable.

Recordem sempre que l’univers està en un equilibri constant, que les circumstàncies positives i negatives es complementen i asseguren aquest equilibri. Entossudir-nos, doncs, només a veure la vessant negativa ens fa perdre consciència de la realitat i ens fa esdevenir desagraïts.

Està escrit: “Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats” (Ef 5,1).

Intentem passar d’un comportament crític, tant amb nosaltres mateixos com amb els altres, a un comportament respectuós i comprensiu. Totes les circumstàncies tenen sentit i són un ensenyament. Tots els comportaments estan fonamentats en l’escala de valors de cadascú. Totes les escales de valors, ens agradin o no, són igualment respectables. Observem, doncs, la vida sense prejudicis, des del respecte més absolut per tot i per tothom. La vida és un misteri a viure i no un problema a resoldre.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

12 de març de 2020

L’esport d’escampar misèries

Fa feredat veure la facilitat amb què som capaços d’escampar informacions que ens arriben de qualsevol manera, sense fer el més mínim esforç per contrastar-ne ni la font ni la seva autenticitat. Informacions, moltes d’elles, que no són altra cosa que rumors malintencionats, emesos sense cap mena d’ètica ni de vergonya, per afavorir interessos que s’amaguen en l’anonimat.

En això, la nostra societat s’ha convertit en una experta. Ho fem tots en alguna ocasió i, sobretot, i això ja és més perillós, ho fan molts mitjans de comunicació, amb la intenció de crear un determinat estat d’opinió, al servei d’aquells que els financen, aixecant la camisa a la bona gent, que no li cap al cap que puguin desinformar-la de la manera que ho fan.

La informació té molt de poder, però la desinformació és una arma letal, antisocial i perversa. Per això, els ciutadans de peu hem d’estar amatents a totes les informacions que ens arriben, siguin per la via que siguin i, d’entrada, posar-les en quarantena, fins que tinguem la certesa absoluta que distribuint-les no som agents de la mentida. Si no tenim aquesta certesa, hauríem de ser capaços d’aconseguir que no s’escampessin més enllà de nosaltres.

Tots hem rebut i rebem, sobretot per WhatsApp, molta mentida que, inconscient-ment, compartim fent créixer l’engany, confiant que, qui ens ho envia, ho sap del cert. Així, les nostres relacions esdevenen un intercanvi de mentides i rumors, que poden fer molt de mal i que nosaltres contribuïm a difondre. Un consell benintencionat: quan tingueu algun contacte que no pugui estar-se d’escampar misèries, creieu-me, bloquegeu-lo perquè no us fa cap bé.

Per principi, no hauríem de fer córrer res que pogués perjudicar ningú, sigui qui sigui el damnificat. Si bé hi ha persones que obren malament, que n’hi ha, no és la nostra feina fer de jutges.

Digueu-me: serveix d’alguna cosa parlar malament d’algú?, ens beneficia?, n’obtenim alguna recompensa, al marge d’alimentar els nostres instints més bàsics i escampar misèries? A ningú no li agrada que malparlin de nosaltres o dels qui estimem, encara que sigui veritat. Imaginem, doncs, el mal que fem si allò que escampem és mentida!

Està escrit: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jo 8,7).

Compartim només allò que pot fer bé, allò que pot ajudar a crear emocions positives, allò que ens uneix, allò que pacifica el nostre entorn. No escampem allò que ens separa, allò que ens fa mala sang, allò que ens entristeix. Siguem només missatgers de coses bones, vertaderes i amables. Diguem-nos només coses positives que, parlant de defectes, cadascú té prou pena amb els seus.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de febrer de 2020

Recuperar la innocencia

Des que naixem, la nostra vida és un enfilall d’experiències, que van conformant la nostra escala de valors, la nostra manera de veure la vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Amb l’educació incorporem un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults ens transmeten, cosa que en conjunt acaba essent el nostre bagatge humà.

L’infant és una esponja i la seva netedat de cor li permet aprendre dels que l’envolten, més d’allò que fan que no pas d’allò que li diuen que cal fer. L’infant, doncs, es regeix molt més per la intuïció i la repetició d’exemples que no pas per l’intel·lecte.

A mesura que ens fem grans, aprenem que podem fer coses diferents d’allò que diem, sense que els altres se n’adonin, en definitiva, aprenem a mentir, fet que representa la pèrdua de la innocència. Aprenem a reprimir les nostres emocions per por de mostrar-nos febles als altres. Aprenem a interpretar rols diferents, fins l’extrem que pot arribar el dia que ni nosaltres mateixos sabem ben bé qui som.

A partir d’aquest moment, la nostra vida, de mica en mica, va perdent claror, ens anem desconnectant de la nostra essència veritable, i simultaniegem períodes de claror amb períodes de foscor.

Prendre consciència d’aquesta situació, representa emprendre el camí de la recuperació plena com a éssers humans. És quan ens adonem que l’educació que hem rebut anava acompanyada de les deficiències humanes dels nostres educadors que, amb tota la bona fe, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves mancances, de les seves rigideses, de les seves pors.

Està escrit: “El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran, la foscor!” (Mt 6,22-23).

Prendre consciencia d’aquesta realitat, lluny de fer-nos emprendre una croada contra dels nostres educadors, (Déu ens en guard!), ens ha de fer reaccionar per, si més no, poder ser una millor imatge per als ulls tafaners i delerosos de saviesa dels infants que ens envolten.

I el més important: hem de saber descobrir que els infants tenen un pou de saviesa natural, que ens permet recuperar allò que nosaltres hem perdut, i que abans de fer-los arribar la nostra experiència, passada per l’intel·lecte, hauríem d’aprendre a alliberar-nos de les màscares que ens amaguen el rostre. Només aprendrem a viure, si ens tornem lluminosos com els infants.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de febrer de 2020

Confiança plena

Les pors acumulades en el decurs de les nostres experiències passades, massa sovint, ens impossibiliten la contemplació de la realitat d’una manera objectiva. Les vivències negatives del passat mal resoltes ennuvolen la nostra percepció del present i ens fan projectar a l’exterior un món que, més que real, és una conseqüència del nostre estat interior.

Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertinença a un tot que ens nodreix, ens acompanya i té cura de nosaltres.

Cadascun de nosaltres som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, representen un estímul per a la resta de la creació.

Aquesta realitat immensa que ens transcendeix, i de la qual formem part, no és intel·ligible dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, la seva col·lecció de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.

L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a  conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí de la saviesa, consciència, en definitiva, de que estem en les millors mans.

Està escrit: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi; em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons” (Sl 130).

Tot en la nostra vida conté píndoles de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança bàsica de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres, ara per ara, no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers el coneixement i la consciència plena. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la d’amor, de confiança i -no ens n’oblidéssim pas!- d’agraïment.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 de gener de 2020

Un món millor

Hem començat un nou any curull d’oportunitats, curull de reptes, curull de possibilitats, tant a nivell personal com a nivell social. Un nou any que podem esculpir d’acord amb allò que desitgem. I ho dic així perquè -a aquestes alçades ho hauríem de saber-, depenent d’allò que sembrem en el nostre dia a dia, allò serà el què recollirem demà.

I és que massa sovint ens oblidem de la nostra capacitat d’influència tant en nosaltres mateixos com en el nostre entorn. No ho dubtéssim pas: el món que ens envolta depèn únicament i exclusiva de la nostra mirada personal i intransferible. Allò que passa fora de nosaltres no és més que una projecció fidel d’allò que passa al nostre interior. Conscients d’aquest fet, no podem fer altra cosa que posar fil a l’agulla perquè el nostre interior sigui una bassa d’oli, si volem que l’exterior es pacifiqui.

I, sobretot, procurem no caure en la temptació de pensar que tot allò que ens passa de negatiu és a causa dels altres, perquè, creieu-me, no és així. Si som capaços de parar-hi l’atenció necessària, podrem descobrir que tot allò que ens desagrada de l’entorn, no és més que un reflex de les nostres lluites internes. Aquesta, amics, és la crua realitat que ens ofereix dues possibilitats: obviar-ho i seguir carregant els neulers als altres; o esmerçar-nos a fer un treball personal que pacifiqui el nostre interior.

Hem de reconèixer i eradicar tots aquells pensaments de judici, de condemna, d’odi, d’intolerància, de manca d’acceptació, de creure’ns millors que els altres, de menyspreu, de rebuig, …, en definitiva, tots aquells pensaments que fan visible la nostra mala relació amb nosaltres mateixos i ens allunyen dels altres; i substituir-los per pensaments que sembrin pau, concòrdia, acceptació, amor, …, en definitiva, tots aquells pensaments que ens permeten acceptar-nos tal com som i acceptar els altres sense condicionar-los.

Està escrit: “No us hi torneu contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya’l dos quilòmetres” (Mt 5,39-41) o bé “Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,44).

Només des d’un esperit pacificat, serem capaços de projectar la pau al nostre voltant, només acceptant-nos i estimant-nos tal com som, serem capaços d’estimar i de respectar els altres com Déu mana.

L’opció és personal i intransferible, exactament com la nostra mirada al món. Esmercem-nos aquest nou any a canviar per dins, si estem disposats a participar en la construcció d’un món millor. Un món que es conforma amb suma de les humils aportacions de tots aquells que en formem part.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de gener de 2020

Torna a passar

Un any més, la segona quinzena de desembre ens porta l’època de l’any més esperada per infants i grans, delerosos d’amarar-se d’aquella innocència que ens caracteritza en els primers anys de la nostra vida.

Un cop més, embadalits davant les figures del pessebre, entonarem les nadales nostrades que ens transporten a dies feliços. Reviurem l’esperança d’un món millor, amb el naixement de l’Infant en una establia, ben acomboiat en una menjadora, mentre Maria i Josep l’adoren contemplatius, el bou i la mula l’alenen perquè no tingui fred i una munió de pastors, de reis, d’infants, com tu i com jo, s’atansen als vidres dels diorames per reviure de prop la gran joia de Nadal.

I tornarà a passar enguany, quan els dies freds rodolin pel pendent del canvi d’any, oferint-nos l’oportunitat de despertar el nostre infant interior, aquell que roman amagat en un racó de la nostra ànima, sempre delerós de deixar-se anar, de treure el cap a la superfície, de fer-nos entendrir i plorar d’emoció.

Deixem que la nostra part més sensible ens permeti gaudir d’uns dies que, per damunt de la resta de l’any, ens fan sentir més a prop els uns dels altres. Ens fan adonar de l’existència d’una munió de benaurances, que sovint obviem perquè el neguit i els maldecaps quotidians ens en dificulten el gaudi.

I la major benaurança és que des de sempre i per sempre, hem estat, som i serem estimats, amb un amor apassionat. El mateix amor que desperta en nosaltres l’Infant del pessebre. Aquest amor que ens fa sortir de nosaltres mateixos, mirar el nostre entorn i maldar per fer feliços aquells que ens envolten.

La gran nova de Nadal és que mai no estem sols, sinó que formem part d’un Tot que ens abraça, ens acarona, ens estima i té cura de nosaltres sense demanar res a canvi. Nosaltres formem part d’aquesta essència meravellosa i, si estem ben desperts per adonar-nos-en, som eines de transformació d’un món que, ara per ara, necessita totes i cadascuna de les nostres aportacions, tant humils com vulgueu, per completar el somni creador.

Està escrit: “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.” (Lc 2,10-12)

No tinguem por. Aquest Nadal i sempre, sortim fora de nosaltres mateixos amb les nostres millors gales: la confiança, l’esperança, l’amor incondicional, la tendresa, la il·lusió, la innocència, la joia sens límit… i com l’Infant del pessebre donem-ho tot, sense escatimar res, a aquells que ens envolten. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la nostra millor aportació a un projecte meravellós. Us desitjo el millor Nadal i confio a retrobar-vos en un any per estrenar que, entre tots, farem créixer.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de desembre de 2019

A les portes de desembre

Avui que tot just fa 5 dies que hem encetat desembre, m’agradaria centrar-me en l’ambient de les festes que s’acosten i que per als cristians són cabdals perquè representen la certesa d’un amor infinit. Un ambient -no ens enganyéssim pas- que alguns podem trobar massa influenciat per la flaire capitalista que caracteritza la nostra societat, però que, tot i així, desperta en nosaltres unes emocions ancestrals que romanen en algun racó del nostre interior per desvetllar-se cada desembre i sortir a treure el nas a la superfície. Són records amarats d’innocència, emocions enregistrades en els anys de la nostra infantesa, vincles que ens desperten la nostra il·lusió més íntima, la joia ancestral, el propòsit de ser bones persones, la necessitat d’estimar aquells que ens envolten.

Per això, ja que l’ambient propicia la florida d’aquella part nostra més autèntica, aquella que ens caracteritza com a éssers humans de debò, cada any quan s’acosten aquestes festes, és un bon moment per fer un repàs de la nostra vida, per prendre consciència de l’estat de les nostres relacions amb la parella, amb els fills, amb la família, amb els amics, amb els companys de feina, per fer, en definitiva, un escandall de les nostres fortaleses i dels nostres punts febles, perquè la forma com es desenvolupen les nostres relacions amb tot allò que ens envolta, ens mostrarà com ens relacionem amb nosaltres mateixos, la confiança que ens tenim, de quina manera ens acceptem i ens estimem tal com som i fins a quin punt estem disposats a créixer. Fet això, podrem prendre consciència d’allò que volem ser quan siguem grans, ja que cal tenir clars els nostres propòsits de futur, cal saber cap on anem i de quina manera ens agradaria arribar-hi.

Està escrit: “L’àngel li digué: -No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedir la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim.” (Lc 1,30-32)

Preparem-nos, doncs, i aprofitem aquest nou fragment de la nostra vida per dedicar-nos amb joia a estimar sense límits. Estimem-nos a nosaltres mateixos, des de la certesa plena que cada un de nosaltres és un ésser meravellós en potencia, que cada un de nosaltres, tot i que segurament té aspectes a millorar, també té capacitat plena per ser feliç i fer feliços aquells que l’envolten.

No deixem passar ni un minut més sense concretar el nostre amor en les petites coses de cada dia. No cal que ens proposem grans gestes difícils d’aconseguir, proposem-nos fites senzilles i quotidianes. Siguem capaços d’estimar amb cada gest, amb cada mirada, amb cada paraula. Proposem-nos eliminar totes aquelles actuacions que puguin ferir, que puguin incomodar, que puguin sembrar la discòrdia. Fem que el respecte més sincer amari totes les nostres accions i sigui la característica que ens representa i, sobretot, no deixem que la innocència que aquestes dates es desperta torni a adormir-se la resta de l’any. Conjurem-nos perquè l’esperit que Nadal desperta, romangui sempre més en nosaltres i en el nostre entorn.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   

e-mail:regina@reginaferrando.cat

5 de desembre de 2019