Un dia qualsevol

Era al tren, al compartiment del costat. El vaig veure pujar a l’estació de Badalona. Entrà i sense mirar enlloc, s’assegué i es disposà a passejar una mirada perduda en el temps, d’aquelles de tant me fa. Li vaig buscar els ulls i no els hi vaig trobar. Sabia que no em veia. Estava de cos present. Qui sap on tenia el cap. Ben lluny de ben segur. Ancorat en una història del passat o del futur, ves a saber.

Tot d’una, un infant de cara riallera i ulls nets, se l’hi atansà i li oferí un ampli somriure, però ell, ai las!, ni tan sols va parpellejar. Sense adonar-se’n, havia perdut el regal meravellós de la innocència que et saluda.

Mentrestant, a la resta del vagó, la vida bategava amb ritme persistent, intens i frenètic. No tot era una meravella, però, si t’hi entossudies, sempre podies descobrir una imatge que et despertés els sentits o t’alimentés l’esperit. No era el seu cas. Vaig baixar del tren, deixant-lo allà esfilagarsat al seu seient, inert, capficat, sorrut.

En temps difícils, sobretot, en trobem pel camí persones que viuen sense viure. Es diuen Pol, Marc, Agnès, Clàudia, el nom és el de menys, la qüestió és que respiren molt poquet i el seu cor batega mantenint-los un estat semi-vegetatiu. Són com un bocí de carn que s’arrossega sense adonar-se dels regals que la vida li ofereix.

I és que a la que ens despistem, se’n omple el cap de bombolles enganxoses que no serveixen per a res! Enfangats en com haurien pogut ser les coses, si haguéssim actuat d’una altra manera. Penedint-nos de comportaments passats, sense adonar-nos que els moments presents se succeeixen fatalment desaprofitant l’ocasió de que t’acaronin l’ànima.

Per ser feliços, hem de despertar a la vida. Viure palplantats a terra sense deixar escapar cap ocasió per dibuixar un somriure, encara que sigui darrere de la mascareta. Desfem-nos d’aquells pensaments que ens ancoren al passat. Llencem ben lluny totes les pors que ens fan esperar el futur amb angoixa i plantem les nostres arrels en aquest present que és nostre i que podem canviar si ens ho proposem. No podem controlar els fets que ens toca viure, però sí que podem escollir la forma de viure’ls.

Sigui com sigui, no ens conformem a sobreviure i escollim l’art de viure desperts. Carpe diem. I, si en algun moment, la ment es despista i es disposa a enfonsar-nos en un món irreal i fantasmagòric, sapiguem recuperar la pau interior i la consciència del present sense barallar-nos-hi, sinó convidant-la amorosament a posar-se a favor nostre.

Visquem sempre amb els ulls ben oberts i cerquem els ulls d’aquells que ens envolten, sense perdre’n detall. Per estimar ens cal estar desperts, altrament deixarem que la grisor ens envaeixi. La vida és el millor regal que ens han fet perquè ens permet estimar i ser estimats, l’únic important.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de novembre de 2020

Expectatives? No, gràcies

Estem acostumats a viure condicionats per expectatives que no sempre s’acompleixen en la mesura que nosaltres desitgem. Quan la nostra única font de felicitat rau en la consecució dels nostres objectius i, per la raó que sigui, no acaben de fer-se realitat, ens sentim insatisfets.

Quan això passa, quan ens immergim a viure d’expectatives de futur, condicionem la nostra vivència del present. Mentre estem convençuts que la felicitat arribarà en el moment que s’acompleixin les nostres expectatives, ens estem deixant perdre la felicitat proporcionada pel moment present i les expectatives ja acomplertes.

En temps d’incerteses, com els que ens toca travessar, les expectatives són una trampa perillosa. Pensar que no estarem bé fins que hi hagi una vacuna, per exemple, cosa que no sabem quan pot tardar, és una manera poc intel·ligent de no ser agraïts amb un present que, malgrat la realitat de cadascú, té ombres, però també llums. Parlem de nova realitat, en contraposició amb una realitat ja inexistent. No ens enganyem, la realitat és la que és, i requereix, ara i sempre, la flexibilitat necessària per adaptar-se i acceptar circumstàncies i condicionaments.

Si observem la nostra vida, amb objectivitat, ens adonarem que massa sovint no en tenim prou. Que molt poques vegades ens aturem a fer balanç de tot allò que hem aconseguit. Que només ens fixem, justament, en tot allò que ens manca per aconseguir. És com si ens entossudíssim a veure sempre l’ampolla mig buida en lloc de celebrar la part d’ampolla que ja tenim emplenada.

Només quan som capaços d’avaluar les fites aconseguides, només quan aturem la nostra ment i ens mirem al mirall, només quan ens alliberem de les nostres pors, conscients que són només fantasmes creats per la nostra ment, guanyem la capacitat d’estar agraïts en un present que, sigui el que sigui, és aquí i ara el nostre únic moment de vida.

Enfoquem els nostres interessos només en la millora íntima i personal que ens permeti millorar el conjunt. Cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, cada una de les nostres accions, té una repercussió, positiva o negativa, en el nostre entorn. En la mesura que ens entossudim només a fer el bé, la nostra vida s’omplirà de bondat. En la mesura que ens entossudim a estimar, la nostra vida s’omplirà d’amor. En la mesura que ens entossudim a conrear la veritat, la nostra vida s’omplirà d’autenticitat. No és l’exterior allò que ens condiciona, el nostre exterior és una projecció fidedigna d’allò que passa dins nostre.

Siguem agraïts amb allò que som, sense contraposar-ho amb allò que tenim. La nostra felicitat no depèn de res que sigui extern a nosaltres mateixos, sinó que depèn d’un canvi intern, en profunditat, que ens permeti endreçar el nostre inconscient, perquè ens permeti ser conscients de la nostra realitat i, fet això, dediquem-nos únicament i exclusiva a la nostra fita principal: fer feliços els altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de novembre de 2020

Respecte, assignatura pendent

Des de temps immemorials, la humanitat que evoluciona, enmig de llums i ombres, ha fet possible que avui estem on estem. Plegats hem avançat fins arribar a fites insospitades pels nostres predecessors. La ciència i la tecnologia han fet un salt impressionant, aconseguint que una part de la humanitat, en la que nosaltres ens hi comptem, assolís un nivell de confort immillorable.

Si ens entretenim a mirar enrere des del punt de vista de qualitat de l’ésser humà, però, ens adonarem que sovint el nostre comportament no s’allunya massa d’aquell ésser primitiu que matava per supervivència. Amb una diferència essencial: l’ésser humà actual, massa vegades, no mata per supervivència sinó per mantenir el seu status quo i la seva quota de poder. I és que hem assolit formes molt refinades de matar. Formes que van des de la declaració de guerres preventives fins a la condemna a la pobresa, a la fam i a la malaltia d’una majoria de la humanitat, per garantir el benestar d’una minoria. I per si amb això no fos prou, en ple segle XXI, prolifera, d’una manera esfereïdora, la violència de gènere entre parelles que confonen amor amb possessió, i els actes vandàlics de tota mena que arriben a l’extrem d’apallissar i matar éssers humans només per passar l’estona.

Per acabar-ho d’adobar, en els darrers anys ha sorgit una forma de matar molt més sofisticada: minar i destruir l’honorabilitat del contrari, mitjançant la difamació més descarnada, emparada en falses informacions creades ad hoc de forma malintencionada i potenciades per mitjans de comunicació sense criteri odontològic al servei del capital més insensible.

I en mig de tot aquest garbuix, heus ací, ha sorgit de forma inesperada aquesta pandèmia maleïda que ha vingut per quedar-se i que ens hauria de fer tocar de peus a terra, si més no, per valorar i prendre consciència de la qualitat del nostre pensament i del nostre capteniment. Res no és perquè sí, la vida ens ofereix un parèntesi en l’activitat frenètica per fer-nos conscients dels nostres errors.

Hem de fer tot allò que estigui a les nostres mans per tornar a donar contingut a un mot abstracte però essencial: el respecte. El respecte com a capacitat humana que ens permet no agredir-nos ni agredir. Allò que ens permet no pensar, no dir i no fer res que pugui ferir-nos o que pugui ferir. Només el respecte, que és una capacitat desenvolupada pel nostre cervell més evolucionat, pot contrarestar la força animal del nostre cervell primitiu.

Malgrat la inèrcia ambiental, el fi no justifica els mitjans, amics. Hem de maldar per exercir la nostra llibertat sense lesionar la llibertat de l’altre, alhora que hem de fer-nos respectar sense deixar de respectar l’altre. No podem seguir en silenci mentre contemplem injustícies flagrants al nostre voltant. I perquè el respecte s’instauri en la nostra societat no n’hi ha prou amb lleis prohibitives, sinó que cal un treball personal de cada un de nosaltres amb ell mateix i amb el seu entorn. Només si ens hi comprometem, podrem construir un món millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

22 d’octubre de 2020

Meditació és confiança

En temps difícils, en temps d’incerteses, només ens queda la confiança. Confiança en nosaltres mateixos i en el procés de la vida que -ho sabem- ens oferirà allò que ens convé, malgrat que de vegades no ens acabi de fer el pes. La confiança s’obté quan desenvolupem el respecte, l’atenció i l’amistat per nosaltres mateixos. Sense confiança ens veiem obligats a malbaratar un gran cabal d’energia per protegir-nos de tot i de tothom i, fins i tot, de nosaltres mateixos. Som incapaços de defensar els nostre límits, cosa que fa que els altres puguin envair amb facilitat el nostre àmbit, sigui a nivell físic, mental, emocional o espiritual.

La confiança bàsica s’assembla molt a respirar. Respirar és natural i no ens hi hem d’esforçar gaire. Simplement respirem. Quan exhalem confiem, no ens qüestionem, que després vindrà una inhalació. Quan mengem confiem, donem per fet, que el nostre aparell digestiu digerirà allò que mengem. Quan fem una passa per caminar, confiem, no ens plantegem, si la terra ens sostindrà.

La meditació és l’eina per recuperar la confiança perduda. La pràctica de la meditació ens permet aprendre a deixar anar, més enllà de les nostres pors i de falses imatges de nosaltres mateixos i del món que ens envolta.

Tots els nostres estats d’ànim, siguin els que siguin, són mereixedors de confiança. Tant la tristor com la joia són mereixedors de confiança. Es fa difícil confiar en el nostre estat d’ànim perquè massa sovint no ens permetem experimentar-lo en plenitud. La tristor i l’avorriment, per exemple, són estats d’ànim que ens volem treure de sobre perquè ens resulten desagradables. Ara bé, cal tenir en compte que, quan intentem alliberar-nos-en el què fem és enfortir-los. Si, en canvi, els deixem ser, els vivim plenament, podrem acceptar-los sense judicis i transformar-los.

En temps difícils, es fa més que necessària que mai la meditació que ens ajuda a sentir-nos i a conèixer-nos tal com som ara. Tant senzill i profund alhora. Es tracta d’aprendre a tenir una relació profunda i honesta amb nosaltres mateixos.

La confiança bàsica, un cop experimentada, sempre està a la nostra disposició, és anterior als nostres pensaments i als nostres sentiments. No depèn dels nostres estats d’ànim ni de les nostres interpretacions. Es tracta d’un estat mental bàsic que sempre està a la nostra disposició. Quan confies t’alliberes de la tensió entre els oposats -dolor/plaer, pèrdua/guany-, que condicionen la nostra visió del món i de nosaltres mateixos.

L’eina de la meditació és a les nostres mans, una eina que ens permet submergir-nos en el nostre oceà de pau interior, fer un parèntesi en la nostra circumstància física i contactar amb la nostra realitat íntima i primordial, aquella que ens fa éssers humans complets i ens unifica amb la resta de la creació. Des d’aquest centre neix la confiança com un doll d’aigua clara que alimenta la nostra capacitat de presència, d’independència i d’amor incondicional per tot allò que ens envolta.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

8 d’octubre de 2020

La nostra obra

El gran trasbals d’aquest món continua amb símptomes de perpetuar-se en el temps, sense que gairebé ningú no hi puguem fer gran cosa. S’accentua la percepció de trànsit per la corda fluixa, d’una vida que mai, mai, ha estat segura del tot, malgrat els enganys de la nostra ment.

Ens sentim a mercè dels esdeveniments, tot i comptar amb eines per construir un món millor, com ara la nostra força, la nostra determinació i el nostre compromís. Atesa la situació actual, el més trist seria que ens sentíssim víctimes innocents d’un món que no podem controlar. En realitat, el món que vivim és la conseqüència de totes les nostres obres al llarg de la història de la humanitat. No podem restar al marge del la taxa de responsabilitat que d’alguna manera ens correspon.

S’imposa, doncs, observar minuciosament la nostra vida, cadascú la seva, i trobar aquells trets de la nostra personalitat que poden millorar per a la millora del conjunt. Cal que cadascun de nosaltres trobem, urgentment, la justa mesura entre la llibertat personal i el respecte per la llibertat de l’altre; entre la bondat i l’exercici abnegat de l’amor incondicional; entre la veritat a ultrança i el respecte més delicat per tot i per tothom.

Tots formem part de la gran família humana i tots som corresponsables de la seva obra. I aquesta responsabilitat indefugible ens obliga, aquí i ara, a canviar de mentalitat i donar un cop de timó a la manera individual i col·lectiva de funcionar, sobretot, un cop constatat que estem errant la trajectòria.

Davant de qualsevol injustícia, no podem restar encallats en la queixa estèril o en la crítica ferotge, s’imposa passar a l’acció, no ser esclaus de la indiferència i la comoditat, per denunciar-la per tots els mitjans que tenim a l’abast que, avui per avui, són molts i variats.

Tothom, cadascú des del seu espai de relació, ha de maldar per desterrar la mentida, la crítica com a esport, l’insult, la calúmnia, el descrèdit personal. És feina comunitària la denúncia aferrissada de tota falsedat. Deixem de ser altaveus de corrupteles i de falses informacions malintencionades. No podem escampar informació falsa que, intentant tergiversar la realitat, pugui ferir algú.

Tot allò que emetem a l’univers ens torna multiplicat. Procurem emetre només bé, bondat, veritat, amor, que s’estendran com una taca dòli i ens retornaran per al nostre gaudi personal i intransferible.

La vida és un regal prou valuós com per malbaratar-la en decisions que ens perjudiquen a nosaltres i perjudiquen el conjunt. Hem de procurar, per tots els mitjans al nostre abast, que les properes generacions se sentin orgulloses d’aquells que les haurem precedit i això passa per un treball personal minuciós i tossut a la recerca de la pau interior, la veritat i la justícia, en l’àmbit personal i col·lectiu.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

24 de setembre de 2020

Visca la incertesa!

La humanitat, des de sempre, cerca incansablement certeses i seguretats per poder viure amb tranquil·litat i relaxament. De maneres cada vegada més sofisticades hem anat teixint complicitats, normes, lleis, així com assegurances de tot tipus, de béns, de salut, de vida…, tot plegat per tenir una sensació de control fictícia de les nostres vides.

Tot d’un plegat, però, aquesta pandèmia que ens habita ha deixat al descobert la nostra realitat veritable: la nostra immensa incertesa i fragilitat. Ens ha fet adonar que no som amos del nostre futur i que som extremadament fràgils davant de la incertesa. Això no és cap novetat, al contrari, des que naixem, en un regal extraordinari, ningú no sap quan de temps hi podrem ser. Voleu més incertesa que aquesta?

Podem disfressar la nostra existència de totes les maneres possibles, però al final la tossuda realitat ens fa adonar que caminem per la corda fluixa durant tota la vida. I això és dolent? Depèn de com ens ho vulguem mirar, és la realitat pura i dura. És l’essència de la nostra naturalesa humana.

L’única veritat és que aquí i ara som. Què som no ho sabem ben bé, ni tampoc on arribarem, però sabem que la vida en sí mateixa és el regal més preuat que podem tenir. Sabem, o hauríem de saber, que pel que fa a la vida i la mort tots som iguals. Tots hem sortit de la mateixa font i tots tenim les mateixes possibilitats, que depenen únicament i exclusiva de la nostra mirada i de les nostres obres. L’única certesa que tenim, això sí, és la possibilitat de gaudi de cada moment present i de la quantitat d’amor i bé que siguem capaços de compartir.

Si acceptem la corda fluixa, que és la realitat, hauríem d’estar agraïts per cada instant de vida, per cada encontre, per cada gest, per cada mirada, per cada paraula, tot des de la certesa que pot ser la darrera. Això vol dir viure la incertesa amb la màxima normalitat possible. Aquest és el nostre gran repte.

Hem d’estar oberts al canvi, a la possibilitat que les coses mai puguin ser com abans i, des d’aquesta perspectiva, qui no ens diu que entre tots podem teixir un món millor que el que teníem? Perquè  el que teníem no era cap meravella, oi? Fixem-nos, sinó, en les grans desigualtats, en les grans injustícies, en els grans desastres ecològics que per les nostres debilitats humanes hem sigut capaços d’aconseguir.

Ara bé, per damunt de qualsevol incertesa, hem de saber que en el fons del fons del nostre oceà de pau interior hi roman un recinte sagrat on la felicitat, l’amor, la tendresa, la confiança, l’assossegament, hi fan estada. Un recinte sagrat que compartim amb tota la creació i al qual hi accedim a través del silenci i la contemplació del procés meravellós de la nostra pròpia respiració. Un indret atemporal on les seguretats no són necessàries i on la fragilitat no existeix perquè el temps dóna pas a l’eternitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de setembre de 2020

Anbient tòxic

Normalment, en aquests escrits, defujo expressament parlar de política. De fet, però, política és tot allò que fem cadascun de nosaltres de cara enfora, per tan avui em permeto fer una reflexió a l’entorn de política i respecte, que fa dies que em balla pel cap.

Potser seria bo que ens adonéssim, després d’aquest confinament i després d’aquest temps que hem pogut viure més el silenci, la soledat i la inactivitat, que la nostra societat està fonamentada en la crítica, en la comparació, en la confrontació, en veure l’altre com un enemic i tot plegat proporciona una toxicitat extrema a la nostra manera de viure.

Només en el moment que veiem l’altre, sigui qui sigui, com un complementari, que no com un contrari, podrem forjar una nova societat, fonamentada en el respecte, en l’amor, en la solidaritat. I aquesta és la base fonamental si volem potenciar la salut. Mentre la nostra societat sigui tòxica, la nostra salut serà precària.

Des dels mitjans de desinformació massiva es fomenta aquesta toxicitat, sobretot en la multiplicitat de tertúlies que es fan arreu, on l’únic interès rau a la crítica aferrissada i acarnissada contra tot i tothom, però sobretot contra aquells que governen, creant un ambient contrari a qualsevol decisió política. Els polítics han de ser els nostre servidors, són aquells que hem escollit. Si no som capaços de respectar-los com a éssers humans, és que tampoc som capaços de respectar-nos nosaltres mateixos. Perquè els polítics, com nosaltres, tenen encerts i tenen errors, però si només fixem la nostra mirada en els errors es fomenta un ambient descontrolat que l’única cosa que fa és degradar tota la bona feina que també puguin fer.

Moltes vegades, sentint tertúlies als mitjans, em faig creus de què encara hi hagi gent disposada a fer de polític. Em dol l’acarnissament sense treva a què es veuen sotmesos polítics de tota mena i condició. El tracte que reben al llarg del dia és inhumà en moltes situacions. Entre ells la història es repeteix. Tot s’hi val per anar contra l’adversari, amb l’únic interès d’esgarrapar-li quatre vots a la properes eleccions.

I la gent anònima, la gent del carrer, aquells que quan toca anem a dipositar el nostre vot, no els votem perquè perdin el temps barallant-se, sinó perquè arribin a acords en bé de tots. N’estem tips de baralles de carrer, amb males maneres, traïcions, desacreditacions, quan no difamacions. Volem polítics que treballin pel poble que els ha votat i no pel partit o per mantenir la poltrona.

El foment del respecte és una tasca comuna de tota la societat. Desconfiem d’aquelles persones que en degraden d’altres amb crítica interessada o inconscient. No ens deixem endur per la toxicitat ambiental i no en siguem altaveus. Tots, cadascú des del seu lloc, tenim molta feina a fer. No la defugim.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

6 d’agost de 2020

Què ens diuen i què més ens haurien de dir

La situació absurda i preocupant que ens toca viure és precària i, segons el meu parer, mancada d’informacions essencials. Pel carrer, sembla que la situació s’hagi normalitzat, que el perill hagi desaparegut, tant, que cada dia hi ha més gent sense mascaretes i, el que és pitjor, sense guardar les distàncies de seguretat aconsellades. No crec que això sigui degut a la inconsciència o a la manca de solidaritat, sinó a l’absència d’informació que faci prendre consciència d’allò que significa una sedació total i una intubació, per exemple, situacions que han patit molta gent que s’ha infectat i, també molta gent que no  ho ha pogut superar. Això sense tenir en compte la soledat que malalts i famílies han hagut de patir.

La crua realitat és que aquesta malaltia encara és entre nosaltres i som nosaltres mateixos els agents d’infecció. Això vol dir que en la mesura que siguem capaços, tot i les molèsties que comporta, d’impedir infectar-nos i infectar, amb elements tant essencials com les mascaretes, la bona higiene de mans i la distància social, podrem evitar futurs contagis.

L’ús de mascaretes no és agradable i encara menys amb la calor, però és clar que és necessari. La higiene de mans hauria de ser consubstancial d’una societat evolucionada com la nostra. I la distància social, malgrat ens aïlli i vagi contra natura, també té sentit.

Dit això, tinc algunes consideracions que crec que són importants i que em dol que les autoritats sanitàries no les tinguin en compte:

  1. La respiració és la nostra font d’oxigen primordial per a la vida. Tothom sap què passa quan deixem de respirar.
  2. La nostra manera estressada de viure comporta, de per sí, respiracions cada vegada menys profundes i irregulars, cosa que augmenta la nostra vulnerabilitat perquè afecta negativament el nostre sistema immunològic.
  3. La mascareta és una barrera afegida a la nostra capacitat respiratòria.

Si l’ús de mascaretes és, ara per ara, indispensable, que ho és, caldria una campanya de sensibilització a gran escala, per conscienciar tothom de la necessitat imperiosa de fer periòdicament sèries de respiracions profundes a l’aire lliure.

Si fem servir la mascareta puntualment, només quan sortim al carrer, caldria que, en treure’ns-la, tinguessin la precaució d’estar 5 minuts a l’aire lliure fent respiracions profundes i completes. Ara bé, aquells que han de treballar 8 hores amb mascareta, caldria que cada una o dues hores, poguessin fer una pausa de 5 minuts per sortir a l’aire lliure i fer, també, 8 o 10 respiracions profundes.

Només així, a part de prevenir contagis -està bé lluitar contra la malaltia, però encara està més bé promoure la salut-, passarem d’una medicina en clau bèl·lica a una medicina preventiva, cosa altament desitjable.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de juliol de 2020

Parlem de prevenció

Fa gairebé tres mesos de l’aparició d’aquesta nova malaltia a les nostres vides. Tres mesos que han canviat la nostra existència, recluint-nos a casa per no emmalaltir i, alhora, -i aquesta és la bona notícia- per reflexionar sobre la nostra manera de viure.

Hem tingut prou temps per adonar-nos que tal i com vivíem no era la millor manera, tenint en compte la nostra forma de treballar i la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i, sobretot, amb el planeta.

Durant aquest temps, ens hem pogut adonar d’una forma clara, que sense la nostra participació pública l’ambient millorava i molt! Els ocells són molt més feliços i abundants, ens visiten espècies que feia temps havien pràcticament desaparegut, el nostre cel és més blau i el color del mar és més nítid. Ara, doncs, és un bon moment per plantejar-nos com volem continuar vivint, quan tornem a la normalitat que, espero i desitjo, que amb la participació de tots i amb l’augment de consciència que ens ha aportat el confinament, serà molt millor que aquella que teníem abans de tot això.

Els éssers humans, com a éssers que pensen, no podem continuar vivint des de la inconsciència. Ara, anant pel carrer, podem veure com funcionem tots plegats. La mascareta, per exemple, ens han dit que és una protecció per als altres i la gran majoria de persones que trobem la porten. Continua havent-hi, això sí, persones que passegen a cara descoberta i que poden ser un perill per als altres. No crec que la mascareta sigui essencial, però sí que demostra el respecte que tenim pels altres. Possiblement, d’aquí a poc temps, no caldrà que la portem, però de moment, què costa de dur-la?

Veiem persones que surten al carrer fora de les franges horàries que ens hem donat per protegir-nos. Per què? Deu ser per inconsciència, perquè només que pensis una mica en els altres, no hauríem de tenir cap dubte a ser disciplinats. Hi ha països en els quals no ha calgut el confinament, perquè la gent és prou respectuosa i respecten els altres sense necessitat que sigui una imposició. L’excusa que els mediterranis som diferents, deixa de cop de tenir sentir. Els mediterranis podem ser tant respectuosos com els altres, només cal que ens ho proposem. Crec que una de les coses més importants a aprendre, des del punt de vista social, és el respecte. El respecte més absolut per a tothom, sense tenir en compte estat, procedència, color, llengua o religió.

D’altra banda, hem de celebrar -i molt!- la solidaritat generalitzada de la nostra societat, que ja coneixíem i s’ha fet evident en aquests moments difícils. I aquesta és l’esperança de futur: que tots sapiguem cuidar-nos els uns als altres, com si tots forméssim part de la mateixa família, que així és: la gran família de la humanitat, una humanitat que forma part de la nostra essència i de la qual no hem de voler renunciar. Només així serem un sol poble, capaç de fer front a totes les dificultats, perquè ningú no haurà mai de sentir-se sol o abandonat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de juny de 2020

L’única certesa: la més absoluta incertesa

Aquesta malaltia que ha envaït les nostres vides i les ha reduït a la seva mínima expressió ens mostra una realitat eterna, però molt oblidada: vivim en la més absoluta incertesa. I això no és bo ni dolent, és així des del principi dels temps, és la constatació de la nostra pròpia naturalesa. Aquesta malaltia ens obre, doncs, a una nova percepció de la vida i del món que ens envolta.

La vida és aquest do preuat que se’ns atorga de forma absolutament gratuïta i que se’ns arrabassa també, sempre per sorpresa, en el moment menys esperat. Aquesta situació, doncs, com totes i cadascuna de les que hem de viure, podem veure-la com un perill imminent però, també, com a una meravellosa oportunitat.

El cert, dèiem, és que, ara per ara, tot és incert. Ni els científics més experimentats tenen experiència d’aquesta malaltia en concret. Ens són desconeguts el seu origen; perquè uns s’infecten i d’altres, molts, no; com la podem prevenir; no sabem amb absoluta certesa si les mascaretes o els guants són útils o no; hi ha una infinitat d’informacions contradictòries que alimenten més, si això és possible, la nostra incertesa; no tenim proves fefaents per detectar-la ni res  que la pugui guarir.

Sabem, això sí, que és una malaltia absolutament democràtica. Afecta gairebé per igual totes les franges d’edat, no distingeix entre els color de la pell, ni entre rics i pobres, ni entre procedències, creences i religions; i es propaga, això sí que ho sabem, a una velocitat vertiginosa, que pot col·lapsar el sistema sanitari més robust.

No entraré a parlar dels interessos creats polítics i econòmics que l’acompanyen, això ho deixaré per a una altre ocasió. Però davant la incertesa, hem de convenir que l’única solució, ara per ara, al nostre abast és la prevenció. Prevenció que passa pel respecte més absolut a les normes d’higiene aconsellades: ús de mascaretes i guants, respecte per les distàncies de seguretat, rentat de mans i superfícies, etc.

Si aquest trasbals col·lectiu no serveix per fer-nos sentir a tots membres d’una única família, la humanitat, és que no haurem après res. L’única resposta possible és la solidaritat i el respecte més absolut per tot i per tothom, sense tornar-nos a oblidar mai més de la natura. Si encara no ho hem fet, aprofitem els dies que ens resten de confinament per adonar-nos de la gran mentida que hem viscut durant anys. I quan tots tornem al carrer, encara que només sigui per honorar aquells que hem perdut, no permetem que res sigui igual que abans. Cada un dels nostres actes ha d’estar amarat d’amor, de tendresa, de respecte i de solidaritat. Respectem, fins i tot, aquells que ofegats en la inconsciència, es neguen a protegir-se, posant en perill aquells que els envolten.

Comprometem-nos a viure des de la confiança de formar part d’un tot harmònic que podrà resoldre des de la unitat i els respecte qualsevol entrebanc que com a societat se’ns pugui presentar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de maig de 2020