Tornem-hi que no ha estat res

L’inici d’un nou curs és sempre una ocasió per revisar la nostra manera de viure, de treballar, de veure les coses… És com començar de nou tot allò que podríem donar per vell i, alhora, és moment d’aplicar a la nostra vida els aprenentatges d’etapes anteriors. Seria molt trist que, per una manca de consciència, comencéssim una nova etapa amb la rèmora de les velles mancances. Tots i cadascun de nosaltres té coses per aprendre, però, sobretot, té coses apreses per no reincidir en errors del passat. Això vol dir que, després del relaxament estiuenc, hem de maldar per tenir plena consciència del present, per no repetir assignatures que ja tenim superades.

Siguin quines siguin les circumstàncies el més important és com ens afecten personalment, i això sí que, si ens ho proposem, podem canviar-ho.

Hem de tenir present que el món que contemplem, no és més que una projecció del nostre estat mental. Allò que ens inquieta de l’exterior és la imatge nítida d’allò que ens inquieta i ens manlleva la pau interior.

Però, nosaltres, éssers humans evolucionats i amb una consciència expandida, som capaços, quan ens ho proposem, de veure les coses d’una altra manera. Això no vol dir que intentem disfressar una realitat concreta i indefugible, sinó que triem viure la vida des d’una nova dimensió.

Afortunadament, no som màquines que actuem automàticament, sinó que som persones en canvi constant immerses en una realitat que també està sotmesa al canvi. Així, ens podrem adonar que ni hi ha cap moment a la nostra vida que es repeteixi exactament com cap d’altre i que la trampa de la rutina és només un engany de la nostra ment.

La nostra felicitat depèn, únicament i exclusiva, d’un seguit de potencialitats que tots posseïm i que hem de ser capaços de desenvolupar, si no volem caure en el desànim enganyós que ens fa creure que tot segueix igual.

Aquestes capacitats ens permeten concebre la nostra vida no com un problema a resoldre, sinó com un misteri a viure. Ens fan sentir agraïts, cada matí, de la continuïtat de la nostra existència, vivint-ho com una nova oportunitat per créixer i avançar pel camí que ens és destinat: el camí de la felicitat.

Cada instant pot ser diferent si ens ho proposem. Cada encontre, cada mirada, cada somriure són únics i irrepetibles. Només cal mirar la vida amb ulls acabats d’estrenar, com els dels infants. Cadascun de nosaltres pot fer que la seva vida tingui sentit, sigui quin sigui l’entorn.

Es tracta, doncs, de sacralitzar cada instant, des de la seguretat que anem creant la nostra existència d’acord amb la quantitat de confiança, de goig, de poder, d’amor incondicional, de creativitat, d’intuïció i de visió profunda que regni a la nostra vida.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

6 de setembre de 2018

Les veus interiors

Quan algú va al metge i diu: “Sento veus en el meu cap”, és altament provable  que el derivin a un psiquiatre. De fet, però, pràcticament tots comptem en el nostre interior amb un grapat de veus que interfereixen en la nostra vivència del present, són els processos involuntaris de pensament, sovint inconscients, que fins que hom no pren consciència de la seva existència, li poden distorsionar, i molt, la pròpia realitat. Són els monòlegs o diàlegs interns.

Més d’una vegada, pel carrer, hem vist persones que parlen soles. Doncs bé, això no s’allunya gaire d’allò que fem la gran majoria d’éssers humans “normals”, excepte pel fet que la gran majoria no ho fem en veu alta. Les veus comenten, especulen, judiquen, comparen, es queixen, accepten, refusen, i així successivament. Les veus interiors no estan necessàriament relacionades amb el moment que estem vivint; poden estar revisant el passat recent o llunyà o assajant o imaginant possibles situacions futures. Freqüentment aquestes veus imaginen resultats negatius o problemes. A aquest procés mental l’anomenem “preocupar-se” i, mentre estem immersos en ell, estem lluny del nostre present que, com ja sabem, és l’únic moment que existeix.

Fins i tot, si les veus estan relacionades amb el moment present, la interpretació la fan d’acord amb les vivències del passat. Això és degut a que la veu pertany a la nostra ment condicionada, que és el resultat de tota la nostra història passada, així com de l’escenari mental de la cultura col·lectiva que hem heretat. De manera que veiem i judiquem el present amb els ulls del passat i obtenim una visió totalment distorsionada de la realitat. Habitualment, aquestes veus són un dels nostres pitjors enemics. Això vol dir que, inconscientment, molts de nosaltres vivim amb un torturador dins del cap que, contínuament, ens ataca, ens castiga i ens drena l’energia vital. Aquesta és una de les nostres principals causes de sofriment, d’infelicitat, de malaltia.

Per solucionar aquest problema, el primer que cal fer és prendre consciència de l’existència d’aquestes veus i adonar-nos que no tenen cap relació amb el nostre present. Només així, serem capaços de fer-les emmudir per poder enfocar la nostra atenció en la realitat que estem vivint, sense distorsions de cap mena.

Rebaixar l’energia de les nostres veus interiors ens permetrà viure des de la innocència, sense prejudicis ni interpretacions errònies, sense preocupar-nos, des de la llibertat que ens confereix un a visió real del nostre present. Recordem sempre que el passat ja no existeix i no té perquè repetir-se. D’aquesta manera ens podrem alliberar de les pors que el nostre passat projecta sobre el nostre futur.

No deixem que la nostra ment ens governi la vida i entossudim-nos a viure aquí i ara amb plenitud. Només així, alliberats de les experiències mal resoltes i de les pors que les acompanyen, serem capaços d’estimar apassionadament i, com a conseqüència d’això, podrem tastar la felicitat que ens mereixem. Bones vacances!

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.comi

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 d’agost de 2018

Societat fluïda

D’un temps ençà vivim a mercè dels esdeveniments. La societat canvia i evoluciona a un ritme vertiginós i imprevisible. Els fets més insòlits i inesperats fan estada en la nostra realitat, sense possibilitat del més mínim control, sense demanar-nos cap mena de permís. Hem de suportar amb estupefacció que s’inventin relats falsos de les nostres vides, els escampin com una taca doli i hi hagi qui se’ls cregui sense el més mínim esperit crític. Ens toca viure el temps més surrealista de la història i hem d’aprendre a viure’l intentant no prendre-hi mal.

Tal volta és la constatació fefaent de la fluïdesa de la nostra societat, sotmesa a un canvi constant, i tant ràpid, que no ens permet ancorar-nos en res ni en ningú. Això ens obliga a viure sense crosses de cap mena i, per tant, amb la necessitat d’un cervell ben moblat i capaç de traspassar amb dignitat tant superficialitat aparentment insuportable. Tot allò que és passatger, és clarament mancat de fonaments sòlids, on poder ancorar la nostra nau, que, si no estem amatents, va a la deriva condemnant-nos a la més trista desolació, a la tristesa o al desencís.

Per sort nostra, si som capaços de desenvolupar la nostra confiança bàsica, des de la seguretat que la vida no ens posarà al davant res impossible de traspassar, cap escull impossible d’assolir, cap repte impossible d’aconseguir, serem u amb l’univers. Tindrem consciència de formar part d’aquell tot que ens ha creat, ens agombola pels bons camins i en fa esdevenir, si no ens distraiem, els éssers de bondat, de veritat i de llum que som en essència.

La confiança ens dóna la força necessària per realitzar-nos, sense que les circumstàncies adverses externes ho puguin impedir. La confiança ens permet estar bé davant de qualsevol situació per difícil que ens pugui semblar, i de viure-la des de l’honestedat, la dignitat d’éssers estimats i la satisfacció de saber que el món que percebem, en realitat, no és més que una projecció de la nostra ment que, de vegades, ens fa perdre per viaranys irreals i ens fa crear un món paral·lel que res té a veure amb la realitat.

Quan la injustícia, la mentida, l’oprobi i la indignitat es fan presents a la nostra vida, hem de maldar per netejar el nostre pensament, omplint-lo de llum, de justícia, de veritat, de dignitat i de respecte. Si tots i cadascun de nosaltres som capaços de canviar, per bé, la nostra màquina de pensar, ens adonarem de la grandesa per la qual som aquí, per la qual hem estat creats i no defugirem cap de les temptacions que se’ns posin al davant. Perquè cadascuna d’elles ens poden enfortir.

Tenim molt clar i és molt evident que, en el nostre món, el mal existeix. Ara bé, que triomfi o no, depèn de tots i cadascun d’aquells que l’habitem i de la nostra capacitat per contrarestar-lo amb el bé que siguem capaços de sembrar, de conrear, de recollir i d’escampar. No es tracta de caure en la temptació de respondre a les provocacions amb més provocació, ans el contrari, es tracta només de ser els primers a respectar, a servir i a estimar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

26 de juliol de 2018

L’estiu esperat

Com cada any, malgrat totes les tensions socials, ambientals i polítiques, l’estiu ha arribat puntual per fer-nos saber que la vida continua i per quedar-se amb nosaltres el temps que li correspon. Torna, doncs, el temps de revetlles, de festes majors, de programació de vacances. És aquell temps que ens retorna la vitalitat i estimula la vida. Temps per trencar rutines i fer aquelles activitats més desitjades. Temps que ens ajuda a reparar el cos i la ment, desballestats per un llarg curs que ens pot haver submergit en un dia a dia que sovint se’ns ha fet feixuc, enguany més que mai.

Aquells que tenim  la sort de viure en el món desenvolupat, de vegades, no som prou conscients dels avantatges que tenim només pel fet d’haver nascut aquí, on tenim les necessitats bàsiques cobertes, on gaudim d’una meteorologia excel·lent, sense desastres naturals. Massa sovint, oblidem que altres éssers humans, pateixen situacions límit sense tenir-ne cap culpa, només pel la loteria del naixement.

La manca de perspectiva global és un dels nostres majors inconvenients a l’hora d’avaluar la nostra vida. Allò que per a nosaltres és la normalitat, per a altres és un bé de Déu. Malgrat les dificultats pròpies de la nostra realitat històrica i del fet de patir per l’empresonament i l’exili d’éssers estimats i innocents, nosaltres encara podem sortir al carrer sense por de prendre mal, en contraposició d’altres que viuen immersos en conflictes bèl·lics des de temps immemorials.

Lluny de valorar aquest fet, tendim a magnificar els conflictes, ens barallem els uns amb els altres, no ens respectem ni fem res per sentir-nos útils a aquells que ens envolten. Esdevenim éssers autistes, incapaços de valorar la nostra realitat, cosa que ens condemna a una vida grisa i sense sentit.

El respecte per l’altre, l’acceptació de nosaltres mateixos i la capacitat d’agraïment, són les assignatures pendents que ens cal aprovar si volem realitzar-nos plenament com a éssers humans.

Cada dia és una nova oportunitat per canviar el rumb de la nostra vida. Les oportunitats perdudes no tenen cap importància, mentre sapiguem estar amatents i preparats per a noves oportunitats que, sense cap mena de dubte, s’obriran davant nostre. En tots els àmbits de la nostra existència, i sobretot en l’àmbit social, la clau de volta és el respecte més absolut per tot i per tothom. Només en la mesura que aprenguem a viure respectant aquells que ens envolten, tots, sense rancúnies, sense odis, sense venjances, retornant sempre bé i essent un regal per a aquells que ens envolten, podrem descobrir el goig de viure.

Cal obrir de bat a bat les finestres de l’ànima per sortir de la presó de la nostra ment. La nostra felicitat depèn, només, de la nostra percepció de la realitat. Aprofitem, doncs, sense esperar més, cada instant per renéixer a la vida. Tenim l’obligació personal de ser agraïts si volem canviar el món i això només ho aconseguirem si aprenem a estimar i respectar tothom amb apassionament i gratuïtat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

12 de juliol de 2018

En bé comú

Els éssers humans, des que naixem, si alguna cosa ens caracteritza és esdevenir uns grans col·leccionistes d’experiències. El pas del temps ens proporciona un allau de dades que van conformant la nostra història personal i ens possibilita, si hi parem atenció, créixer en el nostre nivell de consciència i percepció.

Cada una de les nostres accions, des que ens llevem dins que ens n’anem a dormir, passant per totes i cadascuna de les passes que realitzem durant el dia, conformen la nostra ruta vital, que es va gestant en cada una de les múltiples eleccions que successivament anem prenent . A cada moment escollim allò que volem i la suma de les nostres eleccions ens fan esdevenir éssers singulars i únics.

Massa sovint, però, travessem la vida entenent-la com una mena de rutina, cosa que dificulta la presa de consciència de la importància de cada una de les nostres accions, per insignificants que siguin. Convertim la nostra existència en una mena de condemna en la qual els esdeveniments es precipiten, amb la sensació que no podem fer res per canviar-los, que res no depèn de nosaltres. Alhora, acceptem, sense raonar, les experiències d’aquells que ens han precedit com a bones, sense contemplar la possibilitat que n’hi poden haver de millors.

Tot plegat ens ha portat a un món curull de desigualtats, d’injustícies, de despropòsits que contemplem amb estupefacció, sovint sense pensar que nosaltres hi haguem tingut res a veure. Tenim la sensació que la culpa, si n’hi ha, sempre és dels altres i que nosaltres poca cosa hi tenim a veure.

Només en el moment que ens adonem que cada un dels nostres actes tenen una repercussió inequívoca en la resta de la humanitat, comencem a actuar d’una forma més conscient, decidida i compromesa.

I és que la nostra aportació al bé comú és molt valuosa, per insignificant que sigui. En una societat consumista com la nostra en la que estem malbaratant la riquesa natural del nostre planeta condemnant-nos a l’autodestrucció, la nostra elecció d’una manera de viure o una altra, pot ser decisiva a l’hora de capgirar els esdeveniments. Podem entre tots, si ens ho proposem, aturar el desgavell i redreçar, de mica en mica, un món que, ara per ara, camina per rutes equivocades.

Si continuem amb la sensació de què no hi podem fer res, no fem més que perpetuar el desastre. Ara bé, si tots i cadascun de nosaltres, prenem consciència de la vàlua de les nostres aportacions, junts aconseguirem un món millor.

Cal, doncs, fer una opció serena, meditada i sostenible dels recursos que emprem, amb l’interès essencial que el pas per la nostra vida serveixi per deixar un món millor que el què ens hem trobat. Col·leccionem només experiències respectuoses amb tot allò que ens envolta. Cadascú des del seu nivell de consciència ha d’esdevenir el factòtum d’un món millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

28 de juny de 2018

Els retorns inevitables

Tots els nostres pensaments i totes les nostres accions tenen una correspondència clara i exacta amb tot allò que ens arriba. Malgrat això, la nostra educació no s’ha fonamentat precisament de la llei causa – efecte, sinó que ha estat presidida per un principi d’atzar, en el sentit que tot allò que ens arriba és com una mena de loteria, un cop de la sort, que si és bo ens fa feliços i si no ho és ens fa sentir víctimes de la situació.

Lluny d’això, estem sotmesos a l’efecteboomerang. La nostra manera de pensar i de moure’ns genera al nostre entorn formes de pensament i d’actuació semblants. És a dir, en la mesura que la nostra conducta és respectuosa amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn, allò que rebrem estarà fonamentat en el respecte. En cas  contrari, si som de les persones que creiem que tot s’hi val per aconseguir els nostres objectius, ens podem trobar que la vida ens ompli de sorpreses, sovint desagradables, que ens impedeixin aconseguir-los i, alhora, ens impedeixen sentir-nos plenament satisfets.

Observar allò que la vida ens dóna, ens hauria de servir per conèixer la nostra manera de ser i de fer, prenent consciència de quines són les nostres pautes de conducta inconscients, aquelles que hem heretat o que hem après per contrarestar les nostres pors. Allò que la vida ens fa arribar és, doncs, una eina per corregir, si s’escau, els nostres errors.

Si en lloc d’això, caiem en el parany de sentir-nos víctimes de la situació, de creure que la vida és injusta, no aprendrem el que toca i el nostre creixement restarà ancorat en una mena de cercle viciós en el qual, cada esdeveniment reforçarà aquesta manera de pensar, enfonsant-nos de mica en mica en la negativitat.

Res no passa perquè sí. Cada una de la situacions que vivim té un significat i una lliçó per aprendre. Si la vida és injusta amb nosaltres, cal que comencem a observar minuciosament la nostra manera de viure, la nostra manera de tractar-nos, la nostra manera de tractar els altres i, sovint, descobrirem que, d’una manera compulsiva, ens hem passat la vida essent injustos en la nostra manera d’actuar. Deixem de pensar que la vida està sotmesa a un atzar, davant del qual estem totalment indefensos, perquè així mai no podrem sortir del pou, mai no podem fer conscients els nostres comportaments compulsius, mai no podrem canviar el rumb de la nostra vida.

Reconèixer la responsabilitat dels nostres actes no ens ha d’espantar. La responsabilitat, lluny de ser una condemna, és una meravellosa eina de creixement. Quan tenim clar l’efecte boomerang, també se’ns aclareix d’una forma diàfana quina ha de ser la nostra manera d’anar per la vida. No ens deixem enganyar per la sensació de què no podem fer res per ser feliços, que la felicitat és un cop de sort que només toca a alguns privilegiats. Si som capaços d’omplir la nostra vida i els nostres actes d’amor i de respecte, la vida ens oferirà justament això.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

14 de juny de 2018

La pau efectiva

El nostre nivell de pau interior, es fa patent en les nostres relacions. Cada vegada que manem, cada vegada que renyem, cada vegada que judiquem, sigui en contra de nosaltres mateixos o dels altres, estem actuant des de la manca de respecte i de reconeixement de l’altre, cosa que no afavoreix les relacions i, alhora, l’única cosa que fem és generar conflicte.

La nostra pau interior és el fonament de les nostres relacions pacífiques. Qualsevol acte realitzat des del desequilibri emocional genera situacions conflictives. Quan estem enutjats, tenim por o ens creiem superiors reaccionem en contra del respecte exquisit que hauria d’acompanyar tots i cadascun dels nostres actes.

Només quan aprenem a gestionar les nostres emocions destructives, només quan som capaços de preguntar-nos si allò que anem a fer generarà pau o conflicte, aconseguim transformar les nostres accions.

Aquest aprenentatge requereix una consciència activa de tot allò que passa en el nostre interior, precisa d’una anàlisi constant de les nostres emocions i de saber-les reconduir i gestionar. Només quan aprenem a aturar les nostres accions mentre estem torbats, prioritzant el retrobament de la nostra pau interior abans d’actuar, som capaços de relacionar-nos amb els altres sense la possibilitat d’agredir-los inútilment.

Això ens permet omplir la nostra vida i el nostre entorn de pau, ja que, en no generar conflicte, deixem espai als altres per respondre des de la llibertat i la sensació de sentir-se reconeguts i, així, de mica en mica, anem aconseguint un entorn més pacífic, anem construint un oasi de pau a la nostra vida i al nostre entorn. En la mesura que tots els habitants del planeta tinguem aquesta actitud, la pau serà una realitat cada vegada més intensa i més real.

No es tracta, doncs, que esperem la pacificació del planeta de forma espontània, com si es tractés de quelcom aliè a la nostra persona, sinó d’aportar accions pacífiques a cada un dels instants de la nostra vida.

En la mesura que siguem capaços de ser justos amb nosaltres mateixos i amb els altres, contribuirem a augmentar la justícia de la nostra societat. En la mesura que omplim la nostra vida i la dels que ens envolten d’accions pacífiques, contribuirem a la pacificació del planeta. I, per sobre de tot, no defugim la nostra responsabilitat ni la deleguem en mans d’altri. No podem oblidar que tots i cadascun de nosaltres som protagonistes de la història universal.

I és en moments difícils i envoltats de conflicte quan més cal conrear la nostra pau interior, com a única eina per contribuir a refredar l’ambient. Les emocions destructives ennuvolen la nostra percepció, per tant, en moments difícils, cap clar i pau al cor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

31 de maig de 2018

L’era de la post-veritat

La paraula “postveritat” es va començar a fer servir tot just fa un any per descriure un fenomen nou. La postveritat és una mena de mentida: es pot definir com la descripció d’un fet en base a les emocions i les opinions personals per sobre de l’objectivitat.

També trobem molts casos de postveritat que responen a unes intencions molt determinades. Aquests casos es troben molt sovint en el camp de la política.

Es parla de postveritat quan hi ha un context en el qual no importa tant l’objectivitat dels fets (ni comprovar la seva veracitat) com l’impacte d’un relat, sigui cert o no, i la difusió social dels seus efectes, en especial la creació de tendències d’opinió.

(https://textlagalera.wordpress.com/2017/09/27/que-es-aixo-de-la-postveritat/)

Els que fa anys que som joves, que estem educats en la veritat, perquè de petits a casa una de les moltes coses que ens ensenyaven era que dir mentides estava mal fet, que no era bo, que era lleig, (en alguna època, fins i tot, que era pecat), sovint, restem perduts com un pop en un garatge quan ens movem pel nostre dia a dia, farcit de mitjans que escampen aquestes “mentides” que, emprant el cinisme a la enèsima potència, anomenem “postveritat”.

Hem passat, de creure tot allò que ens arribava, perquè qui es podia pensar que els mitjans, tan professionals i tant acadèmics, podien dir mentides al servei d’uns determinats interessos?, qui es podia pensar que els polítics, que en teoria treballen pel bé comú, podien explicar-nos faules per tal de manipular-nos i fer-nos creure allò que els convé?, qui podia imaginar-se tanta mesquinesa desbordada, intentant guiar-nos com un ramat de xais? (digueu-me ingènua, jo no). Hem passat -deia- de creure-ho tot, a adonar-nos que ens aixecaven la camisa, tant!, que el lliri ens ha caigut a terra i hem quedat amb cara de pòquer contemplant com el culte a la veritat s’havia fet fonedís.

Per acabar-ho d’adobar, et trobes amb els que sempre ho saben tot, que tot ho veuen a venir, que estan de tornada de tot, que et miren amb cara burleta dient-te, de debò que no ho veies a venir?, de debò que t’ho creies?, i tu et quedes, com a defensora de la veritat, formant part de l’assemblea dels babaus mentre vas escombrant tots els lliris caiguts per terra.

Des de l’univers dels babaus goso dir-vos que estic altament convençuda que no podrem fer un món millor sense un retorn absolut al culte a la veritat. No podem passar ni un instant més sense denunciar, pel mitjà que sigui, aquells que escampen la mentida i la calúmnia. No es poden construir els fonaments d’una societat sobre l’enganyifa de la postveritat. Polític que menteix, polític que dimiteix. Hem d’aconseguir que la justícia sigui la garantia del triomf de la veritat, i no un refugi de manipuladors, que fan dolents els bons.

Mentre no sigui així estem a la mercè dels que enarboren la bandera de l’engany i hi ha qui els segueix. En realitat, tant culpable és l’abanderat com els seguidors. I sobretot, com en tot, el moviment es demostra caminant: que la nostra boca, el nostre cor i la nostra ment s’ancorin només en la veritat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 de maig de 2018

La cultura de pau

Les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau.(Preàmbul de la Constitució de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. 16 de novembre de 1945)

La cultura de paués un conjunt de valors, actitudsi comportamentsque reflecteixen el respectea la vida, a l’ésser humài a la seva dignitati que posen en primer pla als drets humans, el rebuig a la violènciaen totes les seves formes i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritati tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col·lectius i les persones.(Escola de Cultura de Pau. Juliol de 2008).

Les dues citacions que encapçalen aquest escrit, en situen en un context determinat que vol interpel·lar la nostra manera de pensar i de veure el món. Avui, el concepte de pau, va molt més enllà del d’absència de violència, i s’incardina profundament en el nucli vital de cada un de nosaltres.

La Fundació per la Pau (Fundipau) ha elaborat un test de cultura de pau, que us recomano (podeu trobar-lo amb facilitat a Internet). És un test senzill que el sol fet de fer-lo comporta una obertura interior que aclareix, i molt, la qualitat de la nostra cultura de pau, personal i intransferible, però que té incidència en les nostres relacions interpersonals i en el conjunt de la societat. Consta de 15 afirmacions que t’obliguen a posicionar-te i a valorar-te, prenent així consciència de les pròpies reaccions davant d’una situació concreta.

Entre els arguments de la Fundació per la Pau sobre la violència que cal eradicar, hi figuren: la violència és ineficaç: no resol els conflictes, només els tapa; l’ús de la violència ocasiona sempre mals i sofriment; l’obsessió per la seguretat crea inseguretat; la fabricació i el comerç d’armes alimenta i fa més greus els conflictes… Així mateix, entre els arguments sobre la pau que cal construir, hi figuren les següents necessitats: de canvi progressiu en les prioritats d’ús dels recursos econòmics i humans; de canvi de la inversió militar cap a la inversió en desenvolupament social; de canvi de la investigació per la guerra cap a la investigació per la pau; de control de la fabricació i el comerç d’armes; de conreu de la no-violència…

Ser gent de pau no significa tant sols no respondre amb violència, sinó conrear la pau interior necessària per ni tant sols tenir pensaments violents, en resposta a agressions. Els missatges que corren per les xarxes (Internet, Facebook, Twiter, WhatsApp, etc.) ens donen una idea clara de quan les reaccions són de pau o no. Respondre a agressions, siguin del tipus que siguin, amb més agressions, amb mofes, amb insults, amb desautoritzacions o amb ridiculitzacions, és un clar exemple d’allò que no s’ha de fer si volem ser gent de pau. El fet de compartir missatges agressius, encara que no els haguem elaborat nosaltres, és ja una mostra d’agressivitat.

La cultura de la pau només serà una realitat si la construïm entre tots com a conseqüència de la suma de totes les paus individuals. Reflexionem-hi.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de maig de 2018

Objectiu final

Moltes vegades, en el nostre camí vital, sentim la necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa que ens doni seguretat, maldem per fabricar crosses que ens alliberin del vertigen que ens produeix la sensació d’estar caminant per la corda fluixa. El cert, i el que realment ens fa por, és que no en tenim cap de seguretat. Vivim en un món sotmès a un procés de canvi continu, que ens horroritza. Tenim por de trobar-nos amb una situació que ens superi, que no siguem capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Per altra banda, una gran majoria, hem estat educats en una cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, que ens condemna a no acceptar-nos mai, perquè mai no arribem a la perfecció que ens exigim.

La manca d’acceptació personal és una font brutal de contradicció que ens lliga a la infelicitat, perquè ens incapacita a acceptar els altres tal com són i, alhora, ens impedeix a acceptar la realitat. Això fa que contemplem la vida com un perill constant, com una cursa d’obstacles insuperable o com una col·lecció desafortunada de mals moments, en lloc de contemplar-la com una oportunitat constant de superació personal.

La por és un fantasma que ens paralitza i del què només ens en podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua. Així, doncs, la por és una arma letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure que tot és un desastre.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més efectius, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant adequadament, cadascú pel seu camí. Un camí del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats per créixer, cosa que ens fa flexibles per acceptar la realitat tal com és; o com un dissortat cúmul de moments sense sentit, que ens esporugueix i ens immobilitza.

Som lliures d’escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat, que només  duu patiment.

Revestim-nos de valor i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que ens convé i que podem superar, i quan així sigui, caminem amb la cap ben alt, ben enfocats en l’objectiu final: la realització plena.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 d’abril de 2018