Visca la incertesa!

La humanitat, des de sempre, cerca incansablement certeses i seguretats per poder viure amb tranquil·litat i relaxament. De maneres cada vegada més sofisticades hem anat teixint complicitats, normes, lleis, així com assegurances de tot tipus, de béns, de salut, de vida…, tot plegat per tenir una sensació de control fictícia de les nostres vides.

Tot d’un plegat, però, aquesta pandèmia que ens habita ha deixat al descobert la nostra realitat veritable: la nostra immensa incertesa i fragilitat. Ens ha fet adonar que no som amos del nostre futur i que som extremadament fràgils davant de la incertesa. Això no és cap novetat, al contrari, des que naixem, en un regal extraordinari, ningú no sap quan de temps hi podrem ser. Voleu més incertesa que aquesta?

Podem disfressar la nostra existència de totes les maneres possibles, però al final la tossuda realitat ens fa adonar que caminem per la corda fluixa durant tota la vida. I això és dolent? Depèn de com ens ho vulguem mirar, és la realitat pura i dura. És l’essència de la nostra naturalesa humana.

L’única veritat és que aquí i ara som. Què som no ho sabem ben bé, ni tampoc on arribarem, però sabem que la vida en sí mateixa és el regal més preuat que podem tenir. Sabem, o hauríem de saber, que pel que fa a la vida i la mort tots som iguals. Tots hem sortit de la mateixa font i tots tenim les mateixes possibilitats, que depenen únicament i exclusiva de la nostra mirada i de les nostres obres. L’única certesa que tenim, això sí, és la possibilitat de gaudi de cada moment present i de la quantitat d’amor i bé que siguem capaços de compartir.

Si acceptem la corda fluixa, que és la realitat, hauríem d’estar agraïts per cada instant de vida, per cada encontre, per cada gest, per cada mirada, per cada paraula, tot des de la certesa que pot ser la darrera. Això vol dir viure la incertesa amb la màxima normalitat possible. Aquest és el nostre gran repte.

Hem d’estar oberts al canvi, a la possibilitat que les coses mai puguin ser com abans i, des d’aquesta perspectiva, qui no ens diu que entre tots podem teixir un món millor que el que teníem? Perquè  el que teníem no era cap meravella, oi? Fixem-nos, sinó, en les grans desigualtats, en les grans injustícies, en els grans desastres ecològics que per les nostres debilitats humanes hem sigut capaços d’aconseguir.

Ara bé, per damunt de qualsevol incertesa, hem de saber que en el fons del fons del nostre oceà de pau interior hi roman un recinte sagrat on la felicitat, l’amor, la tendresa, la confiança, l’assossegament, hi fan estada. Un recinte sagrat que compartim amb tota la creació i al qual hi accedim a través del silenci i la contemplació del procés meravellós de la nostra pròpia respiració. Un indret atemporal on les seguretats no són necessàries i on la fragilitat no existeix perquè el temps dóna pas a l’eternitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de setembre de 2020

Anbient tòxic

Normalment, en aquests escrits, defujo expressament parlar de política. De fet, però, política és tot allò que fem cadascun de nosaltres de cara enfora, per tan avui em permeto fer una reflexió a l’entorn de política i respecte, que fa dies que em balla pel cap.

Potser seria bo que ens adonéssim, després d’aquest confinament i després d’aquest temps que hem pogut viure més el silenci, la soledat i la inactivitat, que la nostra societat està fonamentada en la crítica, en la comparació, en la confrontació, en veure l’altre com un enemic i tot plegat proporciona una toxicitat extrema a la nostra manera de viure.

Només en el moment que veiem l’altre, sigui qui sigui, com un complementari, que no com un contrari, podrem forjar una nova societat, fonamentada en el respecte, en l’amor, en la solidaritat. I aquesta és la base fonamental si volem potenciar la salut. Mentre la nostra societat sigui tòxica, la nostra salut serà precària.

Des dels mitjans de desinformació massiva es fomenta aquesta toxicitat, sobretot en la multiplicitat de tertúlies que es fan arreu, on l’únic interès rau a la crítica aferrissada i acarnissada contra tot i tothom, però sobretot contra aquells que governen, creant un ambient contrari a qualsevol decisió política. Els polítics han de ser els nostre servidors, són aquells que hem escollit. Si no som capaços de respectar-los com a éssers humans, és que tampoc som capaços de respectar-nos nosaltres mateixos. Perquè els polítics, com nosaltres, tenen encerts i tenen errors, però si només fixem la nostra mirada en els errors es fomenta un ambient descontrolat que l’única cosa que fa és degradar tota la bona feina que també puguin fer.

Moltes vegades, sentint tertúlies als mitjans, em faig creus de què encara hi hagi gent disposada a fer de polític. Em dol l’acarnissament sense treva a què es veuen sotmesos polítics de tota mena i condició. El tracte que reben al llarg del dia és inhumà en moltes situacions. Entre ells la història es repeteix. Tot s’hi val per anar contra l’adversari, amb l’únic interès d’esgarrapar-li quatre vots a la properes eleccions.

I la gent anònima, la gent del carrer, aquells que quan toca anem a dipositar el nostre vot, no els votem perquè perdin el temps barallant-se, sinó perquè arribin a acords en bé de tots. N’estem tips de baralles de carrer, amb males maneres, traïcions, desacreditacions, quan no difamacions. Volem polítics que treballin pel poble que els ha votat i no pel partit o per mantenir la poltrona.

El foment del respecte és una tasca comuna de tota la societat. Desconfiem d’aquelles persones que en degraden d’altres amb crítica interessada o inconscient. No ens deixem endur per la toxicitat ambiental i no en siguem altaveus. Tots, cadascú des del seu lloc, tenim molta feina a fer. No la defugim.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

6 d’agost de 2020

Què ens diuen i què més ens haurien de dir

La situació absurda i preocupant que ens toca viure és precària i, segons el meu parer, mancada d’informacions essencials. Pel carrer, sembla que la situació s’hagi normalitzat, que el perill hagi desaparegut, tant, que cada dia hi ha més gent sense mascaretes i, el que és pitjor, sense guardar les distàncies de seguretat aconsellades. No crec que això sigui degut a la inconsciència o a la manca de solidaritat, sinó a l’absència d’informació que faci prendre consciència d’allò que significa una sedació total i una intubació, per exemple, situacions que han patit molta gent que s’ha infectat i, també molta gent que no  ho ha pogut superar. Això sense tenir en compte la soledat que malalts i famílies han hagut de patir.

La crua realitat és que aquesta malaltia encara és entre nosaltres i som nosaltres mateixos els agents d’infecció. Això vol dir que en la mesura que siguem capaços, tot i les molèsties que comporta, d’impedir infectar-nos i infectar, amb elements tant essencials com les mascaretes, la bona higiene de mans i la distància social, podrem evitar futurs contagis.

L’ús de mascaretes no és agradable i encara menys amb la calor, però és clar que és necessari. La higiene de mans hauria de ser consubstancial d’una societat evolucionada com la nostra. I la distància social, malgrat ens aïlli i vagi contra natura, també té sentit.

Dit això, tinc algunes consideracions que crec que són importants i que em dol que les autoritats sanitàries no les tinguin en compte:

  1. La respiració és la nostra font d’oxigen primordial per a la vida. Tothom sap què passa quan deixem de respirar.
  2. La nostra manera estressada de viure comporta, de per sí, respiracions cada vegada menys profundes i irregulars, cosa que augmenta la nostra vulnerabilitat perquè afecta negativament el nostre sistema immunològic.
  3. La mascareta és una barrera afegida a la nostra capacitat respiratòria.

Si l’ús de mascaretes és, ara per ara, indispensable, que ho és, caldria una campanya de sensibilització a gran escala, per conscienciar tothom de la necessitat imperiosa de fer periòdicament sèries de respiracions profundes a l’aire lliure.

Si fem servir la mascareta puntualment, només quan sortim al carrer, caldria que, en treure’ns-la, tinguessin la precaució d’estar 5 minuts a l’aire lliure fent respiracions profundes i completes. Ara bé, aquells que han de treballar 8 hores amb mascareta, caldria que cada una o dues hores, poguessin fer una pausa de 5 minuts per sortir a l’aire lliure i fer, també, 8 o 10 respiracions profundes.

Només així, a part de prevenir contagis -està bé lluitar contra la malaltia, però encara està més bé promoure la salut-, passarem d’una medicina en clau bèl·lica a una medicina preventiva, cosa altament desitjable.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de juliol de 2020

Parlem de prevenció

Fa gairebé tres mesos de l’aparició d’aquesta nova malaltia a les nostres vides. Tres mesos que han canviat la nostra existència, recluint-nos a casa per no emmalaltir i, alhora, -i aquesta és la bona notícia- per reflexionar sobre la nostra manera de viure.

Hem tingut prou temps per adonar-nos que tal i com vivíem no era la millor manera, tenint en compte la nostra forma de treballar i la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i, sobretot, amb el planeta.

Durant aquest temps, ens hem pogut adonar d’una forma clara, que sense la nostra participació pública l’ambient millorava i molt! Els ocells són molt més feliços i abundants, ens visiten espècies que feia temps havien pràcticament desaparegut, el nostre cel és més blau i el color del mar és més nítid. Ara, doncs, és un bon moment per plantejar-nos com volem continuar vivint, quan tornem a la normalitat que, espero i desitjo, que amb la participació de tots i amb l’augment de consciència que ens ha aportat el confinament, serà molt millor que aquella que teníem abans de tot això.

Els éssers humans, com a éssers que pensen, no podem continuar vivint des de la inconsciència. Ara, anant pel carrer, podem veure com funcionem tots plegats. La mascareta, per exemple, ens han dit que és una protecció per als altres i la gran majoria de persones que trobem la porten. Continua havent-hi, això sí, persones que passegen a cara descoberta i que poden ser un perill per als altres. No crec que la mascareta sigui essencial, però sí que demostra el respecte que tenim pels altres. Possiblement, d’aquí a poc temps, no caldrà que la portem, però de moment, què costa de dur-la?

Veiem persones que surten al carrer fora de les franges horàries que ens hem donat per protegir-nos. Per què? Deu ser per inconsciència, perquè només que pensis una mica en els altres, no hauríem de tenir cap dubte a ser disciplinats. Hi ha països en els quals no ha calgut el confinament, perquè la gent és prou respectuosa i respecten els altres sense necessitat que sigui una imposició. L’excusa que els mediterranis som diferents, deixa de cop de tenir sentir. Els mediterranis podem ser tant respectuosos com els altres, només cal que ens ho proposem. Crec que una de les coses més importants a aprendre, des del punt de vista social, és el respecte. El respecte més absolut per a tothom, sense tenir en compte estat, procedència, color, llengua o religió.

D’altra banda, hem de celebrar -i molt!- la solidaritat generalitzada de la nostra societat, que ja coneixíem i s’ha fet evident en aquests moments difícils. I aquesta és l’esperança de futur: que tots sapiguem cuidar-nos els uns als altres, com si tots forméssim part de la mateixa família, que així és: la gran família de la humanitat, una humanitat que forma part de la nostra essència i de la qual no hem de voler renunciar. Només així serem un sol poble, capaç de fer front a totes les dificultats, perquè ningú no haurà mai de sentir-se sol o abandonat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de juny de 2020

L’única certesa: la més absoluta incertesa

Aquesta malaltia que ha envaït les nostres vides i les ha reduït a la seva mínima expressió ens mostra una realitat eterna, però molt oblidada: vivim en la més absoluta incertesa. I això no és bo ni dolent, és així des del principi dels temps, és la constatació de la nostra pròpia naturalesa. Aquesta malaltia ens obre, doncs, a una nova percepció de la vida i del món que ens envolta.

La vida és aquest do preuat que se’ns atorga de forma absolutament gratuïta i que se’ns arrabassa també, sempre per sorpresa, en el moment menys esperat. Aquesta situació, doncs, com totes i cadascuna de les que hem de viure, podem veure-la com un perill imminent però, també, com a una meravellosa oportunitat.

El cert, dèiem, és que, ara per ara, tot és incert. Ni els científics més experimentats tenen experiència d’aquesta malaltia en concret. Ens són desconeguts el seu origen; perquè uns s’infecten i d’altres, molts, no; com la podem prevenir; no sabem amb absoluta certesa si les mascaretes o els guants són útils o no; hi ha una infinitat d’informacions contradictòries que alimenten més, si això és possible, la nostra incertesa; no tenim proves fefaents per detectar-la ni res  que la pugui guarir.

Sabem, això sí, que és una malaltia absolutament democràtica. Afecta gairebé per igual totes les franges d’edat, no distingeix entre els color de la pell, ni entre rics i pobres, ni entre procedències, creences i religions; i es propaga, això sí que ho sabem, a una velocitat vertiginosa, que pot col·lapsar el sistema sanitari més robust.

No entraré a parlar dels interessos creats polítics i econòmics que l’acompanyen, això ho deixaré per a una altre ocasió. Però davant la incertesa, hem de convenir que l’única solució, ara per ara, al nostre abast és la prevenció. Prevenció que passa pel respecte més absolut a les normes d’higiene aconsellades: ús de mascaretes i guants, respecte per les distàncies de seguretat, rentat de mans i superfícies, etc.

Si aquest trasbals col·lectiu no serveix per fer-nos sentir a tots membres d’una única família, la humanitat, és que no haurem après res. L’única resposta possible és la solidaritat i el respecte més absolut per tot i per tothom, sense tornar-nos a oblidar mai més de la natura. Si encara no ho hem fet, aprofitem els dies que ens resten de confinament per adonar-nos de la gran mentida que hem viscut durant anys. I quan tots tornem al carrer, encara que només sigui per honorar aquells que hem perdut, no permetem que res sigui igual que abans. Cada un dels nostres actes ha d’estar amarat d’amor, de tendresa, de respecte i de solidaritat. Respectem, fins i tot, aquells que ofegats en la inconsciència, es neguen a protegir-se, posant en perill aquells que els envolten.

Comprometem-nos a viure des de la confiança de formar part d’un tot harmònic que podrà resoldre des de la unitat i els respecte qualsevol entrebanc que com a societat se’ns pugui presentar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de maig de 2020

Des del confinament

Un confinament dóna per a molt, sobretot quan ets dels privilegiats que es troben bé de salut. Permet, això sí, adonar-se de la fragilitat que ens caracteritza i, alhora, et dóna l’oportunitat de detectar errors que ens han pogut dur fins a aquest punt.

Fa molt de temps que la nostra societat està tensionada fins a l’extrem per un excés d’activitat, d’informació, d’estrès, que ens impedeix tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, en la mesura que com a éssers socials necessitem. Sempre corrent, sempre mirant el rellotge, alimentant-nos de qualsevol manera, reprimint les nostres emocions per intentar mostrar sempre la nostra millor versió, … i, per acabar-ho d’adobar, envoltats per un núvol tòxic de contaminació, creat per nosaltres mateixos, que dóna el tret de gràcia a la nostra salut malmesa per un estil de vida insà.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seva constitucióe 1946, defineix a la Salut com “l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no sols l’absència d’afeccions o malalties. La salut implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals”.

Ateses les circumstàncies actuals, hem pogut constatar la importància de la salut a l’hora d’emmalaltir. El nostre cos en condicions ideals és capaç de resoldre els problemes de salut que se li plantegin per sí sol. Ara bé, tots hem pogut veure que la fragilitat de les persones està íntimament lligada al seu estat físic (el percentatge més elevat d’infectats correspon a persones amb malalties prèvies, aquelles a qui la malaltia ha trobat immunideprimits, cosa que no els ha permès que el seu sistema immunològic pogués defensar-se adequadament).

Arribats a aquest punt, el que cal plantejar-se és què fem quan aquest malson hagi passat. D’entrada podem imaginar que res no serà com abans, haurem perdut massa llençols en aquesta bugada, però el que sí que ens podem començar a plantejar és què hem de canviar en la nostra manera de fer, de viure, de pensar, de sentir i de relacionar-nos. Albert Einstein ho tenia clar quan deia “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

Per tant, després de llepar-nos les ferides el temps prudencial, no tornem a cometre els mateixos errors que han malmès la nostra salut i el planeta, Comencem a pensar com hem d’enfocar la nostra vida i la nostra societat per ser més respectuosos amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient.

Mentre la gran majoria estem tancats a casa, per exemple, els nivells de contaminació han baixat estrepitosament. El planeta ens parla molt clar i hem de començar a escoltar-lo. No podrem tenir mai salut en un planeta malalt. Hem de replantejar-nos la nostra manera d’alimentar-nos, ens hem de preocupar per gestionar les nostres emocions, hem de tornar a passar a les relacions virtuals a les reals, hem de redescobrir què vol dir viure, si realment ens estimem la vida. Apa, posem-nos a treballar.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 d’abril de 2020

Què ens fa vulnerables?

Família, ens toca viure una experiència tremenda de vulnerabilitat, que no deixa ningú indiferent i que ens unifica en una mateixa vivència: la incertesa més absoluta. Sabem per experiència que en aquesta vida res no passa perquè sí. El primer que hem fer, doncs, és conjurar-nos perquè, passat el daltabaix, no tornem a cometre els mateixos errors que ens han dut fins aquí.

El confinament és formidable per parar el cos, parar la ment i gestionar les emocions. Això vol dir anar cap endins per calmar el nostre interior i des de la calma irradiar al nostre entorn. Ningú no diu que això sigui fàcil, però ningú no pot dir que sigui impossible. Fins ara, podíem tenir l’excusa de la feina, de les obligacions, de les múltiples activitats que hem permès que ens assetgessin, impedint-nos, en moltes ocasions el gaudi profund de les coses senzilles i autèntiques.

Ens hem de conjurar, doncs, des d’ara mateix, a no deixar escapar cap ocasió per viure a plena consciència, amb esperit crític però amb el cor a la mà. Donant importància a les coses que en tenen, que tots sabem quines són, i aprenent totes les lliçons que les circumstàncies ens brinden, renéixer a una vida  nova.

Som vulnerables quan deleguem en altres la nostra responsabilitat; quan posem el cor en coses sense d’importància; quan deixem que la por ens paralitzi; quan vivim enutjats amb tot i amb tothom; quan oblidem la contemplació de la natura i, el que encara és pitjor, la maltractem amb la nostra manera de fer; quan per inconsciència perjudiquem algú; quan no tenim cura de nosaltres mateixos, ni dels altres; …

Està escrit: “ No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com vestireu. No val més la vida que el menjar, i el cos que el vestit?” (Lc 12,25).

L’adaptabilitat a totes les circumstàncies, l’acceptació de la realitat, sigui quina sigui, i la confiança més absoluta en el procés de la vida, ens donen la força necessària per resistir qualsevol situació i, el més important, potencien el nostre sistema de defenses, cosa que ens permet ser més forts enfront de malalties.

Així, doncs, en aquests dies de reclusió forçosa, de parada total, que la vida ens ofereix, cal que siguem prou intel·ligents per descobrir les mancances que, com a éssers humans i com a societat, ens han dut fins aquí i siguem capaços de donar els cops de timó que facin falta per aconseguir una societat d’éssers conscients capaços de viure respectant-se ells mateixos, respectant els altres i respectant la natura.

La vida ens ofereix sempre una altra oportunitat, encara som a temps de redreçar el desgavell i, amb una consciència més plena, sabrem exigir als nostres governants uns valors humans, una ètica i una moral que coincideixin amb els valors humans, l’ètica i la moral que nosaltres haurem conquerit. Recordem sempre que cada dia surt el sol i tot recomença.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

26 de març de 2020

Conviure amb la diferència

Quantes vegades, en la nostra vida quotidiana, hi ha circumstàncies que s’escapen de la nostra comprensió? En quantes situacions som incapaços d’explicar-nos el perquè de moltes coses, el perquè de molts comportaments humans, el perquè de moltes injustícies que s’esdevenen i que posen a prova la nostra escala de valors?

Molts dels fets que fan trontollar la nostra estructura interna i ens fan caure en el desencís, en la insatisfacció i en la depressió són una conseqüència de les dificultats que tenim per conviure amb la diferència.

Tots, absolutament tots, estem fets amb un motlle únic i irrepetible. No existeixen dues persones absolutament iguals, ja que tots som un conjunt de cèl·lules, de percepcions, d’emocions, de sensacions, que depenen de la nostra història personal, del nostre ambient determinat, de les nostres experiències i de les nostres relacions. Prendre consciència d’aquesta diversitat en què estem immersos, és la clau de volta per entendre el nostre univers i és de vital importància per adaptar-nos al medi i fer front a la realitat.

Per acabar-ho d’adobar, tots, absolutament tots, som una col·lecció de contradiccions. Cada un de nosaltres, en moltes ocasions, és incapaç d’entendre totes les seves reaccions i, per tant, molt més incapaç d’entendre les dels altres.

Atesa aquesta realitat, només des del respecte i la comprensió podrem viure, conviure i donar els fruits que ens pertoquen. No serveix de res barallar-se constantment amb la realitat, cosa que ens pot fer romandre en un cau de negativitat que distorsiona la nostra percepció i la nostra vida.

Ara bé, si hi parem atenció, podrem adonar-nos del munt de qualitats que omplen la nostra vida i la dels altres. Només en la recerca constant d’aquestes qualitats, podrem decantar la balança de la nostra comprensió, passant d’una visió catastrofista de la vida a una visió optimista i molt més saludable.

Recordem sempre que l’univers està en un equilibri constant, que les circumstàncies positives i negatives es complementen i asseguren aquest equilibri. Entossudir-nos, doncs, només a veure la vessant negativa ens fa perdre consciència de la realitat i ens fa esdevenir desagraïts.

Està escrit: “Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats” (Ef 5,1).

Intentem passar d’un comportament crític, tant amb nosaltres mateixos com amb els altres, a un comportament respectuós i comprensiu. Totes les circumstàncies tenen sentit i són un ensenyament. Tots els comportaments estan fonamentats en l’escala de valors de cadascú. Totes les escales de valors, ens agradin o no, són igualment respectables. Observem, doncs, la vida sense prejudicis, des del respecte més absolut per tot i per tothom. La vida és un misteri a viure i no un problema a resoldre.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

12 de març de 2020

L’esport d’escampar misèries

Fa feredat veure la facilitat amb què som capaços d’escampar informacions que ens arriben de qualsevol manera, sense fer el més mínim esforç per contrastar-ne ni la font ni la seva autenticitat. Informacions, moltes d’elles, que no són altra cosa que rumors malintencionats, emesos sense cap mena d’ètica ni de vergonya, per afavorir interessos que s’amaguen en l’anonimat.

En això, la nostra societat s’ha convertit en una experta. Ho fem tots en alguna ocasió i, sobretot, i això ja és més perillós, ho fan molts mitjans de comunicació, amb la intenció de crear un determinat estat d’opinió, al servei d’aquells que els financen, aixecant la camisa a la bona gent, que no li cap al cap que puguin desinformar-la de la manera que ho fan.

La informació té molt de poder, però la desinformació és una arma letal, antisocial i perversa. Per això, els ciutadans de peu hem d’estar amatents a totes les informacions que ens arriben, siguin per la via que siguin i, d’entrada, posar-les en quarantena, fins que tinguem la certesa absoluta que distribuint-les no som agents de la mentida. Si no tenim aquesta certesa, hauríem de ser capaços d’aconseguir que no s’escampessin més enllà de nosaltres.

Tots hem rebut i rebem, sobretot per WhatsApp, molta mentida que, inconscient-ment, compartim fent créixer l’engany, confiant que, qui ens ho envia, ho sap del cert. Així, les nostres relacions esdevenen un intercanvi de mentides i rumors, que poden fer molt de mal i que nosaltres contribuïm a difondre. Un consell benintencionat: quan tingueu algun contacte que no pugui estar-se d’escampar misèries, creieu-me, bloquegeu-lo perquè no us fa cap bé.

Per principi, no hauríem de fer córrer res que pogués perjudicar ningú, sigui qui sigui el damnificat. Si bé hi ha persones que obren malament, que n’hi ha, no és la nostra feina fer de jutges.

Digueu-me: serveix d’alguna cosa parlar malament d’algú?, ens beneficia?, n’obtenim alguna recompensa, al marge d’alimentar els nostres instints més bàsics i escampar misèries? A ningú no li agrada que malparlin de nosaltres o dels qui estimem, encara que sigui veritat. Imaginem, doncs, el mal que fem si allò que escampem és mentida!

Està escrit: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jo 8,7).

Compartim només allò que pot fer bé, allò que pot ajudar a crear emocions positives, allò que ens uneix, allò que pacifica el nostre entorn. No escampem allò que ens separa, allò que ens fa mala sang, allò que ens entristeix. Siguem només missatgers de coses bones, vertaderes i amables. Diguem-nos només coses positives que, parlant de defectes, cadascú té prou pena amb els seus.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de febrer de 2020

Recuperar la innocencia

Des que naixem, la nostra vida és un enfilall d’experiències, que van conformant la nostra escala de valors, la nostra manera de veure la vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Amb l’educació incorporem un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults ens transmeten, cosa que en conjunt acaba essent el nostre bagatge humà.

L’infant és una esponja i la seva netedat de cor li permet aprendre dels que l’envolten, més d’allò que fan que no pas d’allò que li diuen que cal fer. L’infant, doncs, es regeix molt més per la intuïció i la repetició d’exemples que no pas per l’intel·lecte.

A mesura que ens fem grans, aprenem que podem fer coses diferents d’allò que diem, sense que els altres se n’adonin, en definitiva, aprenem a mentir, fet que representa la pèrdua de la innocència. Aprenem a reprimir les nostres emocions per por de mostrar-nos febles als altres. Aprenem a interpretar rols diferents, fins l’extrem que pot arribar el dia que ni nosaltres mateixos sabem ben bé qui som.

A partir d’aquest moment, la nostra vida, de mica en mica, va perdent claror, ens anem desconnectant de la nostra essència veritable, i simultaniegem períodes de claror amb períodes de foscor.

Prendre consciència d’aquesta situació, representa emprendre el camí de la recuperació plena com a éssers humans. És quan ens adonem que l’educació que hem rebut anava acompanyada de les deficiències humanes dels nostres educadors que, amb tota la bona fe, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves mancances, de les seves rigideses, de les seves pors.

Està escrit: “El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran, la foscor!” (Mt 6,22-23).

Prendre consciencia d’aquesta realitat, lluny de fer-nos emprendre una croada contra dels nostres educadors, (Déu ens en guard!), ens ha de fer reaccionar per, si més no, poder ser una millor imatge per als ulls tafaners i delerosos de saviesa dels infants que ens envolten.

I el més important: hem de saber descobrir que els infants tenen un pou de saviesa natural, que ens permet recuperar allò que nosaltres hem perdut, i que abans de fer-los arribar la nostra experiència, passada per l’intel·lecte, hauríem d’aprendre a alliberar-nos de les màscares que ens amaguen el rostre. Només aprendrem a viure, si ens tornem lluminosos com els infants.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de febrer de 2020