Regina Ferrando

El nostre nivell de pau interior, es fa patent en les nostres relacions. Cada vegada que manem, cada vegada que renyem, cada vegada que judiquem, sigui en contra de nosaltres mateixos o dels altres, estem actuant des de la manca de respecte i de reconeixement de l’altre, cosa que no afavoreix les relacions i, alhora, l’única cosa que fem és generar conflicte.

La nostra pau interior és el fonament de les nostres relacions pacífiques. Qualsevol acte realitzat des del desequilibri emocional genera situacions conflictives. Quan estem enutjats, tenim por o ens creiem superiors reaccionem en contra del respecte exquisit que hauria d’acompanyar tots i cadascun dels nostres actes.

Només quan aprenem a gestionar les nostres emocions destructives, només quan som capaços de preguntar-nos si allò que anem a fer generarà pau o conflicte, aconseguim transformar les nostres accions.

Aquest aprenentatge requereix una consciència activa de tot allò que passa en el nostre interior, precisa d’una anàlisi constant de les nostres emocions i de saber-les reconduir i gestionar. Només quan aprenem a aturar les nostres accions mentre estem torbats, prioritzant el retrobament de la nostra pau interior abans d’actuar, som capaços de relacionar-nos amb els altres sense la possibilitat d’agredir-los inútilment.

Això ens permet omplir la nostra vida i el nostre entorn de pau, ja que, en no generar conflicte, deixem espai als altres per respondre des de la llibertat i la sensació de sentir-se reconeguts i, així, de mica en mica, anem aconseguint un entorn més pacífic, anem construint un oasi de pau a la nostra vida i al nostre entorn. En la mesura que tots els habitants del planeta tinguem aquesta actitud, la pau serà una realitat cada vegada més intensa i més real.

No es tracta, doncs, que esperem la pacificació del planeta de forma espontània, com si es tractés de quelcom aliè a la nostra persona, sinó d’aportar accions pacífiques a cada un dels instants de la nostra vida.

En la mesura que siguem capaços de ser justos amb nosaltres mateixos i amb els altres, contribuirem a augmentar la justícia de la nostra societat. En la mesura que omplim la nostra vida i la dels que ens envolten d’accions pacífiques, contribuirem a la pacificació del planeta. I, per sobre de tot, no defugim la nostra responsabilitat ni la deleguem en mans d’altri. No podem oblidar que tots i cadascun de nosaltres som protagonistes de la història universal.

I és en moments difícils i envoltats de conflicte quan més cal conrear la nostra pau interior, com a única eina per contribuir a refredar l’ambient. Les emocions destructives ennuvolen la nostra percepció, per tant, en moments difícils, cap clar i pau al cor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

31 de maig de 2018

La paraula “postveritat” es va començar a fer servir tot just fa un any per descriure un fenomen nou. La postveritat és una mena de mentida: es pot definir com la descripció d’un fet en base a les emocions i les opinions personals per sobre de l’objectivitat.

També trobem molts casos de postveritat que responen a unes intencions molt determinades. Aquests casos es troben molt sovint en el camp de la política.

Es parla de postveritat quan hi ha un context en el qual no importa tant l’objectivitat dels fets (ni comprovar la seva veracitat) com l’impacte d’un relat, sigui cert o no, i la difusió social dels seus efectes, en especial la creació de tendències d’opinió.

(https://textlagalera.wordpress.com/2017/09/27/que-es-aixo-de-la-postveritat/)

Els que fa anys que som joves, que estem educats en la veritat, perquè de petits a casa una de les moltes coses que ens ensenyaven era que dir mentides estava mal fet, que no era bo, que era lleig, (en alguna època, fins i tot, que era pecat), sovint, restem perduts com un pop en un garatge quan ens movem pel nostre dia a dia, farcit de mitjans que escampen aquestes “mentides” que, emprant el cinisme a la enèsima potència, anomenem “postveritat”.

Hem passat, de creure tot allò que ens arribava, perquè qui es podia pensar que els mitjans, tan professionals i tant acadèmics, podien dir mentides al servei d’uns determinats interessos?, qui es podia pensar que els polítics, que en teoria treballen pel bé comú, podien explicar-nos faules per tal de manipular-nos i fer-nos creure allò que els convé?, qui podia imaginar-se tanta mesquinesa desbordada, intentant guiar-nos com un ramat de xais? (digueu-me ingènua, jo no). Hem passat -deia- de creure-ho tot, a adonar-nos que ens aixecaven la camisa, tant!, que el lliri ens ha caigut a terra i hem quedat amb cara de pòquer contemplant com el culte a la veritat s’havia fet fonedís.

Per acabar-ho d’adobar, et trobes amb els que sempre ho saben tot, que tot ho veuen a venir, que estan de tornada de tot, que et miren amb cara burleta dient-te, de debò que no ho veies a venir?, de debò que t’ho creies?, i tu et quedes, com a defensora de la veritat, formant part de l’assemblea dels babaus mentre vas escombrant tots els lliris caiguts per terra.

Des de l’univers dels babaus goso dir-vos que estic altament convençuda que no podrem fer un món millor sense un retorn absolut al culte a la veritat. No podem passar ni un instant més sense denunciar, pel mitjà que sigui, aquells que escampen la mentida i la calúmnia. No es poden construir els fonaments d’una societat sobre l’enganyifa de la postveritat. Polític que menteix, polític que dimiteix. Hem d’aconseguir que la justícia sigui la garantia del triomf de la veritat, i no un refugi de manipuladors, que fan dolents els bons.

Mentre no sigui així estem a la mercè dels que enarboren la bandera de l’engany i hi ha qui els segueix. En realitat, tant culpable és l’abanderat com els seguidors. I sobretot, com en tot, el moviment es demostra caminant: que la nostra boca, el nostre cor i la nostra ment s’ancorin només en la veritat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 de maig de 2018

Les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau.(Preàmbul de la Constitució de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. 16 de novembre de 1945)

La cultura de paués un conjunt de valors, actitudsi comportamentsque reflecteixen el respectea la vida, a l’ésser humài a la seva dignitati que posen en primer pla als drets humans, el rebuig a la violènciaen totes les seves formes i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritati tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col·lectius i les persones.(Escola de Cultura de Pau. Juliol de 2008).

Les dues citacions que encapçalen aquest escrit, en situen en un context determinat que vol interpel·lar la nostra manera de pensar i de veure el món. Avui, el concepte de pau, va molt més enllà del d’absència de violència, i s’incardina profundament en el nucli vital de cada un de nosaltres.

La Fundació per la Pau (Fundipau) ha elaborat un test de cultura de pau, que us recomano (podeu trobar-lo amb facilitat a Internet). És un test senzill que el sol fet de fer-lo comporta una obertura interior que aclareix, i molt, la qualitat de la nostra cultura de pau, personal i intransferible, però que té incidència en les nostres relacions interpersonals i en el conjunt de la societat. Consta de 15 afirmacions que t’obliguen a posicionar-te i a valorar-te, prenent així consciència de les pròpies reaccions davant d’una situació concreta.

Entre els arguments de la Fundació per la Pau sobre la violència que cal eradicar, hi figuren: la violència és ineficaç: no resol els conflictes, només els tapa; l’ús de la violència ocasiona sempre mals i sofriment; l’obsessió per la seguretat crea inseguretat; la fabricació i el comerç d’armes alimenta i fa més greus els conflictes… Així mateix, entre els arguments sobre la pau que cal construir, hi figuren les següents necessitats: de canvi progressiu en les prioritats d’ús dels recursos econòmics i humans; de canvi de la inversió militar cap a la inversió en desenvolupament social; de canvi de la investigació per la guerra cap a la investigació per la pau; de control de la fabricació i el comerç d’armes; de conreu de la no-violència…

Ser gent de pau no significa tant sols no respondre amb violència, sinó conrear la pau interior necessària per ni tant sols tenir pensaments violents, en resposta a agressions. Els missatges que corren per les xarxes (Internet, Facebook, Twiter, WhatsApp, etc.) ens donen una idea clara de quan les reaccions són de pau o no. Respondre a agressions, siguin del tipus que siguin, amb més agressions, amb mofes, amb insults, amb desautoritzacions o amb ridiculitzacions, és un clar exemple d’allò que no s’ha de fer si volem ser gent de pau. El fet de compartir missatges agressius, encara que no els haguem elaborat nosaltres, és ja una mostra d’agressivitat.

La cultura de la pau només serà una realitat si la construïm entre tots com a conseqüència de la suma de totes les paus individuals. Reflexionem-hi.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de maig de 2018

Moltes vegades, en el nostre camí vital, sentim la necessitat d’aferrar-nos a alguna cosa que ens doni seguretat, maldem per fabricar crosses que ens alliberin del vertigen que ens produeix la sensació d’estar caminant per la corda fluixa. El cert, i el que realment ens fa por, és que no en tenim cap de seguretat. Vivim en un món sotmès a un procés de canvi continu, que ens horroritza. Tenim por de trobar-nos amb una situació que ens superi, que no siguem capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Per altra banda, una gran majoria, hem estat educats en una cultura d’exigència màxima i de perfeccionisme elevat a l’extrem, que ens condemna a no acceptar-nos mai, perquè mai no arribem a la perfecció que ens exigim.

La manca d’acceptació personal és una font brutal de contradicció que ens lliga a la infelicitat, perquè ens incapacita a acceptar els altres tal com són i, alhora, ens impedeix a acceptar la realitat. Això fa que contemplem la vida com un perill constant, com una cursa d’obstacles insuperable o com una col·lecció desafortunada de mals moments, en lloc de contemplar-la com una oportunitat constant de superació personal.

La por és un fantasma que ens paralitza i del què només ens en podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua. Així, doncs, la por és una arma letal que ens fa perdre la confiança. Sense confiança ens sentim totalment insegurs i, és en aquest moment, en què correm el perill de començar a creure que tot és un desastre.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més efectius, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant adequadament, cadascú pel seu camí. Un camí del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats per créixer, cosa que ens fa flexibles per acceptar la realitat tal com és; o com un dissortat cúmul de moments sense sentit, que ens esporugueix i ens immobilitza.

Som lliures d’escollir la nostra manera de viure la vida. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat, que només  duu patiment.

Revestim-nos de valor i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que ens convé i que podem superar, i quan així sigui, caminem amb la cap ben alt, ben enfocats en l’objectiu final: la realització plena.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, a: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 d’abril de 2018