Regina Ferrando

L'art de viure bé

L’esport d’escampar misèries

Fa feredat veure la facilitat amb què som capaços d’escampar informacions que ens arriben de qualsevol manera, sense fer el més mínim esforç per contrastar-ne ni la font ni la seva autenticitat. Informacions, moltes d’elles, que no són altra cosa que rumors malintencionats, emesos sense cap mena d’ètica ni de vergonya, per afavorir interessos que s’amaguen en l’anonimat.

En això, la nostra societat s’ha convertit en una experta. Ho fem tots en alguna ocasió i, sobretot, i això ja és més perillós, ho fan molts mitjans de comunicació, amb la intenció de crear un determinat estat d’opinió, al servei d’aquells que els financen, aixecant la camisa a la bona gent, que no li cap al cap que puguin desinformar-la de la manera que ho fan.

La informació té molt de poder, però la desinformació és una arma letal, antisocial i perversa. Per això, els ciutadans de peu hem d’estar amatents a totes les informacions que ens arriben, siguin per la via que siguin i, d’entrada, posar-les en quarantena, fins que tinguem la certesa absoluta que distribuint-les no som agents de la mentida. Si no tenim aquesta certesa, hauríem de ser capaços d’aconseguir que no s’escampessin més enllà de nosaltres.

Tots hem rebut i rebem, sobretot per WhatsApp, molta mentida que, inconscient-ment, compartim fent créixer l’engany, confiant que, qui ens ho envia, ho sap del cert. Així, les nostres relacions esdevenen un intercanvi de mentides i rumors, que poden fer molt de mal i que nosaltres contribuïm a difondre. Un consell benintencionat: quan tingueu algun contacte que no pugui estar-se d’escampar misèries, creieu-me, bloquegeu-lo perquè no us fa cap bé.

Per principi, no hauríem de fer córrer res que pogués perjudicar ningú, sigui qui sigui el damnificat. Si bé hi ha persones que obren malament, que n’hi ha, no és la nostra feina fer de jutges.

Digueu-me: serveix d’alguna cosa parlar malament d’algú?, ens beneficia?, n’obtenim alguna recompensa, al marge d’alimentar els nostres instints més bàsics i escampar misèries? A ningú no li agrada que malparlin de nosaltres o dels qui estimem, encara que sigui veritat. Imaginem, doncs, el mal que fem si allò que escampem és mentida!

Està escrit: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jo 8,7).

Compartim només allò que pot fer bé, allò que pot ajudar a crear emocions positives, allò que ens uneix, allò que pacifica el nostre entorn. No escampem allò que ens separa, allò que ens fa mala sang, allò que ens entristeix. Siguem només missatgers de coses bones, vertaderes i amables. Diguem-nos només coses positives que, parlant de defectes, cadascú té prou pena amb els seus.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de febrer de 2020

Recuperar la innocencia

Des que naixem, la nostra vida és un enfilall d’experiències, que van conformant la nostra escala de valors, la nostra manera de veure la vida i la nostra forma de relacionar-nos.

Amb l’educació incorporem un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults ens transmeten, cosa que en conjunt acaba essent el nostre bagatge humà.

L’infant és una esponja i la seva netedat de cor li permet aprendre dels que l’envolten, més d’allò que fan que no pas d’allò que li diuen que cal fer. L’infant, doncs, es regeix molt més per la intuïció i la repetició d’exemples que no pas per l’intel·lecte.

A mesura que ens fem grans, aprenem que podem fer coses diferents d’allò que diem, sense que els altres se n’adonin, en definitiva, aprenem a mentir, fet que representa la pèrdua de la innocència. Aprenem a reprimir les nostres emocions per por de mostrar-nos febles als altres. Aprenem a interpretar rols diferents, fins l’extrem que pot arribar el dia que ni nosaltres mateixos sabem ben bé qui som.

A partir d’aquest moment, la nostra vida, de mica en mica, va perdent claror, ens anem desconnectant de la nostra essència veritable, i simultaniegem períodes de claror amb períodes de foscor.

Prendre consciència d’aquesta situació, representa emprendre el camí de la recuperació plena com a éssers humans. És quan ens adonem que l’educació que hem rebut anava acompanyada de les deficiències humanes dels nostres educadors que, amb tota la bona fe, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves mancances, de les seves rigideses, de les seves pors.

Està escrit: “El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà de gran, la foscor!” (Mt 6,22-23).

Prendre consciencia d’aquesta realitat, lluny de fer-nos emprendre una croada contra dels nostres educadors, (Déu ens en guard!), ens ha de fer reaccionar per, si més no, poder ser una millor imatge per als ulls tafaners i delerosos de saviesa dels infants que ens envolten.

I el més important: hem de saber descobrir que els infants tenen un pou de saviesa natural, que ens permet recuperar allò que nosaltres hem perdut, i que abans de fer-los arribar la nostra experiència, passada per l’intel·lecte, hauríem d’aprendre a alliberar-nos de les màscares que ens amaguen el rostre. Només aprendrem a viure, si ens tornem lluminosos com els infants.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de febrer de 2020