Regina Ferrando

Era al tren, al compartiment del costat. El vaig veure pujar a l’estació de Badalona. Entrà i sense mirar enlloc, s’assegué i es disposà a passejar una mirada perduda en el temps, d’aquelles de tant me fa. Li vaig buscar els ulls i no els hi vaig trobar. Sabia que no em veia. Estava de cos present. Qui sap on tenia el cap. Ben lluny de ben segur. Ancorat en una història del passat o del futur, ves a saber.

Tot d’una, un infant de cara riallera i ulls nets, se l’hi atansà i li oferí un ampli somriure, però ell, ai las!, ni tan sols va parpellejar. Sense adonar-se’n, havia perdut el regal meravellós de la innocència que et saluda.

Mentrestant, a la resta del vagó, la vida bategava amb ritme persistent, intens i frenètic. No tot era una meravella, però, si t’hi entossudies, sempre podies descobrir una imatge que et despertés els sentits o t’alimentés l’esperit. No era el seu cas. Vaig baixar del tren, deixant-lo allà esfilagarsat al seu seient, inert, capficat, sorrut.

En temps difícils, sobretot, en trobem pel camí persones que viuen sense viure. Es diuen Pol, Marc, Agnès, Clàudia, el nom és el de menys, la qüestió és que respiren molt poquet i el seu cor batega mantenint-los un estat semi-vegetatiu. Són com un bocí de carn que s’arrossega sense adonar-se dels regals que la vida li ofereix.

I és que a la que ens despistem, se’n omple el cap de bombolles enganxoses que no serveixen per a res! Enfangats en com haurien pogut ser les coses, si haguéssim actuat d’una altra manera. Penedint-nos de comportaments passats, sense adonar-nos que els moments presents se succeeixen fatalment desaprofitant l’ocasió de que t’acaronin l’ànima.

Per ser feliços, hem de despertar a la vida. Viure palplantats a terra sense deixar escapar cap ocasió per dibuixar un somriure, encara que sigui darrere de la mascareta. Desfem-nos d’aquells pensaments que ens ancoren al passat. Llencem ben lluny totes les pors que ens fan esperar el futur amb angoixa i plantem les nostres arrels en aquest present que és nostre i que podem canviar si ens ho proposem. No podem controlar els fets que ens toca viure, però sí que podem escollir la forma de viure’ls.

Sigui com sigui, no ens conformem a sobreviure i escollim l’art de viure desperts. Carpe diem. I, si en algun moment, la ment es despista i es disposa a enfonsar-nos en un món irreal i fantasmagòric, sapiguem recuperar la pau interior i la consciència del present sense barallar-nos-hi, sinó convidant-la amorosament a posar-se a favor nostre.

Visquem sempre amb els ulls ben oberts i cerquem els ulls d’aquells que ens envolten, sense perdre’n detall. Per estimar ens cal estar desperts, altrament deixarem que la grisor ens envaeixi. La vida és el millor regal que ens han fet perquè ens permet estimar i ser estimats, l’únic important.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de novembre de 2020

Estem acostumats a viure condicionats per expectatives que no sempre s’acompleixen en la mesura que nosaltres desitgem. Quan la nostra única font de felicitat rau en la consecució dels nostres objectius i, per la raó que sigui, no acaben de fer-se realitat, ens sentim insatisfets.

Quan això passa, quan ens immergim a viure d’expectatives de futur, condicionem la nostra vivència del present. Mentre estem convençuts que la felicitat arribarà en el moment que s’acompleixin les nostres expectatives, ens estem deixant perdre la felicitat proporcionada pel moment present i les expectatives ja acomplertes.

En temps d’incerteses, com els que ens toca travessar, les expectatives són una trampa perillosa. Pensar que no estarem bé fins que hi hagi una vacuna, per exemple, cosa que no sabem quan pot tardar, és una manera poc intel·ligent de no ser agraïts amb un present que, malgrat la realitat de cadascú, té ombres, però també llums. Parlem de nova realitat, en contraposició amb una realitat ja inexistent. No ens enganyem, la realitat és la que és, i requereix, ara i sempre, la flexibilitat necessària per adaptar-se i acceptar circumstàncies i condicionaments.

Si observem la nostra vida, amb objectivitat, ens adonarem que massa sovint no en tenim prou. Que molt poques vegades ens aturem a fer balanç de tot allò que hem aconseguit. Que només ens fixem, justament, en tot allò que ens manca per aconseguir. És com si ens entossudíssim a veure sempre l’ampolla mig buida en lloc de celebrar la part d’ampolla que ja tenim emplenada.

Només quan som capaços d’avaluar les fites aconseguides, només quan aturem la nostra ment i ens mirem al mirall, només quan ens alliberem de les nostres pors, conscients que són només fantasmes creats per la nostra ment, guanyem la capacitat d’estar agraïts en un present que, sigui el que sigui, és aquí i ara el nostre únic moment de vida.

Enfoquem els nostres interessos només en la millora íntima i personal que ens permeti millorar el conjunt. Cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, cada una de les nostres accions, té una repercussió, positiva o negativa, en el nostre entorn. En la mesura que ens entossudim només a fer el bé, la nostra vida s’omplirà de bondat. En la mesura que ens entossudim a estimar, la nostra vida s’omplirà d’amor. En la mesura que ens entossudim a conrear la veritat, la nostra vida s’omplirà d’autenticitat. No és l’exterior allò que ens condiciona, el nostre exterior és una projecció fidedigna d’allò que passa dins nostre.

Siguem agraïts amb allò que som, sense contraposar-ho amb allò que tenim. La nostra felicitat no depèn de res que sigui extern a nosaltres mateixos, sinó que depèn d’un canvi intern, en profunditat, que ens permeti endreçar el nostre inconscient, perquè ens permeti ser conscients de la nostra realitat i, fet això, dediquem-nos únicament i exclusiva a la nostra fita principal: fer feliços els altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de novembre de 2020