Regina Ferrando

Un Nadal més. Una nova possibilitat de realitzar la nostra comesa principal: ser receptacle de l’infant innocent que malda per fer estada en els nostres cors.

No ens perdem en la fressa externa. No ens perdem en gestos inútils. No ens perdem en foteses. Anem a fons i maldem per descobrir què ens demanen aquestes festes tant nostrades.

Unes festes comuns a molta part de la humanitat, sigui per tradició, sigui per devoció, sigui per negoci,… però tots, en un moment o altre, sentirem com dins nostre desperta quelcom de sagrat, quelcom que ens depassa, quelcom que ens omple de joia i ens fa més bones persones.

Res no estova més l’ànima que la mirada dels infants les festes de Nadal. Justament perquè ells representen tot allò que hi ha de primordial en nosaltres i que, en el decurs de la història, potser hem anat oblidant. L’oblit, però, no s’oposa a l’existència. Malgrat que ens fallin els records, dins nostre habita allò que ens fa persones, allò que ens fa germans. Tots som membres de la mateixa família, malgrat la nostra pobra percepció. Tots compartim dins nostre una espurna de la flama eterna.

Junts, milions i milions de guspires, amb el pensament de ser millors i fer feliços aquells que ens envolten, podem capgirar un món que, si no hi fem res, de mica en mica, va caient en l’absurd de la indiferència, de la manca de respecte, de la perversió de totes les lleis sagrades, que des de temps immemorial ens acompanyen.

No perdem mai de vista això que, any rere any, ens porta l’Infant del pessebre: la certesa de ser llum d’una mateixa Llum, doll de la mateixa Font, humanitat sagrada des del principi dels segles, família de l’Amor més gran.

La realitat ens pot agradar més o menys, però no podem obviar que és la que és. Acceptar la nostra naturalesa única és imprescindible per tastar un bri de la benaurança que tenim atorgada de bell antuvi. Acabo amb les dues darreres estrofes del meu estimat Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, bo i desitjant-vos unes molt bones festes i un 2022 curull d’amor, de respecte i de tendresa.

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós

i diguem “Glòria a Déu en les altures”

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla

i l’orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

16 de desembre de 2021

Enfilem el darrer mes d’un any amb més rareses que normalitat, però, de bon tros, molt millor que l’anterior. Podríem aventurar-nos a dir que estem en una progressió positiva, però farcida, encara, de moments d’incertesa.

Possiblement aquesta sia la naturalesa humana, tot i que molts fins ara no ens n’havíem adonat: desplaçar-nos per la corda fluixa, sense xarxa de protecció, només amb el convenciment que estem en molt bones mans, sempre agombolats per un amor etern que ens ha creat, ens nodreix, ens acompanya, ens guia, això sí, sempre que nosaltres transcendim la cuirassa de les nostres limitacions i ens abandonem a les seves mans.

Som éssers afortunats dels del primer dia. Un primer dia que no té res a veure amb el dia del nostre naixement aquí i ara. Ja fa molt temps, molt temps, que una marea d’amor immens creà l’univers i l’afaiçonà amb aquestes característiques de privilegi. Nosaltres, doncs, existim des d’aquell primer dia de glòria com a conseqüència de l’amor més gran.

Molts anys després, i gràcies a l’amor de dos éssers com nosaltres, vam prendre possessió d’aquest vehicle corporal que ens permet moure’ns per aquesta vida i, alhora, sentir, emocionar-nos, relacionar-nos, estimar-nos. Fons aquí tot positiu.

No podem obviar, però, les malvestats sorgides dels dèficits de la consciència humana. Les nostres limitacions són moltes i variades i són causa del nostre nivell de creixement, és a dir, del grau d’expansió de la nostra consciència. Una consciència que es va expandint en el temps i que tard o d’hora arribarà a ser la mateixa consciència del creador, tancant així el cercle en haver assolit la unitat.

Mentrestant no tenim altre remei que confiar cegament en la nostra naturalesa eterna que aquí i ara desconeixem, però que a través del temps es va aclarint i mostrant-nos espurnes d’aquella llum benèfica que fa desaparèixer tots els esculls, totes les ombres, tots els entrebancs, tots els dubtes, totes les pors.

I així, de mica en mica, la nostra energia d’amor, que és la nostra essència primordial, va creixent, agafant cos i ens fa més conscients dels nostres errors com a éssers humans.

Per això, cada vegada més, hi ha una onada d’éssers preocupats per la salut del planeta, que hem malmès a causa de la nostra ignorància, i que malden per redreçar-lo en el possible. Tot i tots formem part de la mateixa energia i si una part emmalalteix, podria emmalaltir la resta.

L’única opció possible és d’una vegada per totes fer del respecte la nostra bandera. Respectar la terra que ens nodreix, respectar els nostres cossos, respectar-nos entre nosaltres i restar immensament agraïts pel regal de la vida.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

2 de desembre de 2021