Regina Ferrando

Quantes vegades, en el decurs de la nostra vida, tenim necessitat d’aferrar-nos a vells comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por. Podem arribar a trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de decisió, però en realitat, al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que una por immensa a nosaltres mateixos, a allò que no controlem, a allò, en definitiva, que desconeixem.

Una de les causes de la por és la manca d’acceptació de la realitat, que ens impedeix acceptar-nos tal com som, acceptar els altres i, alhora, ens incapacita per acceptar les coses que s’esdevenen. Veiem present i futur, no com una col·lecció d’oportunitats de creixement, sinó com perills amenaçadors, curses insuperables o catàstrofes assegurades. Tot plegat, sense adonar-nos que allò que veiem fora de nosaltres no és pas la realitat, sinó una projecció de la nostre estat interior. No podem veure fora de nosaltres res que no tinguem dintre, per tant hem de ser conscients que la nostra percepció de la realitat no és més que una fotografia del nostre estat mental i, en la mesura que pacifiquem la nostra ment, la percepció del món canvia en el mateix sentit que nosaltres.

La por, doncs, és un fantasma de la ment que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua, des d’aquella confiança que ens amara quan sabem que estem en bones mans. La confiança ens dóna la seguretat necessària per encarar totes les dificultats sabent que no estem sols, que mai no ho hem estat i que mai no ho estarem.

Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més genials, si els sabem aprofitar.

Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats o com un dissortat cúmul d’inconveniències. Som lliures d’escollir la nostra manera de viure. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat i en el futur, que només duu patiment.

Està escrit: No tingueu por(30 vegades a l’Antic Testament i 12 vegades al NT); No tinguis por(55 vegades a l’AT i 12 vegades al NT). Una de les que més m’agrada: no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.(Lc 12,4).

Buidem la nostra ment de prejudicis, cerquem la pau en el silenci i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que més ens convé i, quan així sigui, caminem amb el convenciment de ser éssers privilegiats en un món que se’ns ha regalat per gaudir-ne.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de març de 2019

Quantes vegades responsabilitzem els altres dels nostres problemes? Amb quina freqüència ens sentim víctimes de les circumstàncies? Ens preguntem pel nostre grau de responsabilitat per tot allò que ens passa?

Allò que diferencia l’ésser humà de les bèsties és, justament, la capacitat de fer-se preguntes i respondre-se-les des de la connexió amb la pròpia saviesa, cosa que precisa, però, un saber aturar-se, alliberar-se de prejudicis i submergir-se en l’oceà de pau interior. Sense aquest exercici, irremeiablement, restem convençuts que la nostra benaurança depèn del nostre entorn i seguim navegant a la deriva sense possibilitat de salvament.

Un dels inconvenients del nostre procés evolutiu rau, precisament, en la nostra manca d’objectivitat a l’hora de cercar la responsabilitat en tot allò que ens toca viure. La vida ens ofereix a cada instant oportunitats de creixement i només depèn de nosaltres la possibilitat d’aprofitar-les o no. També podem passar la vida sentint-nos víctimes del nostre entorn, cosa que fa molt difícil qualsevol progrés. Si no fem res per evitar-ho, sempre serem capaços de trobar excuses externes per justificar la nostra desgràcia i culpables a qui penjar-los el mort.

Està escrit: Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?(Lc 6,41), o bé, Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.(Jn 8,7).

Tinguem la certesa que la nostra aportació, tan minsa com vulgueu, és genuïna i imprescindible a l’hora d’aconseguir un món millor. Podem passar la nostra vida lamentant-nos de les adversitats del nostre entorn, però també podem fer tot allò que estigui al nostre abast per millorar interiorment, millorant per osmosi tot allò que ens envolta.

Nosaltres no tenim ni la capacitat ni l’obligació de fer que els altres canviïn, aquesta és una tasca que no ens correspon. L’única cosa que està al nostre abast, i que seria la nostra comesa principal , és esdevenir bones persones, posant així el nostre gra de sorra en el procés evolutiu de la humanitat.

Cada vegada que perdem el temps judicant i culpabilitzant els altres de la nostra manera de viure, és temps que perdem per esdevenir éssers complets.

Imaginem, per un moment, què passaria si tots els éssers humans ens féssim el ferm propòsit de millorar el nostre estat interior, sense perdre el temps a judicar i responsabilitzar els altres de la nostra vida? Podem pensar que això és una utopia, però no per això podem inhibir-nos de la nostra responsabilitat. No cal que esperem que la humanitat canviï per començar a ser millors, sinó que en la mesura que nosaltres siguem millors la humanitat canviarà. Deixem-nos, doncs, d’excuses i posem fil a l’agulla.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

7 de març de 2019