Regina Ferrando

Els mitjans de comunicació es fan ressò puntualment d’un dels problemes més greus de la nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No podem saber si avui hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim  estadístiques que ens ho puguin demostrar. És altament possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no estàvem informats a l’instant com ara.

Dic que és un dels problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes. Enfrontament afavorit per la història, pels costums i per la cultura, que ens ha portat, a través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.

L’enfrontament entre sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que siguem capaços de menysprear un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres. Sense respecte les relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers distints, singulars i complets.

Si bé la manca de respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del concepte amor pel concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència, havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de possessió- dependència.

L’amor és l’únic element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, sense aferraments, des del sentiment profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya, ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.

Està escrit: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jo 13,35), o “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).

Avui, quan ens trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra aportació per pal·liar aquest desgavell. I tinc el ple convenciment que la nostra aportació no ha de ser només de rebuig als maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.

Quan tu i jo ens estimem, deixem d’existir per passar a formar part de la unitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 d’octubre de 2019

Per norma general, exceptuant possibles casos de malaltia mental, tots desitgem el millor per als éssers que estimem. No hi ha ningú a qui li agradi veure patir aquells que estima.

Massa sovint, però, d’entrada, sempre desitgem que l’altre no cometi els mateixos errors que nosaltres hem comès i, amb aquesta sana intenció, podem arribar a protegir en excés aquells que estimem, cosa que els impossibilita desenvolupar-se en llibertat. I l’altre és la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, aquell que la vida ens ha posat a la vora i a qui desitgem tota la felicitat i que ens fa patir quan pateix.

El patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens fan créixer. Sense trasbalsos, possiblement, restaríem estancats en la nostra evolució. Amb això no vull dir que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guard!, però sí que els esculls que la vida ens posa al davant són també oportunitats per mantenir-nos desperts i enfocar amb bona punteria el nostre camí. L’experiència personal ens mostra que cada fracàs ens permet valorar l’èxit amb més intensitat; que cada malaltia ens permet prendre consciència del gran regal de la salut, i així podríem arribar a la conclusió que ens convé passar gana per descobrir la joia de viure satisfet i que ens convé aprendre a guanyar-nos les coses per poder valorar-les en la seva justa mesura. Tot plegat fins que no siguem prou conscients com per saber valorar els aspectes positius, sense necessitat de patir els negatius.

Cal ser ben conscients que, per créixer, només comptem amb la nostra experiència personal. De poc ens serveix l’experiència dels altres. Per això, hem de voler entendre que estimar també vol dir acompanyar l’altre sense interferir en el seu propi camí. És de suma importància que maldem per estar a la vora dels que estimem, sobretot quan pateixen, però sense privar-los de l’experiència que els permetrà fer l’evolució que els pertoca. I una cosa molt important és saber que moltes vegades, estimar vol dir saber dir que no.

Dir no a algú que estimem, no és una tasca fàcil, requereix una violència, perquè ens genera contradicció. Perquè de vegades tenim por que, en dir no, deixin d’estimar-nos i la por condiciona la nostra acció. Procurem ser-ne conscients i espolsem-nos-la de sobre. La por no ens permet ser nosaltres mateixos. I, per altra banda, si algú deixa d’estimar-nos perquè li hem dit algun no, comencem a dubtar del seu grau d’estimació.

Està escrit: “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència” (Fl 1,9) i “Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l’amor, arribin a la riquesa d’una comprensió plena” (Col 2,2)

Cal que aprenguem a relacionar-nos com a éssers adults, responsabilitzant-nos totalment de la nostra vida i respectant plenament la dels altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 d’octubre de 2019