Regina Ferrando

Ser justos, o no, depèn de la nostra capacitat de ser objectius, sense prejudicis ni condicionants. Implica la capacitat de sortir de tu mateix i de situar-te en el cor de l’altre. La bona justícia implica la consciència de l’existència de diferents escales de valors, de diferents circumstàncies personals, de diferents vivències per a tothom, de diferents cultures, de diferents morals, en definitiva, de diferents punts de vista, cada un dels quals amb la legitimitat que li pertoca.

D’acord amb això, si volem treballar per al bé comú, no ens podem quedar només en l’avaluació d’allò que per a nosaltres és important, d’allò que trobem just, d’allò que coneixem, sinó que hem de fer tot el possible per conèixer les circumstàncies que conformen el pensament i les obres d’aquells que se n’han de beneficiar.

Diríem, doncs, que un bon jutge és aquell que, coneixedor de la Llei, s’esforça a aplicar-la en benefici d’aquells que en seran beneficiaris, sense deixar-se endur per les seves mancances, per les seves idees, per la seva moral, i tenint en compte, en la mesura que li sigui possible, totes les circumstàncies que han determinat qualsevol tipus de comportament.

Deixant de banda la justícia que s’imparteix als jutjats, podem dir que dins de cada un de nosaltres s’hi amaga un petit jutge en potencia, que sovint es creu amb prou legitimitat per analitzar els comportaments dels altres.

D’aquesta manera, molt sovint per inconsciència i creient-nos en possessió de la veritat, podem convertir-nos en els jutges més implacables, en els botxins més violents i, el que és pitjor, podem fer-ho des de la creença que la nostra veritat té més valor que la veritat dels altres.

Ningú no té la legitimitat plena de judicar els altres ni d’administrar justícia, encara que sigui capaç de fer-ho des del respecte, des del desig d’arribar a conèixer el pensament de l’altre, les circumstàncies que hi concorren i les necessitats reals que ens impulsen a actuar.

Està escrit: “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats” (Lc 6,37).

En les nostres relacions, doncs, procurem conrear la saviesa necessària per ser justos en les nostres decisions. Posem tot el nostre esforç a conèixer el pensament i les circumstàncies d’aquells que en envolten, d’aquells que col·laborem amb nosaltres, d’aquells amb els qual convivim.

Només així, podrem relacionar-nos, podrem conviure, podrem treballar des del respecte més absolut envers els altres i les nostres decisions mai no seran perjudicials ans el contrari, aconseguirem posar el nostre gra de sorra en la construcció del món que tots anhelem.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

27 de juny de 2019

Entre nosaltres, massa sovint, ens barallem perquè pretenem que l’altre digui o pensi el mateix que nosaltres, amb tant mala traça que sovint ho fem només des de l’atac personal, però sense argumentar-ho amb dades objectives. Discutim des de les vísceres, sense raonar, amb la intenció d’imposar el nostre criteri per la força. Aquesta és una forma de manipular i, creieu-me, no és la millor manera d’exposar el nostre pensament, encara que tinguem raó.

Els éssers humans tenim sovint la convicció que la nostra manera de pensar i de fer és la correcta i que aquells que no pensen o no actuen com nosaltres estan equivocats. Així, sovint defugim el diàleg sincer i efectiu que enriqueix ambdues bandes.

Si volem convèncer, que no vèncer, ho hem de fer amb arguments clars, amb dades objectives, amb bones intencions, amb l’ànim de compartir coneixements, però sobretot des del respecte més exquisit, cosa que no vol dir imposar el nostre criteri, sinó tenir la capacitat d’escoltar els criteris de l’altre, que si són sincers ens poden enriquir. Si, en canvi, els nostres arguments es fonamenten en la crítica de l’altre, no convencerem ningú. Lluny d’això, només sembrarem polèmica barata que cansa més que altra cosa. Ara bé, si fonamentem la nostra raó en l’explicació sincera i objectiva dels fets, sense ànim de manipular, podrem fer arribar el nostre missatge d’una forma planera i sense imposicions de cap mena, aconseguint un diàleg enriquidor.

Tots i cada un de nosaltres té part de la veritat, però ningú no està en possessió de la veritat absoluta. Si volem que la nostra veritat s’enriqueixi hem d’estar disposats a compartir, des del desig sincer d’escoltar amb atenció, i sense judicar, per ser capaços de canviar el nostre criteri si el criteri de l’altre ens convenç.

L’aferrament a les idees és, potser, una de les raons principals de la nostra ignorància. Hem de saber ser permeables si volem que la nostra veritat s’enriqueixi i  s’acosti, cada vegada més, a la veritat absoluta. Això no vol dir renunciar a res, sinó estar oberts a adquirir-nos.

Està escrit: “els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres” (Jn 3,21), o bé “la veritat us farà lliures” (Jn 8,32).

Si volem créixer, hem de saber escoltar. Si volem ser respectats, hem d’aprendre a respectar. Si volem, en definitiva, ser cada dia millors, hem de veure l’altre com una font de coneixement, que ho és, més que com un enemic.

Fins i tot aquelles persones que més ens desagraden tenen un missatge que ens pot fer créixer. Si ens tanquem en la presó de la crítica, perdrem la capacitat d’escoltar i si no escoltem serem presoners de la nostra veritat fragmentada, que ens condemnarà a una visió xata del món, allunyada del tot de la realitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

13 de juny de 2019

La capacitat de donar i rebre són dos aspectes de la nostra personalitat que diuen molt de la nostra predisposició a relacionar-nos des de la llibertat. Si parem atenció en el nostre comportament relatiu a aquests dos aspectes, és molt possible que ens adonem que un dels dos ens costa menys que l’altre. Pot ser que tenim disposició a donar i ho fem sempre que podem, però, en canvi, a l’hora de rebre ens sentim incòmodes, aclaparats i com si no ens ho mereixéssim; de la mateixa manera pot passar que siguem capaços de rebre amb complaença, però que donar ens representi un esforç, una sensació de pèrdua.

Per tal de fer conscients els nostres comportaments automàtics, és bo tenir punts d’avaluació que ens permetin adonar-nos-en i, en conseqüència, poder aconseguir equilibris que d’altra manera són difícils d’assolir. Pel que fa a la nostra capacitat de donar i rebre, us proposo tres punts d’avaluació:

Primer: Som capaços de donar, sense reticències, sense esperar res a canvi, des de la certesa que tot allò que tenim és un regal que estem cridats a compartir? Estem disposats a compartir-ho tot?

Segon: Quantes vegades, en rebre un regal, ens descobrim dient allò de “no ho havies d’haver fet”, en lloc d’un “gràcies” que possiblement seria allò que correspon? Tenim la sensació de no merèixer aquell regal?

Tercer: Sabem demanar ajuda? Ens neguiteja no ser autosuficients? Sabem acceptar les nostres mancances amb esportivitat o ens maltractem per no arribar al nivell que ens exigim?

Un desequilibri entre les nostres capacitats de donar i rebre té a veure amb la nostra humilitat, amb la nostra empatia, amb la nostra autoestima. L’equilibri desitjable rau a viure amb la mateixa pau interior el fet de donar i el fet de rebre. Si ens sentim incòmodes en alguna d’aquestes situacions, no gaudim de la llibertat suficient per viure satisfets i en pau. Donar i rebre són, doncs, les dues accions que, si es combinen i es complementen, esdevenen una font de satisfacció i felicitat en les nostres relacions, mentre que el desequilibri comporta desencant i frustració.

Està escrit: Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.(Lc 6,38).

El tercer aspecte posa a prova la nostra humilitat: la nostra capacitat per demanar ajuda. Aquesta capacitat representa ja el cum laudede la nostra manera de funcionar, s’esdevé només quan l’orgull ha minvat el suficient per permetre’ns mostrar-nos febles, és així com la nostra humilitat progressa adequadament

Aprenguem, doncs, a donar almenys amb la mateixa intensitat que rebem i deixem-nos ajudar. Només així sembrarem llavors d’amor i reciprocitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

30 de maig de 2019