Regina Ferrando

L'art de viure bé

Si ho vols, pots

Si ho vols, pots estimar-te completament i acceptar les teves limitacions amb paciència infinita.

Si ho vols, pots veure els altres com iguals, amb les mateixes necessitats i amb la mateixa condescendència que mires aquells que estimes, en la seguretat que tots arribarem junts a la perfecció.

Si ho vols, pots tenir cura del planeta, perquè forma part de tu.

Si ho vols, pots viure el present, alliberant-te dels passat i del futur.

Si ho vols, pots ser persistent fins arribar més enllà dels teus propis límits.

Si ho vols, pots canviar els teus pensaments, sobretot si són negatius.

Si ho vols, pots fer que la vida sigui un misteri a viure i no un problema a resoldre.

Si ho vols, pots veure en els altres allò que hi ha en tu mateix.

Si ho vols, pots transformar allò que acceptes mentre que, si no ho fas, persistirà.

Si ho vols, pots avançar, acceptant plenament el teu passat.

Si ho vols, pots esdevenir mestre de fer i deixar fer.

Si ho vols, pots ser valent per presentar-te als altres tal com ets.

Si ho vols, pots encarar la vida sense refusar i sense aferrar-te a res.

Si ho vols, pots ser capaç de confiar en tu mateix i en els altres.

Si ho vols, pots adonar-te que mai mai no estàs sol.

Si ho vols, pots tenir la certesa d’estar en les més bones mans.

Si ho vols, pots estar eternament agraït, perquè res no t’ho impedeix.

Si ho vols, pots saber que sense tenir res, ho pots tenir tot.

En definitiva, si ho vols, pots fer un món millor.

Ho vols?

I, si ho vols, què esperes.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de juny de 2021

Respecte o això ja passa de taca d’oli

Segons el diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, la democràcia és el govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. La participació igualitària de tots els membres de la comunitat s’expressa únicament quan hi ha eleccions, on s’escullen aquells que formaran part d’un govern, d’acord amb uns programes electorals que cada partit hagi confeccionat per al moment determinat que toca viure.

Un cop efectuades les eleccions, els membre electes tenen la obligació de complir el mandat expressat per la comunitat que els paga el sou perquè executin els acords comunitaris per un període determinat.

Fins aquí, la teoria. Ara bé, d’un temps ençà la teoria es posa en entredit i els elegits per a una comesa determinada, a la pràctica, no accepten el resultat i intenten amb maniobres que ratllen la barroeria canviar la voluntat d’aquells que els han votat.

És una manera com una altra de no respectar un resultat i tergiversar-lo fins que s’adapti més als propis interessos, personals o de partit, que a la voluntat del poble que és sobirà. El poble aguanta molt i compleix amb la seva participació cada vegada que és requerit, expressant amb nitidesa el seu desig, malgrat s’adoni que els polítics no estiguin a l’alçada de les circumstàncies. Al final, però, la desconfiança fa estada en els seus cors, i pot arribar el moment, si no ha arribat ja, que el poble es posi d’esquena als polítics.

Perquè la situació actual, comença a passar de taca d’oli. Hem omplert carrers i places, hem omplert diagonals, gran vies i meridianes, hem relligat mà amb mà tot el país de punta a punta. Hem fet un referèndum d’autodeterminació, que no deixa de ser-ho perquè alguns el neguin, tenim patriotes a la presó i a l’exili i un munt de causes obertes pel sol fet d’haver plantat cara a la injustícia, un munt de garrotades a l’esquena i seguim dempeus, mentre els elegits s’esbatussen, s’insulten, i de la forma més ridícula, gosen imaginar unes noves eleccions, a veure si el poble vota allò que ells desitgen.

S’està acabant el crèdit i la paciència. Els polítics son lliures de fer allò que creguin convenient, sense oblidar que son servidors de tots els membres de la comunitat, per això tenen un sou. I els membres de la comunitat son lliures, a la vista dels enganys i a la poca capacitat d’adaptació a un mandat, de no anar a votar. Fins ara, s’han perdut bous i esquelles, per poca capacitat de reacció. Si encara hi som a temps, posem-nos-hi amb ganes perquè, sinó, anem pel pedregar.

No em dóna la gana d’abandonar l’esperança encara, i confio amb tot el cor que seran capaços de bastir pactes en bé del país i del mandat que se’ls ha encomanat. Junts podem fer allò que ens proposem, separats podem tancar-nos, cadascú a casa seva, i enyorar aferrissadament allò que podia haver estat i no ha sigut.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

20 de maig de 2021

Consciència i solidaritat

Després d’un llarg any de pandèmia, envoltat de dubtes, incerteses, por i vicissituds, se’ns planteja una mena de solució que no ens plau a tots perquè no ens deixa abandonar la incertesa i estem massa acostumats a les seguretats a qualsevol preu.

Doncs, mireu, per primera vegada en la nostra esquifida història, estem davant d’un mateix problema, del qual ningú, ara per ara, en coneix la solució i tots, TOTS, anem a les mateixes palpentes, tenim les mateixes dificultats i estem igualment exposats.

Virtuts de la situació: que tots estem allà mateix i que tots, inclosos científics, polítics i personal sanitari, sense excepció, s’han posat junts a treballar per un mateix objectiu: la resolució del conflicte sanitari. En contrapartida, en haver-hi molts diners que s’hi belluguem hi ha una florida de les perversitats humanes que sovint es fixen molt amb els guanys i massa poc en les persones.

I la resta de la humanitat estem ballant al bell mig d’aquesta barreja d’interessos, amb l’única intenció, nosaltres sí, de salvar la pròpia pell, la de la nostra família, amics, coneguts i el màxim del col·lectiu humà.

És evident que tots plegats som conillets d’índies d’un gran experiment a nivell global que esperem que surti bé. No ens hem mogut de la por i la incertesa, però sí que alguns hem decidit jugar un joc, que al principi ens podia semblar macabre i que ara, en la mesura que més persones s’hi comprometen s’ha convertit en solidari.

Així, molts ens hem apuntat a fer confiança als nostre científics i investigadors, convençuts de la seva honestedat i de la seva professionalitat, tenint en compte que és un dels col·lectius que més ha sofert, juntament amb tots els sanitaris de primera línia, perquè, a part se ser vulnerables com el que més, han hagut d’estar a càrrec dels més vulnerables que han patit aquesta malaltia i acompanyar tots aquells que han hagut de marxar sense l’escalf del seus éssers estimats.

Hi ha moments a la història en què és inevitable prendre partit. Quedar-se al marge és una manera grollera d’eludir la pròpia responsabilitat i, per tant de negar al col·lectiu la solidaritat que ens correspon.

Junts, amb un interès comú, serem capaços de posar el punt i final a aquest període negre que ens ha trasbalsat, ha canviat les nostres vides, però també la nostra manera de veure les coses. Hem de continuar lluitant amb l’esperança d’un món  millor on els conflictes que fins ara ens han tenallat arribin a desaparèixer. Som éssers de llum destinats a eradicar la foscor i hem de maldar perquè les foscors de l’egoisme s’esvaeixin i puguem bastir el món millor que som cridats a construir.

I junts ho aconseguirem, en la mesura que abandonem els nostre interessos personals i ens aboquem a fer viables els interessos col·lectius. Posem-nos-hi tots, units en força.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com   

e-mail:regina@reginaferrando.cat

6 de maig de 2019

La pau més necessària

Posar-se davant d’un full en blanc, amb la sana intenció de fer un servei a aquell que vulgui llegir-ho, ha estat, des del principi, un des motius d’aquesta pàgina que tens al davant. I ho faig, no perquè cregui que sé més que els altres, sinó perquè estic convençuda que la vida és la millor escola que tenim per aconseguir amb plenitud la nostra fita principal: ser bones persones mitjamçant del servei als altres.

La nostra societat, cada vegada més, resta anestesiada pel soroll, per l’activitat frenètica, pels milers i milers d’estímuls visuals que bombardegen les nostres retines, i això ens enterboleix la ment i ens incapacita per llegir convenientment els esdeveniments donant-los una interpretació que ens permeti madurar i ser útils. Viure en la confusió vol dir, també, viure insatisfets, viure amb la sensació profunda de què la vida no té sentit.

Només quan ens aturem i aconseguim retrobar la nostra pau interior, cosa que vol dir una ment calmada que no interfereixi en la visió dels nostres sentits i, alhora, una gestió correcte de les nostres emocions, l’entorn canvia de color i som capaços de començar a ser conscients de les nostres sensacions, del nostre cos de la nostra realitat.

El cos ens planta en el present i ens dóna la mesura exacta del nostre estat interior. Si no tenim consciència del cos la nostra ment pren la iniciativa i ens porta per camins impensables, ficticis i, massa sovint, incontrolables.

Si estem atents al nostre cos, ens adonarem de quines són les situacions que ens provoquen tensió i podrem treballar perquè no s’acumuli. Moltes vegades emmalaltim perquè oblidem i maltractem el nostre cos. El cos s’expressa, però nosaltres no li fem cas. De mica en mica, anem perdent la consciència del cos fins al punt que podem estar completament tensos sense adonar-nos-en. Per això, i mitjançant escenes quotidianes, intento que plegats puguem anar prenent consciència de les maneres de funcionar que ens poden perjudicar.

Ningú no està en possessió de la veritat absoluta, ningú no és perfecte, però molt sovint, si estem atents al nostre entorn, ens adonem més de les actuacions que perjudiquen els altres que no d’aquelles que ens perjudiquen a nosaltres mateixos.

Siguin quines siguin les nostres circumstàncies, no tenim altra solució que la recerca constant i el manteniment de la nostra pau interior, aquella que ens connecta amb la nostra font de saviesa. Des d’ella som capaços de separar convenientment les coses essencials d’aquelles que no ho són. La pau interior fa capgirar la nostra escala de valors i ens dóna una perspectiva clara del camí que hem de seguir. Procurem deixar de viure atabalats i centrem-nos en el present, única font de pau interior.

Només aquí i ara rau el nostre moment de poder personal, aquell que ens permet capgirar la vida en un instant i redreçar camins equivocats. Proposem-nos-ho.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

15 d’abril de 2021

TRANSFORMACIÓ

Aquesta vida està feta d’un col·lecció d’instants, bons o dolents, plaents o no, d’acord amb la nostra percepció personal, que té a veure amb la nostra escala de valors, amb les nostres expectatives, amb la nostra confiança en el procés de la vida. Tant és així que quelcom que per a algú és una benedicció, per a un altre és viscut com un problema. Diguem que depèn de la graduació de les nostres ulleres, personal i intransferible.

Si tenim present que res no passa perquè sí, quan quelcom ens desagrada, hem de fer tot el possible per a no entossudir-nos en el rebuig i contemplar amb deteniment i curiositat les diferents facetes que la situació ens presenta, per tal de no perdre cap oportunitat de coneixement. Tot ens parla, personalment i col·lectiva, per augmentar el nostre cabal de saviesa i el nostre desig de llibertat.

Una de les lliçons per excel·lència és l’acceptació de la realitat, sobretot si pretenem transformar-la. Sense acceptació, la transformació no és possible. L’altra, i no gens menys important que la primera, és vèncer la desconfiança. La desconfiança és la mare de totes les pors.

Confiar és deixar caure totes les reticències, tots els dubtes, tots els vels, pel que fa a nosaltres mateixos i als altres, per aconseguir que la vida esdevingui diàfana davant nostre, oferint-nos el millor regal per a cada dia.

Confiar és deixar que les coses passin sense posar-hi condicions. Des de la seguretat absoluta que la vida és un regal gratuït, abundant i poderós, sense reserves ni descomptes de cap mena.

Confiar és posar la vida en les mans de l’altre, sigui qui sigui i, alhora, estar disposat a donar la vida pel l’altre. Ni més ni menys, així de senzill i així de complex.

La transformació s’esdevé quan ens deixem anar en la més absoluta rendició, quan no controlem, quan ens deixem lliscar pel corrent, sense necessitat d’aferrar-nos a res ni a ningú. Quan no donem res per suposat i tot com a possible. És aleshores quan s’esdevé el miracle, del “tot està per fer i tot és possible”.

Llancem-nos a la piscina, llancem-nos-hi. La transformació sempre està al nostre abast, no la defugim ni per peresa, ni per comoditat, ni per resignació. Cada un de nosaltres és un agent d’amor i llibertat que batega en un mar de vida inexpugnable. Formem part d’un Tot que ens ha creat, ens nodreix i ens estima. Estem en molt bones mans i ho tenim tot de cara, només ens ho hem de creure i aixecar al cap amb la mirada fita en l’infinit i les mans ben obertes oferint tot el que som i tenim.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de març de 2021

En positiu

Des de fa un any, vivim una situació nova, desconeguda i inesperada. Ja ho veieu… nosaltres que ens pensàvem que ho teníem tot controlat, de cop i volta ens hem adonat que res no és com crèiem que hauria de ser. Ens han capgirat totes les escales de valor, totes les normes socials, tots els esquemes, No és d’estranyar que ens hagi agafat a tots per sorpresa i que, després d’un any encara no haguem paït que tot ha canviat!

Doncs sí, amb una crueltat sense parió, ens han canviat les regles del joc a mig partit i tots estem francament descol·locats. Encara ens aferrem a l’esperança de poder retornar a la normalitat d’abans de la pandèmia, sense adonar-nos que allò que la vida ens demana és de canviar els nostres esquemes mentals per adaptar-los a un món que per ser millor ha de ser diferent.

Encara som a temps de plantejar-nos la qualitat de la nostra vida abans de la pandèmia i, per fer-ho ens hem d’esforçar a tenir una mirada àmplia, una mica més enllà del nostre melic, fer-nos totes les preguntes pertinents i, en la nostra intimitat, respondre’ns-les sincerament.

És bo per al nostre planeta que cada cap de setmana agafem un avió per fer turisme? És bo que cada persona tingui un cotxe, mentre n’hi ha que no tenen ni sabates? És necessari per ser feliç poder anar a la terrassa d’un bar, mentre hi ha cues a la beneficència de persones que no poden menjar? Cal que la nostra economia es fonamenti només en el turisme, destruint la pagesia i els conreus? Cal que ens haguem d’abastir de productes de fora o seria millor potenciar els productors de proximitat? Cal que cada infant tingui un telèfon mòbil, mentre n’hi ha de desnodrits? Cal que a cada pis, de cada bloc, i a cada casa hi hagi tots els electrodomèstics, o podríem compartir-los d’alguna manera? Cal que aparquem els avis en asils o podria haver-hi una altra manera de que seguissin essent útils, si tenim en compte que són la nostra principal font d’experiència? És normal que els nostres polítics afavoreixin més els grans capitals que aquells que els hem votat?, que posin per davant l’economia que la vida de les persones?…

No podem tenir una societat sana i feliç mentre hi hagin diferències abismals entre aquells que en formem part. No pot ser que hi hagi fortunes individuals insultants, mentre en el nostre món desenvolupat hi ha persones que passen gana.

És evident que una solució a nivell global es fa molt difícil, mentre els més poderosos mirin cap a una altra banda. Pel seu bé, esperem que no s’ho hagin de gastar en farmàcia. Ara bé, tots aquells que no ens contem entre els poderosos que som la gran majoria, hauríem de fer pinya perquè, entre nosaltres, les diferències no siguin tant pronunciades. Cal que aprenguem a compartir allò que per a nosaltres no és estrictament necessari. Cal que ens mirem els uns als altres com a part de la mateixa família, que ho som, per tal de poder pal·liar la pocavergonya dels insensats, dels insolidaris, dels inconscients. La unió fa la força.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

18 de febrer de 2021

Benvingut 2021!

Des del darrer escrit de l’any passat, han passat moltes coses. Totes molt diferents d’altres anys. Així i tot, tots hem pogut celebrar d’alguna manera unes festes que, enguany, més que mai, ens han dut més al recolliment que a la disbauxa, més a la intimitat de la llar, més a dir-nos que ens estimem, encara que fos mitjançant un telèfon mòbil o una pantalla d’ordinador. I hem fet cagar el tió i hem vist com els Reis Mags no faltaven a la seva cita, malgrat la situació pandèmica.

I els Reis ens han dut una vacuna que, a poc a poc i amb el pas del temps, tornarà a netejar el planeta de por i angoixa, perquè puguem deixar-nos de mirar de reüll els uns als altres, perquè puguem tornar a mostrar-nos el somriure i perquè finalment puguem abraçar-nos i tocar-nos, recuperant la humanitat perduda durant un llarg període. I els nostres podran emmalaltir i morir acompanyats i agafats de la mà d’aquells que els estimem. I res no serà com abans, perquè haurem descobert allò que és essencial per a la felicitat.

Ara bé, hem de continuar demanant-nos la necessària contribució, la de tots, per acabar la festa en pau. Durant un temps, haurem de tenir present allò de distància – mans – mascareta que aviat farà un any que ens acompanya. I, entre tots, farem possible que el sistema sanitari no torni a estressar-se ni arribi a  bloquejar-se, que tots els treballadors de la sanitat, tots, puguin descansar, no hagin de fer hores extres i puguin finalment fer vida normal com qualsevol dels altres treballadors.

Tindrem també ocasió de tornar a escollir els polítics que volem que ens governin i tots, tots, tindrem molt present les tristes desavinences, les ineptituds i les mediocritats que hem hagut de contemplar i suportar, aquí i a arreu, durant tota la pandèmia. I com que seran ells els qui hauran d’encarar la desigualtat social i econòmica post-pandèmia, ens hi haurem d’esmerçar molt en el triatge. Ara, més que mai, necessitem homes i dones amb una honestedat sense màcula que tinguin com a objectiu el bé social i no el del seu partit; l’abolició de la pobresa més que la pròpia poltrona; el repartiment just de la riquesa més que la conservació del propi status, i més quan no han estat capaços ni de renunciar, quan tocava per justícia social, a unes dietes que no utilitzaven, mentre una infinitat de treballadors quedaven sense feina o no cobraven les ajudes que els tocaven, i mentre un munt d’empreses i de botigues havien de tancar la barraca per la manca absoluta d’ajudes al sector, davant de tancaments obligats. Així és que hem de tenir present que la nostra terra està desllorigada, qui la desllorigarà? El bon desllorigador que la desllorigui, bon desllorigador serà. Siguem conscients, a l’hora de votar, de triar bons desllorigadors, perquè aquells que no ho siguin, puguin dedicar-se a una altra feina i deixar que aquells que en saben redrecin el seu despropòsit.

Tots i cadascun de nosaltres tenim molta feina a fer, que ningú amagui el cap sota l’ala. Arremanguem-nos i posem, entre tots, les coses al lloc que els pertoca. La primera comesa, però, i la més important, és estimar-nos amb bogeria els uns als altres. Si ho fem així, la resta serà fàcil i plaent.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

21 de gener de 2021

Quines ganes que passi el 2020!

M’ha sortit el títol a raig, un desig expressat gairebé com un lament. Recordo l’any passat, per aquest temps, que el 2020 em feia certa il·lusió, el trobava un número bonic. Avui, després de tot plegat, se’m fa palesa aquella certesa de “les aparences enganyen”. Certament, aquest serà un temps que recordarem amb tristesa, sobretot per tots aquells que ens han deixat, però, alhora, amb agraïment perquè ens haurà fet tocar de peus a terra, replantejar-nos la nostra trajectòria i ser conscients de la nostra incertesa pregona.

I, malgrat tot, torna Nadal i, aquest any, més que mai, torna per encendre la flama de l’esperança en els nostres cors. Aquella que ens permet redreçar-nos per damunt de les nostres mancances i petiteses, guaitant l’infant a la menjadora, alenat pel bou i la mula, mentre amb un somrís murri ens recorda la nostra filiació.

No serà un Nadal com els altres, ben certament, no ho pot ser, haurem de renunciar a tradicions que ens caracteritzen com a poble, serà un Nadal diferent, però seguirà recordant-nos la joia del retrobament amb la nostra essència, la joia de saber-nos membres d’una única família, i aquest joia íntima ningú no ens la prendrà.

Així, doncs, traguem-nos la son de les orelles, espolsem-nos la mandra i sortim al carrer, bo i emmascarats, disposats a oferir a aquells que ens envolten les nostres millors mostres d’afecte. No permetem que ningú passi mancances al nostre voltant, ajudem-nos junts a superar la resta de camí feixuc que encara queda, per vèncer aquesta malaltia que ens lleva la seguretat, la salut i la vida.

I tot passarà… I retornarem a una vida tranquil·la, sense ensurts i morts diaris… sense xifres esgarrifoses… sense mirar de reüll ningú… Podrem tornar a mirar-nos als ulls i regalar-nos aquell somriure que reconforta. Tornarem a abraçar-nos, sí, amb deler i bogeria, bo i recuperant el llarg temps d’aïllament obligat. I recordarem aquest any incert amb tendresa per haver-nos permès ser conscients de la nostra naturalesa veritable.

I vindran més Nadals que ens ompliran el cor de joia i ens faran sentir a recer i segurs de ser immensament estimats. I tornarem a viure, no com abans, sinó amb una consciència més plena de les nostres possibilitats i de les nostres mancances, per no errar més trets.

I això és la vida, amics… Feta de trasbalsos que ens fan créixer, seguits de períodes d’estabilització més o menys llargs i, a continuació, perquè no ens instal·léssim pas, ve un altre trasbals que ens torna a plantar de peus a terra.

Aquest any, més que mai, us desitjo unes festes en pau. Gaudiu-les amb prudència, respectant aquells que us envolten, amb les millors mesures possibles. I, sobretot, estimeu-vos amb bogeria i recordeu sempre que res no és permanent, que tot canvia i que, avui per avui, el canvi només pot ser esperançador.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

17 de desembre de 2020

Reflexionem

Fa pocs dies, en una entrevista a RAC1 el doctor Valentí Fuster, director, des del 1994, de l’Institut de Cardiologia de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York, parlant de l’actual pandèmia, va dir que ens trobàvem davant de la Tercera Guerra Mundial Bacteriològica. Aquesta afirmació que concorda amb el desgavell que podem observar a tots els països del món davant de la situació sanitària que ens toca viure, contrasta brutalment amb el capteniment de molts de nosaltres que la vivim com si res no hagués canviat. Ens preocupa, i molt, el retorn a una suposada normalitat. Tenim com a objectiu primordial poder fer la mateixa vida que fèiem abans de la pandèmia, com si això fos la millor situació possible. Tenim com a fita principal l’ocupació de terrasses de bars i restaurants, l’assistència a concerts, cinemes i teatres, anar a ballar, viatjar sense limitacions, celebrar el dinar de Nadal amb la família al complet, … i tot això mentre parlem de Tercera Guerra Mundial?, no us estranya tot això?

Deixeu-me anar més enllà. El cert és que estem en una situació nova, totalment desconeguda i incerta des de molts punts de vista, i jo em pregunto: què ens vol dir la situació actual?, hi ha la possibilitat que calgui un canvi de mentalitat?, estem convençuts que la nostra manera de viure fins el més de febrer passat és la millor manera de viure possible?

Si tenim en compte les grans diferències entre les economies mundials i, sense anar més lluny, les que ens afecten a la nostra societat en concret, podríem arribar a la conclusió que tant bé no ho estàvem fent, mentre en una mateixa societat convivien persones amb nivells de vida molt diferents. La salut de l’economia d’un país no es mesura per la quantitat de bars o restaurants oberts o tancats, sinó per una redistribució de la riquesa que afavoreixi els més necessitats mitjançant l’aportació d’aquells que més tenen.

No passem de puntetes per la situació actual, no ens perdem en disquisicions gratuïtes i mancades de rigor. Aprofitem el daltabaix per anar a fons i forgem entre tots una societat sense diferències. Aquesta és la millor cura per a una bona salut de país. Obliguem els nostres governants a nodrir la sanitat i l’ensenyament, eines principals de prosperitat, amb els pressupostos necessaris per poder afrontar els reptes actuals.

Els moments difícils són oportunitats per assolir els canvis necessaris per redreçar les societats. Mentre ens perdem en minúcies, no tenim la visió de conjunt necessària per assolir els canvis en profunditat. Cal preocupar-se de les economies personals, sí, però no ens oblidem que les grans diferències venen de l’acumulació de riquesa en les butxaques d’uns quants, molt pocs, en comparació amb la resta, a expenses de la pobresa de la gran majoria.

Aprofitem aquests temps per reflexionar i, separant el gra de la palla, posem remeis a gran escala i no ens perdem en anècdotes que solucionen escorrialles.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

3 de desembre de 2020

Un dia qualsevol

Era al tren, al compartiment del costat. El vaig veure pujar a l’estació de Badalona. Entrà i sense mirar enlloc, s’assegué i es disposà a passejar una mirada perduda en el temps, d’aquelles de tant me fa. Li vaig buscar els ulls i no els hi vaig trobar. Sabia que no em veia. Estava de cos present. Qui sap on tenia el cap. Ben lluny de ben segur. Ancorat en una història del passat o del futur, ves a saber.

Tot d’una, un infant de cara riallera i ulls nets, se l’hi atansà i li oferí un ampli somriure, però ell, ai las!, ni tan sols va parpellejar. Sense adonar-se’n, havia perdut el regal meravellós de la innocència que et saluda.

Mentrestant, a la resta del vagó, la vida bategava amb ritme persistent, intens i frenètic. No tot era una meravella, però, si t’hi entossudies, sempre podies descobrir una imatge que et despertés els sentits o t’alimentés l’esperit. No era el seu cas. Vaig baixar del tren, deixant-lo allà esfilagarsat al seu seient, inert, capficat, sorrut.

En temps difícils, sobretot, en trobem pel camí persones que viuen sense viure. Es diuen Pol, Marc, Agnès, Clàudia, el nom és el de menys, la qüestió és que respiren molt poquet i el seu cor batega mantenint-los un estat semi-vegetatiu. Són com un bocí de carn que s’arrossega sense adonar-se dels regals que la vida li ofereix.

I és que a la que ens despistem, se’n omple el cap de bombolles enganxoses que no serveixen per a res! Enfangats en com haurien pogut ser les coses, si haguéssim actuat d’una altra manera. Penedint-nos de comportaments passats, sense adonar-nos que els moments presents se succeeixen fatalment desaprofitant l’ocasió de que t’acaronin l’ànima.

Per ser feliços, hem de despertar a la vida. Viure palplantats a terra sense deixar escapar cap ocasió per dibuixar un somriure, encara que sigui darrere de la mascareta. Desfem-nos d’aquells pensaments que ens ancoren al passat. Llencem ben lluny totes les pors que ens fan esperar el futur amb angoixa i plantem les nostres arrels en aquest present que és nostre i que podem canviar si ens ho proposem. No podem controlar els fets que ens toca viure, però sí que podem escollir la forma de viure’ls.

Sigui com sigui, no ens conformem a sobreviure i escollim l’art de viure desperts. Carpe diem. I, si en algun moment, la ment es despista i es disposa a enfonsar-nos en un món irreal i fantasmagòric, sapiguem recuperar la pau interior i la consciència del present sense barallar-nos-hi, sinó convidant-la amorosament a posar-se a favor nostre.

Visquem sempre amb els ulls ben oberts i cerquem els ulls d’aquells que ens envolten, sense perdre’n detall. Per estimar ens cal estar desperts, altrament deixarem que la grisor ens envaeixi. La vida és el millor regal que ens han fet perquè ens permet estimar i ser estimats, l’únic important.

Regina Ferrando i Ferran

e-mail: regina@reginaferrando.cat

19 de novembre de 2020

Expectatives? No, gràcies

Estem acostumats a viure condicionats per expectatives que no sempre s’acompleixen en la mesura que nosaltres desitgem. Quan la nostra única font de felicitat rau en la consecució dels nostres objectius i, per la raó que sigui, no acaben de fer-se realitat, ens sentim insatisfets.

Quan això passa, quan ens immergim a viure d’expectatives de futur, condicionem la nostra vivència del present. Mentre estem convençuts que la felicitat arribarà en el moment que s’acompleixin les nostres expectatives, ens estem deixant perdre la felicitat proporcionada pel moment present i les expectatives ja acomplertes.

En temps d’incerteses, com els que ens toca travessar, les expectatives són una trampa perillosa. Pensar que no estarem bé fins que hi hagi una vacuna, per exemple, cosa que no sabem quan pot tardar, és una manera poc intel·ligent de no ser agraïts amb un present que, malgrat la realitat de cadascú, té ombres, però també llums. Parlem de nova realitat, en contraposició amb una realitat ja inexistent. No ens enganyem, la realitat és la que és, i requereix, ara i sempre, la flexibilitat necessària per adaptar-se i acceptar circumstàncies i condicionaments.

Si observem la nostra vida, amb objectivitat, ens adonarem que massa sovint no en tenim prou. Que molt poques vegades ens aturem a fer balanç de tot allò que hem aconseguit. Que només ens fixem, justament, en tot allò que ens manca per aconseguir. És com si ens entossudíssim a veure sempre l’ampolla mig buida en lloc de celebrar la part d’ampolla que ja tenim emplenada.

Només quan som capaços d’avaluar les fites aconseguides, només quan aturem la nostra ment i ens mirem al mirall, només quan ens alliberem de les nostres pors, conscients que són només fantasmes creats per la nostra ment, guanyem la capacitat d’estar agraïts en un present que, sigui el que sigui, és aquí i ara el nostre únic moment de vida.

Enfoquem els nostres interessos només en la millora íntima i personal que ens permeti millorar el conjunt. Cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, cada una de les nostres accions, té una repercussió, positiva o negativa, en el nostre entorn. En la mesura que ens entossudim només a fer el bé, la nostra vida s’omplirà de bondat. En la mesura que ens entossudim a estimar, la nostra vida s’omplirà d’amor. En la mesura que ens entossudim a conrear la veritat, la nostra vida s’omplirà d’autenticitat. No és l’exterior allò que ens condiciona, el nostre exterior és una projecció fidedigna d’allò que passa dins nostre.

Siguem agraïts amb allò que som, sense contraposar-ho amb allò que tenim. La nostra felicitat no depèn de res que sigui extern a nosaltres mateixos, sinó que depèn d’un canvi intern, en profunditat, que ens permeti endreçar el nostre inconscient, perquè ens permeti ser conscients de la nostra realitat i, fet això, dediquem-nos únicament i exclusiva a la nostra fita principal: fer feliços els altres.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

5 de novembre de 2020

Respecte, assignatura pendent

Des de temps immemorials, la humanitat que evoluciona, enmig de llums i ombres, ha fet possible que avui estem on estem. Plegats hem avançat fins arribar a fites insospitades pels nostres predecessors. La ciència i la tecnologia han fet un salt impressionant, aconseguint que una part de la humanitat, en la que nosaltres ens hi comptem, assolís un nivell de confort immillorable.

Si ens entretenim a mirar enrere des del punt de vista de qualitat de l’ésser humà, però, ens adonarem que sovint el nostre comportament no s’allunya massa d’aquell ésser primitiu que matava per supervivència. Amb una diferència essencial: l’ésser humà actual, massa vegades, no mata per supervivència sinó per mantenir el seu status quo i la seva quota de poder. I és que hem assolit formes molt refinades de matar. Formes que van des de la declaració de guerres preventives fins a la condemna a la pobresa, a la fam i a la malaltia d’una majoria de la humanitat, per garantir el benestar d’una minoria. I per si amb això no fos prou, en ple segle XXI, prolifera, d’una manera esfereïdora, la violència de gènere entre parelles que confonen amor amb possessió, i els actes vandàlics de tota mena que arriben a l’extrem d’apallissar i matar éssers humans només per passar l’estona.

Per acabar-ho d’adobar, en els darrers anys ha sorgit una forma de matar molt més sofisticada: minar i destruir l’honorabilitat del contrari, mitjançant la difamació més descarnada, emparada en falses informacions creades ad hoc de forma malintencionada i potenciades per mitjans de comunicació sense criteri odontològic al servei del capital més insensible.

I en mig de tot aquest garbuix, heus ací, ha sorgit de forma inesperada aquesta pandèmia maleïda que ha vingut per quedar-se i que ens hauria de fer tocar de peus a terra, si més no, per valorar i prendre consciència de la qualitat del nostre pensament i del nostre capteniment. Res no és perquè sí, la vida ens ofereix un parèntesi en l’activitat frenètica per fer-nos conscients dels nostres errors.

Hem de fer tot allò que estigui a les nostres mans per tornar a donar contingut a un mot abstracte però essencial: el respecte. El respecte com a capacitat humana que ens permet no agredir-nos ni agredir. Allò que ens permet no pensar, no dir i no fer res que pugui ferir-nos o que pugui ferir. Només el respecte, que és una capacitat desenvolupada pel nostre cervell més evolucionat, pot contrarestar la força animal del nostre cervell primitiu.

Malgrat la inèrcia ambiental, el fi no justifica els mitjans, amics. Hem de maldar per exercir la nostra llibertat sense lesionar la llibertat de l’altre, alhora que hem de fer-nos respectar sense deixar de respectar l’altre. No podem seguir en silenci mentre contemplem injustícies flagrants al nostre voltant. I perquè el respecte s’instauri en la nostra societat no n’hi ha prou amb lleis prohibitives, sinó que cal un treball personal de cada un de nosaltres amb ell mateix i amb el seu entorn. Només si ens hi comprometem, podrem construir un món millor.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com

e-mail: regina@reginaferrando.cat

22 d’octubre de 2020

Meditació és confiança

En temps difícils, en temps d’incerteses, només ens queda la confiança. Confiança en nosaltres mateixos i en el procés de la vida que -ho sabem- ens oferirà allò que ens convé, malgrat que de vegades no ens acabi de fer el pes. La confiança s’obté quan desenvolupem el respecte, l’atenció i l’amistat per nosaltres mateixos. Sense confiança ens veiem obligats a malbaratar un gran cabal d’energia per protegir-nos de tot i de tothom i, fins i tot, de nosaltres mateixos. Som incapaços de defensar els nostre límits, cosa que fa que els altres puguin envair amb facilitat el nostre àmbit, sigui a nivell físic, mental, emocional o espiritual.

La confiança bàsica s’assembla molt a respirar. Respirar és natural i no ens hi hem d’esforçar gaire. Simplement respirem. Quan exhalem confiem, no ens qüestionem, que després vindrà una inhalació. Quan mengem confiem, donem per fet, que el nostre aparell digestiu digerirà allò que mengem. Quan fem una passa per caminar, confiem, no ens plantegem, si la terra ens sostindrà.

La meditació és l’eina per recuperar la confiança perduda. La pràctica de la meditació ens permet aprendre a deixar anar, més enllà de les nostres pors i de falses imatges de nosaltres mateixos i del món que ens envolta.

Tots els nostres estats d’ànim, siguin els que siguin, són mereixedors de confiança. Tant la tristor com la joia són mereixedors de confiança. Es fa difícil confiar en el nostre estat d’ànim perquè massa sovint no ens permetem experimentar-lo en plenitud. La tristor i l’avorriment, per exemple, són estats d’ànim que ens volem treure de sobre perquè ens resulten desagradables. Ara bé, cal tenir en compte que, quan intentem alliberar-nos-en el què fem és enfortir-los. Si, en canvi, els deixem ser, els vivim plenament, podrem acceptar-los sense judicis i transformar-los.

En temps difícils, es fa més que necessària que mai la meditació que ens ajuda a sentir-nos i a conèixer-nos tal com som ara. Tant senzill i profund alhora. Es tracta d’aprendre a tenir una relació profunda i honesta amb nosaltres mateixos.

La confiança bàsica, un cop experimentada, sempre està a la nostra disposició, és anterior als nostres pensaments i als nostres sentiments. No depèn dels nostres estats d’ànim ni de les nostres interpretacions. Es tracta d’un estat mental bàsic que sempre està a la nostra disposició. Quan confies t’alliberes de la tensió entre els oposats -dolor/plaer, pèrdua/guany-, que condicionen la nostra visió del món i de nosaltres mateixos.

L’eina de la meditació és a les nostres mans, una eina que ens permet submergir-nos en el nostre oceà de pau interior, fer un parèntesi en la nostra circumstància física i contactar amb la nostra realitat íntima i primordial, aquella que ens fa éssers humans complets i ens unifica amb la resta de la creació. Des d’aquest centre neix la confiança com un doll d’aigua clara que alimenta la nostra capacitat de presència, d’independència i d’amor incondicional per tot allò que ens envolta.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

8 d’octubre de 2020

La nostra obra

El gran trasbals d’aquest món continua amb símptomes de perpetuar-se en el temps, sense que gairebé ningú no hi puguem fer gran cosa. S’accentua la percepció de trànsit per la corda fluixa, d’una vida que mai, mai, ha estat segura del tot, malgrat els enganys de la nostra ment.

Ens sentim a mercè dels esdeveniments, tot i comptar amb eines per construir un món millor, com ara la nostra força, la nostra determinació i el nostre compromís. Atesa la situació actual, el més trist seria que ens sentíssim víctimes innocents d’un món que no podem controlar. En realitat, el món que vivim és la conseqüència de totes les nostres obres al llarg de la història de la humanitat. No podem restar al marge del la taxa de responsabilitat que d’alguna manera ens correspon.

S’imposa, doncs, observar minuciosament la nostra vida, cadascú la seva, i trobar aquells trets de la nostra personalitat que poden millorar per a la millora del conjunt. Cal que cadascun de nosaltres trobem, urgentment, la justa mesura entre la llibertat personal i el respecte per la llibertat de l’altre; entre la bondat i l’exercici abnegat de l’amor incondicional; entre la veritat a ultrança i el respecte més delicat per tot i per tothom.

Tots formem part de la gran família humana i tots som corresponsables de la seva obra. I aquesta responsabilitat indefugible ens obliga, aquí i ara, a canviar de mentalitat i donar un cop de timó a la manera individual i col·lectiva de funcionar, sobretot, un cop constatat que estem errant la trajectòria.

Davant de qualsevol injustícia, no podem restar encallats en la queixa estèril o en la crítica ferotge, s’imposa passar a l’acció, no ser esclaus de la indiferència i la comoditat, per denunciar-la per tots els mitjans que tenim a l’abast que, avui per avui, són molts i variats.

Tothom, cadascú des del seu espai de relació, ha de maldar per desterrar la mentida, la crítica com a esport, l’insult, la calúmnia, el descrèdit personal. És feina comunitària la denúncia aferrissada de tota falsedat. Deixem de ser altaveus de corrupteles i de falses informacions malintencionades. No podem escampar informació falsa que, intentant tergiversar la realitat, pugui ferir algú.

Tot allò que emetem a l’univers ens torna multiplicat. Procurem emetre només bé, bondat, veritat, amor, que s’estendran com una taca dòli i ens retornaran per al nostre gaudi personal i intransferible.

La vida és un regal prou valuós com per malbaratar-la en decisions que ens perjudiquen a nosaltres i perjudiquen el conjunt. Hem de procurar, per tots els mitjans al nostre abast, que les properes generacions se sentin orgulloses d’aquells que les haurem precedit i això passa per un treball personal minuciós i tossut a la recerca de la pau interior, la veritat i la justícia, en l’àmbit personal i col·lectiu.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com 

e-mail: regina@reginaferrando.cat

24 de setembre de 2020

Visca la incertesa!

La humanitat, des de sempre, cerca incansablement certeses i seguretats per poder viure amb tranquil·litat i relaxament. De maneres cada vegada més sofisticades hem anat teixint complicitats, normes, lleis, així com assegurances de tot tipus, de béns, de salut, de vida…, tot plegat per tenir una sensació de control fictícia de les nostres vides.

Tot d’un plegat, però, aquesta pandèmia que ens habita ha deixat al descobert la nostra realitat veritable: la nostra immensa incertesa i fragilitat. Ens ha fet adonar que no som amos del nostre futur i que som extremadament fràgils davant de la incertesa. Això no és cap novetat, al contrari, des que naixem, en un regal extraordinari, ningú no sap quan de temps hi podrem ser. Voleu més incertesa que aquesta?

Podem disfressar la nostra existència de totes les maneres possibles, però al final la tossuda realitat ens fa adonar que caminem per la corda fluixa durant tota la vida. I això és dolent? Depèn de com ens ho vulguem mirar, és la realitat pura i dura. És l’essència de la nostra naturalesa humana.

L’única veritat és que aquí i ara som. Què som no ho sabem ben bé, ni tampoc on arribarem, però sabem que la vida en sí mateixa és el regal més preuat que podem tenir. Sabem, o hauríem de saber, que pel que fa a la vida i la mort tots som iguals. Tots hem sortit de la mateixa font i tots tenim les mateixes possibilitats, que depenen únicament i exclusiva de la nostra mirada i de les nostres obres. L’única certesa que tenim, això sí, és la possibilitat de gaudi de cada moment present i de la quantitat d’amor i bé que siguem capaços de compartir.

Si acceptem la corda fluixa, que és la realitat, hauríem d’estar agraïts per cada instant de vida, per cada encontre, per cada gest, per cada mirada, per cada paraula, tot des de la certesa que pot ser la darrera. Això vol dir viure la incertesa amb la màxima normalitat possible. Aquest és el nostre gran repte.

Hem d’estar oberts al canvi, a la possibilitat que les coses mai puguin ser com abans i, des d’aquesta perspectiva, qui no ens diu que entre tots podem teixir un món millor que el que teníem? Perquè  el que teníem no era cap meravella, oi? Fixem-nos, sinó, en les grans desigualtats, en les grans injustícies, en els grans desastres ecològics que per les nostres debilitats humanes hem sigut capaços d’aconseguir.

Ara bé, per damunt de qualsevol incertesa, hem de saber que en el fons del fons del nostre oceà de pau interior hi roman un recinte sagrat on la felicitat, l’amor, la tendresa, la confiança, l’assossegament, hi fan estada. Un recinte sagrat que compartim amb tota la creació i al qual hi accedim a través del silenci i la contemplació del procés meravellós de la nostra pròpia respiració. Un indret atemporal on les seguretats no són necessàries i on la fragilitat no existeix perquè el temps dóna pas a l’eternitat.

Regina Ferrando i Ferran

Trobaràs els escrit publicats, amb anterioritat, al web: reginaferrando.simplesite.com  

e-mail: regina@reginaferrando.cat

10 de setembre de 2020