L’EIXIDA DEL SAFRANER
Plou vent, que enreveixina la mar en calma i en cala. Les cases, ben arrecerades a les faldes dels puigs domèstics, l’atenen deixant caure fulles de la parra. D’una estant, algú pensa que enlloc no està escrit que hom no pugui sucumbir a l’encant de les ones més substancials i beure’s la mar d’un sol