marginàlies

“Ets un afortunat”, li va dir en Manuel Parpal un diumenge, a la vila, abans de davallar amb els oncles a la ciutat, quan ja feia uns anys que vivia amb ells. I per poc que no li rebenta el nas d’un cop de puny. Com s’atrevia a dir-li que era un afortunat si era orfe de mare i se n’havia hagut d’anar a viure a casa d’altri per alleugerir la viduïtat de son pare? S’havia tornat boig o què? Que no sabia el que li havia costat deixar la vila que tant adorava i avesar-se a viure a cals oncles? Que no li havia detallat de quina manera havia patit per fer-se un lloc entre els al·lots del seu curs, la majoria polls entrats en costura?

I l’amic, sense perdre la compostura, que li deia que la mort de sa mare era una garrotada que mai no s’espolsaria de damunt, que era una desgràcia sense parell, però que dins tot, havia trobat l’únic consol possible a aquella bestiesa: l’atenció aviciada de l’oncle Miquel i de la tia Carme. Des que vivia amb ells que no li parlava més que de l’oncle Miquel i les seves proeses; de les seves excel·lències i de les seves converses plenes de seny; dels seus viatges i dels seus llibres. “Ets un afortunat perquè estan per tu. I també ets un orgullós per no voler dir-me que estimes l’oncle Miquel. O no?”.

Com s’estimava un oncle no carnal? Ell sabia com s’estimava un pare, i una mare, i les padrines, i els germans i germanes, i les ties i els oncles vers, i fins i tot els cosins. I també pensava que estimava Déu, ni que fos per no despertar la seva ira. Però, com s’estimava un oncle no carnal que apareix de sobte, gairebé, per donar un cop de mà a la seva orfenesa? Es pensava el seu amic Parpal que això era tan bo de fer? Com dir que estimava el factor de totes aquelles meravelles si ningú mai l’havia advertit que podria trobar-se alguna vegada en aquell enforcall?

Era amor, aquella necessitat que tenia de la veu temperada de l’oncle Miquel quan l’envestia qualsevol mena de temença? Era amor la necessitat de veure la mirada transparent del seny de l’oncle? Era amor la necessitat sempre acomplida de tocar la mà d’apòstol permanentment a punt de revista de l’oncle? Era amor aquella punta d’altivesa amb què es passejava amb ell i la tia Carme per les ciutats properes a la civilització visitant més museus i llibreries que no clients de les seves obres d’art en capells? Era amor aquell estar sempre bé vora ell i comprovar que no ho sabia tot presentant-li un dubte de llatí?

Estigué molts anys a poder afirmar que estimava l’oncle Miquel per ser qui era: el millor capeller del món conegut que l’estimà a ell perquè sí, perquè li tenia el cor robat i sense anar a cercar més raons. I en el moment precís en què fou capaç d’afirmar-ho s’adonà que ho hauria d’haver fet aquell primer matí seu ciutadà en què, assegut a la vorera del llit, li contava la por que sentí una nit a Barcelona quan es despertà en una apagada general de llum. Per ventura si ho hagués fet aquell primer dia, quan ho sentí amb una intensitat ferotge, l’hagués pogut estimar molt més a pler del que l’estimava.

S’afirmà rotundament que estimava l’oncle Miquel el dia que morí; ell, no l’oncle. Perquè ell, de la mateixa manera que tenia data de naixement, també en tenia de defunció tot i que visqués, encara, per poder contar-ho. Per a ell, morí la nit que s’afirmà que estimava l’oncle capeller i si no hagués estat per aquella declaració solemne de darrer sospir no hauria volgut ni pogut ressuscitar.