Connexions des de #Badalona

Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l’oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M’ha fet pensar i n’he hagut de fer una fotografia d’urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m’he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s’aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l’obra, sinó que li dóna intenció… vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.

Red de mentiras (Body of lies) és la nova pel·lícula de Ridley Scott i és alguna cosa a mig camí del thriller bèl·lic i l’assaig de política internacional. Jo li he vist moltes relacions amb Black Hawk Derribado (Black Hawk Down), el seu film del 2001, sobre la crisi de Somàlia. En tots dos casos, el director aborda amb cruesa com són els conflictes armats avui. La violència i la urgència han fet saltar tot heroisme o moral, el soldat ‘salvador’ s’embruta i es converteix ben aviat, ell també, en agent del desordre. Scott obre el film amb imatges de les tortures als detinguts iraquians, marcant el to d’una pel·lícula molt incòmoda per les seves constants ambiguetats.

La Trina Milan escriu en el seu blog sobre aquest film i ho fa de forma tan encertada que us en presento un fragment: “A la pel·lícula, –diu la Trina Milan–, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir èxit en la seva feina, cosa que no és compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment, DiCaprio es salva justament per la seva coneixènça del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?” Estic d’acord amb l’anàlisi, tot i que amb alguns matisos: és veritat que es reivindica el ‘coneixement sobre el terreny’, però aquest es vincula al treball coordinat amb els serveis d’intel·ligència d’una monarquia corrupta i violenta. Potser es guanya en eficàcia… però el problema no s’aborda en la seva arrel. Caldrà demanar a Obama que vaig més enllà d’un canvi d’aliances, per convenient que aquest sigui.

L’altre dia, i en la meva faceta de president
d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, vaig participar en un debat a Televisió sobre
Badalona sobre l’elecció de Badalona com a Capital de la Cultura
Catalana el 2010. Com passa en aquesta mena de cites, el temps es va
fer curt i em vaig quedar moltes coses al pap, moltes idees que
m’hagués agradat plantejar, a més d’altres que voldria haver dit de forma més
clara, més convincent. La televisió és un púlpit immillorable,
però també és un espai exigent i rígid. Els minuts són or, i està clar que per
parlar de la cultura a Badalona no hi ajuden gaire els cronòmetres. (continua)

En un moment determinat, la conductora del debat va preguntar als
convidats: quina carta als reis fan les entitats? Era una manera
simpàtica de demanar quins projectes tenen al cap les associacions. Sé
que no hi havia mala intenció. Però el llenguatge transporta el verí
més perillós quan hom baixa la guàrdia. Parlar de cartes als reis és com proposar una escena en la qual hi ha una figura magnànima que
aprova, que concedeix, que perdona (l’Ajuntament?)… i una altra que
suplica i espera delerosa que ‘els desitjos es compleixin’, com si
fossim vailets en pantalons curts (les entitats?). Revela, en el fons,
una visió de la cultura paternalista i subsidiària.

Res de
cartes als reis, vaig dir jo. Parlem de tu a tu, reconeixent la feina
de tots, cadascú segons les seves capacitats, però també segons les
seves potencialitats. Una política cultural s’aplica des d’àmbits
diversos, i hi tenen lloc actors diferents. No ens en podem oblicar
cap! Aquesta és una de les idees que l’entitat que presideixo va
intentar posar damunt la taula fa uns dies en un acte de debat, que va
comptar amb la participació del consultor cultural Antoni Laporte. El
títol de l’acte era prou ambiciós: De què serveixen les polítiques
culturals?

Vam trobar la resposta? No, naturalment. Però si que
vam sortir amb la prometedora certesa que, en tot cas, per definir una
política cultural cal tenir abans una visió estratègica i cal saber amb
qui i amb què comptem? La visió estratègica no la tenim, bé que vam
estar treballant dos anys en un document, que caldria revisar i que en
alguns punts és discutible, però que, inexplicablement!, guardem en un calaix! D’altra banda, sabem amb
qui comptem? Crec que no. En tot cas, deixeu-me dir que fent ‘cartes
als reis’ no anirem enlloc. La Capital de la Cultura Catalana no tindrà
una gran repercussió fora del terme de Badalona, però pot ser –ha de
ser!– una oportunitat per passar, finalment, a la transformació de les
coses, per aprendre a treballar de forma més eficient, més coordinada, per aprofitar millor el que tots tenim per oferir a la ciutat. Per fer-ho no ens faran falta cartes als reis. Fa temps
–anys!– que ens hem fet grans!

L’entusiasme és poc científic, d’acord. Sé que al llarg de l’any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l’any diferent. Tinc cinquanta ‘3 millors discos de la història’ i una desena de ‘millors concerts de la meva vida’. No m’agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d’aquest esport, d’aquells que cada temporada nomenen dos ‘partits del segle’, sinó més. L’emoció ens empeny a l’hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l’associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock’n’roll, Ritme&Club, presenta al Teatre Zorrilla de Badalona el debut al nostre país de Mark Olson i Gary Louris, les dues ànimes de The Jayhawks. Els Jayhawks són autors d’un dels meus cinc discos preferits, Tomorrow the green grass (1995, American Recordings). Que no us ho creieu? El teatre ja està a la ratlla del ‘sold out’. Allà vosaltres.

Aquesta fotografia és la meva preferida de les exposades al CCCB de Barcelona dins la mostra del World Press Photo d’aquest any. Mostra un moment molt especial: el seu autor sembla voler demostra-hi que la fotografia no sempre ha de ser l’avorrit notari de la realitat. I és que, de fet, la captura exposada revela una atmosfera del tot irreal, entre la serena contemplació i la violència latent. Un soldat nordamericà vigila els vilatans d’un poble d’Afganistan mentre els seus companys, armats fins a les dents, registren les cases del llogarret. La fotografia de l’hongarès Balazs Gardi, una de les guanyadores del certamen mundial, em va absorbir. És enorme la força d’aquestes  quatre figures d’elegant misticisme, gelosos guardians del bosc de la fe. El soldat representa la nostra mirada, entre la meravella… i l’horror.

El cantautor nordamericà Rodney Crowell ha editat un dels millors discos de l’any. Sex&Gasoline: lúcid, compromès i urgent. En la cançó que dóna nom a l’àlbum, editat per Yep Roc i produït per Joe Henry, va cantant ‘this mean old world runs on sex and gasoline’. L’encerta quan parla de ‘vell món’, però potser no acaba d’estar tan fi quan lliga sexe i gasolina. He pensat en l’última del James Bond, aquest Quantum of Solace (per cert, premi al títol indesxifrable!) i en una de les escenes, tan òbvia com impactant, en la qual una de les guapíssimes ajudants de l’espia es trobada morta tota pintada de negre. Els seus assassins l’han submergit en petroli, potser intentant posar al dia la impactant mort vista a Golfinger. L’or dorat s’ha substituït per l’or negre. L’escena en qüestió no és gaire representativa: resulta que a l’última de James Bond, erràticament dirigida per Mark Foster, hi ha molt poc sexe (en James Bond es passa més temps lamentant-se que no pas disfrutant la joie de vivre) i l’or negre és, ben encertadament, l’or blau! L’aigua representa el recurs que articularà –o potser articula ja– la geopolítica de les pròximes dècades. El guió, com passa en moltes pel·lícules d’ara vol explicar moltes coses i no aconsegueix superar la cotilla del gènere, que és massa estricta.

Em quedo amb l’apabullant bellesa de Olga Kurylenko i l’encert, que cal apuntar a director i guionistes –entre els quals hi ha Paul Haggis–, de presentar-nos un reeixit exemple del dolent del segle XXI. Aquest no representa cap obscur càrtel de les drogues, sinó que és un hàbil i prestigiat gestor de les contractes i adjudicacions d’obra i serveis públics als països del tercer món. Els alterglobalitzadors; tan sensibilitzats amb la falta de transparència d’algunes d’aquests grups que veiem rera la privatització de serveis com l’aigua, l’electricitat, el telèfon, etc; segur que assenteixen satisfets: ho veus? ho veus? Això en el cas se’ls vegi el pèl en algun dels passis del film.

La participació és com la sostenibilitat, és la sal desitjada en tot discurs polític. Si Greenpeace és sostenible, perquè no pot ser-ho Repsol? I amb la participació, passa tres quarts del mateix. Quatre dies abans de les eleccions a l’estat, el senyor Rajoy es va fer un Facebook, amb l’ànim d’escoltar la gent, deia; i avui és un més dels molts vaixells virtuals abandonats a la deriva pels polítics. A Sant Adrià de Besòs, l’Ajuntament ha preguntat aquests dies als veïns si volen mantenir o no les tres xemeneies de la FECSA, les famoses tres torres que presideixen el litoral maresmenc. És per això ha engegat una consulta popular, que finalitzat amb victòria aclaparadora dels que opten per la conservació de la infraestructura (veure notícia aquí). Crec que toca remarcar la valentia de l’alcalde de Sant Adrià a l’intentar situar aquesta qüestió en el centre del debat ciutadà. A Sant Adrià, sembla que la participació ha aconseguit trencar la gàbia d’or… Però és així, relament? La iniciativa de l’Ajuntament adrianenc és positiva, bé que també insuficient. Malgrat que els adrianencs han tingut a disposició dos díptics amb informació diversa, i per bé que es van fer unes jornades de debat prou interessants sobre el tema, crec que no s’ha sabut posar tota la informació damunt la taula. La pregunta que s’ha proposat és absoluta: mantenir-les o tirar-les? Caldrà optar per una o altra opció, sense saber quan costa deixar-les, enrunar-les o restaurar-les, o si hi ha diners per fer-ho. Tampoc s’acaba de saber com és exactament l’espai ni què s’hi pot encabir. Està bé la pregunta, però ¿no els sembla que els falten elements per emetre una opinió informada? Salvem l’edifici… però per a fer-hi, què? La intenció suposo que ha estat bona, tot i que ha acabat revelant el mal de la política d’avui. La participació no és només votar quatre anys i tampoc és una pregunta ocurrent suggerida per un polític amb gana de titulars! La participació és un procés, una voluntat política. Un cop coneguts els resultats de la consulta, es tornarà a tancar l’expedient en un calaix?

Foto: Les ‘tres maries’ avui mateix al matí.

Laurence Caramel, el periodista de Le Monde que signa l’article “L’Afrique centrale cherche à monnayer sa forêt tropicale”
parla, encertadament, d’eqüació injusta. Aquest continent oblidat,
desconegut, apassionant i imprescindible emet menys que l’estat de
Texas, als Estats Units d’Amèrica, i en canvi és un dels més
vulnerables als efectes del canvi climàtic. La precarietat de la seva
economia i la dependència dels recursos primaris el converteixen en
potencial víctima climàtica. (…)

La Conca del Riu Congo, amb més de 227
milions d’hectàrees, és la segona extensió de bosc tropical del
planeta, just darrera la de l’Amazones. Aquest territori bigarrat i
francament inestable té una de les claus del futur del planeta. La
desforestació és responsable del 18% dels gasos que provoquen l’efecte
hivernacle a l’atmosfera. Què passaria si la conca del Congo visqués un
procés de desforestació com viu l’Amazones? Ens ho podríem permetre?
No. L’impacte seria enorme. Però no només a l’Àfrica. L’impacte seria
planetari. El canvi climàtic és també un canvi global, convé no
oblidar-ho.

Avui comptem el que no és tangible -el CO₂
n’és l’exemple més eloqüent-, i li donem un valor. La comptabilitat
s’ha convertit en una ciència tan incerta com apassionant, un repte
majúscul del qual depèn en una significativa part la lluita per salvar
el planeta. El cas és que si comptem el cost de la contaminació… i
definim uns preus que, d’acord amb un mercat d’emissions, s’han de
pagar si hom emet més CO₂ o equivalent del que està
definit… no hauríem de comptar també el cost d’oportunitat de deixar
determinats espais en pau? És a dir, no hauríem de premiar els que
garanteixen que el problema no es faci més gran?

Divendres a la tarda: quan l’agenda és una promesa i el mòbil fa la música més bonica. El temps alenteix la marxa: al súper hom s’entreté més del que és habitual davant la lleixa de les salses i, després, la cua passa bé, i fins la caixera del Caprabo desplega una inaudita subtilitat en passar els productes pel lector del codi de barres. La senyora de la floristeria et mira amb un somriure, perquè les flors, el dissabte, tenen el seu gran moment i la seva olor és, en aquest moment, tot anticipació. Començava el dia amb un ‘Està clar que Flaubert no va explicar tot el que sabia a “L’educació sentimental”‘ al meu Twitter. L’Eva Santana contaapuntava a través de Facebook que ‘no crec que en sabés més’. I sabeu què? Potser si, potser no en sabia més. Tant se val… divendres a la tarda. 

* A la Meritxell i les seves ‘cerques’…

La gent feliç no mira la tele. Ho diu un d’aquells estudis universitaris el principal objectiu del qual sembla ser convertir-se en titular de la secció de societat d’un diari o en peça ‘divertida’ en l’escaleta de l’informatiu del vespre. En aquest cas, descobreixo la notícia en l’edició digital del New York Times. L’informe es basa en un treball publicat a la revista Social Indicators Research i hi participen dues universitats de pes… Nota al marge: hi ha revistes que sembla que la seva raó de ser sigui aconseguir una cita en aquesta mena de notícies… i hi ha universitats que, amb un finançament sempre incert, decideixen donar als plans de comunicació la mateixa importància que als plans d’estudi. Però parlàvem d’un informe… Doncs bé, resulta que a partir de l’anàlisi de l’enquesta sobre temes socials que la Universitat de Chicago dirigeix des de fa 35 anys, els sociòlegs de la Universitat de Maryland mostren com la gent que fa activitats socials és més feliç, i que els que veuen un major hores de televisió són els que es consideren més infeliços. Vaja, que a tots ens hauria de tocar una mica més l’aire, i que el sol i el vent són tònic i vitamina, autèntica raó i excusa perfecta per somriure i saltar, ara i aquí… i que potser no calia un estudi per dir això. Però mira, aquesta mena de recordatoris tampoc fan cap mal. La gent feliç no mira la tele, que corri la bonanova.

La meva germana anunciava avui al Facebook que ja havia observat diversos Pares Noel prenent posicions en alguns balcons; i, de fet, la setmana passada ja vaig ‘publicava’ al meu Twitter que ‘és nadal al Corte Inglés’ amb una foto d’urgència de la façana de Can Jorba. Més coses: ahir vaig rebre a casa l’especial de decoració nadalenca de l’Ikea –per cert, en català!– i vaig acabar una reunió amb un ‘si no ens veiem abans, bon nadal’. Doncs si, d’acord, el Nadal és aquí. I avui, sense amagar un bon somriure, aixecaré la moratòria a l’audició de nadales que m’autoimposo cada any. Per cert, aquí i aquí hi ha dues imix meves a itunes amb algunes nadales. És que de tant que m’agraden, les escoltaria a l’estiu i tot! Alguns dels meus amics i amigues ja tremolen… això si, ding, ding, dong, al ritme d’un bon “boogie woogie christmas carol”…

A la imatge, la portada de la recopil·lació de l’any passat, a Weird Christmas. 

Fa uns dies comentava les paraules de Howe Gelb que relacionava música i pòquer. Avui continuo aquesta divertida cerca de la ‘recepta de la bona música’, amb un fragment ‘prestat’ del bloc del saxofonista Martí Serra, el molt recomanable Alguns moments bons. En Martí reflexiona en el seu últim apunt sobre l’actuació en directe, el concert, allò que els americans en diuen de tantes maneres diferents: concert, live act, event, venue, show… “Però sí que crec –diu en Martí Serra– que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n’hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l’escenografia, l’actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, … Tot el què passa dalt d’un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit…!) és part de l’acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors. Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?”

The end of night proclama l’últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d’un poema, ‘El final de la nit’. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l’or, però són cecs, són orfes d’estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d’ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m’ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. ‘Aquesta és la història de com tornem a recordar’, cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l’Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l’Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.

Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d’aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa…

Dissabte al vespre, al passeig del Born. La nit ha arribat amb tendresa, com en la novel·la. Som al bell mig de novembre, però una temperatura suau, prometedora, anima els turistes que amb apressada badoqueria descobreixen el la Barcelona cool més accessible. De fet, aquest sector de la ciutat és, principalment, el seu territori. També hi ha el públic local, és clar, però sembla que hi sigui d’atrezzo: hi ha qui fa algunes compres, altres passen decidits anant algun lloc tot sortint del quadre amb rapidesa. Però enmig de tota aquesta escena més aviat previsible, descobreixo una parella de nuvis que camina envoltada de fotògrafs. Hi ha un noi que il·lumina, dos que fan fotos i un altre que filma, caminant d’esquena, fent patir la núvia, que se’l mira una mica preocupada: i si cau? Estan fent les fotografies del ‘book’… o potser s’acaben de casar. Se’ls veu una mica incòmodes, però quan en la càmera s’engega el pilot vermell perden tota vergonya. Actuen amb una habilitat que em deixa parat: caminen radiants mirant a la càmera, com si fos un oracle. L’amor batega en la llumeta del ‘rec’. Mentre continuo el meu camí penso que només faltava una veu en off –el Gimferrer de Minoria Absoluta, per exemple– que cridés allò de: “ironia!” Abans de perdre’ls de vista els faig una foto. És aquesta.

Vaig conèixer els Filmets quan no es deien filmets, i que ningú es pensi que em passa per alt l’aire de ‘batalleta’ que té un inici d’article com aquest. Encara es deia Festival Internacional de Curtmetratges de Badalona i aleshores, tenia un aire molt més familiar i singular, fins i tot una mica furtiu… costava d’imaginar aleshores que al cap de poc temps el festival, batejat de nou encertadament i capitanejat per Badalona Comunicació i Agustí Argelich, ompliria la ciutat de vistoses banderoles. Jo vaig conèixer en Pep Mita allà, en aquell moment, junt amb en Ricard Coll, en Xavi Moya i altres cineistes… i recordo un dia, un primer dia, que vaig ajudar a apil·lar cadires i ordenar les copes de xampany després de la inauguració al vestíbul del Museu. Em sembla recordar que plovia, a fora, o això és només una llicència per conferir més emoció al relat. (…)

També recordo les sessions a la sala dos del Principal, amb un públic
escassíssim però molt motivat, on destacava el meu cosí Roger i la seva
colla.

Assistir al festival de curtmetratges era, en realitat, com un codi, un
passaport de pertinença a un món una mica críptic, però també molt
interessant. Saps que l’Spielberg i en Lucas van enviar un curtmetratge
al festival? Era la llegenda que corria als passadissos, sense que
ningú tingués, en el fons, gaires ganes d’averiguar-ne la veracitat.
Poc que calia. No parlàvem de cinema?

Però resulta que el que fa interessant els Filmets és, precisament, la
seva petjada en el temps. Avui els curtmetratges viuen un bon moment:
estan a punt de competir amb el jazz com a cita estrella,  cada ciutat
sembla que vulgui tenir el seu propi festival. Doncs Badalona va ser
pionera, en aquest cas. Quan els filmets no es deien filmets. Des de
l’any 1971.

Internet encara no havia popularitzat el format de vídeo curt, les
tecnologies audiovisuals eren molt cares i encara no s’havia donat el
boom de les sales de versió original a Barcelona. En aquell moment, jo
estava al Cineclub Babilònia, al Círcol Catòlic, i ens miravem la gent
dels curts amb respecte, tot i que sempre ens vam mantenir a una
prudent -innecessària- distància.

Però el cineclub va plegar, i els filmets encara perduren. Aquesta
setmana el Teatre Zorrilla bull de cinema. Tot un luxe. I ja fa 34 anys.