Connexions des de #Badalona

Veure pel·lícules més d’una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l’altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l’altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l’obra que Alfred Hitchcock va estrenar l’any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L’acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l’exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l’inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l’arribada de la seva ‘espia’ estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l’estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència ‘germana’.

En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l’esquema de ‘boy-meets-girl’, tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d’imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m’agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m’agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l’acompanyament d’una bona colla d’stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el ‘boy-meets-girl’ de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s’ha sacrificat la valentia formal d’altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)… Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus ‘perdudes’ que tenia per casa, com una mena d’homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l’ús.

A ‘En el café de la juventud perdida’, l’escriptor francès Patrick Modiano recrea el París de quan era jove, als anys seixanta, i ho fa al voltant d’un enigmàtic i fascinant personatge, la Louki, autèntica prestigiditadora d’identitats, el mirall deformat que atrau una bona colla de personatges, narradors alterns en la novel·la. No són només els carrers i els cafès els que han canviat… hi ha alguna altra cosa que ha desaparegut amb el pas dels anys en els carrerons de la ciutat neutra. La memòria ha esdevingut més imprecisa, però a la vegada més poderosa. La seva crida ha despertat un atàvic sentiment de tornar a enrera en el cap de diferents personatges, que conflueixen en la bella Louki. Modiano, amb un estil contingut, afinat i lleument poètic, ens regala una novel·la que ens torba delicadament, com ho fa, passats els anys, el record de la primera dona que vam estimar. 

Sense ànim d’aigualir el vi, crec que l’enquesta és prou recent, però no prou com per polsar l’actual percepció de crisi, que es va fer més patent a finals de novembre i fins ara. Potser el generós percentatge que en l’informe prioritza el canvi climàtic per damunt de l’economia global seria una mica menys vistós a hores d’ara.

D’altra banda, crec que hi ha un error de plantejament, subtil però transcendent. El titular contraposa la lluita contra el canvi climàtic i l’economia, quan és ben clar que una i altra cosa hauran d’anar clarament relacionades. Als Estats Units estan plantejant un canvi en la indústria de l’automòbil amb aquesta clau. L’aposta per les energies renovables i l’eficiència es presenta com la solució al problema, no com l’emprenyadora obsessió dels quatre verds de sempre. L’enquesta sembla plantejada amb una dicotomia que la societat comença a superar, i més ràpid del que sembla!

El New York Times de fa uns dies dedicava a la General Motors un irònic article en el qual es citava una de les apostes de la gegant companyia automobilística. El Chevrolet Volt és un híbrid que permet la càrrega per a electricitat i que podria ser una realitat per a l’any 2010. Els de la multinacional fan el trist paper del nou convers. Asseguren que aquest cotxe canviarà la indústria, bé que l’horitzó és llunyà i, sembla, el preu de partida de venda serà astronòmic. Difícilment tindrà un impacte gaire significatiu. Rere tota aquesta faramalla de declaracions i intencions hi ha la por que el Congrés nord-americà no aprovi el finançament per reflotar la situació. Aquest queda vinculat a les polítiques d’innovació i valor afegit.

És per això que els de General Motors s’han tret de la màniga el Volt.
Per a la General Motors la lluita contra el canvi climàtic i l’economia global comença a ser la mateixa cosa. Ja no pot triar entre una i altra, com si que han pogut fer les persones preguntades en l’enquesta.

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT

Estic content perquè al “Caprabo” del meu barri he trobat cartrons individuals de llet: feia temps que els buscava. No prenc llet, però m’agrada tenir visites a casa i poder-los oferir allò que desitgen: aquell talladet inexcusable a mitja tarda, el cafè amb llet al matí, ben carregat del preciós líquid blanc. Fins ara era el clàssic especialista en obrir un cartró de llet, ple d’una optimista hospitalitat… tot i que, finalment, la llet acabava escolada aigüera avall, després de passar una llarga penitència, morta de fàstic a la nevera. A la cua del super faig el paper que em tocaria en un catàleg de nous models de consumidor. Sóc el ‘single’, al carretó del qual trobem iougurts amb got de vidre, salses diverses, enciam ‘florette’, un paquet de pasta fresca, una ampolla de vi bo… i tetrabricks petits de llet. La caixera em mira amb cara de no entendre res, però potser en Guille Milkyway m’encabiria en una cançó.

Caldrà que expliquem algun dia la història de Sant Jeroni de la Murtra, perquè jo no l’entenc. No parlo de la història-història: que si el monestir badaloní va ser fundat el segle XV o si va acollir la visita dels reis catòlics i Colom. Aquesta és la història coneguda, ben documentada i que és més o menys accessible a tothom, per exemple en aquest document. Parlo d’una altra història, jo; la història que no entenc, la història d’avui. (continueu llegint)
Sant Jeroni és un dels monuments més importants de la ciutat, sinó el
que més, i, en canvi es troba en un estat del tot deplorable, amb una
política de visites insuficient i que cal posar al dia, i un
plantejament museogràfic que no ha superat l’àmbit de les bones
intencions. Aquesta és la història que cal explicar: què passa amb Sant
Jeroni? ¿Ens podem permetre que el monestir estigui tancat tres de cada
quatre caps de setmana, té sentit que no hi hagi un centre
d’interpretació en condicions, que els accessos siguin tan precaris,
que la senyalètica contingui tantes faltes d’ortografia (com la foto
que acompanya l’apunt)? La resposta està clara. No. Aquesta és la
història que no entenc. I diria que devem ser molts els que ens trobem
en aquesta mateixa situació.

L’Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell, amb el suport de 
l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra,
s’encarrega de la gestió d’aquest equipament. I fa una feina important,
em consta. Cal deixar clar que, d’altra banda, no tot el que no
funciona amb Sant Jeroni és responsabilitat seva. Però tot i així, crec
que la situació actual no és bona per Badalona i que convé dir-ho, a
risc de ser malinterpretat, a risc de ferir alguna susceptibilitat.

Però no crec que s’hagi de parlar de culpes, sinó de responsabilitats. De
qui és, el monestir? Hi ha una titularitat privada la qual,
naturalment, cal tenir en compte. Tanmateix, crec sincerament, que
aquesta propietat ha de superar-se. Cal situar projectar
l’equipament amb la participació de les diferents administracions, amb
l’assessorament i control de les intitucions acadèmiques i
museogràfiques pertinents. No sé si això implica una compra o una acció
consorciada. En tot cas, cal avançar. amb prudència, però també amb
decisió; amb la llei a la mà, però també amb objectius ambiciosos.

Aquesta finca no és una finca qualsevol: les
expectatives que hi diposita la ciutat van molt més enllà de l’actual
ús com a àmbit de repòs. Parlar-ne potser genera incomoditat a alguns,
però a mi em sembla pertinent, necessari i, fins i tot, urgent.

Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.

Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.

El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss), d’Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d’un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l’hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l’amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi… que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d’amor singular, que té coses (s’ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, –aquesta és una altra de les
troballes del film–, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d’LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.

Esmoles l’espasa, treus ‘brillo’ a l’armadura, repasses quatre paraules desplegant un pergamí amb lletres gòtiques: el que diràs rima amb fracàs, però i què? penses que la rima està sobrevalorada, també a l’edat mitjana. Surts a fora, transformat de sobte: les botes metàl·liques amb forma de punxa són ara unes converse, i el vell pergamí, un iphone. Travesses el bosc encantat, a veure si aconsegueixes arribar a parlar amb la princesa captiva. Però palplantat davant de la torre, descobreixes que, de tan alta que és, ni tan sols saps si et mira, la princesa. Tot just aventures les trenes rosses i el barret cònic, la gasa blanca al vent. Sembla un dibuix de quan feies primària… Però mira, allà estàs tu, esperant el gest magnànim que decidirà si vius o mors aquesta nit, que no és una nit qualsevol: és dissabte a la nit.

Vilaweb Badalona repassa avui l’ús d’internet per part dels partits polítics de la ciutat. Els resultats són desiguals. Hi destaca la feina del Partit Popular de Xavier Garcia Albiol (el del vergonyós vídeo dels 7 minutos) amb un enfocament molt agressiu de màrqueting polític, molt ben situat, això si, en el món d’internet 2.0. Hi brilla amb un discurs demagògic i perillós, però hi brilla, malauradament. Garcia Albiol subratlla com a lema que el partit que representa està a dos regidors d’igualar l’abans omnipresent PSC. I què fa el PSC? Bada. Convergència es manté bé, ja que va ser el primer partit a fer un ús intensiu de la xarxa com a eina de comunicació política. Ferran Falcó, amb el seu bloc, i Josep Pera, a través de Facebook, han sabut fer una bona transició de l’oposició al govern.

Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.

Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l’Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de ‘pendents’
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia ‘tots els colors del verd’ però que es mantenia
desafiant des d’una vanguarda amb olor de terra mullada. L’Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l’interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d’ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d’un ocell, amb la força d’un martell.

D’altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l’anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s’ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
Actualització: Televisió de Catalunya ha respost a la meva queixa amb aquest correu.

“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.

No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.