James Bond aventura com són els dolents d’avui
El cantautor nordamericà Rodney Crowell ha editat un dels millors discos de l’any. Sex&Gasoline: lúcid, compromès i urgent. En la cançó que dóna nom a l’àlbum, editat per Yep Roc i produït per Joe Henry, va cantant ‘this mean old world runs on sex and gasoline’. L’encerta quan parla de ‘vell món’, però potser no acaba d’estar tan fi quan lliga sexe i gasolina. He pensat en l’última del James Bond, aquest Quantum of Solace (per cert, premi al títol indesxifrable!) i en una de les escenes, tan òbvia com impactant, en la qual una de les guapíssimes ajudants de l’espia es trobada morta tota pintada de negre. Els seus assassins l’han submergit en petroli, potser intentant posar al dia la impactant mort vista a Golfinger. L’or dorat s’ha substituït per l’or negre. L’escena en qüestió no és gaire representativa: resulta que a l’última de James Bond, erràticament dirigida per Mark Foster, hi ha molt poc sexe (en James Bond es passa més temps lamentant-se que no pas disfrutant la joie de vivre) i l’or negre és, ben encertadament, l’or blau! L’aigua representa el recurs que articularà –o potser articula ja– la geopolítica de les pròximes dècades. El guió, com passa en moltes pel·lícules d’ara vol explicar moltes coses i no aconsegueix superar la cotilla del gènere, que és massa estricta.
Em quedo amb l’apabullant bellesa de Olga Kurylenko i l’encert, que cal apuntar a director i guionistes –entre els quals hi ha Paul Haggis–, de presentar-nos un reeixit exemple del dolent del segle XXI. Aquest no representa cap obscur càrtel de les drogues, sinó que és un hàbil i prestigiat gestor de les contractes i adjudicacions d’obra i serveis públics als països del tercer món. Els alterglobalitzadors; tan sensibilitzats amb la falta de transparència d’algunes d’aquests grups que veiem rera la privatització de serveis com l’aigua, l’electricitat, el telèfon, etc; segur que assenteixen satisfets: ho veus? ho veus? Això en el cas se’ls vegi el pèl en algun dels passis del film.