Avís a navegants
… i altres passavolants d’aquest blog. Tot continua a una casa veïna. A oriolllado.cat trobareu les actualitzacions del meu blog a partir d’aquest mes de setembre. Ens veiem allà, per tant! Salut!
… i altres passavolants d’aquest blog. Tot continua a una casa veïna. A oriolllado.cat trobareu les actualitzacions del meu blog a partir d’aquest mes de setembre. Ens veiem allà, per tant! Salut!
[Article publicat al Línia el dilluns 3 d’octubre]
En el primer mandat del govern del PP a Badalona es va practicar una estratègia urbana de problematització de l’espai públic. Tota una paradoxa, perquè allò que es propagava arreu i amb una certa complicitat veïnal era precisament el contrari. A Badalona es van convertir en sospitosos tots els espais que tinguessin un component comunitari. Un càlcul ben cínic per afavorir una resposta política que, més enllà de l’epidermis de l’aparent ràpida solució, va servir (i serveix) de ben poc. Eliminar els bancs on seure d’una plaça era la manera d’acabar amb el soroll d’aquell grup de joves que havien convertit l’espai en lloc de trobada en els llargs vespres d’estiu. Tancar l’aixeta de les fonts era la manera d’allunyar les persones amb dificultats per accedir a l’aigua corrent. Solució o trasllat del problema?
Badalona, en això també, feia punt de nou com a pionera de l’urbanisme hostil que, poc temps després, es practicaria contra les persones sense llar –per cert, avui ben vigent en ciutats de tot pelatge polític.
Cap d’aquestes preteses solucions serveix per a gaire res més que per traslladar o agreujar el problema. Un mal diagnòstic mai és un bon presagi. El problema no és el banc ni la font en si mateixos, ni el portal on aquella persona sense llar planta el seu precari refugi, sinó la falta d’alternatives de lleure, la (més…)
Reprenc la meva col·laboració amb Badalona Matí, aquesta temporada conduït per la Núria Rodriguez, amb una selecció de cançons polítiques, però no des de la perspectiva del cantautor i o el cantant protesta. En tindriem per triar i remenar, de Bob Dylan a Pink Floyd, passant per Public Enemy, Billy Bragg, Joan Baez, Woody Guthrie, Ani Di Franco, els Clash, Lluís Llach o Obrint Pas. Però avui us proposo un recorregut diferent. Artistes contemporanis que han versionat himnes nacionals o populars, oficials o oficiosos: anirem de Queen a Charlie Haden, fent parades a Randy Newman, Billy Bragg, Xesco Boix o Javier Álvarez.
Han estat uns mesos d’alta intensitat professional i política; avui dissabte 17 de setembre m’agafa el relleu en Marc Colomer q sabrà sumar amb l’equip de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya (unes cracks! un gran projecte!). Aquesta setmana reprenc l’activitat professional, compromès com sempre amb el país. Som-hi!
👉🏻Notícia Consell Nacional d’avui.
👉🏻Notícia canvis a l’executiva.
👉🏻Recull premsa.
👉🏻Recull reaccions a TW.
I del camí que m’espera podeu seguir-ne pistes al meu linkedin (ja actualitzat) i als meus canals de telegram i newsletter. Ah, és clar, i a través d’aquest blog!
El meu darrer article al Línia Xarxa, amb referències a Tonucci (via Carles Capdevila) i la darrera enquesta de l’Institut de la Infància de Barcelona (IERMBCN).
Els infants són ciutadans de ‘ple dret’, però no sempre són tractats (i escoltats) com a tals. I és així com la ciutat perd l’oportunitat d’entendre i d’aprendre d’uns dels seus usuaris més avançats, exigents i imaginatius.
Fa uns dies, l’Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància a Barcelona (més informació aquí) revelava algunes dades preocupants, fruit d’un treball molt interessant de l’Institut de la Infància de la capital. Les seves conclusions conviden a una reflexió que hauria d’interpel·lar també els municipis de l’àrea metropolitana.
Entre el 2017 i el 2021, el percentatge d’infants gens satisfets amb la seva vida a la ciutat s’ha quasi duplicat, i això que els nens i les nenes porten les ulleres de color de rosa gairebé de fàbrica. Hi ha una expressió tècnica (quasi poètica) que ho descriu: el biaix de (més…)
A continuació uns quants enllaços que us poden servir per fer-vos a la vostra mida i gust un itinerari de vacances, ara que per molts de nosaltres comença a córrer ja l’aire fresc de la desconnexió i tot convida a mirar-se les coses d’una altra manera.
De l’oportunitat que suposa el projecte del Hub de l’Audiovisual per #Badalona (i pel país) i sobre la necessitat d’enfortir el Consorci del Besòs (i reconstruir el consens al seu voltant). Enfilo algunes reflexions en aquest article al Línia Xarxa. Es tracta d’un recorregut pels acords polítics que l’any 2016 van portar al rellançament del Consorci del Besòs com a eina per ajudar la transformació del territori que enllaça Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac i Barcelona, sumant una mirada urbanística i social. Un consens a reconstruir avui, després del bloqueig de la seva ampliació, viscut aquests dies al ple de Badalona. A les Tres Xemeneies, l’Eix Besòs s’hi juga tant! Es comença a perfilar un gran projecte de país, el hub audiovisual, que és una oportunitat que no podem deixar passar i que entre tots hem de treballar perquè connecti de veritat amb les necessitats i la realitat dels municipis on s’enclavarà. Hi ha temps, hi ha feina! També el podeu llegir a (més…)
Darrer capítol de la primera temporada de les cançons explicades, l’especial que un cop cada mes i poc faig al magazine Badalona Matí de Carles Tornero. En aquesta ocasió sobre cançons amb regust d’estiu: del Bello Verano de Family a un Summertime Blues reinventat per l’Springsteen. Postals amb ventilador, amb originals i versions. Hi ressonen els Brian Wilson, Quincy Jones, Zoo, Joe Hisashi, Jonathan Richman, Lovin Spoonful, Loudon Wainwhright III, Everything but the Girl, Elvis Costello, Nacha Pop… i un poema de Stevie Smith!
+ Escolta el programa
+ Llista a spotify (amb més cançons)
+ Llistat de programes emesos
Tallar l’autopista un matí de diumenge no és una protesta, és una proposta. És el que va passar diumenge passat a la C-31 al seu pas per Badalona i en què, en el marc de la 10a Festa de l’Educació Pública de Badalona, més d’una cinquantena d’entitats de la ciutat van convertir una de les calçades de la via ràpida en rambla cívica. Va ser només mig matí i els contratemps per als conductors van ser, en general, assumibles, però el missatge en clau de ciutat ha tingut un efecte multiplicador que n’ha allargat l’impacte més enllà de l’assolellat matí.
No és per menys. Quina força poder gaudir, per unes hores, de la reconquesta d’aquesta gran ferida oberta a la ciutat, element divisori i contaminant que ha perjudicat tants i tantes veïnes de Badalona durant tant de temps! La imatge de l’asfalt acolorit per tantes paradetes donava força a un gran interrogant: fins quan? I l’èxit de (més…)
📰 Article publicat al Línia, també accessible, aquí.
Deu dels dotze barris amb una renda més baixa de Barcelona no tenen cap llibreria. Són dades elaborades a partir del directori de llibreries de l’Ajuntament de Barcelona i que ha treballat l’Agència Catalana de Notícies en una informació d’alt valor, de la qual se n’ha fet ressò també el Línia. Les zones més riques de la capital del país concentren el 61% d’aquests establiments, tot i que només hi viu el 33% de la població de la ciutat.
Les dades fan referència a la ciutat de Barcelona i en sí mateixes ja són prou preocupants, però, amb tota probabilitat, encara ho serien més si les plantegessim a nivell metropolità, en què el ‘factor perifèria’ s’agreuja amb desigualtats amplificades. A la falta de llibreries en bona part dels barris metropolitans s’hi suma un mapa encara incomplet en el desplegament de biblioteques (el cas de Badalona és flagrant) i de progressiva precarització dels equipaments veïnals i cívics que van construir-se els primers anys de la democràcia recuperada als municipis, i que avui han anat envellint sense un manteniment adequat ni un projecte de dinamització prou actualitzat.
¿On és avui aquella gran inversió cívica (i econòmica!) de principis dels vuitanta i principis dels 90 mitjançant la qual els ajuntaments van reinventar les ciutats sorgides del franquisme amb la posada en marxa d’equipaments culturals també en clau de barri? Moltes ciutats metropolitanes viuen encara d’aquell impuls. Aquell esforç d’establir nodes de (més…)
La declaració d’amor dels Jayhawks a Victoria Williams; el pes de ser un “new Bob Dylan” lamentat per Loudon Wainwhright III; la crítica de Mary Lee’s Corvette a Elton John i les seves receptes d’amor que no sempre funcionen; la vacil·lada dels Sparks a Morrissey; el Roll over Beethoven ‘a l’anglesa’ de Richard Thompson, l’autocita de Bo Diddley i l’homenatge, entre la versió i la creació, dels Cowboy Junkies a l’Elvis Prestley. Aquest és el contingut del cinquè capítol de la meva col·laboració amb el magazine Badalona Matí de Carles Tornero.
Aquí el podeu escoltar (són 20 minuts).
Aquesta llista d’spotify recull les cançons comentades i moltes més!
I en aquest altre enllaç podeu recuperar la resta de programes.
Torna Sant Jordi, aquesta vegada sense mascareta, i enmig d’una normalitat que es resisteix. La festa del llibre i la rosa no l’espatllarà ni l’incertesa ni quatre gotes, per sort. A continuació, alguns enllaços d’actualitat que recullen bona part dels especials dels mitjans amb el més destacat de l’edició 2022, i també amb algunes recomanacions persionals. S’inclouen també links en clau Badalona.
Recordeu, en tot cas, que a les llibreries Sant Jordi és… tot l’any!
Va per tu, Marta Membrives (1971-2022)!
Té una agenda de telèfons ben peixada: el Pepe de l’associació de veïns del Turó, la Txell de la colla castellera nova, la Maria del bar de la Plaça Gran, l’Abdelkrim de l’AFA de l’escola de la Riera… Desendreçada, singular, aquesta agenda de telèfons és prèvia a l’arribada de Twitter i els DM; és un capital de gran valor… Però ben mirat potser tampoc és tan important. Perquè en el dia a dia de la periodista local moltes vegades no cal una trucada: el Pepe, la Txell, la Maria i l’Abdelkrim formen part d’una jornada laboral que en realitat no té horaris… Se’ls troba i hi parla a peu de carrer, davant del comerç, sortint de casa o passant per davant de la casa de la Vila.
De fet, la periodista va construint la notícia a partir d’una llarga conversa encadenada, plena de giragonses, i on les peces disperses van cobrant sentit a mesura que van encaixant. Indicadors de la bona feina feta? El desgast de la sola de la sabata i l’habilitat per parar bé l’orella. El subtil art de teixir un moment tranquil que convidi a la confidència. I la mirada curiosa i afinada per detectar un petit moviment rere la façana patrimonial on sembla que podrien començar unes obres, un cartell que (més…)
Música ‘urbana’ per un diumenge a la tarda. Cada mes i poc faig una col·laboració a la ràdio del meu poble (ejem), Ràdio Ciutat de Badalona. Enllaço algunes cançons que m’agraden a partir d’un fil conductor i aquest passat dilluns va tocar el torn d’una temàtica que potser us interessa als subscriptors d’aquest canal. El fet urbà, un divertimento que, amb les cançons de Mecano, Ry Cooder, Sisa, David Bowie o Arcade Fire entre altres em permet repassar/reflexionar sobre espai públic, gentrificació, sprawl…
La secció (són una mica menys de 20 minuts) i la podeu escoltar aquí directament.
I una llista a spotify, amb moltes més cançons també sobre la temàtica.
En aquest altre enllaç, la resta de programes anteriors.
Aquest és l’article que em van demanar els companys de l’Associació de Veïns de Dalt de la Vila a Badalona sobre un els grans temes candents a la ciutat. L’han publicat a la seva revista, la Costa del Meco. Aquí podeu llegir-ne la versió original.
Quan parlem del futur de l’autopista C31 és relativament fàcil posar-se d’acord en 1) el greuge que la va imposar (aquell urbanisme tardofranquista que inundava de ciment el cor de ciutats senceres sense ni tan sols preguntar als seus veïns i veïnes, com descriu bé un article recent de Francesc Alfambra a l’Independent); 2) la diagnosi sobre el seu impacte passat i actual (estan ben documentats els perjudicis sobre la vertebració urbana i la salut pública que ha provocat aquestes darreres dècades) i 3) un mínim consens al voltant dels objectius a atendre (acabar amb la fractura i l’amenaça ambiental i a la salut pública que suposa).
No és poca cosa. Però és insuficient.
Més enllà del greuge inicial, la diagnosi i l’acord en què alguna cosa cal fer amb la C31 hi ha algunes preguntes incòmodes que no hauríem de passar per alt.
Quina utilitat donem a l’espai recuperat? Quan diem que volem l’autopista fora el que estem dient en realitat –penso– és que no volem una via ràpida enmig de la ciutat que priorizi només el vehicle privat… Però més enllà d’aquest primer punt d’acord, tan genèric… què fem amb l’espai ‘alliberat’? Un passeig? Una zona d’equipaments? O bé ha (més…)