Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

28 de maig de 2024
0 comentaris

Altres veus: “Segundo premio”, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez

Segundo Premio“. Directors: Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez. Guió: Isaki Lacuesta, Fernando Navarro. Música: Susana Hernández ‘Ylia‘. Cançons: Los Planetas. Amb Daniel Ibañez, Cristalino, Stéphanie Magnin, Mafo.

Sinopsi oficial: Granada, finals dels 90. En plena efervescència artística i cultural, un grup de música indie viu el moment més delicat: la baixista trenca amb la banda buscant el seu lloc fora de la música i el guitarrista està immers en una perillosa espiral d’autodestrucció. Mentrestant, el cantant s’enfronta a un complicat procés d’escriptura i enregistrament del tercer disc. Ningú no sap que aquest disc canviarà per sempre l’escena musical de tot el país. Aquesta (no) és una pel·lícula sobre Los Planetas.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity. DE: BTeam.

Festivals i premis. Festival de Málaga 2024, Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Muntatge| Festival D’A 2024 -Film d’inauguració | Seattle International Film Festival 2024.

Els del D’A van escriure’n: Després de la celebrada “Un año, una noche”, Isaki Lacuesta signa amb Pol Rodríguez (“Quatretondeta”) aquest anhelat (anti)biopic sobre Los Planetas en què la ficció s’apodera de la realitat per copsar la febrada creativa de la banda en el moment previ a la publicació del seu gran àlbum (el títol fa referència a la primera cançó del disc ‘Una semana en el motor de un autobús’). Més que una crònica sobre Los Planetas, aquest és un relat lliure sobre la seva llegenda.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

‘Segundo premio’: el rock’n’roll, la història d’amor de la nostra joventut, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘, en què remarca: Molt més que un film generacional, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez sobre Los Planetas redefineix el ‘biopic’ musical des d’una perspectiva més íntima, i en diu: (..) Lacuesta va iniciar la seva carrera en el llargmetratge amb “Cravan vs. Cravan” (2002), un esplèndid fals documental sobre el mític boxejador poeta que posava de manifest una concepció del cinema en què es diluïa la separació categòrica entre ficció i documental.(..) La pel·lícula es planteja, per tant, en una etapa concreta de crisi i transformació en què els protagonistes han de calibrar la distància entre allò que havien somniat esdevenir i les seves aspiracions de futur reals, en un moment en què els músics independents eren absorbits per la gran indústria. A partir d’aquí, el film combina les veus i els punts de vista de vegades contradictoris de quatre dels integrants del grup (..). Les múltiples perspectives, l’opció oberta des del principi a incorporar elements més propis de la llegenda de Los Planetas que no pas de la seva història, els temes interpretats pels actors (músics també tots ells) i no per la banda real, i l’ús recorrent de fugues oníriques i imatges simbòliques com la que obre el film (..) allunyen la proposta de les rutines prosaiques dels ‘biopics’ musicals de vocació exhaustiva, mimètica i viquipedista. A “Segundo premio”, els recursos cinematogràfics es posen al servei de transmetre una veritat sobre la significació emocional i cultural de Los Planetas que no necessàriament s’ha d’ajustar a la realitat dels fets. (..) El film inscriu Los Planetas en una tradició musical conreada a Granada que no es redueix al flamenc (..). La ciutat cobra sentit com a territori alhora real i mític en la creació de l’univers artístic i emocional per on es mouen els músics. La pel·lícula pren també una certa distància respecte al període retratat, aquells anys 90 ja d’una altra era. No es tracta tant de la mirada nostàlgica cap a l’època idealitzada de la nostra joventut (una mica, també), com de la consciència que som davant del record d’una forma gairebé extingida d’entendre el rock’n’roll, quan encara es considerava la música com un estil de vida que tenia un paper vertebrador de la cultura juvenil (..). La imatge recorrent que tanca el film, amb els tres protagonistes ajaguts abraçats amb la ciutat al fons, constata que, al cap i a la fi, aquesta és una història d’amor a través del rock. La història d’amor de Los Planetas, i la nostra amb la banda.

Llums i ombres d’una generació, article de Guillem Terribas, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut‘: (..) Lacuesta ens introdueix a la història d’aquest grup en un moment de crisis, en un moment en què el grup s’està desfent, en un moment de crisis de creació i de mal rotllo entre ells, sobretot amb la May. També és el moment en què el grup està preparant un nou disc, que volen gravar-lo a Nova York, cosa que també comporta els seus problemes amb la companyia discogràfica. Curiosament, en alguns moments m’ha recordat el recomanable documental de sis hores sobre la gravació del darrer disc de The Beatles i la seva famosa actuació en el terrat de l’edifici d’Apple Records de Londres (..). A “Segundo Premio”, a part de la història d’aquest grup de Granada, viurem l’ambient d’una època que hi havia moltes coses per fer. En un moment creatiu i amb ganes de viure i de fer coses. Viurem la música d’aquella època, les discoteques i les actuacions d’uns grups de rock, als quals no els hi calia tota una parafernàlia de llums i de so per fer vibrar l’entusiasme dels seus seguidors. I, això, l’Isaki i en Pol Rodriguez ho saben mostrar i explicar molt bé, tant, que entres a la màgia del grup, de l’època sense adonar-te i amb una certa enveja i nostàlgia. “Segundo Premio” també és la història d’una amistat i d’amor. De compartir una vida i una experiència. Una relació envejable i al mateix temps complicada. Una relació de compartir la creació, la vida i les ganes de viure-la, tot i les seves complicacions. Una vegada més Isaki Lacuesta sap treure tot el suc d’un temps i una gent, que són originals, singulars i creatius i, comparteix amb l’espectador la seva admiració i curiositat. I en Guillem Terribas acaba l’article ben cofoi, legítimament ben cofoi: Finalment, només recalquem que tant l’Isaki Lacuesta com el productor de la pel·lícula, Edmon Roch, són membres fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Tot un orgull.

Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez: “Molts artistes són vampirs que xuclen la vida dels altres”, en Bernat Salvà entrevista als directors, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Pregunta: El subtítol ‘Això (no) és una pel·lícula de Los Planetas’ remet a un joc de realitat i ficció. Respostes: Sí, aquesta frase és de les primeríssimes idees quan em van proposar fer la pel·lícula i és la primera cosa que els vaig explicar a Los Planetas quan els vaig conèixer (..). Està feta amb els quatre punts de vista dels protagonistes, però també està escrita a partir del que ens explicava la gent per aquí i per allà. Estem en una tradició oral de llegendes de Los Planetas. A Granada, però també a Espanya, en corren moltes. (..) Sí, a més que té molt a veure també amb ells mateixos. Com que cadascú té una versió diferent del que va passar en aquella època, cadascú explica les coses d’una manera diferent. Tenia tot el sentit del món fer una història a través de diversos testimonis que a més es contradiuen entre ells, no saps si és veritat o mentida, i tot això fomenta la llegenda. (..) I és una forma d’explicar a l’espectador que, del que veurà, no tot és veritat. (..) O no tot és mentida. (..) Hi ha com tres registres, a la pel·lícula. Un són les coses que estan molt treballades perquè siguin tal qual. (..) Després hi ha el que està tot inventat. I l’altre registre és el del joc de les set diferències, com l’escena del playback a TVE. Va passar, però d’una manera diferent. És per la distorsió de la ficció? Per la distorsió de la memòria? Els que escriviu ja ho decidireu. Pregunta: El consum de drogues és un tema important, i no l’amagueu. No fa borrosa l’època i distorsiona els records? Respostes: (..) El que volíem és fer sentir a l’espectador què sentien els personatges, durant tota la pel·lícula, no només en la part de les drogues, sinó també en la part de com funcionen les lletres de les cançons, com s’entenen ells. L’objectiu una mica era reflectir tot aquest món, tot aquest imaginari, entrar dins dels sentiments dels personatges. (..) La principal addicció que s’explica és l’addicció a l’altre, al company. Hi ha una història d’amor perquè es necessiten completament (..). Pregunta: Jonás Trueba estava en aquest projecte. Com us va arribar i el vau acabar dirigint a quatre mans? Respostes: (..) Jonás Trueba portava sis anys amb aquesta pel·lícula, i arriba un punt en què ja no és el mateix director que va començar i deixa de ser una prioritat per a ell. I el Jonás em truca i em diu si la vull fer, perquè som molt amics, havíem anat parlant de la pel·lícula. Sabia que em feia molta enveja això d’anar a Granada amb músics i em proposa fer-la. Vam fer un guió nou, perquè el que hi havia era molt del Jonás i jo no puc imitar-lo. El dia abans de començar a rodar, portant sis mesos de preproducció, surt el diagnòstic de leucèmia de la Luna [la seva filla] i truco al Pol. (..)  I aquí estem, mà a mà. Estàvem connectats en línia, a través de la tecnologia de la videoconferència: podia veure [l’Isaki] el què gravàvem amb la càmera, hi havia una càmera per parlar ell i jo [el Pol], i després veia com estava el ‘set’… I així vam anar fent. És una pel·lícula per la qual han passat tres directors, quatre ajudants de producció, tres ajudants de direcció… Hi ha passat molta gent. Pregunta: Per què hi ha tantes referències a fantasmes, vampirs…? Resposta [d’Isaki Lacuesta]: Això és l’altra cosa que els vaig dir a Los Planetas la primera nit: ens imaginàvem una pel·lícula d’un vampir i un fantasma. Les seves cançons estan plenes de referències a la nit, a la ciència-ficció, a les pel·lícules de sèrie B com les de Jesús Franco, al món del còmic… Segurament això és extrapolable a molts artistes amb ambició: són vampirs que acaben xuclant la vida dels altres, la vida dels seus companys i la seva vida, per fer obra. Fer una pel·lícula com si fossin un vampir i un fantasma és una premissa que ens servia perquè la pel·lícula passés del més realista al més fantàstic, i poder compaginar-ho. He fet pel·lícules en què jugava amb l’hiperrealisme, en d’altres amb el fantàstic, i en aquest cas es barrejaven a la mateixa seqüència. Resposta derivada d’una altra pregunta [parla Isaki Lacuesta]: Mentre muntàvem la pel·lícula vam fer molts testos, intentant que hi hagués públic fanàtic de Los Planetas, públic que sabia qui eren i gent que no els coneixia de res. I ara que la pel·lícula ha voltat i hi ha moltes projeccions a diferents espais, es confirma el que vèiem en aquests testos, que això funciona amb els tres tipus de públic. Es fan lectures diferents. No havíem calibrat la potència emocional de la música. Teníem la impressió que la pel·lícula no era tan emocional com està resultant, és una cosa que ens va sorprendre molt. La gent s’està emocionant molt, i pensem que és per la força de la música. Pregunta: És una pel·lícula que sembla més un retrat que un relat. Respostes: Jo [Isaki Lacuesta] penso molt les pel·lícules en aquests termes, sempre penso quin percentatge tenen de retrat i quin de relat. Al principi pensava que hi hauria molt més retrat, i la veritat és que et diria que no. Hi ha molt de relat, però no és lineal, va fent espirals i cercles. Ens van comentar que els músics sempre es mouen en cercles, sempre estan fent el mateix: els assajos, la furgoneta i el concert…, que és el que passa a la pel·lícula. (..) [Pol] I després està tot estructurat en petites peces, perquè tu les vagis ajuntant i et facis una idea. Hi ha molta informació que no està tancada, és suggerida. No es tanca tot el relat, té forma de petites peces enllaçades. (..) [Isaki] Et diria que té la forma narrativa d’un disc, que és una cosa que ens feia molta enveja. Els discos poden canviar de to i poden canviar d’estil. Passes d’una cançó èpica a una cançó intimista, a una cançó que parla de l’amor, la següent parla de l’addicció… En aquest sentit, la pel·lícula va canviant de forma a través del punt de vista dels personatges, igual que un disc va canviant de to. (..) [Pol] Hi ha moltes pel·lícules dins d’aquesta pel·lícula: del vampir i el fantasma, de karaoke… (..) [Isaki] Hi ha dues pel·lícules d’amor creuades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!