Totxanes, totxos i maons

Quarts de set d’aquest matí. Fem el llit mentre de fons ens acompanyen els informatius de la ràdio. A totes les emissores un tema monogràfic: la vaga de transportistes i les greus repercussions que pot tenir en el consum. Amb el cobrellit a la mà l’A. comenta: “Vols dir que no en fan un gra massa, amb tanta insistència sobre què està passant, què ha passat i què està previst que passi? Vols dir que tot això no contribueix a generar encara més pànic entre la gent?”.  (n’hi ha més)

Potser d’entrada el que diu no és gaire correcte políticament parlant però crec que, com de costum, l’A. demostra tenir molt sentit comú.

De fet, ja el divendres la premsa, la ràdio i la televisió començaven a escalfar l’ambient parlant a tort i a dret de la convocatòria de vaga anunciada per ahir. La conseqüència de tot plegat va ser que el dissabte els caprabos s’omplissin de gent esverada que acumulava existències per si de cas. I que moltes benzineres ahir al matí ja anessin justes de reserves.

No estic dient en absolut que els mitjans s’han d’abstenir a l’hora d’informar però crec que entre el silenci i la saturació monogràfica d’ara hi ha un just terme mig que ningú es conforma a ocupar: el d’informar puntualment als ciutadans que circulen sobre quines vies estan col·lapsades i quines no.

Sóc conscient que simplifico potser d’una manera ingènua un problema complex i que té moltes ramificacions. Però també crec que els mitjans de comunicació tenen pendent un debat sobre els límits de la seva influència -volguda o no- en els comportaments de la ciutadania.

Això ha fet que bona part dels gestos públics dels col·lectius amb problemes es facin en funció de l’atenció que els dediquen els mitjans de comunicació. Té una certa lògica, però no tota.

És prou sabut que els mítings electorals es planifiquen minuciosament en vistes només als trenta segons de connexió directa del noticiaris televisius. La resta és palla. I que personatges com Saturnino Mercader (vegeu aquí) -i altres saturninosmercaders tant de “la base” com de la patronal, que n’hi ha cada un per apretar a córrer- no serien el que són sense l’amplificació mediàtica de què són beneficiaris.

Com sol dir el mestre Joan F. Mira en molts dels seus articles: algú hi hauria de pensar, en tot això.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!