Totxanes, totxos i maons

Avui començo les vacances d’estiu. Tot el mes d’agost. No seran, però, unes vacances més, com les de sempre, perquè tenen una connotació molt especial: són les darreres vacances de la meva vida laboral.

Com els seguidors habituals d’aquestes Totxanes saben molt bé, el proper mes de desembre -d’aquí a 139 dies, segons el comptador que hi ha a dalt i a la dreta de la pantalla en el moment que redacto aquest apunt- em prejubilaré.  (n’hi ha més)

Intentaré, per tant, que aquests dies d’agost siguin una mica d’assaig general per a quan, molt aviat, totes les hores del dia estiguin a la meva disposició (i, no cal dir-ho, a la de l’A.)

D’aquí a uns dies ella i jo farem el nostre pelegrinatge anual a terres italianes. Aquesta vegada toca Gènova i la Ligúria, bones terres. Només ens hi estarem una setmana perquè les obligacions que ens lliguen amb la gent gran que encara tenim entre nosaltres no fan aconsellable planificar llargs períodes fora de casa.

Aquesta és una servitud que tenim des de fa uns quants anys. I que, ai las, s’incrementa amb el temps. Ara, a més a més, amb components afegits (que ens encanten, no cal dir-ho) derivats de la nostra condició d’avis estrenada l’any passat.

La lectura dels diaris (de moment tres, però a partir de desembre seré més selectiu), la lectura de llibres (la llista de pendents és llarguíssima i a més a més, cada lectura m’obre portes a nous textos), l’atenció a les Totxanes (imprescindible; ¿què seria de mi sense les entranyables Totxanes?), una mica de música, el passeig (que he de procurar que sigui diari), el tafaneig per les xarxes socials, l’endreça d’uns quants armaris… feines que em proposo anar fent aquests dies d’agost i que espero que pugui anar explicant aquí mateix.

Començo, per tant, unes vacances “pas comme les autres”. Ho aniré explicant (suposo)…