Totxanes, totxos i maons

Es diu Concha Buika, va nàixer a Palma de Mallorca fa trenta-quatre anys, els seus pares eren de Guinea, la seva pell és negra com el carbó i parla amb un fort accent mallorquí. Justament com el que és: com una mallorquina.

Va començar cantant jazz i soul pel món (els fulls promocionals expliquen que ha cantat a Las Vegas i que s’ha criat entre gitanos) però tot i això la seva fama no sortia d’uns cercles molt reduïts. Fins que l’any passat va enregistrar el seu primer disc, titulat simplement “Buika”, amb onze cançons marcades per una barreja en la que predominaven la “copla” i el flamenc amb unes gotes de jazz. I en castellà, no cal dir-ho.  (n’hi ha més)

Ara acaba de publicar “Mi niña Lola”, el seu segon disc amb una decantació encara més clara per la “copla” i el flamenc. L’altre dia el va presentar a Luz de Gas i no falla, tu; ja comencem a tenir a tota la nòmina de cosmopolites de via estreta amb els ulls en blanc davant d’aquest paradigma d’allò que tant els excita: la multiculturalitat. Espero ben aviat la corresponent “laudatio” a la inefable secció de discos del suplement “Cultura/s” de La Vanguardia.

Jo no tinc res en contra d’aquesta cantant -tot i que he escoltat el seu darrer disc i he de confessar que m’ha embafat força- però em pregunto si la nostra caterva d’intel·lectuals profunds, tan amants del mestissatge i la llana al clatell, levitarien de la mateixa manera si la senyora Buika s’hagués dedicat a cantar tonades de la tradició (i amb la llengua) del país on ha nascut.

Com ho fa en Biel Majoral, per exemple.

O, mira, (i sense senyalar a ningú), com ho feia en Guillem d’Efak…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!