Totxanes, totxos i maons

Una de les coses per les quals em considero persona afortunada és l’oportunitat que vaig tenir el 1990 -ja fa, ai las!, una pila d’anys- de viure de prop els començaments d’una aventura extraordinària: la posada en marxa de la versió catalana del joc de l’Scrabble.

He parlat d’una aventura extraordinària perquè el cert és que sense els seus grans protagonistes els bons desitjos mai haurien esdevingut la magnífica realitat d’ara mateix.  (n’hi ha més)

Toca, doncs, parlar de la gent que va fer possible aquell miracle i al capdavant de tots he de posar sense cap mena de dubte el gran i irrepetible Tísner, que des del primer dia va ser font d’energia i punt de referència per a tots nosaltres.

Al seu costat s’hi va aplegar gent com -cometo un error: cito noms tot sabent que me’n deixaré una bona pila al tinter (perdoneu-me)- Oriol Comas, Lluís de Yzaguirre, Miquel Sesé, Anna Genís, Màrius Serra, Pau Vidal, Salvador Alsius, Jaume Subirana, Jep Ferret, Marc Vigo, Josep M. Martí, Helena Troiano, Josep Sesé, Enric Borràs, Montse Hergueta…

Temps, d’altra banda, íntimament relacionats amb el bar Queimada. El primer local, situat al carrer Dos de Maig, i el d’ara, al xamfrà d’Independència i Provença. Lloc de trobada ritual cada dimecres de tots els afectats pel virus dels mots encreuats damunt d’un tauler. Un vici del qual ja fa uns quants anys m’he retirat. I no pas per gust.

Tot aquest món heroic dels inicis reviurà per unes hores el proper diumenge, entre les 10 del matí i la 1 del migdia, al Saló del Vigatà del Palau Moja de Barcelona (carrer de la Portaferrissa, 1.-)

Reproduïrem la primera partida duplicada que va fer el Tísner i ens hi barallarem 40 jugadors. És a dir, totes les velles glòries i uns quants més. Seran tres hores de civilitat, respecte pels mestres i amor al mot ben trobat. I, pel que m’han dit, no tot s’acabarà amb la partida. L’acte és obert al públic i compta amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

I, sobretot, recordarem el gran Tísner tal com a ell li hauria agradat: jugant amb la llengua i encreuant paraules amb la rialla als llavis i la mirada sorneguera. Uns atributs que en els temps que corren m’atreviria a dir que són matèria de primera necessitat.

Vindreu a veure’ns, oi?