Totxanes, totxos i maons

Com que us suposo persones de bons hàbits estic segur que a hores d’ara ja teniu previst a les vostres agendes de comprar el Calendari Serra d’Or de 2024. Va sortir la setmana passada.

El calendari que cada any edita l’Abadia de Montserrat es caracteritza per un disseny net que permet veure els dies amb molta claredat. També hi inclou el santoral diari. I a la pàgina de cada mes sol incorporar-hi una fotografia relacionada amb el paisatge, la història, la iconografia, la flora o la fauna del massís montserratí.

Val a dir, però, que aquest 2023 que se’ns va escolant a poc a poc entre els dits han fet una (relativa) excepció i han dedicat el calendari  a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (vegeu aquí i també aquí), l’entitat fundada el 1922 pel mecenes Rafael Patxot (vegeu aquí) i patrocinada per l’Orfeó Català, amb la col·laboració d’altres entitats.

Com acabo d’escriure, l’excepció és relativa perquè entre Montserrat i l’Obra del Cançoner hi ha un lligam atès que a començament dels anys 90 els nets de Rafael Patxot varen cedir tota la documentació a l’Abadia i va ser el monjo Josep Massot, traspassat l’abril de 2022, qui en el llibre ‘Caçadors de cançons’ va classificar i descriure tot el material i les fotografies que il·lustren les pàgines del calendari des del mes de gener passat.

L’edició de 2024, però, torna a la tònica habitual i ens ofereix dotze esplèndides imatges del fotògraf Ula Serra que ens mostra la muntanya de Montserrat des de diferents llocs. Una sèrie feta al llarg de tot un any, perquè puguem anar veient els canvis en la fesomia, els colors i l’aparença de la muntanya, segons el moment i el lloc des d’on la mirem. Una idea que, com podreu comprovar, ha generat un conjunt d’imatges de gran bellesa.

Però hi ha més: per il·lustrar les fotografies cada mes s’ha triat un fragment del llibre -una altra meravella, ja us ho avanço- ‘Montserrat, a la vora de Barcelona’, escrit el 1803 per Wilhelm von Humboldt, editat per José J. de Olañeta el 2019 i reeditat fa pocs mesos (vegeu aquí).

El llibre -de petit format, bellament il·lustrat i de preu summament assequible- relata la part corresponent als tres dies del mes de març de 1800, del 26 al 28, que Humboldt va passar a la muntanya visitant el monestir i els tretze ermitans que en aquella època poblaven aquells paratges.

Seguint el costums de l’època, el viatge de Humboldt s’inscriu en el que a final del segle XVIII i començament del XIX es va conèixer com ‘Grand Tour’ (vegeu aquí i perdoneu que enllaci amb la descripció en llengua del 155 perquè la versió de la Viquipèdia catalana és molt més breu). Humboldt va recórrer españa entre 1799 i 1800 i es va aturar deu dies a Barcelona, tres dels quals els va dedicar a Montserrat on va descobrir un paisatge que el va remetre immediatament al que Goethe descriu en el poema ‘Die Geheimnisse’ (Els misteris) escrit -i inacabat pel que sembla- entre 1784 i 1785.

De fet, el text té format de carta que Humboldt adreça al seu amic Goethe comentant-li com l’han impressionat les similituds que troba entre allò que veu a Montserrat i ‘Die Geheimnisse’, poema que relata l’arribada d’un pelegrí a una muntanya evocadora on troba un santuari envoltat d’una natura harmoniosa que li transmet pau i plenitud. A la pàgina 29 Humboldt explica el seu capteniment com a viatger: “Es tracta precisament d’observar cada cosa en l’ambient al qual pertany, cada objecte en relació amb els altres, en els quals recolza i limita al mateix temps.”

La traducció és de Jordi Martí Fitó que, a més a més, ha escrit un pròleg que ens situa perfectament en l’àmbit en què sorgeix el text. Per acabar destacaré el paràgraf final del pròleg perquè vegeu quin pa s’hi dona amb ‘Montserrat, a la vora de Barcelona’ i, de retruc, amb el Calendari Serra d’Or de 2024. Dues compres que us recomano ferventment.

“És en la simplicitat del fet d’observar on Humboldt troba la raó dels seus viatges per terres estrangeres. I avui dia encara ressona aquesta idea, precisament ara que vivim en un món turistificat amb gernacions distretes que col·leccionen ‘experiències’ i fan llistes de llocs visitats en incomptables sopars amb amics que també fan com ells. El viatger humboldtià, crec, més que un turista desenfrenat, avui seria un viatger ‘slow’, algú que assaboreix amb la mirada tot el que veu i tot el que fa i tot el que li diuen, i ho comparteix, si vol, amb qui creu que en traurà profit com ell, no pas perquè és moda ni perquè toca, sinó simplement pel plaer de conèixer el país que visita, per entendre com és la natura, com és la gent, com parlen, com interactuen, a què es dediquen, en definitiva, pel plaer de ser més ric i més humà.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!