Totxanes, totxos i maons

L’afer de les presumptes irregularitats en la gestió de Banca Catalana no és nou de quatre dies i a força de remenar-lo i manipular-lo –ara que m’interessa l’esbombo, ara que no em convé l’amago– ja fa catipén. Potser, al capdavall, els ciutadans d’aquest país –i de l’altre– encara haurem d’estar agraïts als déus perquè d’una vegada per totes l’afer s’encarrila vers la seva definitiva solució: els tribunals de justícia que destriaran les responsabilitats que pertoquin a cadascú.

El problema és complex i té moltes implicacions que, per sí soles, justificarien una sèrie d’articles com aquest. Avui, però, em limitaré a destacar un aspecte que em sembla suficientment representatiu del grau de misèria política a què sembla perpètuament condemnat a patir aquest racó de món on ens ha tocat de viure.

La primera impressió que es desprén de tot aquest lamentable embolic és que el govern socialista ha perdut el sentit de l’oportunitat. I això en política (perquè això és una decisió política. No fotem!..) és un error garrafal.

Ves per on, coincideixo totalment amb l’editorial d’El País quan diu que cap moment no era oportú per formalitzar aquesta querella, però que, certament, el moment que s’ha triat –vint-i-cinc dies després del desastre socialista a les autonòmiques i una setmana escassa abans del debat d’investidura– ha estat de tots els possibles el més inoportú.

Com ja és tradició, una vegada més el govern de torn a Madrid ha demostrat un tacte i una sensibilitat envers Catalunya digna del més cepat dels descarregadors de moll.

I, potser el més simptomàtic, el govern socialista ha demostrat una alarmant manca de respecte vers els seus propis correligionaris d’aquí. Perquè no em negareu que “el partido hermano” li ha fet un galdós favor als socialistes catalans patèticament atrapats entre l’espasa anticatalanista dels seus parents del centre (“el peligroso hecho diferencial”, diu que diuen), i la dura paret de l’obligat i reflexiu silenci després de la derrota del 29 d’abril. Em pregunto ara qui gosarà combatre amb argumentacions serioses l’apel·latiu de “sucursal catalana del PSOE” que sovint s’atribueix al partit que lidera el senyor Obiols.

Tanmateix, com a les bones novel·les policíaques tot acaba lligant: mig segle després de l’afer Indalecio Prieto-Banc de Catalunya, dos anys després de la filtració d’aquell “Boletín confidencial” (una altra primícia informativa) generador d’un moviment de pànic que va descapitalitzar en qüestió d’hores Banca Catalana, dotze mesos després que ens donessin pel “pool” queda ben clar que en aquest país –el nostre i el d’ells– la Història es repeteix que és un gust i que, mani qui mani a Madrid, la miopia i la rancúnia centralista s’agreuja dia rere dia. I és que, com deia la meva àvia, d’allà on no n’hi ha difícilment podrà rajar res.

Les il·lusions que tanta gent va dipositar en accedir al govern de Madrid uns homes que no eren “els de sempre”, que es presentaven amb un currículum democràtic i antifranquista prou satisfactori, amb un llenguatge nou i engrescador ple de sentències sobre l’eficàcia, l’honradesa, la visió d’Estat i no sé quants centenars de milers de llocs de treball han sofert una nova decepció. Llàstima, perquè en aquesta comèdia una vegada més ens torna a tocar de fer el paper de perdedors a tots plegats.

S’ha portat tan matusserament aquest afer que, bonifaci com sóc de mena, em vénen temptacions de pensar si en el fons no serà veritat allò que ens volen fer creure que el govern socialista és totalment aliè a aquesta querella.

Sigui com sigui, us confesso que no sé què és pitjor: si un govern que no dubta en querellar-se contra la persona que ostenta legítimament la més alta autoritat de Catalunya (el Fiscal General és un càrrec polític nomenat pel govern, no ho oblidem) o un govern que com aquell porter de la Selecció de Malta deixa que algun davanter centre –o extrem dreta, vés a saber…– fantasmagòric i innominat li coli un cabasset de gols.