No crec que amb el pas del temps el comportament públic hagi anat a pitjor. Més aviat penso en allò que denunciava Umberto Eco. El que ha canviat no és el que dona peu a la notícia –els trens continuen estavellant-se, els polítics fent la seva, etc. Però les afirmacions d’un idiota davant d’un got de vi abans quedaven limitades al bar del poble. Ara no. Les asseveracions de qualsevol es difonen per les xarxes donant les mateixes oportunitats a l’imbècil que al sensat. Al final podem tenir la sensació –que és on ens trobem ara– que el nombre d’insensats que corren pel món ha crescut de forma inusitada. No és cert. El nombre d’estupideses que es produeixen al cap del dia són les mateixes de sempre. La diferència és que abans les desconeixíem. Aleshores apareix la discussió: per posar límit a les mentides i idioteses que circulen, realment hi ha d’haver algú que filtri les coses i ens digui quines paguen la pena?
A la universitat vaig tenir una assignatura que es deia Teoria de la Informació. Allí, entre altres coses, ens explicaven que una de les tècniques per amagar bona informació consistia a subministrar-la barrejada amb molta altra d’innecessària. El problema per al que rep la informació és que no sap detectar quina és la bona i quina és la supèrflua. El mètode es va utilitzar per passar missatges secrets en temps de guerra. Quan jo era estudiant no existia internet, i la seva aparició ha multiplicat l’excés d’informació que rebo; i que amaga la que m’interessa.
En lloc de pensar en nous mètodes, que podrien tenir la temptació de censurar, convindria arrambar-se a allò que ja coneixem. El món no genera més notícies que abans. Només ha canviat el mitjà de transmissió i l’abast de les xarxes que distribueixen la informació. Per això crec que el millor filtre són els diaris. I, en concret, els diaris en format tradicional –ja siguin en suport digital (pdf o similar) o en paper. Les raons per les quals em decanto per aquesta solució són tres.
- La primera és l’experiència en el filtre. Un mitjà seriós tria les informacions que creu vàlides, veraces, i rebutja, fins allà on sap i pot, les que considera falses o, simplement, estupideses.
- La segona funció avantatjosa de la versió tradicional del diari és la limitació de l’espai informatiu. Només es publiquen les informacions necessàries –les que hi caben–, i res més. I les col·laboracions i opinions tenen un espai limitat. I això és el que em convé. No m’interessa per a res saber si en un accident de tren a la Xina han mort deu persones. Ho sento per ells i les seves famílies, però no m’interessa. Igual com no m’interessava abans, quan no m’ho explicaven.
- I la tercera, importantíssima, és que no cal aquest excés de ritme del qual parlava la senyora Terribas. Per què necessito saber detalls en temps real, minut a minut, del que està succeint? Estar informat de com va l’entorn un cop al dia és més que suficient. De les informacions urgents, si n’hi ha, ja me n’assabentaré per la ràdio, per la televisió, abans de demà al matí. De les altres coses, les que no són urgents, en tinc prou d’estar-ne informat un cop al dia. Què m’aporta la immediatesa? Estic millor i més ben informat? Oi que no?
El problema greu que tenim al país és que els nostres mitjans sempre han estat prims. I la gent no ha volgut pagar mai per estar ben informada. No tinc dades d’ara, però recordo que l’any 2000, quan a Itàlia es venien sis milions d’exemplars de diaris cada dia, a Espanya se n’imprimien un i mig. A molts, estar subscrit a alguns mitjans estrangers ens dona una gran tranquil·litat informativa. Perquè els mitjans catalans –ja siguin públics o subvencionats– han caigut en el pitjor comportament que el periodisme pot destil·lar. Igual com en l’anècdota d’Umberto Eco de l’estúpid i el got de vi, abans els mitjans locals mentien i, si no volies, no te n’assabentaves. Ara no. Patim uns mitjans de comunicació que intoxiquen. Que han trobat en l’escàndol i en la creació d’alarma social –política, meteorològica o quotidiana– la seva font de subsistència principal.
Google permet la traducció instantània del que es veu pel navegador. I, ja que tots tenen igualtat d’oportunitats a l’hora d’arribar-nos, aprofiteu per informar-vos llegint Le Monde, o el Corriere della Sera, The Guardian o Der Spiegel –qualsevol publicació seriosa–, en lloc de les tòxiques publicacions barcelonines. Perquè, pel que fa als esdeveniments locals, amb les breus capçaleres de qualsevol diari electrònic català, creieu-me, en teniu ben bé prou.
Hi estic totalment d’acord. Ja fa anys que em vaig esborrar de totes les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.) i em vaig donar de baixa de les alarmes dels mitjans als quals estic subscrit. Era inaguantable. No cal dir que no veig cap informatiu per TV i em limito a les plataformes que m’ofereixen bones pel·lícules i sèries.
Un dels propòsits d’aquest any que comença és mirar els diaris digitals només dues vegades al dia, una al matí i un altre al vespre. Difícil però no impossible.