Totxanes, totxos i maons

En una època de les nostres vides encara no gaire llunyana l’A. i jo vàrem pertànyer a la categoria dels denominats “estrenistes”. Vull dir que, per coses de la feina que ara allargarien innecessàriament aquest apunt, els nostres noms figuraven en algunes de les llistes de persones i personatges que els promotors teatrals convidaven habitualment a les sessions d’estrena dels seus espectacles.

Amb el temps les coses van canviar. Començant perquè a l’A. i a mi cada vegada se’ns feia més costa amunt sortir de casa després de la posta del sol (cosa sens dubte atribuïble a l’edat)…  (n’hi ha més)

… i acabant perquè vàrem adonar-nos també que cada vegada minvava més el nombre d’espectacles que ens interessaven en detriment dels que ens avorrien o, senzillament, dels que no ens agradaven gens (cosa igualment atribuïble a l’edat, no ho dubteu).

Tot i això hem mantingut una fidelitat bastant consistent a dos teatres de la nostra ciutat: el Nacional (TNC) i l’Espai Brossa. En relació a aquest darrer recordo que, també per motius relacionats amb la feina, vaig viure bastant de prop els esforços del duet Bonnin-Hausson (sense oblidar el paper de la Sabine Dufrenoy) per fer realitat, un bon dia del mes de desembre de 1997, el petit miracle d’obrir aquell local petit com un cop de puny -60 persones a tot estirar- i al qual han sabut treure-li tant i tant de profit (vegeu aquí).

Si la memòria no em falla, la nit de la inauguració es va fer una sessió única de projeccions de llanterna màgica en reconeixement a la feina de recopilació feta pel col·leccionista Tomàs Mallol, l’ànima del Museu del Cinema de Girona. També em sembla (continuo parlant de memòria) que en la mateixa funció es va aprofitar per retre homenatge a Sebastià Gasch.

En aquella ocasió, en llocs preferents de la primera fila hi havia el poeta Brossa i la Pepa, la seva muller. El que ningú dels qui vàrem viure aquella festa podíem sospitar és que just dotze mesos després Joan Brossa en deixaria després de patir un absurd accident domèstic que va acabar amb la seva vida. Curiosament la Pepa, la seva muller, es va morir de manera inesperada fa cosa d’un mes, quan ja era sabuda la marxa de l’Espai cap a un altre indret.

El primer espectacle diguem-ne convencional de l’Espai Brossa va ser una sessió de màgia a càrrec de Jesús Julve, Hausson. En els catorze anys de vida de la sala el mag hi ha presentat uns quants espectacles més que a casa hem procurat no perdre’ns. Podem dir, doncs, que l’A. i jo som fans incondicionals del gran Hausson (vegeu aquí).

Per això, ara fa quinze dies, no vàrem faltar a l’estrena del darrer espectacle que acullen aqueles venerables parets abans de passar, el proper setembre, a una nova i molt propera ubicació: l’antiga Seca de Barcelona (vegeu aquí).

Pel que fa a l’espectacle -que porta l’inequívoc nom de “Bye Bye“- puc assegurar-vos que és la demostració que l’art del mestre Hausson ha arribat a nivells difícilment superables per cap competència. Ni d’aquí ni de fora.

Veure com damunt d’una taula totalment nua i amb l’únic auxili d’uns cilindres de cartró el mag feia aparèixer, multiplicar i desaparèixer ampolles de cervesa i transformar-les en ampolles de vi francès és una de les experiències més insòlites i sorprenents que he vist damunt d’un escenari en molts anys. No cal dir que a “Bye Bye” hi ha molts altres números excepcionals i sorprenents però crec que la visió d’aquest que us acabo d’explicar justifica plenament que us decidiu a anar a veure’l.

Afanyeu-vos, doncs. L’espectacle estarà en cartellera fins al diumenge 24 d’aquest mes. Us el recomanem ferventment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!