Totxanes, totxos i maons

En l’apunt d’abans de ahir parlava les reunions telemàtiques. Ho feia de passada, cosa que no em va privar de qualificar-les d’horrorós sistema. Avui en parlaré una mica més.

Però per començar no vull deixar-me en el tinter la sorpresa que vaig tenir quan, pensant en l’assumpte, vaig adonar-me que, d’alguna manera, jo em podria considerar… un dels pioners del teletreball a casa nostra!

M’explico.

L’any 2008 la Generalitat de Catalunya va implementar un paquet de mesures encaminades a fer menys complicada l’harmonització entre les obligacions laborals del personal i la conciliació familiar; i d’aquest paquet el punt més important era el teletreball. Era una mesura totalment inèdita a l’administració i, com és de suposar, les autoritats competents en la matèria van voler posar-la en marxa amb totes les cauteles possibles. El cas és que després d’un munt de reunions de caire teòric i especulatiu es va demanar a uns quants departaments de fer una prova pilot per veure com funcionava en la pràctica l’invent.

Per abreujar diré que un del departaments triats va ser Cultura i, més concretament, a petició meva la unitat a la que es va encarregar la prova va ser el meu Servei que, entre altres funcions, es dedicava a la informació i la comunicació als ciutadans i al suport informàtic a les unitats de la conselleria.

Dit i fet: el novembre de 2008 el company O. B. va començar a fer teletreball un dia a la setmana des de casa seva. Això vol dir que els seus contactes amb la feina durant aquelles hores es feien a través del correu electrònic i el Messenger (o com es digués l’eina de missatgeria que tinguéssim aleshores).  L’experiment va durar un parell o tres d’anys i juraria que la freqüència d’un dia per setmana va augmentar poc després a dos. Però val a dir que ho he hagut de refrescar amb el mateix O. –encara en actiu a Cultura— perquè jo ja ho havia oblidat del tot. Cosa que em fa pensar que els resultats pràctics de la prova no deurien ser gaire traumàtics perquè, si no, recordaria l’experiència amb molta més intensitat i neguit.

El cas és que ara fa un any, quan en plena pandèmia vaig incorporar-me a l’equip organitzador del Centenari de Joan Triadú, em vaig trobar immers de ple en la galàxia de les telereunions via Teams, Zoom, i eines per l’estil. Fins a l’extrem que la xifra de les que ja he fet s’acosta a les quaranta i a la meva agenda n’hi ha encara tres o quatre de planificades per a les properes setmanes.

Certament reconec que sense aquesta eina hauríem fet un deu per cent de la feina. O, dit d’una altra manera, per arribar a les mateixes decisions ens hauríem hagut d’embrancar en una selva de correus i contracorreus electrònics que ens haurien ocupat vint vegades més temps que el d’una reunió telemàtica.

A les telereunions hi trobo tres avantatges. El primer és que després de les cortesies inicials la gent va per feina, directa a barraca. El segon avantatge és una derivació del primer: les trobades tenen hora de començament i hora de finalització, cosa que vol dir el mateix d’abans: directes a barraca i puntualitat, tant a l’hora de començar com a la d’acabar. El tercer és que la gent sol parlar ordenadament, l’un després de l’altre i sense interrompre l’ús de la paraula de ningú.

¿Per què, tot i això, qualifico de ‘sistema horrorós’ aquesta modalitat de reunions que, com es diu en catañol, em temo que ‘ha vingut per quedar-se’?

La resposta és molt senzilla: perquè no soc noruec, sinó mediterrani. I amb això vull dir que –tot i valorar els avantatges que he descrit més amunt– en una reunió cara a cara jo solc posar en joc molts més recursos que els que es verbalitzen en la simple conversa. Em refereixo a la gestualitat, a la posició del cos, al voleiar de les mans, a l’aproximació física, al contacte amb l’altre fins i tot… Un seguit d’atributs que en l’enfocament fix de la càmera de l’ordinador desapareixen del tot fins a convertir la reunió en una quadrícula de rostres parlants amb telons de fons diversos (els fons -reals o virtuals- donarien joc per a un altre comentari que ja us avanço que NO escriuré) que sens dubte ajuden a avançar cap a la resolució l’afer que es volia discutir, però que ens allunyen cada vegada més d’allò que ens diferencia als humans dels robots.

¿Batalla perduda? Prou que ho sé.

Però és que si no ho deia, rebentava…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!