Totxanes, totxos i maons

… i tan fàcil com és que te l’espatllin.

Aquesta reflexió que estic segur que tots els pares i mares del món ens l’haurem fet un fotimer de vegades em ve a la memòria d’una manera molt especial en èpoques preelectorals com la que acabem d’encetar a casa nostra. Sobretot quan contemplo les connexions en directe dels telenotícies als mítings dels polítics en campanya.  (n’hi ha més)

No falla mai: just darrere de la tribuna dels oradors hi instal·len una graderia ocupada majoritàriament per nois i noies joves d’aspecte sa i “modernet però arregladet” (com diria ma mare) equipats amb samarretes, bufandes, gorres, adhesius (això que ara en diuen “pegatines”) i altres peces indumentàries amb els colors del partit que convoca l’acte.

I fa una mica d’aiuix veure’ls com riuen quan el líder perpetra un acudit o esquitxa alguna frase en clau sarcàstica, o com fan grans capades d’afirmació i convicció quan el líder ejacula algun eslògan, o com neguen també amb enèrgics cops de cap quan el líder passa revista a les malvestats que propugna l’oposició, o com es miren entre ells amb satisfeta i fervorosa complicitat quan el líder desgrana els punts bàsics del programa electoral, o com agiten amb entusiasme les banderes quan el líder -avisat que està en directe- elevant el to de veu i accentuant la gesticulació demana el vot tot apel·lant a les essències més pregones de la pàtria.

Davant d’un espectacle així em vénen al cap un munt de preguntes: ¿Ho saben els seus pares? ¿Ho han assajat abans? ¿Hi ha algun regidor d’escena que els indica què han de fer i en quin moment precís? ¿O resulta que -i això sí que fóra alarmant- tot el que fan els surt de dintre? I encara una altra pregunta: ¿Tan gilipolles s’imaginen que som els cervellets del màrqueting electoral que encara es creuen que ens estovarem amb el missatge subliminal de la pretesa espontaneïtat del jovent fent de cor i de teló de fons del líder de torn?

PD: L’A. va guipant per damunt del meu cap això que escric i em diu que no exageri. Que a veure si encara ho llegirà algú i se sentirà ofès. Després em diu que no em posi pedres al fetge, que tot és mentida i que segurament aquests nois -com els del “Amo a Laura”- els contracten a través d’alguna agència de càsting. Jo, francament, no me l’acabo de creure perquè, coneixent-la com la conec, segur que em diu això perquè no m’exciti, que després m’agafa mal d’estómac. Li faig cas, però. Ho deixo córrer i poso aquí el punt final.

PERÒ HI INSISTEIXO: TANT QUE COSTEN DE PUJAR ELS FILLS I TAN FÀCIL COM ÉS QUE TE’LS ESPATLLIN…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!