Totxanes, totxos i maons

Els diaris del dissabte -almenys els tres que compro els caps de setmana- coincidien a parlar de la possibilitat, força sòlida pel que sembla, que en un futur proper la ciutat de Barcelona aculli una fira internacional dedicada a l’art contemporani.

Pel que he entès, darrere de la iniciativa hi ha una bona part del col·lectiu de galeries d’art del país, la Fira de Barcelona i, per la banda de les institucions públiques, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Déu n’hi do, doncs, els padrins de la criatureta.

Confesso d’entrada la meva total ignorància en els afers relacionats amb el mercat de les arts plàstiques. No puc, per tant, analitzar amb un mínim de credibilitat la transcendència que tindria per la ciutat i el sector artístic un certamen com el que ara s’està estudiant. Intueixo, però, que l’esdeveniment pot ser dels importants i me n’alegro.

Ara bé, com a ciutadà que procura anar pel món amb els ulls ben oberts i que, a més a més, pertany a un país amb una llengua pròpia bastant amenaçada sí que puc dir que cada vegada que aquí es parla de fires, congressos o salons internacionals -darrera dels quals, per cert, quasi mai falten les principals institucions catalanes- sembla que la consigna a l’hora de posar-los nom, marca i logotip és fugir de forma radical de l’ús de la llengua catalana i llançar-se sense condicions als braços de l’anglès.

I així el calendari de fires i festivals de Barcelona –“archivo de cortesía”, segons Cervantes, “i de papanatisme”, afegeixo jo-, del Cap i Casal de Catalunya, és ple de coses com “The Brandery”, “Kosmopolis”, “080 Barcelona Fashion”, “Low Cost”,“BCN Bridal Week”,“Barcelona Meeting Point”,“Loop”,“Swab Barcelona”, “Bread & Butter” i altres meravelles per l’estil en les quals l’única norma segura és que la llengua pròpia del país no hi apareix per enlloc.

Els espanyols no tenen el menor escrúpol (i ben bé que fan) a denominar “Arco” la seva fira d’art contemporani més emblemàtica i ningú no els ha titllat de provincians, que jo sàpiga. Al contrari, ben cofois que n’estan.

Aquí, en canvi, hem d’assistir a espectacles patètics com, per exemple, el de la competent organització del festival “Sonar” (pronunciat amb la “o” forta) que per tal d’evitar-se maldecaps idiomàtics opta per posar un pal vertical damunt de lletra “o” per eludir l’accent espanyol, cap a la dreta, i el català, cap a l’esquerra. I si passa, passa.

Dit tot això, senyors de la Generalitat i de l’Ajuntament, m’atreveixo a adreçar-los molt respectuosament un prec:
¿Seria molt demanar que si aquesta fira d’art contemporani arriba a bon port vetllin perquè tingui una denominació ben clara i catalana?

I, posat a demanar, faré una passa més (i juro solemnement que avui no m’he acostat encara a l’ampolla de l’orujo):
¿Sóc massa audaç si els demano que no facin trampes refugiant-se en el bil·lingüisme vergonyant i que avalin una opció en la qual  la traducció al castellà sigui diferent, inequívocament diferent, de l’original català?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!