Totxanes, totxos i maons

L’octubre de 1994, de resultes d’un refredat molt fort, vaig decidir deixar el tabac (jo em fumava tres o quatre fàries al dia, reminiscència dels meus anys en el ram de la construcció) i fins avui mantinc sense problemes la meva abstenció. Això sí, mai he tingut cap conflicte amb els fumadors que tinc al meu voltant. Potser és que a mi m’han tocat els discrets però puc assegurar que mai m’he sentit objecte d’abús per part de cap amant del tabac.  (n’hi ha més)

La meva quota de fumador passiu, per tant, es deu situar en la zona més baixa de l’espectre. Encara diria més: segons i com trobo molt més agressius alguns perfums pretesament embriagadors -a la taula del costat en un restaurant o dintre d’un ascensor (on rarament entra un fumador amb la cigarreta encesa)- que l’aroma d’un bon havà. Tot això, però, ja és història per obra i gràcia d’una llei del govern espanyol -secundada amb un entusiasme gens dissimulat pel govern d’aquí- que limita l’ús del tabac a l’àmbit del domicili particular del fumador i als espais oberts.

Ja sé que hi ha moltes raons per fer costat a aquesta llei. I estic segur que els fumadors també ho saben. El que em molesta és que un govern -del color que sigui- es dediqui a legislar sobre aquests assumptes. De la mateixa manera que em molesta també la tonteria d’alguns periodistes justets de notícies que en aquests dies de mitges vacances han trobat en l’aplicació de la llei el filó per omplir els espais d’actualitat. Poso un exemple: mirant els noticiaris de TV3 dels dies 3, 4 i 5 semblava que la informació més important que els ciutadans necessitàvem saber era si els comerços de La Jonquera venien encara tabac o ja no.

No nego que potser em miro aquesta llei de manera més crítica del normal perquè, per una banda, les prohibicions per decret mai m’han fet el pes i, per l’altra, perquè no m’agraden algunes de les reaccions que està provocant entre els ciutadans. Parlaré d’una molt concreta que em toca de prop (encara que sigui de manera sentimental): m’arriben notícies summament preocupants de la colla d’amics jugadors de Scrabble que es reuneixen cada dimecres al bar Queimada. Sembla que el local no arriba per poc als cent metres quadrats -cosa que hauria obligat el propietari a fer obres per habilitar uns espais separats per als fumadors- i, per tant, ha d’optar per definir-se com a favorable o contrari a l’admissió de fumadors.

Pel que em diuen, la decisió del bon amic Valentí, l’amo del Queimada, ha estat declarar l’espai com a local “amb fum” i això està generant reaccions de divisió entre els jugadors -m’arriben els correus que es van creuant uns i altres i ja hi ha qui parla de buscar un altre local on els no fumadors puguin jugar sense problemes- que em fan pensar que damunt d’aquell plàcid i civilitzat indret on els malalts dels jocs amb la llengua s’esplaiaven amb plena llibertat i tolerància hi plana ara la seriosa amenaça que mai no torni a ser el que era.

Ho torno a dir, sé que la meva és una visió molt parcial i reduïda d’un problema d’abast més gran però, francament, he de confessar que no m’agrada gens ni mica tot això que està passant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!