Totxanes, totxos i maons

El meu apunt d’abans d’ahir en el que exposava les meves impressions sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències de Santiago Calatrava a València i que tenia una coda final dedicada a la manera impúdica com la gent fa servir el mòbil en el tren (vegeu-lo aquí) ha suscitat un parell de reaccions de persones que l’han llegit. L’una, un pèl discrepant, sobre el que vaig comentar de l’obra de Calatrava i l’altra, de suport total, sobre el que opino de l’ús d’aquest endimoniat estri telefònic del qual, qui més qui menys, tothom n’és usuari.  (n’hi ha més)

Des de terres valencianes l’amic Josep Blesa Morante, coblocaire veterà -es va estrenar a MésVilaweb ara farà un any amb un poema dedicat a la ciutat de València- i professional de l’arquitectura escriu un apunt (vegeu-lo aquí) que amb el títol ja ho diu tot: "Dissent, un poc, amb Isern". És un comentari extens, raonat, documentat i ponderat, escrit amb un to constructiu que li agraeixo i que aborda punt per punt les moltes coses que vaig escriure sobre l’arquitectura de Santiago Calatrava.

Lògicament me’n guardaré molt d’entrar a discutir els apartats on els nostres parers discrepen però sí que esmentaré aquells punts en els quals reconec desconeixement o omissió per part meva.

M’ha sorprès -i de manera favorable perquè no ho sabia- el que l’amic Blesa diu a propòsit del projecte final de carrera de Calatrava que ja versava sobre el creixement de València en la direcció de l’actual Ciutat de les Arts i les Ciències. Amb el mèrit afegit que ho feia en un moment en el qual totes les tendències urbanístiques apuntaven que aquest creixement seria cap a altres direccions.

També desconeixia la coincidència que he tingut -amb quatre anys de decalatge- amb Jordi Borja a l’hora de definir com a "faller" l’urbanisme de Calatrava. Val a dir que no és un paral·lelisme buscat i que ni em molesta ni m’emociona especialment.

Per no fer més llarg l’apunt -que ja era la segona part de la crònica del nostre començament d’any a València- i perquè vaig suposar que ja se m’entendria encara que no ho digués de manera explícita no vaig fer cap esment a l’ús polític d’aquest i d’altres grans projectes urbanístics (el del Fòrum barceloní sense anar més lluny).

Dissortadament, a diferència de l’acte creatiu literari que només necessita un bolígraf i un feix de fulls, l’arquitectura i sobretot l’urbanisme tenen associades unes servituds econòmiques que només els poders públics -és a dir, els polítics- poden afrontar. I aquí tothom està empastifat: el PP, el PSOE i tots els que hi volgueu afegir. A fi de comptes ja ho deia en Cruyff, no?: "Pela es pela".

Llegiu l’apunt de l’amic Josep Blesa Morante (aquí el trobareu una altra vegada) i aprofiteu la invitació que fa als seus lectors perquè hi diguin la seva (el seu Bloc, a diferència d’aquest, té activada l’opció que permet posar-hi comentaris). No es tracta d’entrar en cap competició per veure qui té la raó sinó de parlar d’uns elements urbanístics discutibles però que és indubtable que, tal com l’A. i jo vàrem comprovar directament el passat 3 de gener, atreuen una enorme quantitat de visitants.

L’altre comentari a l’apunt del diumenge me’l fa l’amic Jordi Palou (vegeu aquí), un seguidor d’aquestes totxanes des de la primera hora. Palou és l’ànima de Rodamots (vegeu aquí) i de la millor pàgina web que hi ha en aquests moments a la xarxa sobre Joan Francesc Mira (vegeu-la aquí). Em comenta diverses experiències seves anant en tren i patint l’ús desenfrenat dels mòbils per part dels altres viatgers i em passa l’enllaç d’un article deliciós de Joan Francesc Mira publicat l’abril de fa cinc anys a El Temps en el qual el mestre parla del mateix tema amb la seva intel·ligència i ironia habituals.

Llegiu-lo (el trobareu aquí) i us garanteixo una estona de plaer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!