Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Mitja tarda de Dimarts Sant. Sóc a la plaça del Guinardó, davant de l’edifici on viu el noi petit de casa, esperant que baixi.
Molt a prop meu veig com va venint una senyora una mica més gran que jo. Carreteja una cadireta amb una nena rossa i tot ulls que no para de mirar-me. Són inequívocament àvia i néta i em vénen ganes de xerrar-hi un moment: (n’hi ha més)
– (jo) Bona tarda, senyores!
– (l’àvia) Diguesh “bona tarda, shenyor”
– I aquesta senyoreta, com es diu?
– Diguesh “ma dic Clara” (*)
– Tens un nom molt maco, Clara… Que passejes amb l’àvia?
– Diguesh “xííí, me’n vai a casa meva, que hi ha la mama”
– Quants anys tens, Clara?
– Diguesh “shóc molt petiteta i encara no tinc dos anys, oi, Clara?”
Aprofito per posar-me el nas de pallasso que habitualment porto a la bossa, la nena -amb els ulls encara més oberts- em mira amb una carona a mig camí entre la curiositat i l’ensurt:
– Mira, Clara: sóc un pallasso
– Diguesh “ui, shenyor pallatu, quin nas que porta”
– Adéu, Clara
– Diguesh “Adiosh, senyor pallatu. Me’n vai a casa meva”
– Adéu, senyora àvia de la Clara
– Bona tarda tingui.
Les perdo passatge de Llívia avall i em trec el nas vermell. De tant en tant la Clara es gira i em va fent adéu amb la mà. Cada gest de la nena porta una banda sonora incorporada automàticament: Diguesh “Adiosh, shenyor pallatu, adiosh…”
Potser és l’enveja podrida que m’ho fa dir, però com ens tornem de vegades quan ens fan avis, Déu meu…
—————————————————————————————–
(*) El nom és fictici
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!