Totxanes, totxos i maons

Matí de dijous festiu a l’Institut Català de la Retina. Acompanyo el meu pare (vuitanta-sis anys bastant ben portats) que ahir per la tarda es va sotmetre a una operació d’extracció de cataractes a l’ull dret. Si la revisió dóna resultats correctes d’aquí a una estona li trauran el pegat que hi porta i podrà reprendre la vida normal. Ens acompanya la meva mare (vuitanta-un). Passem a la sala d’espera. Tot i que arribem amb mitja hora d’avançament ja és força plena. Trobem tres cadires juntes i seiem. Al principi tothom parla en veu baixa i a cau d’orella però de seguida la festa s’anima. Bona part dels presents són els mateixos que ahir per la tarda varen coincidir en una altra sala d’espera a l’hospital per fer-se l’operació. No cal dir que tots, si fa no fa, són de la mateixa lleva. Setanta el més xaval. Es reconeixen, se saluden i comencen a explicar-se les respectives experiències.  (n’hi ha més)

El matí es presenta llarg i per passar l’estona m’embranco amb el sudoku de nivell alt de l’Avui però, alhora, miro de no perdre’m cap detall del que passa al meu voltant. “Com han dormit amb el pegat a l’ull?”, sento que algú pregunta. “Jo ni me n’he sentit”, respon mon pare. “Doncs jo -diu una senyora amb veu planyívola que tinc a la meva dreta- no he pogut aclucar l’ull”. Davant nostre seu un home amb aspecte de guerriller de la resistència francesa que em recorda una mica el poeta José Hierro. Cabell tallat a l’u, jersei de coll alt, ulleres fosques i botes. I un espectacular bigoti blanc. L’acompanya una dona d’aspecte molt més discret. És el clàssic cantamanyanes que hi ha a totes les excursions de l’Inserso. El primer que surt a ballar després del tec i el que, en l’autocar, s’entesta a representar el paper de seductor graciós i galant amb totes les daines. Tret de la pròpia, és clar, que li coneix sobradament les trampes i els sargits. A aquest ni coïssor, li provoca el postoperatori, i ja diu que demanarà de seguida data perquè li desentelin l’altre ull.

Mon pare no sé com s’ho fa anar per explicar a l’auditori que avui ell i ma mare aniran a missa per la tarda a donar gràcies a la Mare de Déu, que és la seva festa. Com sempre que parla de coses dels capellans els titulars els diu en castellà i amb les majúscules ben marcades: “la Inmaculada Concepción de la Madre del Señor”, diu amb no gaire precisió, per cert. Quin cas…

Entre un “Déu meu” i un “Quin mal que em varen fer” la dona planyívola demana a la seva acompanyant (la filla) que expliqui a la concurrència com era, de jove, la doctora que li va operar el primer ull. No passaria dels vint-i-cinc anys, comenta amb (suposo) admiració. “La doctora Miró”, pontifica el guerriller que, entranyable, a més a més va d’enterat i jo a cau d’orella li comento a ma mare que amb un cognom així és lògic que la doctora es guanyi la vida reparant els ulls de la gent. Li he de repetir dues vegades més la broma perquè la capti. Després riu i la repeteix en veu alta per al meu pare. Com ens tornem…

Comencen a cridar la gent per les visites. La primera és la dona del meu costat. La filla l’ajuda a alçar-se i, gemegant, s’acomiada de la colla. Deu minuts després surt amb l’ull destapat i ens diu adéu. Sembla, comenta, que ja s’acaba el patiment. Ara criden el figura de l’Inserso. Torna als cinc minuts amb la feina enllestida i tot fet un gall de panses. Sembla, doncs, que el matí no serà tan llarg. Surt una mica enfurismat perquè li han dit que encara n’hi ha per quatre mesos perquè li desentelin l’altre ull. Després criden el meu pare. Agafa la gorra, la cartera i saluda els presents (entremig s’hi han afegit tres malalts més, dos pertanyents a la penya d’ahir de l’hospital). Li destapen l’ull, li pregunten si ha sentit molèsties, li recepten unes gotes i marxem fins a la següent revisió. Aquesta ja ordinària -si no hi ha contratemps- d’aquí a un mes a l’ambulatori.

Caminem trenta metres fins on tinc el cotxe. Som al barri de les Tres Torres, en un dia festiu de desembre enmig d’un pont que més que pont és aqüeducte i és un plaer circular per aquests carrers tan tranquils. Mon pare se sent bé i no se n’està gens de fer-ho palès. És la seva manera de dir-nos que no ens hi amoïnem, que tot rutlla. Ma mare, animada, li diu si no li faria gràcia aprofitar que avui és obert per anar al súper d’El Corte Inglés i, de passada, fer un volt per veure aparadors. Jo secundo la proposta i els dic que els deixaré a la mateixa porta.

De tornada cap a casa, passeig de Gràcia amunt, penso en quan, fa un any i mig, els metges del Clínic varen instal·lar un marcapassos a mon pare -tres dies mal comptats i cap a casa- i se m’acut que cada vegada més les persones ens assemblem als cotxes que cada ics quilòmetres han de passar la ITV o renovar l’oli del càrter i els deixen a punt per continuar circulant sense problemes. Fer-se gran en aquest segle és una cosa molt diferent de fa només cinquanta anys. Me n’hauria d’alegrar, suposo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!