Totxanes, totxos i maons

* Per començar, un encert: primeres imatges amb el baix de Jordi Gas, la guitarra de Ramon Ferrer i el saxo de Pep Poblet marcant un ritme obsessiu… Senyores i senyors, barrets fora que estem escoltant l’inici de “Clava’t”, l’èxit dels Duble Buble d’ara fa justament vint anys. “Rock & Cat” comença, doncs, amb un explícit -i merescudíssim- homenatge a la generació de grups que varen fer de pont entre els folkies, els rockers i els progressius dels 70’s i la moguda del Palau Sant Jordi dels 90’s cap aquí.

* Un altre encert, l’escenari: la major part de les actuacions es fan al Liceu. Un Liceu amb l’escenari, però, invertit. És a dir, amb els músics donant l’esquena al pati de butaques cosa que permet un preciós teló de fons amb les llotges i les balconades dels diferents pisos buides.

* Tres constatacions: “L’Empordà”, “Bon dia” i “Boig per tu” continuen sent tres grans grans grans cançons.

* Un axioma: qualsevol cançó, amb l’acompanyament d’un orgue Hammond sona mooolt millor (o, si més no, a mi m’agrada mooolt més).

* Una veu: la de Cris Juanico. Al meu parer la millor veu del rock català que tenim en actiu conjuntament amb la de Pau Debon, dels Antònia Font (aquests, però, no surten a la peli).

* Una pregunta sense mala intenció: per què no surten els Lax’n’Busto? (una resposta també sense mala intenció i afegida poques hores després, un cop llegits els diaris del dijous: perquè varen declinar la invitació del director a participar-hi)

* Quatre minuts per a l’antologia, excelsos: la interpretació d’Adrià Puntí d’“Ull per ull” (“Ui per ui”, vaja, si hem de fer cas a l’autor). Una veu, un piano i talent a dojo… Necessitem nou disc, Adriààà!!

* Dues vies per on la peli punxa: a) hi manca un discurs argumental que podria haver existit molt bé (quan els músics no toquen i xerren entre ells o responen les preguntes del director la cosa perd fibra a ulls vista); i b) les temptacions efectistes del director precisament quan ha d’il·lustrar les estones que no hi ha música.

* Què en queda de tot plegat: a) una pel·lícula que cal veure sense cap mena de dubte; b) la recança del documental-reportatge sobre la gent que fa rock a casa nostra i en català que “Rock & Cat” no arriba a ser; i c) que aquí tenim músics, cantants i cançons tan solvents com en qualsevol país dels que juguen la primera divisió del món de la música d’ara.

A la sortida em trobo amb en Jaume Ciurana, company de Blocs: m’ensenya en la pantalla del seu mòbil la notícia de la remodelació del govern català que s’està gestant just en aquests moments, ens diem que ens llegim mútuament i quedem per veure’ns un altre dia amb més calma.

Doncs això: quan vulguis, Jaume.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!