Totxanes, totxos i maons

Inicio avui una sèrie de comentaris intermitents (i tal vegada impertinents) sobre la publicitat i les criatures que la fan possible: els publicitaris. Llopada fina. A mesura que vagi fent comentaris ja s’anirà veient cap on tiro però, així d’entrada, voldria dir que davant de tanta i tanta tonteria sofisticada, cofoia i pedant que ens bombardeja sense pietat des que ens llevem fins que anem a dormir jo enyoro cada vegada més aquells anuncis cutres de detergent (que, per sort, encara revifen de tant en tant) en els quals el venedor i una mestressa de casa s’endinsen en les fibres del teixit per comprovar de ben a prop -i nosaltres amb ells- com les boletes carregades d’energia supernetejadora del detergent impacten contra els tous de ronya adherida a la roba i les fan miques al primer contacte.  (n’hi ha més)

Ve a tomb tot això perquè ja fa unes quantes setmanes que m’estic preguntant, atònit i desconcertat, quina misteriosa relació deu haver trobat el cervellet publicitari de torn entre una coneguda entitat d’estalvi catalana i una colla de desenfeinats que corren esbojarradament per una platja. Uns desenfeinats que, a més a més, quan s’adrecen a la càmara fan un senyal molt estrany amb els dits tal com es pot veure en l’espot que està passant des de fa una temporada a tothora per TV3.

Afortunadament avui l’article d’en Màrius Serra a La Vanguardia m’ha aclarit una part de l’enigma, la que fa referència al misteriós signe amb els dits. Ja ho veureu quan el llegiu: resulta que era una premonició del fastuós 0-3 del passat dissabte al Santiago Bernabeu.

L’altra, la part de les corredisses, però, encara la tinc pendent de resoldre… Tindrà alguna relació que ara mateix se m’escapa amb la cosa dels comptes CORRENTS?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!